28.09.2018 - 22:00
El primer d’octubre es faran eleccions al Quebec, després de vint-i-tres anys de l’últim referèndum, un moment en què els partidaris d’un estat independent van tenir a tocar la victòria, però van perdre per un estret marge de 54.228 vots (49,42%). Avui, la situació és molt diferent. És gairebé segur que els partidaris de la independència trauran el resultat més baix de la història, i es van consolidant alternatives al Partit Quebequès en un espai on, històricament, hi havia hagut una formació transversal.
La creació de la identitat quebequesa
Des de la conquesta britànica, el Quebec ha estat una província del Canadà, amb una majoria francòfona i un moviment regionalista conservador, centrat a preservar la identitat dels francesos canadencs dins l’ex-colònia britànica i estat de la Commonwealth.
En una societat marcada per aquest conservadorisme, del 1936 al 1959 (tret dels anys de la Segona Guerra Mundial) va governar l’Union Nationale, conservador, fortament anticomunista, amb tics autoritaris i mètodes propis de cacics.
Després de la victòria dels liberals el 1960, va començar l’anomenada Revolució Tranquil·la (1960-1966), un procés de modernització i secularització que va portar canvis polítics –amb mesures per a corregir el tracte que rebien els francòfons en la llengua, l’ensenyament i la feina– i profunds canvis socials –en la mentalitat i amb una revolució sexual–, cosa que va anar configurant una identitat quebequesa.
Fins aleshores, els anglòfons, a més de tenir una llengua i una cultura, gaudien d’una posició social i econòmica superior. Les empreses anglòfones o estrangeres controlaven entre el 63% i el 94% dels sectors clau de l’economia del Quebec (transports, majoristes, indústries, mineria, etc.), vuit de cada deu càrrecs directius de Mont-real eren anglòfons, i un treballador anglòfon guanyava un 50% més que un de francòfon.
El govern quebequès va reorganitzar l’administració, va aprovar nous programes de salut i serveis socials, un sistema escolar modern, va crear instruments per a intervenir en matèria econòmica, com les nacionalitzacions, i va establir una política cultural i d’acció exterior.
El Partit Liberal del Quebec va trencar amb el seu referent federal, però gran part de la societat anava més enllà, i el 1967, independentistes i una part dels liberals més sobiranistes van formar el Partit Quebequès.
El gran autogovern que ha neutralitzat el sobiranisme
El Partit Quebequès va empènyer al desenvolupament del país i va donar forma a una identitat quebequesa moderna i progressista, amb el francès com a eix central. Quan va arribar al govern, va aprovar la Carta de la llengua francesa (1977), que situava el francès com a llengua comuna i la normalitzava en tots els àmbits.
Els canvis van ser indiscutibles. Per exemple, abans de la llei, el 80% dels immigrants al Quebec anaven a escoles en anglès. Avui, la xifra s’ha capgirat i el 90% ho fan en francès. Al Canadà, el francès va passar a ser llengua oficial, es podia fer servir a tota l’administració, i es garantia a les escoles i altres serveis a les zones amb presència de francòfons.
La política quebequesa passava a estar dividida entre sobiranistes (Partit Quebequès) i federalistes (Partit Liberal). En aquest temps, el país ha fet dos referèndums d’independència (1980 i 1995) en què ha guanyat el no, tot i que l’últim va ser per molt poca diferència. El referèndum va ser unilateral, el govern canadenc no el va pactar, però va participar activament en la campanya del no i es va mantenir al marge de la qüestió judicial.
Després de dècades de desenvolupament, el Quebec té un ampli poder, autonomia fiscal i la normalització lingüística s’ha aplicat a tots els àmbits (administració, educació, etc.). El país és fort econòmicament, amb una desocupació per sota el 6%. La majoria veu la unió amb el Canadà positiva per a l’economia, sobretot tenint en compte que és receptor de transferències anivelladores: el Quebec té un PIB per capità de 29.220 €, inferior al del Canadà (34.310 €).
En l’àmbit econòmic, la desigualtat s’ha anat corregint: si el 1961 només un 47% de les empreses eren propietat de francòfons, el 2003 el 63% del treball estava sota control francòfon (i un 24%, anglòfon).
Pel que fa a la llengua, el 95% dels quebequesos pot tenir una conversa en francès, tot i que vora un 53% de la població és francesa monolingüe (per un 5% anglòfons monolingües). Això fa que gran part de la població, particularment els joves, ja no vegi perillar la supervivència de la llengua.
A l’illa de Mont-real, els anglòfons tenen una presència important, i bona part del món laboral domina l’anglès, però això és vist sobretot com una causa de la globalització, les tecnologies i el fet que el principal soci comercial siguin els EUA. En certa manera, limitar aquest procés, que és internacional, és vist com una acció de replegament, i la llengua anglesa vol dir modernitat i obertura al món.
La fi de l’independentisme?
Els partidaris d’un estat independent encara tenen un pes important –del 37%, segons l’última enquesta– però no suficient. Els quebequesos estan còmodes ara mateix, i el moviment independentista necessitaria una veritable indignació que ara no existeix de manera majoritària.
El periodista de La Presse François Cardenal ho compara amb la situació catalana: ‘Catalunya ha perdut poders; en canvi, la província del Quebec domina com més va més àrees de presa de decisions’, i conclou que ‘la lluita per la independència ja no és vista com una cosa per la qual valgui la pena lluitar’.
La majoria de joves considera que el debat sobre el futur del Quebec ja ha passat, i l’independentisme és vist més aviat com un projecte dels pares i els avis, protagonistes de la Revolució Tranquil·la i l’estructuració del país.
La majoria de joves viuen amb naturalitat la seva condició de quebequesos, no volen la independència, però al mateix temps se senten menys canadencs que mai. Trobem que els joves francòfons es divideixen entre els qui es consideren separatistes (27%), els nacionalistes (30%), el qui se senten quebequesos però volen continuar al Canadà, i els qui se senten ‘canadencs francesos’ (28%).
El Quebec no va aprovar mai la constitució de 1982, quan totes les províncies van acceptar la nova llei constitucional d’amagat del Quebec. Tot i que les qüestions econòmiques, culturals i lingüístiques han perdut força, les reivindicacions independentistes encara existeixen. Com també en la capacitat de negociar els tractats internacionals, com el NAFTA (de lliure comerç amb Mèxic i els Estats Units), o en la transició energètica i la protecció del medi (que ara topa amb la federació, entre més motius, perquè ha comprat l’oleoducte Trans Mountain a Alberta).
El Partit Quebequès situa la independència com un objectiu concret però no pas immediat. La intenció és dedicar una primera legislatura a recuperar el país (2018-2022), amb una política més social que marqui els límits de pertànyer al Canadà. Per exemple, proposa de posar fi a l’exportació de petroli i gas, d’ampliar la gestió de pensions o impedir que les empreses quebequeses les adquireixin estrangers, perquè no en treguin la seu.
En una segona legislatura, l’objectiu serà votar una llei d’organització del referèndum i fer-lo entre el 2023 i el 2026.
Un nou projecte sobiranista
Tot plegat, ha fet debilitar el Partit Quebequès, sobretot des del 2003. No té relleu generacional i li retreuen que hagi mantingut un discurs de protecció cultural i lingüística, que reté l’electoral més fidel, el que va protagonitzar el període entre la Revolució Tranquil·la i el referèndum de 1995.
El partit va atribuir la derrota del referèndum ‘als diners i al vot ètnic’ i per això el van acusar d’endurir el to identitari i de promoure un nacionalisme ètnic, en contraposició a un de cívic. La proposta principal durant l’última legislatura que va governar (2012-2014) va ser la Carta de valors, que volia prohibir els símbols religiosos ostentosos al personal de l’estat i obligar a descobrir-se la cara per donar un servei o rebre’l. Això va posar al centre del debat la immigració.
En aquest context, ha aparegut una alternativa independentista, el partit Québec Solidaire (fundat el 2006), clarament escorat a l’esquerra, que considera la independència com una eina per a assolir una situació més progressista i socialment justa.
El partit ha marcat el perfil ecologista i d’esquerres, amb propostes com ara prohibir la venda de cotxes de gasolina a partir del 2030, un salari mínim de 9,86 €/hora o fixar impostos per als més rics i les grans empreses.
El Québec Solidaire va descartar una coalició amb el Partit Quebequès perquè no ho considerava un vehicle unificador. En canvi, s’ha fusionat amb Option Nationale (0,73% el 2014), una escissió més independentista i d’esquerres que el PQ, mantenint el nom de Québec Solidaire.
La formació va assumir un gran protagonisme, sobretot, a partir de les mobilitzacions estudiantils del 2012 contra l’increment de les matrícules universitàries, amb una vaga indefinida. La base del partit és similar a la que va encapçalar la Revolució Tranquil·la i el començament del moviment independentista: joves, amb estudis superiors i francòfons urbans de Mont-real.
En la qüestió nacional, amb la referència catalana, el Québec Solidaire opta per una assemblea constituent que redacti una constitució mitjançant la participació ciutadana i, tot seguit, sotmetre-la a la ratificació popular en un referèndum, en què el sí comportaria la independència.
Les dades també mostren el contrast per grups d’edat en l’independentisme. El Québec Solidaire té un gran suport entre els més joves (podria ser primera força), tot i que en aquesta franja d’edat l’independentisme no arriba al 50%. Per la seva banda, el Partit Quebequès manté l’hegemonia del sobiranisme molt minvada, entre els més grans.
El Québec Solidaire no és pas l’únic partit que ha fet forat entre els votants del Partit Quebequès. La Coalition Avenir Québec (Coalició pel Futur del Quebec, CAQ), creada per un antic ministre del Partit Quebequès, ha optat per un discurs centrat en la defensa de la identitat quebequesa, però renunciant a un estat independent. Això l’ha acostat a una part dels votants, sobretot els més grans. La formació, amb un profund conservadorisme social, ha posat l’accent en la identitat i la laïcitat, ja que considera que la integració insuficient dels immigrants perjudica la identitat del Quebec.
El partit defensa limitar la immigració de 50.000 a 40.000 immigrants anuals, però principalment ha proposat de canviar l’estatus de resident permanent a un de temporal, i que s’obligui a fer un examen de francès al cap de tres anys, el qual, en cas de suspendre’l, els obligaria a marxar del país (una competència que, de moment, depèn del govern federal).
Unes expectatives baixes
Aquesta vegada, la campanya electoral no ha estat centrada en la independència, sinó en l’educació, l’assistència sanitària i, sobretot, la immigració. Per primera vegada des de la fundació del Partit Quebequès, els dos grans partits de la política quebequesa podrien sumar menys d’un 50% dels vots, en unes eleccions en què la referència central ha deixat de ser el sobiranisme.
El sistema electoral majoritari a la britànica (first past the post) –en què el diputat és per al partit que tregui més vots, encara que sigui un percentatge baix– ha estat especialment perjudicial per al Partit Quebequès.
A les eleccions del 2014, va assolir només un 25,38% dels vots i trenta escons, vint-i-quatre menys que el 2012. Ara podria obtenir tretze escons, amb una intenció del 20%, cosa que seria una desfeta. La baixa intenció de vot i el creixement dels dos partits alternatius –el Québec Solidaire i la CAQ, que serà la principal força entre els francòfons– han fet perdre per totes bandes un partit que és al centre de l’espectre polític, amb un perfil socialdemòcrata i independentista.
Per la seva banda, el Québec Solidaire obtindria un 16% dels vots, però el sistema electoral només li dóna uns vuit escons (el 2014 en van obtenir tres). La situació ha portat el Partit Quebequès a proposar de canviar la llei electoral a proporcional, per acomodar la pluralitat sobiranista.
El gran guanyador podria ser la Coalició pel Futur del Quebec, que podria obtenir entre 44 i 78 escons (i un 34% de possibilitats de tenir la majoria absoluta, situada en els 63 escons). Els liberals podrien obtenir 41 escons (entre 30 i 57), lluny de la majoria absoluta de les últimes eleccions, però se situaria com un dels dos grans partits. El Québec Solidaire podria obtenir entre tres i vint escons, i el Partit Quebequès, entre un i trenta-tres.
El resultat de l’independentisme no seria extremadament baix si sumem les dues formacions (36%), però el sistema electoral donarà el pitjor resultat de la història, amb uns vint-i-un escons entre totes dues forces.
El descens del Partit Quebequès podria arribar al punt de quedar-se sense diputats a tots els districtes de l’Illa de Mont-real, on ha tingut com a mínim un parlamentari des de la primera campanya electoral del 1970. Com hem dit, el moviment va tenir com a base els joves francòfons de Mont-real amb alts estudis, i això va fer que, a les primeres eleccions en què es van presentar, cinc dels set escons obtinguts fossin de l’Illa.
Dos dels cinc que va obtenir el Partit Quebequès el 1970 van anar a parar al Québec Solidaire el 2014 (quan només en va assolir tres). El creixement del Québec Solidaire podria fer que superés el Partit Quebequès a la ciutat (18% per 13%). Això i que en alguns districtes el CAQ s’ha situat al capdavant no fan augurar res de bo per al referent històric de l’independentisme.
Tot i que el Québec Solidaire se situa segurament massa a l’esquerra per a ser majoritari, els seus resultats poden servir perquè, després de dues dècades en decadència, el Partit Quebequès redefineixi el seu projecte.
