26.05.2021 - 21:50
|
Actualització: 26.05.2021 - 23:38
La formació del nou govern de Catalunya ha tornat a suscitar el debat sobre un possible indult als presos polítics catalans. I de quina manera. La discussió sobre si és possible o no, i encara més sobre quan es proclamarà, si és que es proclama mai, la deixe per a uns altres col·legues més agosarats que no pas jo –hi ha qui ja ha dit vint-i-cinc dates diferents i encara no ho encertarà…
Ho deixe per a ells perquè jo sóc profundament escèptic i no sé veure com s’ho faran per a atorgar, i defensar, un perdó aquells que no han estat capaços ni tan sols de fer respectar el tercer grau. La mateixa gent que va fer que Arnaldo Otegi, malgrat haver estat l’home clau, que va convèncer ETA d’abandonar les armes, no és que no eixís de la presó en haver complert tres quartes parts de la pena, sinó que no n’eixí fins aquell dimarts de març del 2016 en què hagué complert, íntegra, sense el descompte ni d’un sol dia, la pena de presó que després fou anul·lada pels tribunals europeus.
No m’interessa, per això, la hipotètica mesura a adoptar ni les vicissituds d’aquesta possible adopció que, com explicava bé ahir Josep Casulleras en aquest article de VilaWeb, són molt lluny de ser clares. Però sí que m’interessa una vegada més comprendre i comentar, alertar, que en aquest país passen coses incomprensibles des de la perspectiva de qualsevol moviment d’alliberament nacional –i ja no dic revolucionari. Concretament, que el perdó de l’adversari siga vist com una eixida.
El lector deu haver observat que escric “perdó” i no “indult”. Em sembla una terminologia més clara sobre això de què parlem realment; de fet, en totes les llengües pròximes al català, tret de l’espanyol, la traducció de “indult” és, amb els trets ortogràfics privatius de cadascuna, “perdó”. Un indult és un perdó que et concedeix graciosament qui té el poder de fer-ho i per això mateix té preus i conseqüències polítiques, que són les de considerar cancel·lat allò que vas fer. Indultes perquè el “delicte” ja no té importància, perquè ja no és percebut com una amenaça per a qui perdona. I és per aquesta raó que tenim aquest ambigu i tebi pacte de govern i que ara, de sobte, a alguns l’indult els sembla més que probable.
Segons la llei, tot i que Marchena en discrepa, l’indult no l’han d’acceptar personalment els presos. Però el pacte entre ERC i Junts, aquest pacte concret, es pot entendre, hom el pot llegir, com una perfecta acceptació delegada. Com l’acceptació d’una situació que, a diferència de l’amnistia, no és un torcebraç guanyat per Catalunya a l’estat sinó el consentiment, ben gràfic, del poder d’Espanya sobre Catalunya per part d’aquesta classe política que –ho van dient a poc a poc, però cada dia ho diuen més clar– ha perdut la confiança en la capacitat del país de guanyar la independència. I aquesta, i no pas cap més, ni l’indult, és la veritable qüestió de fons davant la qual ens cal reaccionar.
PS. Feia setmanes que tenia aparaulada, per a ahir, una visita a Jordi Cuixart a la presó dels Lledoners i al matí, separats per un vidre, vam tenir l’ocasió de xerrar. Evidentment, vam parlar també del meu editorial de despús-ahir i de l’expressió “una punyalada al cor” amb què vaig definir la seua abraçada a Iceta. Jo em vaig explicar i ell es va explicar. Ni l’un ni l’altre no va convèncer l’altre, però tots dos vam posar els arguments sòlidament sobre la taula, sense floritures, amb la complicitat política i social i amb un afecte personal que no es pot esborrar. I en eixir, després del ritual espantós de les portes que es van tancant darrere teu, vaig pensar que aquest sí que és el país que m’agrada, el país en què confie i el que veig capaç de guanyar. Un país en què no cal callar ni per cortesia ni per conveniència, perquè hi ha un objectiu superior a tots i cadascun de nosaltres, un país on totes les converses són possibles per més dures que les visquem, perquè es fan sense sectarismes ni histèria i un país on el respecte i la solidaritat, el compromís, no es confon amb l’adulació cega.
