L’independentisme mana. No hi haurà cinturó de ferro. Cal generositat. Tres apunts bàsics sobre una sessió parlamentària històrica

Una de les polèmiques més intenses de la darrera campanya electoral la protagonitzà el candidat del PP, Xavier Garcia Albiol. Deveu recordar que se’n va anar a Madrid a capitalitzar l’aprovació de la reforma del Tribunal Constitucional, per endurir les seues funcions. I no se li va ocórrer res més que resumir allò que havia passat amb una frase tan poc elaborada com directa i comprensible: ‘S’ha acabat la broma’, digué. És una per a ell, però s’equivocava. No s’ha acabat en absolut ‘la broma’ i en aquesta històrica sessió parlamentària, de la qual hem estat testimonis avui, tot ha quedat ben clar. Sobre això, propose tres apunts urgents.

Primer apunt: l’independentisme mana. I açò és un canvi històric. Carme Forcadell és la presidenta del parlament només tres anys després del discurs que hi féu com a convidada, el dia de la històrica manifestació de l’11 de setembre de 2012. I tres anys després pot acabar el seu discurs de proclamació amb un visca a la república catalana que deu haver retronat, i de quina manera, a Madrid. Després de les eleccions, alguna gent ha fet mans i mànegues per a negar el resultat de les urnes, però la realitat és tossuda i més val que comencen a acostumar-s’hi. L’independentisme ja té a l’abast tots els ressorts legals necessaris per a fer la independència i les fantasies es queden en això. (Sobre Carme Forcadell i què significa, en parle més a bastament al meu editorial publicat aquest matí.)

Segon apunt: ha caigut el cinturó de ferro. Des del mateix moment que es van saber els resultats electorals, es van activar tres maniobres per a impedir que el resultat de les urnes es traslladàs a la realitat política: l’atac als líders, l’exageració de les diferències internes i l’obsessió per a dir que aquest parlament no era legítim perquè no representava tothom. Molt activament, aquestes setmanes s’ha intentat –especialment Ciutadans i el PP– una maniobra consistent a negar que el parlament actual represente tothom. La maniobra era dir que aquest parlament no era democràtic perquè només servia els independentistes. I el perill greu en aquest sentit era que sistemàticament i en tot hi hagués els 72 vots independentistes contra els altres 63. Alguns parlaven fins i tot de construir un bel·licós ‘cinturó de ferro contra l’independentisme’ que hauria d’haver agrupat des del PP fins a Catalunya Sí que es Pot. Però en això també han fracassat. Carme Forcadell ha estat escollida presidenta amb 77 vots –cinc més dels que sumen Junts pel Sí i la CUP. I aquesta és, segurament, la dada clau de la jornada. Han estat cinc diputats de Catalunya Sí que es Pot que han votat Forcadell, i així han evitat l’aparició del front antiindependentista. Ho han fet com un gest de grup, conscient, complementat també amb el seu suport a Ciutadans a la mesa. Però cal remarcar que és un gest que té un valor enorme. Ells han votat pel pluralisme i contra els fronts, però el fet és que d’aquesta manera han trencat l’únic front que s’albirava de debò, el front que amenaçava el desenvolupament normal de la legislatura.

I tercer apunt. Això mateix que ha passat reclama generositat. El nou parlament només podrà complir les funcions històriques que és cridat a tenir si és capaç de ser generós. Generositat, en primer lloc, amb tots aquells que estan disposats a explorar les noves vies que s’obren al davant. Junts pel Sí ha de ser especialment generosa amb la CUP però també ho ha de ser amb Catalunya Sí que es Pot, o, si més no, amb aquella part de Catalunya Sí que es Pot que ha demostrat avui que no està segrestada pel nou nacionalisme espanyol. Ara, també la CUP ho ha de ser. Per a aportar l’estabilitat necessària en el tram de camí que serà comú i per a fortificar aquesta conquesta democràtica que avui s’ha expressat al parc de la Ciutadella. Els anticapitalistes han de saber quan les seues obsessions serveixen l’adversari més que no serveixen els ciutadans que els han votats. I tots dos grups han d’aprofitar les circumstàncies per a eixamplar encara més el perímetre d’aquells qui estan per una república catalana lliure. El tomb evident, aquests últims dies, d’una part de Catalunya Sí que es Pot ha d’anar acompanyat i ha de ser agraït com es mereix, sense fer càlculs mesquins. Perquè, en definitiva, si una cosa importa, i això és el que ha quedat clar en aquesta primera sessió, és que avui a Catalunya hi ha una majoria política legal, indiscutible i més que suficient per a dur endavant el procés d’autodeterminació. I aquesta notícia fa decennis, si no segles, que l’esperàvem.