L’indult que es fa esperar

De tots els drets del sobirà, Immanuel Kant considerava l’indult el més qüestionable, perquè si d’una banda realça la majestat, d’una altra és extremament injust. Kant en rebutja l’arbitrarietat, l’element discrecional i personalista en la concessió del perdó. La gràcia introdueix el caprici en el sistema penal i d’aquesta manera malmet la racionalitat de la llei a què aspira tot règim il·lustrat. La igualtat de la llei per a tothom i la seva predictibilitat són condicions elementals de la justícia, és a dir, de l’equilibri social recolzat en uns principis de conseqüències calculables.

A l’estat espanyol, fins a la caiguda de la monarquia el 1931, aquesta prerrogativa del sobirà s’anunciava al nom del Ministeri “de Gràcia i Justícia”. En l’ordre nominal de les funcions d’aquell ministeri la gràcia tenia precedència sobre la justícia, en correspondència amb el fonament religiós de l’autoritat monàrquica. Amb aquesta preordinació es recordava que la voluntat reial, reflex de la divina, estava per damunt de la justícia humana codificada en la llei. Això es considerava natural perquè els reis regnaven en representació de la divinitat. Ara, sols Déu és legítim agent de la gràcia, com afirmaven els reformistes que refundaren el cristianisme traient-lo de l’àmbit de les obres i les penitències i obrint així la porta a la secularització i racionalització de la llei. El criticisme de Kant en fou una conseqüència.

La pretensió de la dreta d’impedir al govern espanyol d’indultar els presos polítics, amb la tesi que aquest dret és exclusiu del monarca, significa una regressió a la idea de la gràcia com a expressió de la voluntat personal, incoercible i incalculable d’una auctoritas delegada no pas pel poble sinó per la divinitat. No hi fa res que en l’univers post-hegelià la divinitat ja no sigui un ens transcendent sinó una prosopopeia de la història. En aquest sentit, la pretensió de la dreta no és pas forassenyada, car el règim no és ben bé secular ni tampoc il·lustrat. Hi sobreviu massa tradició, és a dir, massa prejudicis, perquè pugui esdevenir un organisme genuïnament racional. En aquest sistema afeixugat d’anacronismes, Felipe VI té marge per a reclamar exclusivitat en la dispensació de la gràcia, de la mateixa manera que el seu pare s’ha convertit en la prova vivent del principi d’indeterminació, car on hi ha persones excloses de l’ordenació legal, la llei no és universal i per tant no és llei sinó privilegi. Ja es veu la conseqüència per a l’estat de dret que hi hagi persones en permanent estat de gràcia.

Les vacil·lacions i els meandres del govern de Sánchez per a indultar els presos polítics s’expliquen pel risc, però no en el sentit que el president espanyol temi malmetre el funcionament racional de la llei, sinó en el d’atiar una qüestió que vicia el règim en origen, la qüestió de la sobirania. Qui mana realment a Espanya? No és una qüestió filosòfica com la que formulava Ortega y Gasset quan preguntava “qui ha de manar?” i responia cínicament: “qui pugui fer-ho”; és a dir: qui disposi de la força per a doblegar la voluntat dels altres. No, la pregunta no és de caràcter ètic, no és qui hauria de manar, sinó sobre l’organització efectiva del poder a l’estat espanyol. Mana el poble, d’acord amb la doctrina de la sobirania popular, el “we the people” de la democràcia, una funció primordial de la qual és establir la justícia? O mana una divinitat entronitzada per la força i acatada més que no pas lliurement estatuïda, com recorden a Felipe VI els manifestos militars d’aquestes darreres setmanes? Sánchez i els seus aliats semblen tenir dubtes sobre això, car s’esforcen a preservar l’ambigüitat davant les manifestacions de la dreta, cada vegada més explícites, sobre la conveniència de desfer l’equívoc a la manera de sempre.

Però al capdavall, a Sánchez li convé d’indultar els presos, no pas per la raó adduïda de normalitzar la relació amb Catalunya, propòsit que podria haver aconseguit fa temps i de moltes maneres, sinó per a reivindicar-se com a autoritat en una pugna de legitimitat amb el principi militar-monàrquic. El risc està en el fet que aquesta mena de pugnes, quan s’han produït a Espanya, quasi sempre les ha guanyades la monarquia, com descobrí un Adolfo Suárez ingènuament convertit a la democràcia, quan el pare del rei actual decidí d’apartar-lo del poder i ell provà de defensar-se amb l’argument de les urnes. Però Sánchez, qui ha evidenciat prou tendències autoritàries, sap que cap altra atribució del poder no pot competir amb l’aura que atorga disposar de l’indult, car, juntament amb l’estat d’alarma i la imposició abusiva de l’article 155, que ja ha assajat, és una manera de transgredir els límits ordinaris de la constitucionalitat mitjançant la suspensió de la norma legal.

Aquí convé d’extremar la circumspecció per expressar-me amb el màxim rigor possible, a fi que lectors que podrien sentir la temptació de treure frases de context, d’endevinar intencions o tergiversar expressions i fins i tot silencis, no reescriguin l’article a la seva manera. De la premissa que és injust empresonar ningú per causa de les seves idees polítiques i del fet que, en facilitar el referèndum del Primer d’Octubre, els presos i exiliats no feren res més que permetre al poble d’expressar les seves conviccions polítiques, se’n dedueix la injustícia de l’empresonament. Dit per passiva: la justícia reclama l’excarceració. Que els uns surtin, doncs, de la presó i que els altres puguin tornar de l’exili és una necessitat de justícia restaurativa.

Queda dit. Però, encara que no hi hagi justícia sense acomplir-se aquest objectiu, l’indult mai no pot ser l’instrument que desfaci una injustícia que no ha estat ni esporàdica ni accidental sinó deliberada, reiterada i agreujada per la passió i la malícia. L’indult, com advertia Kant, sols confirmaria la irregularitat i l’arbitrarietat del sistema. I si fossin certes les sospites que aquest indult arribarà com a fruit d’un pacte segellat en l’actual context electoral com a clàusula d’un intercanvi marcat per interessos de partit, llavors no sols no restauraria res sinó que agreujaria la injustícia, aprofundint l’arbitrarietat inicial.

Convé que els presos surtin, perquè cada minut que passen a la presó exacerba la iniquitat comesa. Però l’indult no seria cap reparació, car deixaria intacta la fallida del sistema legal espanyol, malmès per la parcialitat ja d’abans de l’aplicació del 155 i deteriorat després fins a extrems indicibles amb l’espectacle del judici del Tribunal Suprem i les actuacions de la fiscalia. Tant ho és, de malmès, que el Ministeri d’Interior, en vista que el mateix tribunal condemnatori, vulnerant el principi competencial de la funció, havia revocat el tercer grau concedit als presos catalans pel jutge de vigilància penitenciària, l’ha hagut de negar també al cunyat del rei. Però si en el cas dels catalans l’objectiu era de tornar a tancar-los a la presó, en el d’Urdangarin era sols de salvar les aparences i el ministeri ha trobat la fórmula perquè no hagi de reingressar a la presó, sense que la fiscalia s’hi oposi.

Considerat políticament, el drama dels presos és haver acordat al sistema judicial espanyol la potestat de jutjar-los, acceptant implícitament que la llei s’hi regeix pel principi d’equivalència i el compromís amb la veritat. Autoritzant els seus advocats a conduir una defensa racional en un marc mancat d’aquell principi i d’aquell compromís, van permetre que uns jutges de la forca –dels qui condemnen per instint– escenifiquessin un simulacre d’imparcialitat i objectivitat. Hom dirà que aquesta és la justícia realment existent i que és inútil de multiplicar els universos per a localitzar la ideal. Però els exiliats han demostrat que els principis il·lustrats han fet camí en uns altres països. No és platònic, doncs, creure que la justícia consistia a no posar-se en mans de l’espanyola, capaç, entre més barbaritats, de repetir un judici i condemnar per segona vegada l’acusat que ja ha complert la condemna per tal de no anul·lar-lo. Si a Espanya una justícia racional i desapassionada no és possible, la mateixa idea de justícia assenyala el camí per a cercar-la. Que surtin com sigui, doncs, però que l’indult, en lloc de servir per a cohonestar els pactes amb qui l’atorga, sigui un agulló per a denunciar el cinisme de qui s’ha fet pagar impudentment la humiliació de posar sal a la ferida.