L’independentisme polític posa el rumb cap a la col·lisió

Un cop vaig llegir algú (crec que a Twitter) que feia un símil divertit. Deia que l’independentisme votava JxCat, ERC i CUP de la mateixa manera que la gent anava al cinema del poble. No ho feien perquè els agradés la pel·lícula sinó perquè no hi havia res més. Si hagués hagut cap alternativa el cinema hagués hagut de tancar o si més no d’espavilar.

No confio gens en els partits (ERC només aspira a tenir el Govern preferiblement amb l’esquerra espanyolista, JxCat encara no s’aclareix què és i la CUP només han fet que posar pals a les rodes) però l’alternativa que abans era l’ANC ja està molt cremada. L’ANC ja no aplegaria la meitat de gent que altres anys en una manifestació i l’ambient allà dintre és de punyals volant per control·lar l’entitat per part dels partits per a desesper de la gent que realment hi creu, cosa que no fa més que degradar encara més l’entitat.

Ni els presos ni exiliats poden apel·lar a l’èpica i molts sembla que ja només aspiren a apel·lar a la compassió. No és que sigui un ambient que pugui moure gaire a una insurrecció.

No sé que passarà, no ho sap ningú. Però segur com estic que això no acaba amb rendició i assimilació al final rebrotarà. Però a saber quan serà…

Quan hi ha una discrepància, acostuma a haver-hi responsables del desencontre en les dues parts. Ara bé, estarem d’acord que sovint una és més culpable que l’altra en uns fets concrets. Potser de manera subjectiva, potser de manera objectiva. En el cas que ens ocupa, diré el que em sembla, subjectivament. Penso que Oriol Junqueras va recosir el partit i el va fer cohesionat i a punt per a la hegemonia. Ara bé, també recordo que el 2014, després del 9/N va tenir un episodi de gelosia/enveja amb Artur Mas, que se n’havia sortit amb la consulta. I ara aparentment de gelosia/enveja de Carles Puigdemont. Potser ja ha fet el que havia de fer, i li tocaria fer un pas al costat? Més aviat que tard.

I aviat, potser sense tanta pressa, en Puigdemont hauria de cedir el lideratge a un bon hereu, que estigui al seu nivell de dignitat.

No representa la victòria catalana, amb intel·ligència, murrieria, que no s’ha deixat atrapar per l’estat espanyol, mentre que el líder dels esquerrans, amb la seva entrega al colonitzador, de moment no sembla que hagi suposat cap victòria, sinó més aviat una derrota?
(He estat un votant asidu d’ERC, no tinc res en contra, excepte la percepció que ara mateix o bé estan perduts, o bé estant resignats, o bé estan entregats)

La col-lisió és inevitable i, segurament, desitjable per tal que els ciutadans tinguem clar què estem votant i per tal que el futur president de la Generalitat sigui alguna persona a qui els ciutadans hagin votat directament creient que és la que més els convé. Seria una bona cosa- i nova- creure i acceptar el mandat dels ciutadans i desterrar tantes jugades mestres polítiques.
En tot cas, ara és un dels millors moments per la col-lisió. Hi ha tant soroll que gairebé serà imperceptible i està clar que com anem, no anem bé ni anem enlloc.
Venen temps difícils que no seran bons per la lírica ni per la épica ni pels escarafalls de fum.
Com més aviat baixem a terra menys temps ens costarà refer-nos.

Han fet veure molts cops que ja s’esmenaven i es reconciliaven. I després han tornat a caure perquè només havia estat maquillatge. Senzillament no poden i ho hauriem de tenir tothom molt clar. O ens estavellarem.
Rufián treballa per Espanya, ERC no pensa en la independència perquè té altres prioritats, però a més a més li té jurada al soci perquè per a ERC el soci encara es diu Convergència. I a sobre “Convergència” se’ls ha fet independentista i ells han quedat despullats amb les mentides a l’aire. Amb la Convergència de veritat, la pactista de Pascal o Espadaler però, no s’hi fiquen, i tan bé que els aniria..

“El president de la República és el socialista Juan Negrín qui, davant l’avenç de les tropes franquistes, decideix traslladar el govern espanyol a Barcelona amb l’objectiu d’impulsar una gran ofensiva contra els feixistes. Negrín aprofita per aglutinar tot el poder i restringir l’activitat política mitjançant la censura. A efectes pràctics, això suposa intervenir el govern català i relegar Lluís Companys a un simple subordinat.

El periodista Francesc Canosa explicava en un article al diari Ara que “des de 1937 Companys no pinta res. Catalunya tampoc. Només pinta la substitució total. No érem amics? No estem al mateix bàndol? No som republicans d’esquerres? No som demòcrates? (…) Al president de la Generalitat li neguen els informes confidencials sobre la Guerra. Catalunya hi contribueix amb el major nombre de soldats, amb més material de guerra de fabricació pròpia, i a canvi no hi pinta res. Marginada de qualsevol informació, opinió, decisió. El govern de la República converteix la Generalitat en una mena de Diputació provincial”. Un cos de funcionaris espanyols pren el poder i persegueix, empresona i tortura tots els catalans que considera deslleials a la República espanyola. Catalunya és intervinguda.

Però el 18 de gener de 1939 Juan Negrín sí necessita a Lluís Companys. El president espanyol informa que la situació és molt greu però no desesperada, i per això demana a Companys que faci una crida a la resistència. Companys ho fa, perquè no sigui dit que els catalans no són lleials, tot i saber que la guerra està perduda: “En aquesta guerra, catalans, ens ho juguem tot, fins i tot el nostre nom”. I mentre el president demana una resistència ferotge, una heroïcitat, un suïcidi, Negrín agafa les maletes i fot el camp. Gràcies pels serveis prestats, senyor Companys. A reveure!

La història es repeteix, tot i que no és mai ben bé igual. Ara també han intervingut la Generalitat, els mateixos que uns anys enrere recollien firmes contra l’Estatut perquè els nens andalusos serien obligats a estudiar en català. Però mentre el Partit Popular impulsava una campanya indigna d’un país que es diu democràtic, què feia l’esquerra? On eren els Podemos? On eren els intel·lectuals? On eren els No a la guerra? Tots callats, com uns covards. Com Juan Negrín.

El cas Companys ens recorda que la solució no vindrà per l’esquerra. La solució no s’ha de buscar el 1937, sinó el 1949. Reunió al monestir de Montserrat. Hi són els que han tornat a Catalunya des de l’exili després de la derrota: Joan Sales i Raimon Galí. Hi són també els joves, els que volen redreçar de nou el país: Joan Reventós, Anton Cañellas, Hilari Raguer. Tot i la dictadura i les persecucions han tingut el valor de constituir un grup anomenat Torras i Bages. És un grup de catòlics i catalanistes que lluitaran per impedir l’eliminació de la llengua, la cultura i el país. Oficia la reunió l’abat Escarré. Els explica què és Catalunya i els demana “feu pàtria, no feu política”. “Quina és la diferència?” pregunta un dels assistents. Escarré respon: “notareu que feu política quan us dividiu”.

Bernat Deltell. Publicat el dijous 25 de gener de 2018”

Aquest article va estar escrit mentre governava Rajoy. Avui el reblen les accions del gobierno “progressista” espanyol envers Catalunya, i és més vigent que mai.

Tants anys treballant colze a colze amb tothom pel bé del nostre país, de nosaltres i dels nostres fills, després que molts han ben après que dins d’Espanya ens ofeguem i podem desaparèixer, que o saltem la paret tot junts sigui quina sigui la nostra ideologia, amb una complicitat compartida com la de l’1 d’Octubre, tot i les naturals i democràtiques diferències, o ens quedarem en la mediocritat i la misèria autonomista d’un Estat autoritari que ens colonialitza, que ens vol assimilats.

Els partits polítics independentistes actuals són uns grans irresponsables. Estan dilapidant l’esforç de deu anys de moltíssima gent. Que no se n’adonen? Quan entendran que hi ha un bé més alt que és la llibertat de Catalunya? Quan entendran que són una eina i no un fi en si mateixos? MHP Carles Puigdemont, HVP Oriol Junqueras i CUP i si parléssiu i cerqueu una estratègia compartida? Ara com ara, la decepció que sento envers tots vosaltres és molt gran i la desconfiança creix cada dia que passa. I si feu un pensament?

Fins quan, tot plegat?
Tan estúpid és intentar trobar diàleg a Madrit com pretendre la unitat política independentista.
Bàsicament pq no tenim polítics indpendentistes. ERC fa fàstig i JxCat fa pena.

Quan deixem de creure amb un diàleg de sorts i amb una unitat impossible, potser conençarem a fer alguna cosa, però ja no val més, votar-los i queixar-nos després, ni escriure sobre el que mai serà, ni justificar res més.

Si, certament hi ha mala llet, i l’hem de mostrar, no plorar-la.

CAP ni un dels polítics que tenim, ni rl lliures ni els exil•liats i molt menys els presos volen la independència….quan més aviat ho assumim , més aviat podrem decidir si seure al seu sofà cofois i units, o jugar-nos la pell…no hi ha més opcions.

Fins els ovaris de tots ells

Matilde Font: a mí em sembla que això de que els dirigents dels partits s’ estomaquin és una pallassada, és cuento, una parafarnàlia. Van a dir una colla de paraules, xerrar una estona allà al parlament-Parlamento, fer 4 favors a 4 amics, i a la sortida del parlament, de festa. I a final de mes a cobrar dietes i un bon sou. I cuan no surtin a cap càrrec polític, ” portes giratories “………………….. Senyor Montilla: quants sous cobrarà ??; és aquest el seu “” socialisme “” = sociolisto. ” COLLA DE PIRATES “. Mentrestant molta gent es fot de gana, els han fotut un ERTE, cuan no al carrer definitiu…………………….

La pregunta és: si avui l’equivalent del Diògenes clàssic, sortís decidit a cercar un home o dona honrats disposats a acceptar el repte, on començaria la recerca?
Hi han llocs als quals no hi posaria els peus: partits polítics, banca, institucions de tota mena en què els polítics fan i desfan per mantenir privilegis propis i afins, fundacions suposadament sense ànim de lucre…
Llavors pren sentit la darrera frase d’Antoni López, el primer comentarista d’aquest article que, mentre escric, el tinc en pantalla i és: una persona intel·ligent no es dedica a la política justament perquè es intel·ligent.
Aquesta és la qüestió!
Només hi veig dues sortides :
1- Que els intel·ligents deixin de ser-ho. Llavors, quan no quedi ningú d’aquesta espècie en extinció, problema resolt. Mort el gos morta la ràbia.
2- Canviar la concepció del que vulgarment s’entén per política, per retornar-la al sentit més noble de la POLÍTICA.
Seguint la reflexió, ara toca avaluar quina és l’opció més difícil i quina produiria millors resultats?
Em reservo l’opinió i els motius amb els que la recolzaria en un debat obert, clar i lliure. Però quantes línies en blanc s’omplirien pels lectors (que per ser subscriptors de VilaWeb han de ser intel·ligents) per entreveure la forma en què el fanal “diogénic” és convertís en torxa?

Com esmenten comentaris anteriors, cal bastir alguna “cosa”. No se que, ni com, pero no es pot permetre que partits tradicionals “independentistes”, present o futurs, rebin vots perque no hi ha res mes. O que gent farta de que els prenguin el pel es quedi a casa el dia de les eleccions i acabem regalant, Deu no ho vulgui, el Parlament als unionistes.

Si no hi ha cap opcio en positiu, se m’acut una en negatiu. Literalment, treure’ls el pa als partits tradicionals, a veure si la gana els aguditza l’enginy i els fa veure clar que cal fer per tirar endavant. No votar, fer-ho en blanc o en nul no fa mal a cap partit, ja que els unics vots que serveixen per a repartir escons (i per tant sous) son tota la resta. Es pot presentar un llista que nomes serveixi “per comptar vots pro-independencia”. Els que surtin elegits a aquesta llista no van al Parlament ni fan res. Nomes es compromenten a donar la integritat del sou a la caixa de solidaritat o als menjadors solidaris o a la Marato de TV3, per exemple.

Sols el poble salva el poble
No oblidem que la independència la va començar el poble? Caldria planificar el final del procés perquè sigui el poble qui alliberi el país. I, no patiu, aleshores els polítics “independentistes” hi posaran molt més interès que no ho han fet fins ara. I, si els polítics veuen que el poble renuncia a la independència, bona part d’ells deixaran d’anar-hi a favor. No perquè no els agradi, sinó perquè ja estan prou bé com estan. De totes maneres hi ha polítics que s’han mogut més que altres a favor de la independència. Generalitzar no és mai correcte. Per tant, i resumint: POBLE CATALÀ DEDICA’T A ACTUAR!

Si l’objectiu fora la independència, això que estem vivint no passaria. Tot és interès de partit. En quan al comentari de les cúpules, Vicent, creus que els de presó estan en condicions psicològiques per redreçar tots aquest guirigall? Sóc dels que penso que el rencor generat a presó n’és el principal culpable de tot això i que la societat catalana en té bona part de culpa per donar veu i vot als qui estan sotmesos per l’enemic. Un soldat, quan està en mans enemigues, ha de ésser apartat de facto de la causa ja que el seu principal objectiu és la llibertat personal. No us fieu dels màrtirs.

Fins ahir el Rufián no s’havia atrevit a dir que el que representa al Congrés espanyol és només a ERC i no a la Generalitat de Catalunya. Algú ho havia de dir, com diu l’ara -per sort-, ja només personatge de Polònia, Joan Tardà. No es pot enviar gent a madrid durant tant de temps, perquè -com ens demostra en Rufián amb els seus “andares” i discursets insultants-, es tornen xulo putes i reneguen dels seus orígens adquirint totes les característiques del madrilenyisme més clavagueril, començant per la mentida, la poca vergonya i el menyspreu als catalans. Detesto les persones que m’enganyen, i procuro sempre que només ho puguin fer una vegada i prou!

Gràcies Sra. Berta Carulla per informar una part de la nostra història bastant recent; Però per lo que es veu l’història no serveix per res i es repeteix.
La cúpula d’ER actual, es el clar exemple d’això que informa d’aquesta part de la nostra història.
També els podríem definir com els fets i actituds que va tenir Lerrux.
Molt trist i penós.
Ara qui controla OMNIUM es ER, si no que ho expliqui una tal Llansana; han deixat la lluita per la llibertat de la nació catalana

Ni des de la política de partits, ni des del Parlament de Catalunya, ni des del Congrés de diputats, no es pot fer la revolució per canviar els fonaments de l’Estat, perquè tots aquests actors són els fonaments de l’Estat.
Potser és bo que es trenqui la corda i recuperem la radicalitat de la població desobedient, i no perdre’m més temps esperant una altra cosa.
Ah, el Consell per la República és l’essència de la radicalitat desobedient, sense servituds de partit polític i sense control institucional. És la fera que fa més por al regne d’Espanya.

EL DESTÍ DELS PARTITS NO ÉS PAS EL NOSTRE

Primer la cúpula defineix una estratègia independentista oposada a l’altra, després els patriotes de partit la difonen i més tard s’inflama la xarxa. Qui ho atura tot això?

Puigdemont ja ho ha dit clar, sense unitat no tindrem la independència. A Junqueras se li entén tot: abans la unitat d’Espanya (republicana, l’estan buscant) que la dels independentistes…

Poden fer mal al país, però només són dos partits i no els hauríem de permetre… Nosaltres, els que els donem la majoria amb els nostres vots, som l’independentisme. Podem fer que la col·lisió només afecti els seus vagons desgavellats i la via resti intacta. El seu destí i el nostre no és el mateix.

L’editorial d’avui, una mica esbiaxada i posant tothom al mateix sac. Sort de l’esmena de la Berta Carulla col.locant una mica més avall l’editorial correcta.

Si els votants del cens electoral de Catalunya fossin els comentaristes de Vilaweb, em penso que sortiría majoría absoluta independentista. Independentista de veritat, vull dir.

A la jornada de reflexió els vindría a la memòria quan el President Puigdemont volia anar de segon a les llistes europees encapçalades per l’Oriol, no l’ocell, el de la presó. També recordaríen la traició del President del Parlament senyor Torrent, el torrent brut vull dir, aquell que li vàren amenaçar les filles i no va tenir pebrots ni dignitat de defensar-les i després es va passar pels dellonsis la voluntat popular de Catalunya seguint les instruccions d’un malalt.
Potser també recordaríen que algú va recolzar un govern a madrid, que poc abans va cremar la terra amb un 155. A la memòria els vindría la inhabilitació del MHP Torra, personatge que es pensàven que s’arrosanría i els ha sortit una persona com poques.

Potser votaríen independència. Per tant, avui em quedo amb l’editorial de la Berta Carulla perquè “només la corda la tiben des d’un costat”.

I sabeu que em preocupa més?? Que a les properes eleccions, si no hi ha un programa informàtic i gent preparada per demostrar “què s’ha votat” a Catalunya, la Junta Electoral Central s’ho cuinarà i manipularà a la conveniència dels amos, afavorint als botiflers. Si algú s’atraveix a dubtar-ho, que baixi ja amb la càpsula de l’ SpaceX i deixi de donar voltes.

Com que em considero part de la massa, una persona de lo més normal, tinc la manía de pensar que els processos pels que passo personalment són els que passa la majoria de l´independentisme. I per desgràcia crec que la col.lisió ja ha arribat. Ja no soporto més la cúpúla d´ER i els militants que com un ramat, s´han dedicat a minar la unió, insultant als que la demanàvem, apropant-se al 155 mentre menystenint-nos als demés. Insultant-nos perquè nosaltres seguiem pensant igual “España no dialoga, España no cumpleix”, mentre ells d´un día per l´altre ens dèien màgics, puristes, imbècils, i no sé quantes bondats més. I els militants en comptes de sortir a dir ” no senyors, si ara de cop i volta canviem el discurs radicalment i diem que ara si que España dialogarà, ara si que España cumplirà, hem d´explicar a la gent perquè creiem que si que ho farà, d´altre manera és normal que la gent se senti enganyada i traïda. Doncs no, com un ramat, sortien a fer el mateix que la cúpula! i s´enfaden si els diem secta. Com no us hem de dir així, si actueu com a tal?? I juntxcat va callar i callar fins que farts es van apuntar al carro i seguint l´impuls autonomista de Pdcat, pacte amb el PSC a la diba i ja s´ho faran. Doncs potser els que ja us ho fareu sereu vosaltres. Perquè només hi ha una veritat. España no dialogarà ni permetrà que decidim el nostre futur encara que siguéssim el 80%. Vaig llegir un twit que ens recordava que amb el Brexit, España va començar a reclamar Gibraltar, li van donar mil voltes a veure com podien fer-ho, buscant documents de tot tipus, ignorant per complert, i com si sentíssin ploure, que allà un 99% de la gent había votat que volía seguir essent britànica, tant si marxàven com si es quedàven a Europa. Ells els seguirien, perquè deu ser que pertànyer a una democràcia de debò surt a compte i et fa viure molt més tranquil. Però a España el que volguéssin els gibraltarenys se´ls en refotia. Si haguéssin trobat algún document ón agafar-se, proben “la Reconquista”, que en diuen aquests salvatges cromagnons

Però és clar, el ramat militant a seguir a la cúpula i a fer creure a la gent que si sóm més tot canviarà substancialment. I les restes del Pdcat alienàdes amb ells. “Fer política” en diu aquella mena d´homenet dés del Congresso, de pactar gratuitament sempre amb l´opresor. Ara a fer de majordom en diu fer política. Escolta Rufian, aquesta política tant senzilla no val 90.000€ l´any, més tots els privilegis. Oita, els hi dic si a tot, i si em dónen alguna cosa bé i si no alabat sia Deu.

I per defendre aquestes merdes, han decidit que han de fer emprenyar a la gent entre sí. Doncs no, jo no estic emprenyada amb la gent poc polititzada, o que no té accés a internet i només s´informa per TV3. Jo estic profundament decebuda de la poca qualitat política i humana que tenim. I amb això, no crec que ens mereixem la independència. No hi ha sentit d´Estat, ni nivell polític per tenir un Estat. Per tant, jo no penso dedicar ni un día més a prendre´m aquesta gentola seriosament. Que facin els seus teatres, que busquin les seves quotes de poder, i que juguin al pati de l´escola. La llàstima és que qui s´ho trobaran no són pas ells que ja están ben endollats. S´ho trobara la gent, tant si creuen amb un Estat propi com si no. Seguir a España ens costarà molt car. Només espero que quan passi la gent obligui a purgar els partits. Que no quedi ni un sol de tots aquests barruts que ens porten a la desgràcia sense contemplacions.

A mi que no m´esperin més per res ni em demanin res, ni tant sols el vot. A partir d´avui que només la base independentista, és a dir la gent, comptin amb mi per a sortir als carrers i reventar-ho tot. Res més. No em dedicaré a donar-los el gust de que em facin més mal, em dedicaré a tornar-m´hi. Si es pensen que són impunes, i que els seus actes no ténen conseqüències, están equivocats. La gent estem molt fastiguejats, i cada cop hi tenim menys a prendre. Fastiguejats, insultats, menystinguts, enganyats i sense feina, el Tsunami quedarà com bafarada de vent i pluja fina. Compte.

Pd: Aquest article d´Agustí Colomines, aclareix molt bé el panorama i aclara moltes coses. Val la pena
https://www.elnacional.cat/es/opinion/agusti-colomines-comedia-unidad_509934_102.html

Si en política tot és pantomima, per què ens esmercem a analitzar-la com si no ho fos? Crec que no ens fem les preguntes correctes perquè tenim por a la resposta que en pugui sortir. Crec, sincerament i sense acritud, que ni Carles Puigdemont ni Oriol Junqueras volen fer la independència al preu que l’ha posat l’estat espanyol. Fer-ho públic i explícit ajudaria moltíssim a sortir d’aquest bucle de retòrica buida i repressió consentida.

Així doncs segurament aniria bé que esclatés tot, possiblement ens faria reaccionar. Si agafem l’exemple d’això que passa ara als Estats Units, per una banda tinc una part terrenal que s’ho mira astorat i indignat. Però tinc una part més, diguem-ne espiritual, que agraeix que els fets surtin a la llum i facin despertar a qui no ho està. Com amb totes les causes, cal anar-hi iterant. Nosaltres també. Part de la conscienciació col·lectiva que s’ha de produir és acceptar que la nostra classe política, per acció o per omissió, directament o indirecta, conscientment i inconcient, treballa pel Règim.

Els partits són empreses, SA com diu Partal. Només van deixar de ser-ho durant uns mesos amb JuntsXSí per fer possible el Primer d’Octubre.

Ara sabem que inexplicablement en Junqueres no tenia ni idea de com se les podia gastar el Règim BorbonIBEX, és inefable amb lo llest que semblava.
JUNQUERES va trencar la unitat i no va assumir que el poble votés a PUIGDEMONT com a president.
ERC va triar partit autonòmic abans que partit per la independència amb el cos econòmic i personal que comporta passar a la desobediència al Règim neofranquista. No és la primera vegada que ho fan: l’any 34 també van renunciar a la unilateralitat i de res els va servir.
ERC HO HA TORNAT A FER i ara són ells l’entorn CIU a Madrid amb la seua Puta i Ramoneta 2.0. I a Catalunya: ara són ells els col·laboracionistes del nacionalisme espanyol a canvi de càrrecs. S’han mutat en nous Pujols/Durans

COM MÉS AVIAT reconeixem que fa 2 anys i 8 mesos que la unitat dels SA ja no és possible i no ho tornarà a ser-ho mai més, no retornarem al Procés.

El final d’ERC serà una reedició del final de CIU. El cas és: quan de temps caldrà esperar per que ens adonem?

Abans de res vull copiar un comentari que crec molt dolent per Catalunya :
“…
Josep-Manel Príncep
04.06.2020 | 02:26
La meva dona i jo hem decidit no anar a votar cap vegada més.
No és cap rebequeria.
Bona nit i tapeu-vos.
…”

És molt dolent, perquè com he dit altres vegades, si no ocupem l’espai, el naZionalisme espanyol l’ocuparà, i ho farà legalment perquè li haurem regalat els escons: fi de Catalunya.

Cal votar sempre, i votar la menys dolenta de les opcions.
En aquests moments un independentista no pot votar a la Esquerra Republicana Convergent d’en Junqueras, seria votar autonomisme.
La CUP, te el problema de posar el carro davant dels bous. Volen una societat millor, però no pensen que per poder fer-la ens cal ser els amos de nosaltres mateixos, cal primer ser independents. Aquesta contradicció els fa posar pals a les rodes quan no toca. Espero que recapacitin.

Descartant ER, descartant els convergents de Marta Pascal, tenim altres opcions independentistes, com primàries de Graupera que van ser boicotejats pels mitjans controlats per ER (diari ARA i TV3), com Demòcrates d’Antoni Castellà, com JxCat,….., que l’únic que haurien de fer és anar Units amb la idea central de la independència. La part social ja vindrà quan siguem independents i poguem escollir el partit que millor ens representi.

Però mai, si s’és independentista, deixar de votar, o és que voleu veure a l’Iceta de President de la Generalitat i a l’Albiol de President del Parlament?

Quan he llegit al titular “independentisme polític” i “col·lisió” no m’imaginava que es parlaria de “partidets polítcs que fa temps que ens enreden fent veure que són independentistes” i “col·lisió entre ells mateixos”. Fa molt de temps que ansio aquesta col·lisió entre ells, francament: quan abans se’n vagin en orris, abans podran sorgir alternatives cap a la independència. I no serà fàcil; la menjadora dels partits-empresa és massa potent.

És molt injust ficar-los a tots al mateix sac. Ahir vam veure un G. Rufian provocador i fatxenda i una L. Borràs educada i respectuosa. Dir que es reuneixin el Junqueras i el Puigdemont fa riure: però si és el Junqueras qui ha dissenyat aquesta estratègia de ruptura amb JxC! Què va passar a les europees? El Puigdemont va proposar una candidatura unitària amb el Junqueras de cap de llista, però el Junqueras va dir que no, qur se n’anava amb… Bildu!! Ahir el Rufian va provocar JxC per veure si definitivament perden els nervis i convocquen eleccions, que és el que interessa a ERC. La unitat i laindependència estan mortes i és el Junqueras qui les ha matat. Si no dieu les coses pel seu nom mai podrem sortir d’aquest atzucac. Ara veiem el greu error que ha signigicat fer que dissenyi l’estratègia independentista un pres. Els presos només tenen una estratègia: sortir de la presó.

Diuen que els dos membres d’una parella no s’entenen si un no Vol.

Els partits polítics no son una parella. Son una bacanal.

Si un dels partits catalans que es fan dir independentistes, és autonomista i busca ser important en el context espanyol, l’entesa és impossible.

Hem d’acceptar aquesta nova realitat. I amb permís del MHP Puigdemont, els que quedem, hem de seguir lluitant per la independència. Podria ser que la base s’eixamplés sola a costa de disminuir la dels que tenen com a prioritat eixamplar-la.

Si hi posem ganes, no és impossible.

Vicent, a les xarxes hi deu haver de tot, jo només miro VilaWewb, i dubto que enlloc hi trobi més virulència, insult i denigració que aquí, degut a una majoria que s’emprenya fins i tot pel sol fet de exigir respecte cap a ERC i als seus simpatitzants i votants.

Igual que passa amb l’entrevista d’avuí a en Toni Soler, a l’ARA, a TV3 i a una mena de “llista negra”. Fins i tot, a vegades a VilaWeb per fer entrevistes a personatges que són del tot maltractats per dir una cosa terrible: el què pensen, com en Jordi Muñoz.

Suposem que s’entén (qui ho vulgui) que en absolut hi ha cap ànim de censura per exigir respecte, com insinua algú ridículament. Però amb la mateixa llibertat d’opinió, amb respecte i sense insults, també hi ha, molt minoritàriament, qui manifesta el seu rebuig.

El què em sorprèn, i molt, parlant de possible col·lisió, és el seu silenci Vicent, sobre la presentació del Grup de Treball que van fer dies enrere en roda de premsa conjuntament, el President Torra i el Vicepresident Aragonès. I també em costa d’entendre que entre els tertulians no hi hagi ni una referència.

La gran notícia és la presentació d’un Grup de Treball que pot ser un gran pas endavant molt efectiu per superar diferències. Un pas de molt calibre, que pot ser la clau per consensuar a fons els passos a seguir:

30 persones (15 dones i 15 homes) treballant per definir la Catalunya del 2022. I la intenció del Govern és que s’impliquin en la discussió 400 experts, per presentar les conclusions cap al febrer del 2021.

Això és molt ambiciós, molt gran i molt representatiu de la societat,amb tanta gent implicada. Crec que pot ser un pas històric..Com altres coses que no entenc, repeteixo que em sorprèn el poc ressò que ha tingut.

Els tres partits independentistes han fet coses inusuals i inesperades en la política “metraficosa” capitalista. Seria molt trista una col·lisió insalvable. Ara bé. Tothom sap perfectament que qui predica més la unitat és aquell que vol eliminar al seu contrincant o que el seu contrincant s’oblidi de complir amb la defensa dels seus votants i de la comunitat administrada. Ningú ignora que hi ha uns poders “lobístics” o borsaris que condicionen enormement als polítics i quan hi una sola opció és molt clar a qui defensa i a qui empobreix i endeuta. Els mitjans que remenen massa diners o o no tenen prou consciència d’espècie solen apuntar cap a sacrosantes unitats. Ja s’ha vist que les hegemonies catalanes, encara que no acabin tant bé com les espanyoles, son també garants de les diferències socials. Dins la fonamentalista i inhumana religió capitalista és normal que sigui així. I si hi ha una fusió, no serà per unir esforços cap a la independència sinó per tenir més barra lliure. Acabem de veure com han aquietat a la guàrdia civil amb a puja de sou, com sempre es fa dins la religió capitalista als col·lectius que aconsegueixen privilegis. Si un dia es perd la diversitat dels 3 partits independentistes serà un dia molt trist per l’independentisme, eencar aque hi hagi independentistes que ho puguin celebrar. No cal tenir molta memòria de quan a les caixes el devorador gran es va menjar al petit i quins luxes es permeten els grans. S’està constatant ara mateix que les multinacionals estan castigant durament a les pimes i als comerços catalans fins l’amenaça de fer-los desaparèixer i com si els polítics volen fer lleis per protegir a qui ho mereix acaben a la garjola.- Hem vist la justícia sentenciar segons el qui o i no segons el què. Em sembla que donar oportunitat de que un pugui més que tots els altres junts és donar requisits als usurers.

En aquest cas, crec que per netejar qualsevol ferida s’ha de posar un desinfectant. I la infecció la tenim en tots aquells i aquelles que es referencien més per les passeres socials d’un grup o d’un altre; que no pas en el sentir, viure i reaccionar davant d’una situació de l’abast històric com la que tenim a sobre (tant si estàs al partit SA, o si la SA ha estat sempre al voltant d’un partit ). Sí, la tenim a sobre! Justament deu ser així si en aquesta editorial resa l’aclariment d’avui. El que les cúpules dels partits puguin o no deixar de fer, tothom sap que és parcial en el sentir global d’una societat. Al contrari, és en el sentir diari i en el compartir habitual on està la part essencial de com respira la resistència resilient d’una nació com la nostra. Nosaltres que som els catalanoespanyols ( afroamericans ) d’aquesta història.
I com que no es tracta en cap moment ni de mèrits, ni de culpes, déu ens en guardi !; potser cal seguir el fum per entendre on són les brases. Vull dir que a ningú se li escapa gaire que qui s’ha mogut sigui qui precisi afermar el seu pas. Però, per això mateix, ningú negarà que qui s’ha mogut no tingui un plus de credibilitat pel fet d’haver-ho fet. Més val tard que mai; sobretot quan hom ( i no Homs! ) han estat tan avisats abans i ara. Total, cap mal que no es curi deixant passar el procés del pus a la crosta! Ep, que l’altra procés, aquell, no l’hem de deixar passar per res; sinó viure’l amb tota intensitat!

La situació és un embolic sense trellat. Però no veig que els dos blocs siguen igualment culpables. ERC és la gran responsable del desgavell, han tornat a la dicotomia dreta-esquerra. Fa uns dies el diputat Sebrià (ERC) argumentava que ells són socialdemòcrates i Juntsxcat liberals (de miracle que no va dir neoliberals). És pura fal.làcia insistir en dreta-esquerra, Juntsxcat està format per gent d’ideologia socaildemòcrata tant o més que ERC. Senyor Sebrià menteix descaradament.

Ja ho han dit d’altres comentaristes. El que fa falte és que és tirin els plats al cap definitivament. Llavors, cada partit haurà de deixar clara la seva postura, no com ara, que tan sols és retreuen les miseries els uns als altres i d’això se’n aprofita l’enemic i desmotiva molta gent que havien confiat en ells.

Això, al contrari del que pugui semblar, donaria peu a una reactivació i posicionament de molta gent del carrer, inclús podria ser l’espurna per forjar una llista transversal de pais.

Aquesta situació és inaguantable, contraproduent i molt tòxica. S’ha de pendre decions ja.

Bon dia, no sé pas si algú altre ho ha recordat en un altre comentari perquè no he pogut llegir-los tots, però:
NO SERIA IMPRESCINDIBLE CANVIAR LA LLEI ELECTORAL I TENIR LLISTES OBERTES?
En el país on jo vull viure (República dels Països Catalans) hi hauria moltes qüestions que serien mostres de salut democràtica. Com aquesta.

Sé que se n’ha parlat moltes vegades, sé que les cúpules dels partits no ho volen fer i volen mantenir aquest sistema… Sé que cal una majoria del Parlament per a canviar-ho… Amb més motiu seria fantàstic votar massivament una llista d’independents que també pogués pressionar per a això.
Al cap i a la fi, si l’octubre de 2017 no vam acabar la feina en part és perquè algunes cúpules ja no havien previst anar més enllà?

Som-hi,nois, continuem i trobem maneres. Ens n’hem de sortir i hem de lluitarper moltes coses. Sabem que la nostra causa és justa i defensa un bé per a molts. I que és una causa que n’engloba moltes d’altres de defensa dels drets humans, de viure dignament, de defensa de totes les llibertats, …
Jo no em rendiré mai ni sóc menys independentista. I vosaltres?

Això que diu que la corda és a punt de trencar-se, Sr. Partal, no és res més que la conseqüència de la col•lisió que va crear l’oriol junqueras en una carta que va escriure just abans de les eleccions del 21D trancant la unitat i escombrant capa a casa seva i el seu partit.
Allò, ja es veia a venir, tindria unes conseqüències. I són aquestes. Per tant, aquí hi ha responsabilitats.
El següent fet que va provocar aquesta col•lisió, que vostè diu, és quan l’impresentable torrent i els seu partit es van negar a investir Puigdemont. I podria anar recitant…
I ara tots us escandalitzeu d’això, però cap de vosaltres (em refereixo a la majoria de periodistes) és capaç d’admetre-ho i carregeu les responsabilitats a tots igual. I no és així.
Vostè diu que potser es trencarà la corda. Doncs miri, potser millor que es trenqui. De vegades és millor treure’s de sobre els traïdors. De fet, l’independentisme no està desunit. Aquest és el mantra que tots aneu repetint i és el que interessa a la cúpula d’ER. I és aquesta cúpula la que ens hem de treure de sobre.

No. No vull fer “política estructural”. Sé quin partit voldria al capdavant del Govern de la Generalitat. Però, no utilitzaré el meu desig per a cultivar aquesta mena de guerra dialèctica, estúpida, que només respon al desig de dir l’ última paraula, especialment “al Congreso de los Diputados”. Em dedicaré a projectes socials, sense els quals la Catalunya Lliure seria carent de la “igualtat” i de la “fraternitat”. De moment, escamparé arreu que la vida dels humans no té edats. Que té el dret al benestar social, en tots els sentits, des que neix fins que mort. Que és un delicte social haver pogut contemplar aquelles residències-geriàtrics amb gent malalta, al costat d’ altra gent amb bona salut, tots barrejats amb cossos sense vida. S’ ha de ser cruel per a haver arribat a aquest punt. Des dels moments que ens feien respectar els avis, deixar el seient del metro a la gent més gran, deixar el pas als que tenien limitacions de mobilitat, des d’ aquells moments fins arribar a abandonar pares o avis -o oncles, -o només els veïns de l’ escala- hem hagut de sofrir una degeneració de valors socials que no solucionarem pas amb les baralles dels polítics als Parlaments, amb els insults a la premsa. Unes baralles que només són l’ aspecte d’ un poder que amaga a sota seu, a la sala dels vots, una societat malalta.

No estic d’acord en aquesta equidistància del Sr. Partal. Què diguin el que vulguin els polítics, alguns més barroers que els altres. El que nosaltres hem de fer és saber discernir quant és veritat i quan no el que diuen. I en això ER s’emporta la copa del més mentider.

La majoria de nosaltres, crec, que ja hem decidit a quí donem credibilirat. I molts també sabem amb quí no volem anar ni a la cantonada, per molt que inventin nous discursos. Així que o apareixen dirigents i persones noves o aquí seguirem empantanegats en mentides i fatxenderies in eternum.

Jo tampoc crec en repartir responsabilitats a parts iguals. Hi ha una llista de preguntes–que no faré–que tenen respostes prou clares.

M’estimo més mirar cap al futur. Algú diu encertadament que no és l’independentisme el que està desunit, són els partits. Utilitzem-los com a medis, no com a fins. En situacions que no encaixen dins dels límits de la política institucional, és el poble, no els partits, qui marca el pols del moment. Exigim no unitat, que no serà, sinó la cohesió de l’independentisme enllà de les inicials. Dins i fora de tots els partits hi ha independentistes compromesos. Som aquests els que ens hem d’unir.

Los de a pie nunca hemos estado desunidos y creo que tampoco lo estamos ahora.

Yo nunca he preguntado a nadie a qué partido votaba. Me daba absolutamente igual. Es más, al llegar a Catalunya me emocioné con este pueblo. Este pueblo me emocionó precisamente porque prescindía de preguntar ¿a quién votas tú?

Recuerdo la primera Diada a la que asistí. Me quede sorprendido, por no decir a cuadros, viendo personas de todo extracto social y, entiendo, que de todo extracto ideológico porque cuando juntas a un millón de personas es de cajón que en ese millón de personas tiene que haber de todo. ¡Afortunadamente!

Y ahora, y desde el mes de octubre de 2017, los de siempre se han pasado por su mezquino arco del triunfo a todas estas personas que durante años han estado unidas, y sigo creyendo lo siguen estando, en torno a un proyecto ilusionante, ilusionante por liberador. Un proyecto liberador para Catalunya y también para la España de las gentes de bien, que las hay, por supuesto.

Lo he dicho en más de una ocasión. El cuarto poder (los medios de comunicación) tienen mucha responsabilidad en lo que ahora, a todas luces, parece un desaguisado, o retomando una de sus ideas, sr. Partal, la rotura de la cuerda que une a los dos partidos mayoritarios catalanes “independentistas”. Su responsabilidad radica en que desde sus tribunas periodísticas, y desde hace dos años y medio han mantenido más o menos sibilinamente la falacia de que el proyecto ilusionante pasaba en primer lugar por el “nihil obstat” de los partidos políticos cuando, en realidad, esto no iba de partidos políticos, sino de personas unidas en torno a un proyecto. El cuarto poder ¿está ahí para recordarnos que los de a pie no podemos, ni debemos salirnos del guion? Pues, todo hace creer que sí. Probablemente sea por ello que se les denomina cuarto “PODER”.

Por mí, que se rompa la cuerda y si se rompen ellos tanto mejor porque esa cuerda no es solo una cuerda entre ellos dos sino una soga para todos los demás que somos abrumadora mayoría.

Hace unos días me di de baja de Òmnium Cultural. Ayer recibí una llamada telefónica. En la conversación tuve la oportunidad de explicar por qué me daba de baja, explicando que, en mi opinión, tanto Òmnium como la ANC no estaban haciendo nada por llevar adelante la voluntad de los de a pie expresada el 1-0 y, además, supeditándose al poder político (el de la cuerda) y que, por supuesto, si cambiaban de línea de actuación me volvería a dar de alta. Mi interlocutora me dijo: “¡Pero Òmnium lucha por los presos políticos!”. No contesté a su reflexión porque me pareció extemporánea. Es más, me pareció patética, ya que el propio Jordi Cuixart ha dicho en varias ocasiones aquello de que “el objetivo no es sacarlos de la cárcel, el objetivo es el proyecto de las personas de a pie, los ciudadanos”. Estaría bien que se aclarasen dentro de su propia casa.

Mi interlocutora, en un último intento por no perder al “cliente”, me preguntó si mis razones para darme de baja eran de índole económica tratando de explicarme que, si así fuera, había fórmulas “económicas” intermedias (tuve la impresión de estar hablando con Movistar). No le dejé acabar la frase. Le dije: “No es una cuestión económica, es una cuestión ideológica”. Entendiendo ella mi determinación, me dijo que esperaba que en un futuro volviese a hacerme socio. Le contesté: “Sí, jo també espero tornar a ser soci d’Òmnium”. Lo dije con total cordialidad y, sobre todo, esperanza. Estaría encantado de poder hacerlo.

Hoy he enviado un correo a la ANC pidiendo que me den de baja. Espero que me llamen y poder explicarles el porqué.

Sr. Partal, el tratamiento que la prensa “independentista” ha hecho durante estos dos años y medio, desde el 1-0 y del 1-0, es un ejercicio, en ciertos casos claramente partidista (de los de la cuerda) y en otros, “prestigidistadista” (no existe el término pero se entiende).

Todavía estamos a tiempo.

Com Josep Gualló (04.06.2020 | 10:48), “Podria ser que la base s’eixamplés sola a costa de disminuir la dels que tenen com a prioritat eixamplar-la”.
I com Lluí Mor (04.06.2020 | 13:27), “El que fa falte és que és tirin els plats al cap definitivament. Llavors, cada partit haurà de deixar clara la seva postura, no com ara, que tan sols és retreuen les miseries els uns als altres […] Això, al contrari del que pugui semblar, donaria peu a una reactivació i posicionament de molta gent del carrer, inclús podria ser l’espurna per forjar una llista transversal de pais”
I tal com recomana Joan F Ruiz (04.06.2020 | 10:19) per no haver de deixar de votar independentista, “Descartant ER, descartant els convergents de Marta Pascal, tenim altres opcions independentistes, com primàries de Graupera que van ser boicotejats pels mitjans controlats per ER (diari ARA i TV3), com Demòcrates d’Antoni Castellà, com JxCat,….., que l’únic que haurien de fer és anar Units amb la idea central de la independència”.

Ara bé. On són ara aquests actors que esmenta?
Se suposa que comparteixen la nostra ansietat existencial (pel fet de ser, i de no poder ser-ho), però… Que algun dels convocats comparegui a la plaça pública i expressi el propòsit de concertar una estratègia comuna per sobre de les diferències que el separin de qualsevol altre actor!
Creiem que hi són, que han d’enllestir una alternativa transversal que passi pels cervells de tothom (sense unitat no hi ha independència) i així tindran els nostres cors robats.
També és cert que si donen aquest pas endavant, haurem d’empenyer amb les entitats i associacions “realment existents”. Per això no podem abandonar ANC i Òmnium tot i que no ens agradi el seu aspecte actual, sinó que ens hi hauríem d’implicar més per exigir-los fer el paper que els hi pertocaria. Si el Jordi Cuixart té clar que ho tornarem a fer, i amb ell també el Jordi Sánchez, jo no soc ningú per treure’ls la il•lusió, perquè és també la nostra.