23.04.2023 - 21:40
|
Actualització: 23.04.2023 - 23:47
Vaig començar Sant Jordi arribant-me a la Via Laietana, dissabte, per escoltar algunes de les dones testimonis del llibre Torturades de Gemma Pasqual, que explicaven amb una valentia i una dignitat exemplars com havien patit dins aquella casa dels horrors –en dictadura i en democràcia. Del 1940 fins avui. Els assistents a l’acte vam tallar el carrer, portàvem pancartes denunciant les tortures i els torturadors i vam anar escoltant durant una mitja hora ben bona, una a una, les narracions que aquelles dones llegien sobre allò que els havia passat allà mateix, rere aquelles portes.
Va ser precisament en un dels moments més íntims i estremidors que un home que passava tot sol per darrere, precisament per la porta de la Via Laietana 43, es va atrevir a insultar els manifestants a crits i va continuar caminant davant la dotació de policia que custodiava l’indret. És evident que no va sentir gens ni mica de respecte ni interès pel testimoniatge d’aquelles dones i supose que no li importava, ans al contrari, tot allò que havien hagut de suportar. Però rere el seu gest hi havia la seguretat i la prepotència de saber que no li passaria res. Ans al contrari: que, si algú intentava de tornar-s’hi, allà tenia la policia per a protegir-lo.
Aquesta constatació em va fer pensar en un llibre que he llegit fa poc amb un gran interès, Caste, The Origins of Our Discontents, de la periodista Isabel Wilkerson. El volum ha tingut un gran impacte als Estats Units però també en països com ara l’Índia, perquè Wilkerson explica com i per què funciona el racisme no tan sols als Estats Units, sinó en més indrets –en el cas de l’Índia, parla de la casta dàlit. I en allò que explica hi ha unes quantes lliçons –perquè al cap i a la fi ella parla d’opressió i resistència– que són perfectament aplicables al cas català.
Comence per aquest senyor tan espanyol que insultava dissabte. Com pot haver-hi ningú tan insensible?, ens preguntem molts de nosaltres en vista d’una actitud com la seua. I la resposta de Wilkerson és aclaridora: “L’única manera de mantenir un grup de gent intel·ligent artificialment oprimida, per sota dels altres i per sota del seu talent mateix, és amb la violència i el terror, psicològic i físic, aplicats amb la intenció d’evitar que s’hi resistesquen, fins i tot abans que puguen imaginar que s’hi poden resistir.” I explica que aquest terror, que aquesta violència, no té res d’espontània, sinó que els opressors la fabriquen en el curs de la història i la passen de generació en generació. Diu: “Deshumanitzar un altre ésser humà no és solament declarar que no és humà, i no passa per accident d’un dia per un altre. Per a deshumanitzar un col·lectiu humà cal un procés molt llarg, una programació metòdica. Cal molta energia i esforç, molts recursos, per aconseguir una cosa tan antinatural com negar que un altre membre de la teua espècie és igual que tu i negar, per tant, que té els mateixos drets.”
I amb una cita del sociòleg Guy B. Johnson ens explica que la violència històrica acumulada és la clau d’aquest procés d’opressió: “Per entendre el conflicte has d’entendre que durant els anys de l’esclavatge la gent blanca es va acostumar a la idea que es podia ‘regular’ la insolència i la insubordinació dels negres a la força, sense consentiment i amb el suport de la llei i l’aparell de l’estat.” Exactament igual que ací. I és tan simple com això: durant aquests darrers tres-cents anys, però molt especialment durant la dictadura franquista, els espanyols –sobretot els espanyols que viuen a Catalunya– s’han acostumat que “la insolència i la insubordinació” dels catalans, és regulable amb l’ús de la violència i amb el suport explícit d’una llei que sempre és i serà discriminatòria contra els catalans i favorable a ells, els espanyols.
La seguretat que donen dècades en què això passa sempre així, sistemàticament, explica la prepotència i el desvergonyiment amb què un vianant és capaç de caminar per davant d’unes dones que expliquen que han estat torturades allà mateix, a l’edifici que tenen davant i, tot i veure que van acompanyades de centenars de persones, es permet d’encarar-se a tothom, ell solet, amb un crit, amb un insult. Simplement, està convençut psicològicament que aquells insolents i insubordinats seran posats a ratlla per la violència de l’estat, com, de fet –i aquesta la gravetat màxima d’allò que va passar el 2017–, l’estat espanyol va tornar a fer el Primer d’Octubre i després de la proclamació de la independència. Si avui tenim els espanyolistes envalentits –i els autonomistes espantats– és perquè el Pàvlov funciona. Ens han tornat a pegar.
En el llibre d’Isabel Wilkerson crida especialment l’atenció un càlcul impressionant. Ella es pregunta en quin any els ciutadans dels Estats Units hauran passat tant de temps tenint esclaus negres com no tenint-ne. I la resposta és l’any 2111. El 2111, per primera vegada, els afroamericans hauran passat tant de temps en una situació, ni que siga teòrica, de llibertat com temps van passar –i que pesa sobre la consciència de tothom, blancs i negres– essent esclaus. El 2111 potser els afroamericans ja no sentiran el pes històric que senten ara i potser –ja ho veurem, això– els blancs s’hauran acostumat al fet que són humans iguals, amb els mateixos drets. Posant tant en relleu aquesta xifra, Wilkerson explica fins a quin punt s’expressa avui el pes del passat i la importància de tenir-ho en compte. De quina manera és especialment important entre els opressors, que continuen pensant que poden fer amb nosaltres allò que vulguen –i hi tenen dret– i no tenen gens de por, perquè l’experiència els ha demostrat que si peguen algú, si detenen algú, si porten algú a la presó, si exilien algú, si torturen algú serà a nosaltres i no a ells.
El llibre, per la manera com aborda aquest component psicològic tan profund de la relació entre opressió i llibertat, m’ha fet reflexionar molt i m’ha impressionat. Darrerament hi ha gent que parla molt a la lleugera de la reparació, per exemple, del passat esclavista català. Però i la reparació de la violència espanyola i francesa contra els catalans? No hauríem de posar això a la primera fila dels nostres debats i combatre-ho nosaltres, ara mateix? M’agafe a l’exemple de la Via Laietana. Els testimonis de tortures en el llibre de Gemma Pasqual van del 1940, just quan acabaven d’entrar les tropes franquistes a Barcelona, el 2019, durant les protestes per la sentència del Suprem. Això són setanta-nou anys. Suposant que d’ara endavant no torturassen més, fins l’any 2102 els catalans, i en concret els de Barcelona, hauríem viscut tant de temps sense ser amenaçats amb la tortura i la violència a la comissaria de la Via Laietana com temps hem viscut acostumats –i temorosos– a aquesta tortura i violència. I penseu que això no té importància? Que no deixa petja? Que no condiciona el nostre comportament i, sobretot, els dels nostres opressors?
