Els límits de l’analogia

Als anys trenta del segle XIX, Alexis de Tocqueville trobava desencertat de comparar la situació política francesa amb la monarquia d’Enric IV o de Lluís XIV. La monarquia de juliol establerta pel cop d’estat de Louis-Philippe no s’ajustava a aquells referents al règim pre-revolucionari. Tocqueville, bon coneixedor de la història, mirava més lluny i veia les nacions europees reduïdes a l’alternativa entre la llibertat democràtica i la tirania dels Cèsars. Trenta anys i escaig més tard, Karl Marx, a la segona edició d’El 18è de Brumari de Louis Bonaparte, rebutjava aquesta comparació, tot confiant que la seva obra contribuiria a desprestigiar la frase sobre el suposat cesarisme ensenyada a les escoles, sobretot a Alemanya. 

Tanmateix, Tocqueville no s’enganyava pas tocant al futur dels països europeus, que contemplava amb ulleres de llarga vista històrica, i tenia tanta raó com Marx de rebutjar les comparacions acrítiques per a analitzar situacions inèdites. La migradesa dels coneixements d’història, sumada al valor gairebé teològic que el nazisme ha assolit a l’imaginari col·lectiu, l’han convertit en el barem absolut de la crítica política. Per a les intel·ligències educades pel cinema i la cultura popular, no hi ha res de tan clarificador com retrobar el nazisme en qualsevol conducta que es desviï de l’acceptada dins un marc d’opinió rígid i alhora canviant. Avui tothom pot esdevenir nazi en un batre d’ulls. Tant li fa que es digui Ayuso com que es digui Puigdemont. 

Fa dues setmanes, el títol del meu article sobre els excessos de Donald Trump feia referència a una peça teatral de Bertolt Brecht: La resistible ascensió d’Arturo Ui. La referència era transparent i els lectors no van tenir cap dificultat per a captar-la. Però identificar Trump amb Hitler mitjançant un tercer era una fal·làcia en la lògica del sil·logisme. Si tot A és B i tot B és C, se segueix que tot A és C. La deducció, en aquest cas era un non sequitur, malgrat que Brecht, efectivament, volia que el públic identifiqués Arturo Ui amb Adolf Hitler. Per a facilitar-ho, a la històrica producció de Heiner Müller al Berliner Ensemble, que vaig poder veure la tardor del 1995, el director havia cofat l’Arturo amb el serrell inconfusible del dictador. Ara, deduir-ne l’equivalència amb l’aprenent de bruixot de Washington és un error categorial, d’antuvi perquè el Hitler de Brecht no era ben bé el nostre. Es pot discutir que l’agenda de Hitler ja es coneixia d’ençà de la publicació de Mein Kampf, però el fet cert és que el 1941 Brecht no disposava de la informació que acabaria modelant la icona diabòlica en què s’ha convertit el personatge. Brecht treballava a l’inrevés dels nostres experts en metàfores. En comptes d’acostar la realitat a les expectatives, la desfamiliaritzava. Practicava l’ostranenie, el mètode estilístic del formalista Víktor Xklovski, per sostreure el públic del confort de la rutina.

Per això Brecht no situa l’acció al Berlín del 1941 ni al Munic dels primers anys 30, sinó al Chicago dels anys 20. Arturo Ui “és” Al Capone, el gàngster que hi regnà set anys durant la prohibició de l’alcohol. I, així com Brecht sabia el final d’aquell regnat gràcies a la perspectiva que li donava la distància de deu anys, alhora insinuava que l’imperi de mil anys dels nazis seria molt més curt que no es pensaven. El símil i la metàfora funcionen per aproximació, no pas per identificació, de coses dispars. En aquest cas, els elements de comparació eren la baixa estofa i els mètodes criminals amb què els mandataris alemanys havien accedit al poder. Però ni l’Arturo Ui de la peça era Hitler literalment, ni ho és Donald Trump, per més paral·lelismes que s’empesqui una imaginació afamada d’analogies.

Sens dubte, l’estil de govern de Trump recorda les tiranies populistes. Que admira els líders autoritaris tampoc no és cap secret. Ni que pateix d’un narcisisme sense cap ombra de superjò. Però hi ha aspectes de la seva personalitat que l’allunyen del Führer. En tot cas, la meva intenció posant-lo en relació amb la peça teatral de Brecht era situar la comparació en el context literal de l’obra: els Estats Units en una època de crisi social, que incloïa la fallida de la borsa i la puixança del crim organitzat. D’ençà del judici pel cas Stormy Daniels, Trump és formalment un criminal, condemnat sense càstig pel jutge Juan Merchan deu dies abans d’inaugurar-se la presidència. Els mètodes del seu govern són típics del gangsterisme: extorsió, coaccions, amenaces, desafiament dels jutges, exploració i explotació dels marges i els forats de la llei, persecució dels rivals i expansió del terror contra qualsevol qui gosi oposar-s’hi o simplement criticar-lo. Però del feixisme l’en diferencia, ara com ara, la manca d’acció expansionista. Les bravates sobre annexionar Grenlàndia i el Canadà no tenen trellat més enllà de pressionar governs considerats febles per aconseguir tractats beneficiosos. La invasió militar no tindria suport popular i seria el desllorigador definitiu d’un govern que s’aguanta amb una minoria molt minsa, aconseguida amb un electorat que ja comença a penedir-se’n. 

Al contrari del que suposa l’antiamericanisme clàssic, amb Trump s’inicia la retracció dels Estats Units, que inexplicablement cedeixen influència geopolítica i fins i tot comercial amb la mirada posada en l’enemic domèstic. En els dos mesos d’activitat febril d’aquesta presidència, no hi ha hagut cap més acció militar que enviar tropes a la frontera sud, en una costosa maniobra d’espantall, i atacar puntualment els hutis del Iemen per a reobrir la navegació de la mar Roja. A part això, fins ara l’acció exterior de Trump s’ha limitat a negociar amb Putin l’alto-el-foc a Ucraïna i alienar els aliats amb una política erràtica d’aranzels per, suposadament, crear els llocs de feina promesos com a penyora de la seva popularitat. Al Capone, amb una política filantròpica, esdevingué un gàngster molt reputat entre les classes populars de Chicago. 

A l’article esmentat, vaig arriscar una referència al nazisme suggerint que Elon Musk combina la riquesa industrial d’un Gustav Krupp i el poder propagandístic de Joseph Goebbels. No volia pas insinuar que el propietari de Tesla empra mà d’obra esclava, malgrat les condicions rigoroses dels treballadors a les seves fàbriques. Sols pretenia cridar l’atenció als efectes perniciosos d’unir el poder econòmic i el propagandístic en una persona que gaudeix d’accés il·limitat al poder polític. Però les diferències compten tant com les afinitats. Krupp posà la seva indústria a disposició de Hitler per a conservar-la i segurament també per a ampliar-ne els beneficis. Alfried Krupp, fill de Gustav, ho explicà durant el seu judici a Nuremberg: “Nosaltres, els Krupp, mai no ens vam interessar gaire per les idees polítiques. Sols volíem un sistema que funcionés i ens permetés de treballar sense obstacles. La política no és el nostre negoci.” L’apoliticisme no li serví d’excusa. Krupp fou expropiat i condemnat a dotze anys de presó, dels quals en complí quatre abans de recuperar l’empresa l’any 1953. 

Musk no sols té idees polítiques, sinó que s’aplica amb passió a desmantellar el govern federal i s’involucra  en les eleccions, aportant milions a la campanya de Trump i a eleccions locals, com ara la del tribunal suprem de l’estat de Wisconsin. Musk ja hi ha invertit milions de dòlars, regalant-ne un a Scott Ainsworth en canvi de signar una petició en contra dels “jutges activistes”, val a dir, els qui s’oposen a les maniobres de Trump. Per afegiment, diumenge va lliurar dos premis pel mateix import a dues persones que s’han compromès a fer propaganda de la petició, i ha ofert de pagar vint dòlars a tothom que voti per Brad Schimel, el candidat de Trump. Schimel és un jutge en qui Musk ja ha invertit vint milions de dòlars amb l’objectiu d’obtenir una sentència favorable en el seu litigi contra Wisconsin. Per si no n’hi hagués prou finançant campanyes i subornant els electors, Musk es cura en salut declarant que, si guanya la candidatura liberal, les eleccions hauran estat fraudulentes. Ha pres bona nota de la tàctica de conculcar els resultats que tant de servei féu a Trump.

La ingerència dels interessos econòmics en la política no és cap novetat. Als Estats Units la influència dels diners en la legislació sempre ha format part del sistema. La novetat rau en el desvergonyiment amb què ho practiquen els nous apoderats. Allò que és inèdit és que ho fan no pas per enfortir l’estat i assegurar la continuïtat del país com una gran potència geopolítica, sinó per reduir-lo a la impotència, substituint la política pública pels interessos financers. Tot plegat amb una aparença de legalitat recolzada en un poder legislatiu captiu i en realitat emanada de la voluntat d’algú que disposa dels mitjans per a competir amb l’estat. Les analogies fàcils no ajuden a entendre la realitat històrica canviant, i els qui analitzen l’aparició de formes noves de dominació amb els conceptes polítics d’un segle enrere fan com els generals que es preparen per combatre la darrera guerra. Els Krupp volien si fa no fa allò que vol Musk, ço és un sistema que els permetés treballar sense impediments, però l’amo de Tesla i de X es diferencia dels magnats de l’acer alemany pel fet d’haver convertit la política en un més dels seus negocis.