29.10.2024 - 21:40
The Washington Post · Rachel Pannett
Wellington, Nova Zelanda. Un aeroport de l’illa del Sud de Nova Zelanda s’ha vist, de cop i volta, al centre d’una polèmica agitada entre els neozelandesos. La raó? Haver imposat límits de temps a les abraçades a les zones d’arribades i sortides.
Donen de Bono, director executiu de l’aeroport de la ciutat de Dunedin, diu en una entrevista telefònica que tres minuts –el nou límit imposat per l’aeroport– és prou temps per a activar les hormones de la felicitat que s’associen a una bona abraçada.
Per demostrar-ho, De Bono –de quaranta anys i nascut a Dunedin– explica que, un bon matí, es va dedicar a cronometrar-se a mesura que abraçava, un per un, els treballadors de l’aeroport. L’abraçada es va fer una mica incòmoda al cap de vint segons, diu, i va haver de resistir l’impuls d’apartar-se: “No sóc un gran abraçador. Vint segons, per a mi, ja són molts”, reconeix.
Dunedin, famosa pel seu castell de pedra i els seus hiverns gèlids, és coneguda col·loquialment com l’Edimburg del sud. Però, a diferència dels seus avantpassats escocesos, els habitants d’avui dia són més propensos a les mostres físiques d’afecte, i tot sovint ofereixen una “càlida benvinguda meridional” als visitants que hi arriben, segons que explica De Bono.
L’aeroport, que dóna servei a una ciutat universitària d’uns 135.000 habitants, difícilment pot comparar-se amb els grans aeroports internacionals. Atreu menys d’un milió de passatgers l’any, contra les desenes de milions de passatgers que transiten cada any els aeroports més importants dels Estats Units.
Sigui com sigui, el trànsit pot acumular-se en les hores punta, segons que explica De Bono. La direcció de l’aeroport va tenir la idea de posar límits temporals a les abraçades com una mesura per a reforçar la seguretat a la zona d’arribades i sortides i evitar que s’hi formessin embussos.
Les primeres reaccions van ser majoritàriament negatives. Alguns, fins i tot, van titllar-ho d’inhumà. Però a mesura que la notícia s’ha fet viral en mitjans de comunicació de tot el món, aquesta ira dels passatgers s’ha anat temperant. Molts internautes, es defensa De Bono, consideren fins i tot que tres minuts és un límit força generós en comparació amb uns altres aeroports.
“Tenen tres minuts per a abraçar-se? Als Estats Units, ni tan sols et deixen aturar!”, escriu un usuari a les xarxes socials.
Un altre assenyala que, al Regne Unit, alguns aeroports poden arribar a imposar multes elevades per aturar-se, fins i tot breument, a la zona d’arribades. De Bono, pilot de formació, recorda com, en un aeroport nord-americà, un treballador va fer sonar un xiulet a la zona d’arribades perquè havia comès el crim d’aturar-se.
De Bono diu que l’aeroport de Dunedin no té previst d’aplicar estrictament el límit de temps, encara que ironitza sobre la possibilitat de desplegar “policies de les abraçades”, equipats amb cronòmetres, per passar comptes amb la gent.
A aquells que necessitin abraçades més llargues, continua De Bono, sempre tindran l’aparcament. Un cartell a la zona de sortides informa els visitants que poden fer servir l’aparcament per a “comiats més afectuosos”. Sobre això, De Bono fa constar que no hi ha límit de temps per a les abraçades a la resta de la terminal, fora de la zona d’arribades i sortides.
Això sí, admet que tres minuts no és el límit més generós del món. Explica que l’aeroport de Niça, a l’estat francès, aplica una política de “petó i a volar” de ni més ni menys que cinc minuts. “Típic dels francesos”, murmura.
Durant les hores de menys afluència, el director diu que l’aeroport sol fer els ulls grossos a aquells passatgers que s’estan més temps del compte a la zona d’arribades o sortides. “Entre vol i vol, et pots fer una abraçada de vint minuts, si vols. Ningú se n’adonarà”, acaba confessant De Bono.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
