L’independentisme torna al carrer, i els polítics dins la bombolla

L’independentisme ha tornat al carrer. En una Diada molt més multitudinària que no es pensava i pronosticava el moviment mateix, una gernació ha omplert els carrers de Barcelona. La divisió entre els partits no ha desaparegut, però la gentada ha tornat. Els partits de govern, Junts i ERC, no han caminat junts, però la gent no s’ha quedat a casa. Després de la covid, l’independentisme ha tornat en massa als carrers. Segons l’ANC, 400.000 persones. Segons la Guàrdia Urbana, 108.000. Són xifres molt allunyades de les manifestacions monstruoses dels anys 2017 i 2018 –la Guàrdia Urbana va xifrar en un milió les d’aquells anys–, però, a la vegada, molt superiors a les Diades pre-procés. La divisió entre partits, la covid encara present, i la manca de lideratge han deixat molta gent a casa, però, alhora, la manifestació ha estat molt més multitudinària que no el desànim d’alguns –cap altre moviment no treu tanta gent al carrer–, i les xifres lliguen amb la realitat electoral: el 52% dels votants són independentistes, els partits tenen majoria absoluta al parlament, i avui s’ha vist que el geni no tornarà a la seva llàntia. L’independentisme torna de mica en mica als carrers.

En aquesta Diada, també hem pogut seguir tot el recorregut del president Pere Aragonès, de la seva arribada a la Via Laietana amb Josep Fontanella –polític, i jurista, fixa’t tu– a les 17.10, fins que se n’ha anat cap al Palau de la Generalitat a les 18.18, una vegada passada la comissaria de la policia espanyola. Ha estat una hora en què no ens hem separat del president més de cinc metres o deu. Tota l’estona dins la bombolla, envoltat de cossos de seguretat, mitjans de comunicació, consellers, presoners polítics i tots dos extrems de la gentada presents: els ciutadans que no han parat de cridar “botifler” al president i els que tampoc no li han parat de demanar autògrafs, fotografies i selfies. Un Dragon Khan emocional i constant dins la bombolla. Però Pere Aragonès fins i tot en això marca caràcter: els rebia, sí, tant els elogis com els insults, però sense estridències, sense aixecar les passions que, aquest sí, aixeca Oriol Junqueras, sempre al costat d’Aragonès, en alguns moments fins i tot tapant-lo, i que rebia crits molt més estridents. Afegeix-li dues claques organitzades –gent amb cartells de “Exigim la independència”, per una banda, i les joventuts d’ERC, per una altra–, més eslògans preparats –”No negociem!”, “Puigdemont el nostre president!”, per una banda, versus “President, president!”, “In-Inde-Independència”, per una altra–, i el cronista constata que els polítics tenen feina a sortir de la bombolla d’odi i amor exagerats a través de la qual es troben de cara amb una gent que, uns metres més enllà, és molt més serena, molt més tranquil·la, i en el fons –i això deu fer mal– molt més independent, distant, i despreocupada dels seus dirigents polítics. Una gentada expectant i conscient de la manca de lideratge.

Perquè aquesta també ha estat una de les dades del dia: l’absència de dirigents forts. Fins i tot de partits forts. Som en una era política amb personatges molt menys forts i carismàtics que Carles Puigdemont o Carme Forcadell, per exemple. No hem vist encara una Diada, o un moviment, amb relleu de dirigents, ni dirigents destacats, potser amb l’excepció de Jordi Cuixart. Hem vist un moviment que torna al carrer, de mica en mica, per veure una força molt més sòlida de l’esperada, amb recels cap a la taula de diàleg que han pactat de gestionar els dos grans partits (Junts i ERC), cert, però, a la vegada, conscients que una cosa és tornar als carrers i una altra que els carrers siguin nostres.