L’il·limitat dins dels límits

“El lloc, viure allà, potser l’ha limitat, però al mateix temps li ha impedit dispersar-se, li ha permès aprofundir”, ho llegeixo i veig un nen a la platja, uns pares que li han dit que no es bellugui de just davant de les tovalloles…, i una hora després el nen ja no es veu, ha cavat un sot tan fondo que hi cap sencer i encara continua traient-ne palades de sorra, obedient dins dels límits marcats, però aprofundint il·limitadament. Això ho llegeixo al pròleg de Joan Todó a la novel·la inèdita de Guillem Viladot que acaba de publicar Comanegra, Somni d’un apotecari d’estiu. I ni Todó ni Viladot van per on em porta a mi aquesta frase, així que aviso que a partir d’ara me’n vaig i no tornaré ni a l’un ni a l’altre ni a la novel·la inèdita.

És el que tenen de vegades les frases, que les comences llegint al paper i de cop i volta ets lluny i la novel·la continua oberta de bat a bat a la teva falda, confiant que hi tornaràs quan acabis de perdre’t i trobar-te. Això ja no és llegir, però el ventall que s’obre amb aquesta frase em crida massa, és com un triangle que balla ara carregant més pes en la punta del lloc, ara en la del límit i ara en la de l’aprofundiment, i a mi sempre em crida això del límit, però si me l’emboliques, me l’enredes, amb el lloc i la dispersió ja tinc el meu pamet de platja per fer-hi un sot i acabar mig enterrada en els meus pensaments. Agafo la pala i dibuixo aquest triangle a la sorra, arran de les tovalloles de Viladot i Todó, i demanant-los permís començo a fer palades.

Imagino el mateix nen amb uns pares que no li donen cap indicació i em fa l’efecte que llavors se’m cansarà abans, de fer palades, que potser pensarà a obrir un canal arran de mar, i les onades li aniran llepant ara els peus ara les piles de sorra, i cansat de lluitar contra l’onatge, deixarà la pala clavada a terra i se n’anirà a nedar o a buscar petxines o a fer el mort fins que un xiulet dels pares l’avisi que s’ha allunyat massa. Nedarà poc, trobarà quatre petxines, no aguantarà gaire la mirada al sol surant a l’aigua, i tornarà cap a la sorra, recuperarà la pala i potser omple una galleda de sorra i prova de fer un castell, o s’engresca a fer tota una filera de flams i després els trepitja tots en una mena de performance per, pobra criatura, reforçar l’efimeritat de l’art. I ara sóc jo la que s’ha engrescat massa fent palades en la idea i he acabat enterrant-me a mi mateixa sota una metàfora que ja he tibat massa.

Quan es parla de límits en l’art, en l’escriure (concretaria jo per no ficar-me de peus a la galleda), fa l’efecte que se’ls dóna, en bona part dels casos (tret de si som oulipians, que serien figues d’un altre paner), una pàtina de negativitat o potser no ben bé, potser més aviat de pèrdua, de forat per on s’escapen un munt de coses valuosíssimes que sense els límits no les perdríem. I els límits, senyores i senyors, fins i tot quan no ens els posem nosaltres mateixos (i sempre que no siguin imposats de forma repressiva, que aleshores parlaríem de censura i en aquest embolic avui no m’hi vull ficar), solen ser grans esperonadors creatius. I ara em ve al cap Emily Dickinson escrivint tancada a la seva habitació, per exemple. O, per què no, Sebastià Juan Arbó escrivint sobre la gent del Delta. Però també Mercedes Halfon proposant-se escriure només sobre els ulls i la mirada a El trabajo de los ojos. I em ve al cap que el que és local acaba sent universal, també, si hi afegim el lloc, al límit, i penso en les Espècies d’espais de Perec i ja els tinc tots aquí, cadascú reclamant els seus límits com a coordenades creatives precisament il·limitades.

No sé si, per exemple, heu provat de descriure mai una sola paret d’una habitació, una paret petita com ho pot ser la del lavabo, si ho voleu, i començant per descriure els objectes que hi ha, asseguts a la tassa, aquest cop sense mirar el mòbil, digueu-me quan heu deixat de descriure per començar a recordar o fabular, perquè us passarà, tard o d’hora els límits d’aquell tros de paret se us eixamplaran i si haguéssiu d’escriure tot el que us suggereix el que veieu en aquell bocí de món necessitaríeu pàgines i pàgines, si un cop dins del límit no us en poséssiu més, si us permetéssiu, posem per cas, deixar la descripció de la tovallola de mans a mitges perquè hi distingiu un taca lila d’aquell cop que us vau fer aquell tall profund al dit pelant carxofes, i com queden de bruts, els dits, després de pelar-les, i aquell moment que et rentes les mans a consciència però sense mirar-te-les perquè et perds mirall endins i aquella dona que et mira ja no ets tu, però i la tovallola, digues, d’on penja, i com va costar fer el forat per clavar-hi el penjador, que el va fer el sogre, i que gustoses que són les carxofes les facis com les facis…

Ara penso –just abans de deixar la pala i sortir del sot– que triar una sola frase d’un llibre i treure’n el suc, o dessecar-la!, és una mica com fer un forat fondo en un pam de platja, és com fixar-se en la taca lila de la tovallola de mans, fer aquell zoom i després un altre i un altre i confiar que en algun moment ja tornaràs a la tovallola, el penjador, el tros de paret que encara no has descrit, i veure que han passat deu minuts, que abans la paret et semblava quasi nua, i ara no dónes l’abast per inventariar-ne tots els detalls i el que et suggereixen. I et pots dispersar dins dels límits i fins i tot pots fer-ho sense aprofundir-hi, també, diguem-ho tot, és clar. Però triar una sola frase i veure què en surt és escollir uns límits i veure fins on els pots tibar i si en acabat el que en surt és una pila de sorra sense forma, confiar en l’onatge que se l’endurà.