L’independentisme no pot perdre el caràcter regenerador

És evident. Hi ha polítics que s’anomenen independentistes perquè és la manera que troben per continuar remenant cireres.
Si més endavant els convé, es diran qualsevol altra cosa. Els independentistes hem de mantindre la posició. Si una llei no és bona, no s’aprova. Si un cotxe no ens fa el pes, no el comprem. I així amb tot. Si no ens agrada la pel.licula, canviem de canal. I si no ens agrada com funciona un país, ens en anem a un altre. O ens en eixim, com del bar on no ens agrada el servei. Tan fàcil i tan difícil, a la vegada.

REGENERAR LA VIDA PÚBLICA

Si els jutges interpreten la llei a discreció, no és que la llei estigui mal feta, és el país que està mal fet.

Vicent Partal a la Tertúlia Proscrita, va deixar anar una reflexió que de tan òbvia, és genial. Es referia al capítol 2 del projecte de llei d’amnistia on es volen excloure del benefici de l’amnistia els casos de terrorisme i de traïció a Espanya i, és clar, el terrorisme se l’han d’inventar, però no renunciem a voler trair Espanya, això sí, perquè no volem tan sols ser un estat independent en forma de república, sinó que volem fer una república diferent d’Espanya, millor que Espanya, on no puguin passar les coses que passen a Espanya, bàsicament per regenerar la vida pública.

Dieu: “renunciar a l’essència del moviment independentista”.
Les essències s’han de fer anar amb compte perquè, com que són immaterials, cadascú pot tenir la tendència a adaptar-les al seu gust.
A més, quan ja tens el control de les essències, et pot semblar irrellevant la opinió dels que en saben com la del catedràtic Sr. Urías que publicava VW ahir i que em sembla que caldria tenir molt en compte per no relliscar.
I, sobretot, per no perdre’ns imaginant essències i realitats immaterials.
El món no s’acaba demà de la mateixa manera que no es va acabar l’1-O.

Gràcies Partal. Cal que algú ens recordi que 2+2 són 4, i no 7, com ens diuen repetidament cada dia alguns servidors del poder! Cal deixar clar que la sobirania rau en els ciutadans, en el poble, i que són els Parlaments els que fan les lleis, no els jutges! Això que és l’abc de la democràcia, a España s’ignora totalment, pel poder però també per part de molts ciutadans. Les lleis es fan gràcies als vots nostres, i els jutges han d’obeir-les, o plegar; o que algú els foragiti dels seus càrrecs!

I sí, si volem la independència no és per repetir el malgirbat model d’estat que és España, sinó per tenir una democràcia sense adjectius i plena de veritat.

I no, l’exèrcit i la policia, no han de ser el garants de la unitat de la pàtria, sinó de la seva seguretat, que és molt diferent! Pèrò és clar: l’exercit el volen per seguir fent els seus negocis corruptes, si cal utilitzant la violència com hem pogut comprovar a Catalunya recentment, contra els que s’hi oposin. Res a veure amb un estat de dret i menys encara amb una Democràcia!!

Ho vaig escriure en els meus blocs. Som una nació diferent a españa perquè la cultura i la base ètica és ben diferent.

Com no sóc gens de les teories abstractes francòfiles, ans el contrari, empíriques…a la manera de Ramon Llull i els seus “exempli” i l’actual empririsme nordamericà hi posaré uns quants exemples que tots recordem, i després en treurem alguna “llei” de com actuem:

Durant els anys 1990′ agafaren el ministre d’agricultura del govern del Sr. X, en Vicent Albero que no havia declarat unes inversions i dimití en fer-se públiques.

El Conseller Roma de la Generalitat d?amunt es va fer part d’un xalet ( o “torre” com dieu els de l’àrea barcelonina) mitjançant uns contractismes que s’havien emportat alguna licitació pública, i dimití.

Igual que el Conseller Cullell, qui estava cridat a substituir en Jordi Pujol i va haver de dimitir igualment.

Antoni Asunción, ministre d’interior a qui el cap de la Wardia Sibil espaÑola, un tal Roldan, tenia muntada una màfia dins d’una altra amb fons reservats que desviava en profit personal i d’un cert entorn, el tancà i se li escapolí a Lagos, i immediatament n’Asunción (fill de Manises) dimití per manca de previsió i coneixements.

Fins aleshores mai ningú havia dimitit a españa malgrat els casos de terrorisme com el GAL, el grup aquell Vasco-Español, ni el cas Filesa, ni Alfonso Guerra quan son germà trincava a cor que vols, ni el cas Naseiro gallec que esguitava els senyors Palop (regidor de València) l’empresari Sanchis que traslladà totes les empreses a l’Argentina, o les magarrufes d’un tal Zaplana que venia des de Cartagena, després de pegar una “braguetada” en casar-se amb una filla de l’empresari benidormer d’hotels Barceló. Matrimoni que ha acabat a galtades com no podia ser altrament. I més tenint un disminuït psíquic entre la seua descendència del què es va desentendre totalment.

Ni el tamayazo, ni quaranta casos españols de corrupcions, malversacions, terrorisme, etc d’agafats “in fragantti” eren capaces de destravar els culs españols de les poltrones.

Només “els nostres” polítics van dimitir i anar-se’n a sa casa malgrat el brou de cultiu colonial español. Si encara veiem “Barriomuerto” (que en deia R. Barnils), el comissari R. Vera, Alfonzo Guerra, el Sr. X i companyia fent conferències i donant lliçons a les seues claques, que n’espereu que pot destil·lar aquella “cultura del mínim esforç”?

Servidor ho atribuïa a la base “calvinista” que amara aquesta cultura. I qui la fa la paga.

Jaume Pros (de Valls), va fer una sèrie d’articles fent-se ressó d’aquesta via hipòtesi meua qui aleshores era un destacadíssim membre del PSC i anticonvergent pertinaç….va començar a fer passes cap a l’independentisme arran d’una polémica en què s’encomanava al Defensor del Pueblo Español, un tal Herzog d’ascendència jueva i accidentalment fent-se passar per vasc, com sovint passa en l’imperialisme español. Jo li negava que aquell home fóra el nostre defensor, doncs només era un vasc més d’aquells ensenyaren a ser imperialistes españols.

Clar que l’independentisme regenera els pobles de les nacions ocupades, perquè desemmerda el cervell de tota la propaganda que projecten des de la metròpoli colonial per envescar els colonitzats.

LAS COLONIAS DE MÀDRIX editat al carrer dels gremis de València i pagat pel grup Correo Vasco-El pueblo español, àlies VOCENTO ens ha obsequiat hui amb un parell de notícies pancatalanistes:

1. “El puerto de Valencia resiste mejor que Barcelona el impacto de la crisis de Ucrania y el mar Rojo” Com són tan imbècils, són incapaços de capir que la competència del Port de Valèncuia són Anvers i Hamburg. No el de Barcelona.

2. “La crisis interna de Vox revienta el puzle de los pactos en Baleares” i els del País Valencià també comencen a esquarterar-se però ho amaguen.

3. “Ayuso, sobre Cataluña: “Tras cerrar una plaza de toros, le ha seguido la sequía”

4. “Cataluña declara emergencia por sequía en 202 municipios y las áreas de Barcelona y Girona”

5. “La alcaldesa de La Palma de Cervelló pide ayuda a la ACA para solucionar las fugas de agua”

En fi, tot un caos per motiu de l’independentisme.

La part bona LAS COLONIAS d’aquesta setmana és que monsenyor Canyissars i Llovera, aquell mossèn-requeté que entre 2014 i 2022 va fer d’arquebisbe de València, que cada sermó ejaculat involucrava la Mare de Déu dels Desemparats amb la Unidaz de España i la seua bandera, ens deixà un canonge més español que la Wardia Sibil que fou assissinat la setmana passada per ofegament al seu domicili, doncs tant de tapar ara per “poder controlar la informació” no els ha quedat més remei que contar-nos que el canonge español col·locat a la Seu era un actiu marieta que es relacionava sexualment amb captaires a canvi de diners.

Servidor que és amic de capellans i del conserge de la finca on vivia el pressumpte extorcador, sabia això, doncs era VOX POPULI , però com que era españolPRO, se li deixava que anara fent.

No ens podem acabar de regenerar/ i de torcar i netejar si l’estat colonial no para d’enviar-nos colons a emmerdar-nos, car sempre els ens col·loquen en llocs de comandament a la colònia, Vicent.

Ho tenim pelut !

Algun dia comentaré les entrades a un puticlub privat en el barri d’Extramurs on uns dies entrava un tal Saplana a per xiques i uns altres un tal Alarte, que era del psoE-pspv, a per xics.

Alarte era qui volia treure el PV al psPV i convertir-lo en PSCV.

En Josep Selva, de Torelló, l’autor del bloc “Cafè en gra” feia l’obra amb mi, per si cal portar-lo com a testimoni del que dic davant d’algun tribunal.

Josep Blesa de València

Cada cop que es parla de “república” com a remei de tots els nostres mals, se’m posen els pèls de punta.
Totes les repúbliques proclamades a Catalunya han dura hores, dies o, només en el cas de la primera un parell d’anys.
El què cal és aconseguir primer l’estat català, això és, allò fonamental.
La forma, és a dir allò segon, monarquia, república, dictadura o el que més ens convingui, ho podrem triar perquè tindrem un estat que ens defensa, altrament en parlar de república sense tenir un estat només anem a la babalà.

La monarquia espanyola que és en realitat un producte pertanyent i sortit de la ley de sucesión de la jefatura del estado, la qual formava part de los principios fundamentales del movimiento nacional, és la forma d’estat perfecta del nacionalisme espanyol per a imposar un règim colonial i espanyolitzador de la Nació Catalana. És per això que la República hi serà l’instrument fonamental de Catalunya per a construir-ne la democràcia, que encara que tingui defectes deu d’esser l’Estat per excel-lència de tots els catalans i en suposarà sense dubte el pas alliberador, fins i tot en la conciència col-lectiva del conjunt dels Països Catalans.

Els partits dits independentistes no poden caure mai de la vida en la teranyina legal i en el parany que ens posen els espanyols per a enfortir el seu règim antidemocràtic que suposa i suposarà irremeiablement la mort i la derrota del moviment independentista.

Vicent Partal, per tant té tota la raó en el que ens exposa magistralment en l’editorial d’avui. Hi estic d’acord en totes les consideracions i propostes que reflecteix.

Miri, senyor Partal, és molt trist que no s’adoni que aquesta resignació dels partits autonomistes ve de molt lluny, del moment que s’abandonà la confrontació. El que veu vostè avui és la consolidació de la via pragmàtica, realista, que propugnà ER, i que es basava en el fet que la por és més fàcil que la valentia, que deixar que lluitin els altres és més fàcil que arriscar alguna cosa i d’això no en són culpables només els partits autonomistes, sinó la immensa majoria dels votants que van ser independentistes i que ara es queden a casa. M’atreveixo a dir això perquè expressar la disconformitat només en un discurset sense conseqüències pràctiques també fa mal a la credibilitat de l’independentisme i bàsicament aquestes dues estratègies són les que s’han seguit aquests darrers anys! El seu editorial, ple de justa raó, no només cau en aquest sac de paraules buides sinó que, a més, no és novetat. O no se’n recorda, de l’atac a la separació de poders dels jutges inhabilitadors? Potser m’equivoco i el que pretén és despertar consciències molt i molt adormides i desmemoriades.

L’ÚNICA TRAMPA, LA NOSTRA FALTA DE FERMESA…

Acceptar l’anormalitat espanyola o la regeneració de la vida pública és una relació dialèctica que ens ateny a nosaltres…

Si ens manca el tremp, que només surt quan la confrontació manifesta la voluntat inexcusable d’anar per l’objectiu de crear un nou Estat, quan la nova consciència ha descartat qualsevol vel·leïtat d’aconseguir aliats dins Espanya, llavors la regeneració pública ve tota sola…

Jo no barrejaria coses. L’anomalia espanyola està formada per diverses coses i els jutges en són només una. El fet que necessitem una llei d’amnistia ja n’és una altra. I qui té la paella pel mànec a l’hora de decidir què s’intenta arreglar és el partit que habita a La Moncloa.

Els partits independentistes han volgut començar a treballar per una cosa que els corria més pressa, l’amnistia, i el PSOE no vol tenir més fronts oberts alhora. Dobcs es parla de l’amnistia i la resta ja es farà més tard (o no, perquè el PSOE porta molt de temps parlant de renovar la justícia espanyola, però no s’hi acaba de posar mai).

Estic d’acord en que l’independentisme ha de seguir sent regenerador, però també s’ha de ser realista i una mala llei d’amnistia ja és més del que esperàvem aconseguir. Doncs aconseguim-la i a seguir picant pedra.

Apreciat Vicent, si no fos pel vot negatiu a la llei d’amnistia per part de JxC avui no hagueres pogut fer aquesta editorial; quant ens comentés partits independentistes també inclou aquesta secta botiflera d’ER?
Torni a mirar el vídeo que Vilaweb va posar pels subscriptors d’aquesta pàjara botiflera de Pilar Vallugera d’ER.
Com ja vaig fer esment ahir, tots els mitjans de comunicació subvencionats amb els nostres impostos per part del gestors d’aquesta gestoria mal anomenada govern de Catalunya, carregant contra JxC.
Ja fa molt temps que hi han polítics/partits que es conformen amb les molles mentres tinguin la cadira/sou malgrat els defineixis independentistes Vicent

Fins que no es deixi clar i entenedor fins i tot pels jutges i els organismes més importants del país la definició del que és “terrorisme”, i què no ho és, no cal fer cap més invent. Ha de ser una definició concreta i impossible de tergiversar-ne el sentit, mentrestant ni Junts ni cap altre partit català responsable podrà acceptar que els mal nomenats jutges puguin utilitzar-ho per sentenciar delictivament als catalans com fins ara. Els polítics espanyols ja no podran fer ni un pas endavant en una Espanya educada en l’odi contra Catalunya.
Ahir sentia al brètol president del PP afirmant que quan Catalunya va declarar-se independent, tota Espanya va patir terroritzada brutalment, sense adonar-se que el terror era produït perquè van creure que sense una Catalunya a la qual anar a robar, demà no podrien ni menjar. Aquest era el seu terror, no pas que els catalans terroritzessin a ningú. Només el fet de no deixar-los robar era el que els terroritzava, i el pobre idiota ho volia vendre com a demostració que els catalans som uns terroristes. Vergonya els hauria de fer de viure només robant a Catalunya. I encara més vergonya anomenar-nos terroristes a nosaltres , que vam patir la massacre de l’atac de falsa bandera, de la que avui ja ningú dubta de la bandera real.
Espanya no té cap solució, perquè ha anat massa lluny en el desert de la incultura i la britalitat, i ara ja només li queda el suïcidi com a país.

A mida que va passant el temps des de l’1 d’octubre, em demano, si l’independentisme no ho estarem fent al revés?
La idea era fer un país nou, amb una democràcia participativa, on els polítics no tingueren la possibilitat de desobeir el mandat del poble, donat que hi haurien uns mecanismes constitucionals, on per exemple, els ciutadans poden fer una ILP i obligatòriament s’ha de fer un referèndum que tornaria el poder al poble.
Un bon exemple el tenim en aquesta legislatura, on varem votar per desenvolupar la independència i els polítics s’han dedicat a fer autonomisme. Doncs amb una ILP podríem haver redreçat la situació des del primer dia.
Aquesta idea es realment engrescadora per als ciutadans, però crec que es realment aterradora per als polítics actuals.
Imaginem que demà aconseguíssim la independència amb la classe política catalana que tenim ara mateix.
Us imagineu quin tipus de constitució redactarien? Creieu que ells mateixos es tancarien les portes de la seua llibertat de decisió?
Per tant, potser ho hauríem de plantejar diferent.
Per exemple, podríem començar per crear un/s partit/s que canviïn el funcionament del Parlament de Catalunya, instaurant aquesta democràcia participativa en el possible. On la ciutadania pugui fer les ILPs i les votacions, les podríem fer amb la infraestructura del Consell per la república.
Fent-ho en aquest ordre, guanyem dues coses. La primera es que quan declarem la independència, la democràcia serà si o si, participativa i la segona es que arribarem molt abans a la independència amb uns polítics controlats.

NO HE POGUT PASSAR DEL PRIMER PARÀGRAF:

Diu en Partal: “l’anormalitat espanyola per part dels polítics catalans –molt particularment, els independentistes”

Em pot dir vostè Sr. Partal on hi veu 1 polític “independentista”?

Per vostè Sr. Partal, és independentista un polític que fa autonomisme de facto, nomès pel simple motiu que diu ser-ho de paraula?

Es deixaria operar per mi el seu cor Sr. Partal, si jo li dic que soc cirurgià, però vosté veu amb els seus pròpis ulls que jo soc lampista?

Segur que l’article és molt interessant però no puc Sr. Partal, no puc llegir el segon paràgraf després de que vostè voluntàriament o involuntàriament contribueixi en l’estratègia de desinformació cuinada a la FAES i en el CAC, i pagada amb els nostres tributs.

El dia que valorem a les persones pels seus fets i no pas per les seves paraules (no em faci cas a mi, són paraules de Sant Benet): tornarem a posar el tren sobre la “via única”.

És absolutament alié a cap democràcia un tribunal d’excepció com el TOP/AN i que ni el govern no el qüestione.
D’altra banda no veig cap traició a Espanya per enlloc, però sí d’EspaÑa envers els catalanoparlants, des del moment que ens discrimina fent del castellà l’español i es posa com a objectiu permanent la nostra desaparició com a poble i cultura idioma inclòs, en dictadura com en monarquia, seguint la dita castellana “al enemigo ni agua” i l’aporellos dels piolins i el seu cap coronat. En això, cap retret a fer-nos. Si de cas, ells.

1-. Hi ha molta gent, massa, que no situa la política espanyola ni el país que la sustenta, allà on toca.
2-. La independència no té, encara que també, un objectiu de regeneració. La independència és bàsicament l’alliberament de Catalunya i això comporta inherent una regeneració i un enaltiment del nivell del país en tots els aspectes.
3-.Hem de ser conscients que als catalans ens falta una determinació que, sense excuses, hem de fer un gran esforç per adquirir-la sense més dilació.
4-. Només existeix una singladura, un camí que és l’únic bo per arribar a l’objectiu final. Però , per arribar-hi cal complir unes quantes etapes, unes etapes molt ben estudiades amb les visions estratègiques idònies per a reeixir.
5-. A tal efecte de tot el que he relatat, ens cal una LLISTA CÍVICA de elements prou capaços de reflexions i raonaments vàlids que il·lusionin el poble i provoquin conviccions duradores.
Des de més de 300 anys, Catalunya no ha tingut l’ocasió ni la convicció de fer un gir copernicà amb relació amb el tracte, el mal tracte, rebut d’Espanya i la comunicació que no ha sigut mai de tu a tu, sempre tenint que suportar un nivell d’inferioritat amb l’estat espanyol. Això s’ha d’acabar, però ens cal passar d’aprenents a oficials avantatjats. Cal posar fil a l’agulla amb urgència.
Ens hi va tant com la vida !!