L’indult

Amb relació als presoners polítics som uns quants que voldríem practicar una màxima que trobem bella i justa: exercir la crítica amb empatia. Personalment, no els puc tractar de la mateixa manera que la resta d’actors d’aquesta nostra història, per la senzilla raó que ells viuen tancats i jo, no. Punt final. Passa que continuen fent política i anant a llistes, i la feina del periodista és de fer-ne crítica. Punt final. És a dir, a mi, em resulta lamentable veure com hi ha gent que insulta, vexa, humilia i no empatitza amb gent que fa anys que són a la presó per haver organitzat un referèndum. Passa que, alhora, no em mamo el dit. I faig preguntes.

Per allò que em diu gent que ha visitat la presó, i per allò que em diuen gent que han participat en reunions d’alt nivell, i pel que llegeixo de gent informada, veig que els presoners, en aquest moment, no tan sols tenen una cosa al cap que es diu indult, sinó que aquesta cosa és part del debat entre els partits. No solament dels presoners. L’indult és una peça a tenir en compte en el moment de pensar en el govern Sánchez.

Amb aquest fet, jo trobo que tots plegats potser hauríem d’acceptar –potser, només potser– que nosaltres faríem exactament igual: voldríem un indult i evitar quinze anys de presó. Mira, doncs potser sí, tu. Aquesta frase té sentit. Alhora, també podem dir que és un error greu, molt greu, basar la negociació política del col·lectiu en els interessos personals dels presoners. I, si quan negocien, els presos tan solament miren per a ells i no per a tothom? El sí a Sánchez es fa pensant en tothom, o només en els presoners? I si resulta, quina vida nen!, que els presos i el col·lectiu no tenen els mateixos interessos? Potser, al moviment independentista, li interessaria de fer caure Sánchez, però, als presoners, no.

Jo no sé si qui viu pendent d’una sentència és la persona ideal per a conduir una negociació col·lectiva. Prou feina té per a ell, que a sobre hagi de pensar en tothom. Ara, potser passa cruelment al revés: i si el col·lectiu s’ha adonat que la repressió s’entén gràcies a la presó, que els presoners desperten simpaties a tot el món, i que tot això ajuda el moviment, que, per tant, la millor cosa que ens pot passar, al col·lectiu, és… una pena llarga per a ells? Res d’indult. Els presoners són ostatges del govern espanyol. Ho són nostres, també?

Aquests dies tan bèsties és quan ens hem de fer preguntes, per incòmodes que siguin: volen negociar ells, els presos, o som nosaltres que els posem al mig, i així no hem de negociar nosaltres? Volem negociar, o volem cedir, i per tant més val que ho facin ells? Per què posem a les llistes els presos, els votem de caps de llista, i després ens queixem si negocien ells? Els volem a les llistes, però no els volem negociant?

Les preguntes, com més normals i lògiques, millor: l’indult, el donaria gratis, el senyor Sánchez? O seria en canvi de penedir-se en públic i de frenar el moviment? Si l’indult ens afectés, a tots els altres, nosaltres també tenim vot? En quin punt?

Per últim: segur que Pedro Sánchez pot donar un indult? Qui ho diu? I si al final és un apoyaré més? Com ho sabem que l’indult arribarà, si Sánchez mana? En tenim proves? I si Sánchez enganya? I si el Deep State el colla? En fi, un indult, jo ja entenc que pugui anar bé per al pres. O no. Però, va bé per al col·lectiu? I per què els bascs han recomanat sempre deixar els presos de banda en les negociacions polítiques? Per què deu ser?

Nota: Jordi Sànchez va respondre aquest article amb Per què menteixes Andreu Barnils?