Ara l’independentisme ha de recuperar la iniciativa

D’acord que hem de tornar a pendre la iniciativa, però no per governar “normalment” com si res no hagués passat. No hem de cedir ni un mil·límetre en les nostres reivindicacions d’independència. Hem de seguir emprenyant i posant en evidència la situació de colonia en que estem vivint.
Que ni un turista marxi d’aquest país sense saber que això és una monarquia bananera on la llibertat d’expressió està perseguida i no es respecten els drets bàsucs ni els tractats internacionals subscrits.
Emprenyar, emprenyar i emprenyar, com una gota malaia, com un corcó que els rosegui els fonaments, sense teva ni descans, fins que s’avorreixin de nosaltres i no ens puguin aguantar més…aquesta és la única oportunitat. No n’esperem cap que vingui de fora. No tornem a fer el passarell.

Ha d’anar a una, potser és impossible que vagi unit, però amb un pacte de sang.
O és que els ciutadans, ‘l’1 d’octubre no el van fer, un pacte de sang?
I si no s’aguanten entre ERC i PdCat, ni entre PdCat, ni la CUP els aguanta a tots, tenim un problema. A les properes eleccions al congreso, si no hi ha llista unitària sobiranista que no comptin amb el meu vot. Podem tenir paciència, podem ser bons, però no ens agrada que ens aixequin la camisa.
Si tenen diferències, que les resolguin, i que les discuteixin al Parlament, però per fer sonar les trompetes de jericó davant els murs podrits però encara resistents de madrid, o van a una, o perdem.

A les tertúlies radiofòniques nostrades només se se sent parlar dels ministres espanyols i del govern espanyol i dels espanyols en general. No conec res dels nostres, qui són, què pensen etc i en canvi ho conec tot dels altres.

Millor que recuperem la iniciativa. Sí.

Ara: no val però escriure titulars sobre recuperar la iniciativa i després seguir amb la matraca dels esoanyols.

Vejam si hi som a temps. Veig als tertulians tan espanyolíssims i avessats i tan de cartró pedre o plàstic, de frases fetes i tòpics corcats, que ho començo a dubtar. Me’ls imagino embriacs de luxúria quan ara en Pedroto ens digui que ens ofereix els quaranta i tants punts que va demanar Puigdemont.

Quina pena de tafaneres mandroses.

Només tindrem l’oportunitat de ser independents quan siguem capaços d’incentivar a Europa perquè intervingui i obligui a l’estat espanyol a negociar una sortida en forma de referèndum vinculant. Per això caldrà molta força, molta. Els independentistes només podem aconseguir el nostre objectiu amb unitat . Mentre no hi hagi unitat no hi haurà prou maduresa per arribar al final. FULL de RUTA: procés constituent que impliqui la majoria de la societat, presentar-se a les properes eleccions amb un únic punt al programa, proclamar la independència de Catalunya si s’hi s’assoleix més del 50% dels vots i defensar la República al carrer, tothom, milers, milions i que passi el que passi i costi el que costi. No hi ha un altre camí, però és el camí que ens menarà a la victòria. En aquest moment ser patriota és entendre i voler la unitat.

FRACÀS DEL 155
Contrasta l’editorial d’avui amb aquest estat d’opinió, per desgràcia, tan general que només vol veure la irremeiable victòria de la repressió de l’Estat, sempre amb una nova amenaça; la claudicació i traïció dels partits polítics catalans; les derrotes del republicanisme, una darrere l’altra; i que estem sols, Europa no en vol saber res, etc. Però en cap cas ens expliquen com hem arribat aquí. I Vicent senzillament diu les coses pel seu nom. Res més. Això segurament no engegarà gaires comentaris (termòmetre del victimisme).

Ho hem de dir ben alt: “que l’operació 155 ha fracassat en l’objectiu principal: foragitar l’independentisme de les institucions i configurar una Catalunya on les forces espanyolistes tinguessin la direcció política”.

Hem de tornar a agafar la iniciativa política i estem en condicions de fer-ho en el front interior. Pel que fa al front exterior és molt important no perdre la iniciativa davant una maniobra d’Estat de presentar el nou govern de Sánchez com un canvi que retorna a Espanya a la normalitat de la lliga de països democràtics i civilitzats, i presentar els republicans com a antidemòcrates, maniobra que els permeti tancar altra vegada la bombolla on puguin seguir amb les barbaritats (la “desinfecció”) d’aquest règim neofranquista sense que Europa mogui un dit. Res ha canviat pel que fa a l’embat Estat-Catalunya, només la perillositat d’algunes maniobres de normalització de la situació i la nostra millor posició per la lluita.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Acabaré per no llegir ni el vilaweb.

Miraré les opinions de la gent com si fos un termómetre del país i prou..

A veure: estic fins els mismíssim pebrots de que em parlin d’espanya i dels espanyols i del que pugui passar allà. No m’interessa.

Ja sé què passa allà: la gent que controla els diners i els negocis han fet caure un govern sucarrimat arreu i n’han posat un altre per que tot continui igual. Igual de lo seu i igual de lo nostre.

Prou, m’ofego visquent al voltant de gent amb sang de nap, gent que ja li va be queixar-se o que encara es pensen que algú d’Europa, ohhh Europaaaaaa, ens ajudarà.

Ens tenen la mida presa des de segles i jo no hi estic d’acord, no vull ser del piló.

Encara tinc que llegir l’article que veig a la portada del vilaweb i que s’entrevista a la Marta Pascal dient que no-sé-què-collons- dels dicurs d’en pedro sanches que sona be.

N’estic una mica fart d’aquesta gent que es pensa que encara m’han de fer riure amb la Nuria Feliu o el xirucaire de torn. N’estic fart de programes infumables com el Polónia ( que no he vist mai mai mai) que només se’n foten de les meves misèries i del meus país.

N’estic fart de veure la diferència que hi ha entre en Joan Tardà i qualsevol polític basc.

A veure si ens treiem la son de les orelles, contrariament continuaran donant pel cul als exiliats i als presos i això sí, aixó sí que és intolerable. Em sento un mesquí patológic i irresponsable per no fer rés, em sento inútil cridant i que tothom li estrany.

Estic emprenyat.

D’acord amb en Salvador Aregall, i voldria compartir una reflexió que ell m’ha desvetllat. Si no ho he llegit malament, el seu fil de discurs és: la independència requereix referèndum vinculant acordat amb Europa. Referèndum vinculant acordat amb Europa requereix molta força (*). Molta força requereix UNITAT. I aquí volia arribar. Abans del 21D em va semblar que no calia repetir JxSi, una candidatura “unitària” que agrupés ERC, la antiga Convergència, i sectors minoritaris ex-PSC i ex-Unió; em va semblar que no calia “unitat” entesa així, perquè amb “llistes separades” (que ràpid que oblidem conceptes) aconseguiríem més vots, deien tots els politòlegs. Dons bé, si la “unitat” la entenem només així, fent un blending fictici de diferents llistes de partits diferents, segueixo pensant que no cal. La majoria de diputats que es van presentar a JxSi (sobretot els independents) van fer una feina magnífica, però les fortes tensions a l’interior del Govern, pel fet de provenir de partits diferents, van esguerrar l’invent i ens van provocar la severa derrota que tots coneixem (dir això és molt fort però ja ho han dit abans moltes “patums”), que per sort, crec que no és definitiva ni molt menys. El cas més paradigmàtic va ser ERC, que després de forçar Puigdemont a desdir-se de la intenció de convocar noves eleccions, i fer-li fer la proclamació fake del dia 27, al cap de pocs dies abanderava l’estratègia de retornar a l’autonomisme submís com ara veiem i entenem de les manifestacions que ben aviat van fer fer al Tardà de cara a impedir la llista única. Un partit polític és una realitat que proporciona “molta força”(*), i el problema ve de com s’utilitza. ERC i Convergència (i els seus derivats) han utilitzat tradicionalment la seva molta força (*) els uns contra els altres, i així estem. Fer que artificialment es facin petons i abraçades davant les càmeres, i per darrera es donin punyalades, no serveix de res. Els hem de substituir. I això no pot ser ni fàcil ni ràpid; la seva molta força (*) la utilitzaran per a la seva pròpia supervivència. Va per llarg, però segueixo pensant que necessitem un CNP (PNC) a imatge del SNP escocès. Aquesta convicció de la molta força (*) dels partits és a la base de l’únic article de les darreres 24 hores que em retorna l’esperança: malgrat que ara estic convençut que el canvi de govern a Ñ respon a una estratègia i un pacte de les forces vives de l’estat Ñ per salvar l’estat precisament, com molt bé apunta Barbeta a ElNacional (https://www.elnacional.cat/ca/politica/jordi-barbeta-de-rajoy-a-sanchez_276162_102.html), una estratègia en la qual els so called sobiranistes de Madriz hi hem caigut de quatre grapes, avui en Dedéu insinua que la molta força (*) de PP i de PSOE per separat, acabarà malbaratant l’operació de “salvar al soldado España” dissenyada de moment exitosament (https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-quo-vadis-sanchez_276153_102.html). Malgrat que en Dedéu acaba pessimista com sempre, jo li compro la idea de que els partits que suporten l’actual pacte d’estat (PP i PSOE) acabaran centrifugant les seves actuacions i “obriran noves finestres d’oportunitat” com diu l’Elisenda Paluzie. Però per aprofitar les noves finestres que es puguin obrir, ens cal imperativament un partit nou, ampli, que pugui fagocitar les restes electorals d’ERC i Convergència i les seves derivades (fagocitar els aparells dels partits no, que això té la resistència del diamant!).

Me’n alegro molt que tornem a la realitat. Una realitat que és plena d’oportunitats si fem les coses bé. Es evident que l’Estat espanyol, un cop fracassat el 155 i la política de terra cremada del PP i Ciudadanos, ho intentarà d’una altra manera més subtil. Però el que mai de la vida podran vèncer és la nostra voluntat de ser, que s’ha de traduïr en unitat amb l’objectiu de ser un Estat i en aconseguir les majories necessàries perquè elnostre procés sigui irreversible i inatacable. L’any vinent tindrem 3 eleccions que no hauriem de desaprofitar.

Bon dia!

Jo no n’estic tan segur que el 155 hagi fracassat: els presos polítics
no sortiran de la presó fins que no compleixin 2/3 de la condemna, els
exiliats no podran tornar lliures; pregunteu-li al Sr Torres perquè va
suspendre la investidura de Puigdemont i les subseqüents renúncies
d’acció en la formació de govern; pregunteu-li a ERC perquè ha
abandonat (suposant que mai l’hagi seguit) la unilateralitat i ara
pregona fer accions amb baix risc (risc de què?); demaneu-li al Sr
Torra perquè va esperar al DOGC per nomenar govern (era una acció de
risc elevat?) o compteu el nombre creixent d’accions violentes impunes
i a cara descoberta dels espanyolistes, o llegiu en aquest mateix
diari les opinions de la Sra Pascal del Pdecat, o …

Per cert Sr Salart, sàpiga que no és l’únic que pateix les angoixes que
descriu. Ens cal un partit independentista nou d’origen amb liders
independentistes nous d’origen i entre una i dues legislatures (8 anys,
sí 8 anys) per tornar a les condicions prèvies a l’1 d’octubre del 2017.
Crec que qualsevol altre plantejament amb l’objectiu seriós d’arribar a
la independència és fer volem coloms o, pels gastronoms, somiar truites

Un subscriptor ho ha dit: “poden intentar aplicar un altre 155”.

Totalment cert, però la pregunta és què farem?

Aquesta segona vegada caldria mes determinació que la primera per part nostra.

A la primera, com no s’havia aplicat mai, els colpistes del 155 van fer coses, coses fins i tot inconstitucionals des del punt de vista de la seva corcada constitució, i ningú, ningú, en un moment en que ells eren mes febles, va respondre.

Per la independència, davant d’una Ñ feixista i autoritària, cal fermesa en la desobediència.
El primer ministre de la Ñ va cessar el govern de la Generalitat i els nostres polítics pleguen sense cap problema.
Perquè no van seguir governant fent cas omís de les ordres de l’imperi decadent.?
Hi hauria hagut molta diferència pels presos polítics d’ara?
La gent estava al carrer en el moment de la proclamació de la República.
Podia haver-hi aldarulls, si, però sense el convenciment que li hem regalat als nazionalZocialistes PP-PSOE-C’S cada cop que reculavem.
Ara els fatxendes, que en qualsevol referèndum serien minoría, estan crescuts, serà mes difícil.

Però si nosaltres no demostrem que estem a totes, com volem que algú a Europa ens doni suport real amb determinació.
I no ho hem demostrat, i el que és pitjor, un teòric partit independentista ERC, la seva cúpula més aviat, es presenta a les eleccions imposades del 21D, amb un programa que després es passa pel folre, menystenint els seus votants.
Què si no son les directrius d’en Junqueras, les paraules del Tardà, la plantada de Roger Torrent el 30G,? Manca de convicció, desig de poder autonomista només.

Cal refer un partit unitari, pels ajuntaments, pel Congrés (de monent cal, ja marxarem), a tot arreu. Però sense les cúpules d’ERC ni PdCat.
Únic objectiu la República independent, després que tornin els partits i les seves ideologies, ara no.

D’acord amb Josep Salart. Em disculpo per l’allargada, però el seu comentari ha tocat el moll de l’os. Anar tancant els ulls i legitimant la reculada partidista donant-li versemblança d’anar avançant (com s’avança en el joc de l’oca després d’haver-te fet tornar a l’inici) acaba resultant insuportable, a més de brutament contraproduent, perquè finalment el que es legitima és l’eterna disfressa d’una renúncia objectivable i, per tant, la desmobilització de l’única cosa on realment hi ha esperança, la reacció de la gent que ha de despertar en contra, també, de determinats partits catalans, quan resulta ja prou evident que fan més nosa que servei i que mai la llibertat del país arribarà a través d’ells.

Ara fan igual que CiU durant dècades: emprar proclames catalanistes (ara republicanes) i de país per, precisament, esmorteir i anestesiar l’independentisme. Un independentisme que alguns han volgut fer creure que havia crescut de cop gràcies a no sé què, quan en realitat sempre hi havia estat, adormit, drogat amb transaccions de peix al cove, i va despertar quan el desastre de l’estatut va fer obrir els ulls a la gent al fet que els presumptes avenços de país havien estat sempre un engany dels polítics per mantenir els seus interessos particulars i de partit, igual que ara ens voldran bescanviar llibertat i independència per pactes que ens vendran com a eixamplaments de futur, i petites recuperacions de lleis o competències que ens vendran com passes en la bona direcció d’implementació de repúbliques.

A mi també m’emprenya llegir certa premsa ‘afí’ (l’altre ja ni me la miro) amb aquesta missió propagandística, més pendent d’animar la parròquia i fer passar el got lleugerament humit per mig ple, que no pas en promoure una veritable reacció que només pot venir, si arriba, de destapar la veritat i desemmascarar qui calgui, per molt que sembli que va en contra d’aquest miratge d’unitat basat en mentides, interessos partidistes, engrunes autonomistes, reculades revestides de realisme, pactes, claudicacions embolcallades en gestos, símbols i grans proclames que mai, mai, es tradueixen en desobediència i, per tant, sempre es queden en una estricta obediència al règim arropada en la grandiloqüència de retrets impotents i infantils.

Només cal llegir el titular de la carta de Jordi Sànchez al director per adonar-se del nivell d’autoengany (vull creure que de bona fe) que ens inculquen a diari: “Ara, sense Rajoy ni 155, potser el govern espanyol acceptarà el diàleg”. Encara que quan Sànchez escriu això encara no devia saber res dels nomenaments del nou govern, no deixa de sobtar un nivell d’ingenuïtat tan descomunal en algú empresonat amb el vistiplau d’aquest altre Sánchez en qui ara deposita esperances. Però encara resulta menys comprensible que aquestes esperances puguin ser compartides per qui no està privat de llibertat, perspectiva ni informació pel fet d’estar a la presó.

El 155 no ha fracassat en absolut. Per qui sàpiga llegir les línies polítiques que els darrers mesos han defensat ERC i PDeCAT, i que ha acabat acceptant JxCat, dir que l’independentisme governa a la Generalitat és un absurd. Les úniques institucions on segueix viu és en alguns ajuntaments. A més que l’etiqueta ja no s’ajusta ni als fets ni al discurs, el cert és que aquest govern tampoc no té majoria absoluta. Com bé recordava ahir la CUP, no hi ha 70 diputats donant suport al govern. N’hi ha 66.

Però on és més evident que el 155 no ha fracassat és en el fet que s’ha acatat tot, absolutament tot, des de la convocatòria del 21D, fins a no investir el president guanyador ni els consellers triats, a més de tantes destitucions que s’han produït aquests mesos, els organismes que s’han tancat, els interventors que han ocupat tots i cadascun dels departaments… El 155 ha estat un cop d’estat contra Catalunya que han pogut implementar sense pràcticament cap oposició, sense cap aixecament. I quan l’estat prova de fer una cosa que no s’havia atrevit a fer mai abans i s’adona que en realitat no hi ha hagut cap daltabaix, que la gent no s’ha revelat, que no s’ha aturat el país ni ha hagut vagues indefinides, que els principals mitjans com TV3 han acotat el cap sense ni tant sols haver de ser intervinguts, que l’economia no se n’ha ressentit sinó que de fet ha millorat, que ha pogut ocupar Catalunya amb el preu ridícul de quatre manifestacions, milers de llacets grogs i una mica de malestar perfectament obviable, doncs això vol dir que els ha sortit molt bé.

És ben bé igual si ara recuperem algunes cosetes, si recuperem algun conseller imputat o revertim algunes mesures, el 155 ha estat un èxit molt més gran que el que s’esperaven perquè ara ens tenen presa la mesura, perquè ara saben que el poden aplicar quan i com vulguin, que els nostres polítics ja saben el pa que s’hi dóna i evitaran cap pas en fals, i que atacar Catalunya a cops, enderrocar-li el govern, ocupar-li les institucions, prohibir-li exercir la democràcia i escollir els seus representants… tot això no té cap alt cost.

El descrèdit internacional? Aquest també els hi hem resolt amb un canvi d’imatge a cost zero.

D’acord amb josep Salart i l’antoni Oller, què fa que ens hàgim de preocupar de les bestieses que fan els espanyols a Ceuta i Melilla (que trobo que haurà de ser un interès ben legítim quan siguem independents), ara del que hem de parlar és de nosaltres i el que ens afecta i obrar en conseqÜència, població, que ja ho hem demostrat abastament, i partits, amb molta feina per fer!.
Mirem a veure si JxC amb restes de ERC i PDCat i si, il.lusòriament, s’hi sumés CUP, fem un front com el que ells tenen clar que fan i no deixen de fer, i guanyem aquí TOT i a Europa més i més suports i relacions per a influir en possibles ajudes no públiques fins que poguem tocar el dos, de forma tot l’ordenada que volguem!

L’editorial d’avui argumenta que l’independentisme marcava els ritmes i duia la iniciativa entre el 25/9/15 i el 27/10/17. Bé, fins a cert punt hi estic d’acord, tot i que no podem oblidar ni la investidura in extremis del President Puigdemont, ni el rebuig de la CUP als pressupostos, ni la moció de confiança guanyada gràcies a una juguesca agosarada i, gairebé, desesperada (Referèndum o Referèndum).

En definitiva, potser es marcava el ritme, però la tensió interna va estar a punt d’engegar en orris el projecte independentista més d’un i més de dos cops.

En aquest context, doncs, la pregunta és la següent: Eren els encerts independentistes – mobilitzacions populars, entitats civils, …- els que guiaven el rumb i permetien de dur la iniciativa ? O n’hi havien d’altres, de raons, que expliquen la situació?

Jo penso que, més aviat, els espanyols i els catalans no independentistes no se sentien interpel·lats. Senzillament, no consideraven plausible que el corrent sobiranista pogués derivar en la constitució efectiva d’un nou estat. Ells, i també la majoria d’europeus, s’ho miraven tot plegat amb una certa displicència, en el millor dels casos. Tot sovint, ni tan sols hi paraven esment.

No hi havia partit perquè un equip no es considerava convocat. En la seva concepció del món, tot plegat era una bonica actuació que se celebrava de manera ritual cada 11 de setembre. Res més. Encara que s’hi apleguessin centenars de milers de persones. No els amoïnava gens.

Lògicament, si només hi ha un equip damunt la gespa, sempre controla la bimba. Sempre duu la iniciativa. Ningú no la hi pot disputar!

Quan es va començar a sentir convocat a la partida, l’equip contrari? Cinc dates clau, en un crescendo de tensió:

17 d’agost (atemptats); 6 i 7 de setembre (Llei de Referèndum, únic acte clar de sobirania que ha exercit el nostre Parlament, segons el meu parer); 20 de setembre (reacció popular a l’ocupació de la Conselleria d’Economia); primer d’octubre (moment fundacional de la República); 3 d’octubre (paralització del país).

Ara hi ha partit. Ara tothom sap que la partida és seriosa. Ja hem vist que els adversaris són poderosos i fan servir tota mena de recursos, sense cap recança. S’hi juguen massa. Saben que no s’hi val a badar, sobretot perquè, a més, la seva arrogància els va fer perdre una oportunitat única: El 21 de desembre. No tornaran a badar. No són pas ximples.

Ara que l’enfrontament és palès, continuarà l’independentisme amb les seves picabaralles internes de poca volada? O entendrà, finalment, que també s’ho juga tot en aquest combat?

Sr Josep Salart , entiendo muy bien su enfado , pero hay un lado muy positivo de lo que ocurre y ocurrira, HAN DESTROZADO EL RELATO DE LA TERCERA VIA , ESO YA NO ES CREIBLE , y lo ha hecho PEDRO SANCHEZ nombrando su gobierno de extrema derecha españolista (economica y nacionalista española ) mientras ICETA ALBIOL Y ARRIMADAS atacan la alcaldesa de Badalona por no ser suficiente española … con el silencio y colaboracion de PODEMOS en la jugada …

Todos vemos deficiencias en la ACCION POLITICA UNITARIA DEL INDEPENDENTISMO , en el RELATO , carencias que solo se superaran con TRABAJO DE LAS BASES … SEGURO.

ANIMO QUE LAS COSAS NO VAN TAN MAL COMO PARECE .

El que necesita l’independentisme es seguir fent pinya i pais per sumar vots i pasar del 50% a les municipals, catalanes, espanyoles, europees, etc… quan ho haguem fet ens sentirem guyanyadors i podrem comencar a plantejar-nos els seguents pasos, basicament reclamar el dret a l’autodeterminacio que si ens es negat ens fara ampliar encara mes els soports a Catalunya, Espanya, i Internacionalment. Res d’unilateralitats, resistencia i serietat, i no vendre’s el projecte independentista per un plat de llenties (pacte fiscal, etc)…

Fan governs tenebrossos per fer-nos por, pero els que tenen por son ells, perque saben que estem al 48%… quan passem del 50% saben que ja hauran perdut… altra cosa sera que despres nosaltres (els politics) sapiguem guanyar…

No podrem implementar cap nou estat si abans no ens en guanyem el dret democraticament i ells ho accepten (pasar del 50% es la primera demostracio, i caldra arrivar al 60% per anar be..), sino sera un desastre com el que s’ha estat fent els ultims anys.

Les estructures d’estat i tot aixo es fa despres, despres que guanyem un referendum i en el cas que es guanyi, despres de guanyar s’encaixa la ma al contrari i es va a recollir el trofeu, es a dir, negociar i acordar com s’implementa un nou estat amb una desconexio sincronitzada que durara anys… i si a les negociacions hem de cedir i no podem fer una republica per fer contenta la monarquia que es en realitat qui te la paella pel manec, doncs fem una democracia parlamentaria amb una monarquia simbolica (tipus australia)… la questio es ser independents i estar de bon rotllo amb els espanyols… anys mes tart el nou estat ja podra decidir que vol i que no vol…

48%… aviat el got estara mig ple… omplir-lo i servir-lo es l’objectiu… la EU es un jardi multicultural a preservar, i ells tambe ho saben…

El partit no va passar de l’escalfament (en un doble sentit) i es va deixar perdre, per retirada de l’equip local, a l’octubre. Jo no sé com és possible arribar a pensar que ara hi hagi partit. En camp contrari, amb els àrbitres comprats, i amb tot l’equip amb tarja groga i amenaçat de vermella directa si s’atreveix a sortir de l’àrea, dedicant-se a tirar pilotes fora per fer veure que xuten. I ara encara els han permès als altres treure tot un nou equip de refresc. Certament jo hi veig espectacle, però no pas partit. Partit n’hi haurà el dia que la gent salti al camp i aturi aquest espectacle vergonyós.

(En el comentari anterior volia dir rebel·lat, no revelat).

Recolzant al Josep Salart, crec que ja tots n’estem cansats que a la TV3 i a Catalunya Ràdio posin sempre al davant les notícies d’Espanya i les opinions dels espanyols i després les nostres. N’estem tips també que a tots dos mitjans hagin d’haver-hi sempre als debats els representants unionistes, o d’altres directament feixistes que diuen sempre el mateix (gairebé sempre insultant contra Catalunya) perquè no tenen res més a dir, perquè no tenen cap projecte ni res de nou a oferir, però els hem d’aguantar es parli de què es parli. I a mi personalment m’emprenya que a les entrevistes a dues persones o més, el primer que expressa el seu parer és sempre el de parla castellana, i si són científics que han obtingut algun premi o han descobert alguna cosa important, la primera opinió és en castellà i després si hi cap una propina, llavors es pot parlar en català… Per què? És una síndrome d’Estocolm? Tenen massa por que els tanquin? O és que el càmera o l’entrevistador són de parla castellana i ho imposen?

Ah!, i confessar que a la que sento parlar de futbol i /o veig una pilota per la tele em sobrevé un “delirium tremens”. No pot ser tantes i tantes hores de la mateixa beneiteria. Fa anys m’agradava el futbol, però ara ja em fa vomitar Sistemàticament, si obro la TV o engego la ràdio i em surt futbol (de nit hi ha 300 emissores dient exactament el mateix) ho apago immediatament i me’n vaig a llegir alguna cosa, encara que sigui amb una mínima qualitat. És clar que el futbol és l’opi del poble, però el que passa en aquest país és que més que opi és una sobredosi letal.