06.07.2019 - 21:50
|
Actualització: 07.07.2019 - 09:05
L’incendi de la Torre de l’Espanyol, a la Ribera d’Ebre, ha fet prendre consciència que cal treballar per una gestió del país (parlar de gestió del territori avui ja és massa difús, massa limitat, l’abast és de país) basada en l’agricultura de petita escala no de l’agro-indústria, per a repoblar la ruralia, revitalitzar-la amb l’economia verda, la sobirania alimentària, evitar incendis i lluitar contra el canvi climàtic. Han estat moltes veus que s’han alçat i en volem aplegar unes quantes, perquè, aquests especialistes, gent de prestigi i del territori, com si fos un mosaic agrari, ens ajudin a comprendre, prendre consciència i encarar el futur.
Marc Castellnou, bomber. Cap del Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals (GRAF) i especialista en incendis, nascut a Tivissa (Ribera d’Ebre).
‘Com s’inverteix en paisatge?’, demanava la periodista del ‘FAQS’ a Marc Castellnou. La resposta va desconcertar l’entrevistadora: ‘Quants dies fa que no menja carn de cabrit de ramaderia extensiva? Pensi, quan va ser l’últim dia?’ I ella: ‘No ho sé.’ I Castellnou: ‘Vostè no sap ni recorda quan va decidir d’invertir en el paisatge del país que ara l’escandalitza veure com crema.’ I ella: ‘Com ho fem?’ I ell: ‘Doncs pensant cada vegada que vas a comprar en quin territori vols invertir, quina economia vols afavorir i quin estament de la societat vols que continuï ocupant aquest territori. La gent jove se’n va perquè no hi ha futur. Si els donem futur, hi restaran.’
I va continuar: ‘La prevenció no és donar quatre duros per fer una mica de gestió forestal, la prevenció és creure en el territori i invertir-hi. I la cosa que ha fet més aquestes últimes hores per controlar l’incendi, més enllà dels bombers, són les plantacions de vinya, d’ametller i d’olivera.’
‘Vivim en un moment complex. És un moment que hem de prendre grans decisions, no podem fer discursos buits i anar-nos-en a dormir tranquils. Quan es va crear el cos de bombers, hi havia un 34% de bosc a Catalunya. Ara n’hi ha un 72%. La plantació forestal que hem de protegir ha crescut de més de dues vegades. I s’ha doblat sense qualitat forestal. No hem augmentat la diversitat. Necessitem un compromís com a societat amb el nostre territori, perquè sigui ric i ens permeti de viure aquí l’endemà.’
L’entrevista a Marc Castellnou de VilaWeb amplia aquesta informació.
Toni Orensanz, periodista nascut a Falset (Priorat) el 1970. Ha escrit a ebredigital.cat l’article ‘N’hi tornarà a haver, d’incendis‘. Entre més, diu que serà perquè portem gairebé un segle d’abandonament continuat dels conreus, i cada cop hi ha menys pagesos i es guanyen malament la vida, amb la qual cosa l’agricultura no deixa de ser una activitat força testimonial. I continua: «Revertir l’abandonament del camp de manera immediata no és factible quan resulta que portes cent anys anant en la direcció contrària, sense que a ningú li hagi preocupat gaire. Tothom volia fotre el camp del camp. Així que no n’hi ha prou amb fer un milió de tweets i mil-i-una declaracions públiques pomposes per part de la classe política, a cop calent. Perquè, al capdavall, en aquest país no ha estat mai una prioritat pública ni la gestió forestal, ni la lluita contra el despoblament i la decadència agrícola i rural. No ho han estat mai. Ni tan sols, com a societat, reconeguem-ho, no hem percebut aquestes qüestions com un problema –ni petit ni gran–, tret dels dies que tot s’encén i plorem a llàgrima viva.»
Roser Vernet, coordinadora de l’Associació Prioritat. Al programa ‘El Suplement’ de Catalunya Ràdio li preguntaren què havia passat amb la gent que treballava en les terres avui abandonades i cremades de la Torres de l’Espanyol: ‘És un territori on l’agricultura s’ha anat perdent per abandonament, perquè no era valorada. Quan la gent no considera valuós allò que fa i, a més, no és assegurada la seva supervivència fent allò que fa, abandona. Quan hi ha polítiques que donen prioritat a models de desenvolupament que deixen l’agricultura en últim terme, quan aquí posen nuclears, doncs et surt més a compte d’anar a treballar a les nuclears que no pas continuar treballant el teu territori on no es valora el teu producte, etc.’
‘Penso que, més que més bombers, hauria d’haver-hi més pagesos, que són els que fan menys necessària la feina dels bombers. Quan desapareix el pagès, desapareix el mosaic de petites peces de conreus diversos. El mosaic crea diversitat i crea complexitat, i la complexitat dóna capacitat de resistència, no solament a un territori, sinó a qualsevol ens viu i a una societat també. Per tant, un territori que té un mosaic de policultiu està molt més ben preparat per a ser resistent, també al canvi climàtic i als incendis de petita intensitat, que fins i tot seran beneficiosos per a aquest mateix mosaic. Però això ens ho carreguem quan els models econòmics prioritzen les indústries i els serveis i deixen totalment abandonada l’agricultura. I també quan es potencia una agricultura intensiva de monocultiu, que trenca aquest mosaic.’
‘A nosaltres ens fa molt mal quan es diu que el projecte de Barcelona World és un projecte estratègic per al país, perquè crearà llocs de treball. Llocs de treball precaris, feina escombraria. I no es considera estratègic apostar per un model agrícola, per una pagesia, en un país com el que tenim, que és tan divers del nord al sud, on podem tenir un rebost i una producció agrícola brutal. I ho desaprofitem. I aquest incendi ho explica fil per randa.’
Marc Talavera, biòleg investigador de la Universitat de Barcelona. A l’AnoiaDiari va escriure l’article ‘Tots som piròmans‘. Explica: «En el moment en què la relació entre el territori i les persones que l’habiten canvia, també canvien els paisatges, és ben senzill. I això és precisament el que ha passat a partir de mitjans del segle passat i fins a l’actualitat: que s’ha prioritzat un desenvolupament econòmic basat en la indústria i els serveis, i s’ha fomentat una agricultura intensiva i basada en la quantitat i no la qualitat. I evidentment, els consumidors, des de la ciutat, no hem fet sinó recolzar aquest model agrícola, volent de tot a tothora, més bonic que no pas bo, i barat per sobre de proximitat i qualitat.»
«La conseqüència: un importantíssim despoblament rural (un exemple clar, Torre de l’Espanyol 1920: 1467 habitants, Torre de l’Espanyol 2018: 618 habitants) i un gran abandonament de l’activitat agrària. Per què? Doncs perquè viure de la pagesia, en aquest país, és molt complicat, i és que no ens oblidem que els pagesos i pageses han de viure. Complicat precisament perquè ni consumidors ni administracions valorem prou els seus productes, i perquè tampoc som conscients que escollint un producte o altre estem escollint també com volem que siguin el territori que ens envolta. Si seguim volent oli a tres euros el litre, és evident que ningú es podrà guanyar la vida cultivant oliveres i per tant aquells camps s’abandonaran. Si les polítiques del lliure mercat permeten que les taronges de Sud Àfrica siguin més econòmiques que les de la Ribera d’Ebre, és evident que per vuit cèntims el quilo ningú de nosaltres tampoc cultivaria taronges. Són dos exemples només, però en podríem posar molts més i igual d’eloqüents.»
Maria Bohigas, responsable de Club Editor. Recuperem el final del discurs que l’editora va pronunciar aquesta setmana en la cerimònia de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura: ‘Quan parlem de cultura no solem pensar en el paisatge, fet de camps i de boscos. I tanmateix, la cultura en primer lloc és això. En el cas de la cultura catalana diria que la seva part primordial són les generacions de mans d’homes i dones que han fet el paisatge com es fa una obra d’art. N’hi ha prou de circular una mica per adonar-se’n. És tota una civilització pagesa que tenim incrustada a les muntanyes i a les valls. Aquests dies un tros gran d’aquesta cultura s’ha cremat. Molts de vosaltres deveu haver vist aquella imatge tan punyent de l’incendi de la Ribera d’Ebre: enmig d’una estesa immensa d’arbres carbonitzats, un petit clap d’oliveres indemne. La cultura és això, un petit clap de conreu que atura el foc. Deixeu morir els conreus i no hi haurà qui l’aturi. Aprofito que hi són les autoritats per dir-ho ben alt: a Catalunya totes dues cultures, la material i la que no, corren el perill de convertir-se en ermots. És una fatalitat? No. És una tria política i una manera d’entendre l’autoritat, a base de no escoltar els que cultiven, els artistes que saben convertir una muntanya en una escultura de pedra seca i els que saben fer-la ballar. I ara sí que plego amb unes gràcies immenses i amb un prec al jurat: que l’any que ve entre els artistes que el CoNCA recompensi, hi hagi un cultivador o un marger. Els ho devem.’
