30.01.2018 - 22:00
|
Actualització: 31.01.2018 - 16:03
Dilluns a la nit, i ja ben entrada la matinada d’ahir, els negociadors de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana es van bescanviar els darrers documents de l’acord que implicava que ahir es faria el ple d’investidura, que es formaria un govern paritari entre tots dos partits i que es pactarien –de fet, ja s’havien pactat– amb la CUP una colla de mesures, en canvi del suport a aquesta investidura. Entre els documents que es van bescanviar hi havia l’índex del discurs que faria Carles Puigdemont com a candidat a la investidura i uns quants fragments d’aquest discurs, pràcticament tota la part programàtica.
Tothom se’n va anar a dormir. Convençuts que ahir, dimarts 30 de gener, seria el dia de la nova investidura de Carles Puigdemont, malgrat les amenaces del Tribunal Constitucional. No se sap si en aquella hora el president del parlament, Roger Torrent, ja havia pres la decisió d’ajornar el ple, però sí que se sap amb quina sorpresa els membres de la mesa varen rebre, primer, l’anunci que s’ajornava la reunió de la mesa i, després, la intervenció televisiva del president Torrent. Segons el reglament, la decisió d’ajornar la sessió la podia prendre el president tot sol. I així va ser.
Torrent va comparèixer davant els mitjans a les 10.08, al despatx d’audiències de la cambra. El president del parlament va llançar aleshores la bomba política del dia: va anunciar que ajornava el ple d’investidura, però que no el suspenia. Torrent va insistir a dir que el seu únic candidat era Carles Puigdemont i que no en proposaria cap altre, però també va deixar clar que el ple no es faria fins que no hi hagués unes condicions, que no va aclarir. ‘No toleraré ingerències en la sobirania del parlament i aniré fins al final’, digué solemnement davant una munió de periodistes.
La decisió va sorprendre Junts per Catalunya i la CUP i va desfermar un reguitzell d’acusacions encreuades entre els partits, que retrata en aquesta crònica Pere Cardús. La CUP va ser la primera de demanar que el ple es convoqués, una demanda a la qual es va afegir Junts per Catalunya. Però sense èxit. Simbòlicament, els diputats de la CUP van accedir a l’hemicicle a l’hora en què s’havia convocat el ple, a les tres, per deixar uns cartells als seus escons.
En aquell moment el Tribunal Constitucional ja havia acabat la reunió en què havia d’analitzar les al·legacions presentades pel president Puigdemont. Com era previsible, les va desestimar.
I mentrestant, a les tres, una manifestació convocada per l’ANC i els CDR havia començat a caminar des de la plaça de Sant Jaume cap al parlament. La sorpresa fou que, una vegada dissolta la manifestació, alguns centenars de persones van ficar-se dins el Parc de la Ciutadella. Els Mossos havien tancat completament el parc, però d’alguna manera els manifestants en van obrir les portes i deixaren pas a un gruix important de manifestants. La gent protestava per la suspensió del ple i va rebre la visita de diputats dels tres grups independentistes. L’ocupació del parc va originar molta tensió amb els Mossos en alguns moments. Hi hagué cops de porra i corredisses, sobretot a la porta de Lluís Companys. Però a poc a poc el nombre de participants en la concentració va anar disminuint. La policia deixava marxar tothom qui volia i no deixava entrar ningú. Un grup va decidir d’acampar-hi i passar-hi la nit.
Finalment, a les vuit el president Puigdemont es va adreçar al país amb un vídeo penjat a les xarxes socials. En aquella hora, si s’hagués complert l’acord a què s’havia arribat a la matinada –no feia ni vint-i-quatre hores–, Puigdemont ja hauria estat investit novament president de la Generalitat, i hauria obert així un altre episodi d’enfrontament total amb l’estat espanyol. En el seu discurs des de Brussel·les, el president se’n va plànyer i va lamentar l’oportunitat perduda, però va insistir, malgrat això, en la unitat dels independentistes, amb una frase que sonava, inevitablement, a prec: ‘El que ens ha dut fins aquí és la unitat. No la perdem.’
