Liliana Torres: “La maternitat no és un instint”

Aquests darrers anys es parla cada vegada més sobre la maternitat, però i de la no-maternitat? Encara hi ha molts estereotips sobre aquesta decisió. Avui dia encara es relaciona amb un trauma d’infantesa, la solitud o l’egoisme. La cineasta Liliana Torres ha volgut trencar amb tot això en el seu nou film, Mamífera. La Lola, una noia que sempre ha vist clar que no vol ser mare, queda embarassada. Ella vol avortar, però l’acció del film transcorre fa uns quants anys, quan les dones s’havien d’esperar tres dies per poder avortar. Això fa que ella i la seva parella reflexionin i obliguin també a reflexionar els espectadors. Unes reflexions que van de la maternitat a la vida en parella i les amistats.

Amb Liliana Torres parlem de tot això i també del moment que viu el cinema en català i les dificultats que encara es troba. “Ens hem trobat que hi ha sales a Catalunya que passen Mamífera doblada el castellà! Com pot ser que passi això a Catalunya? Quin sentit té? Tinc la percepció que falta que la llei de protecció de la llengua s’estengui a l’exhibició, perquè no pot ser que tots fem un camí i quan arribi al cinema hi hagi lliure marcat.”

—Creieu que encara la gent mira malament quan dius: “No vull ser mare” o “No vull tenir fills”? 
—No sé si diria que et miren malament… A priori sempre hi ha una sospita. Hi ha una raó que et fa no voler ser mare. I aquesta raó es pressuposa que és deficitària o traumàtica. És a dir, o bé et falta alguna cosa, que no vols cuidar, que no t’agrada cuidar, que ets molt egoista i no et vols sacrificar per res; o bé és que has tingut una infància traumàtica. Sempre és aquesta idea que si no vols ser mare és perquè hi ha un efecte traumatitzant o algun dèficit a la teva vida. Per tant, no és que et jutgin a priori, sinó que encara hi ha idees errònies sobre la nostra decisió.

—S’ha venut la maternitat com un instint que hem de tenir totes les dones.
—Abans hi havia aquesta idea que la maternitat era un instint, i per tant és una cosa que tu tens tant si com no. I, és clar, si la maternitat és un instint i tu no el tens és que hi ha alguna cosa que no funciona dins teu. Afortunadament, aquesta idea ja s’ha desmuntat bastant, a la societat actual. Tot i que et sorprens que encara és una combinació de paraules que es fa servir molt. Quantes vegades has sentit a parlar de l’instint maternal? Però per sort ara ja se sap que és una construcció cultural i que no és un instint. Si ho fos, no podríem evitar de parir cada tres anys. No podríem planificar els embarassos. Els instints són irrevocables, no es poden planificar. I la maternitat no és això. Això no significa que per ser un desig o una decisió sigui menys important.

—M’imagino que és de totes aquestes reflexions d’on neix el film?
—Jo sempre he sabut que no volia ser mare i això m’ha acompanyat durant la meva vida. I això em confrontava molt amb tot allò que sentia al meu voltant. I al final sí que hi havia un punt que feia una mica de fractura, i et qüestionaves tu mateixa internament. Arran d’aquest qüestionament i de fer-me sentir culpable és quan vaig pensar que no podia ser que el fet de no ser mare em fes sentir tan malament. Penso que hi ha alguna cosa que no entenc. Començo a investigar, a llegir…, encara que haig de dir que no hi ha tants assajos sobre la no-maternitat i el no-desig de ser mare. Però sí que hi ha grans autores que ens han deixat un llegat molt important, com Simone de Beauvoir amb El segon sexe, que desmunta clarament la idea d’instint maternal. Gràcies a aquestes autores, de cop em sento més tranquil·la i a gust amb la meva decisió.

—A Mamífera coneixem la Lola, que sempre ha vist clar que no volia ser mare, però que de cop queda embarassada. Veu clar que vol avortar, però l’acció del film passa en un temps en què la llei de l’avortament obligava les dones a esperar tres dies abans de poder avortar. Precisament, el film se centra en això, en què passa en aquests tres dies. I en part, veus que ella no pren la decisió aïllada, sinó que el seu entorn també té un paper important i que fa que es qüestioni coses.
—És impossible de prendre quasi cap decisió aïlladament. Nosaltres estem condicionades inevitablement per les nostres circumstàncies i per la societat on hem crescut. L’altre dia una amiga que té dos fills m’explicava que després de veure el film havia estat dos dies pensant si ella havia estat mare perquè havia volgut o pels seus condicionaments. És psicòloga i al final va arribar a la conclusió que era impossible de saber-ho. Són coses molt difícils de destriar. Malgrat tot, dins tots aquests condicionaments que tenim ens podem aferrar una mica en el nostre desig. El fet que la maternitat sigui un desig ens fa lliures. Perquè, al final, internament pots recórrer a això. Allò que importa és valorar si et ve de gust o no. És tan senzill i tan simple com això. Però el context en què vivim és molt diferent, si ets de classe mitjana pobra o si ets de classe alta. La manera com hauràs visualitzat la maternitat al teu voltant et condicionarà claríssimament també. Et vindrà més de gust o menys.

—Al final hi ha un moment que, per molt que no siguis mare, la maternitat es fa molt present en totes les dones. Has de reflexionar sobre tot plegat.
—Sí, és inevitable. Tenint una possibilitat tan concreta i tan real és inevitable que els nostres pensaments sobre la maternitat durin un temps. No és una cosa que et passa un dia pel cap i se’n va, sinó que és present en tu durant molts anys. I té un pes important en la teva configuració com a persona.

—Segurament els homes ho viuen de manera diferent, d’alguna manera nosaltres segurament hi reflexionem molt abans…
—És una reflexió que ve acompanyada per una possibilitat real. En canvi, la paternitat és menys concreta quan és hipotètica. A més, no tens una urgència biològica per a decidir en un moment de la vida ser pare o no. És una cosa que es pot allargar tant com vulguin. Això també ho fa menys crucial.

—Potser les dones també en parlem més amb les amigues? Encara que no siguis mare, hi ha un moment que moltíssimes converses giren entorn de la maternitat. Les converses es transformen una mica durant uns anys…
—Es transformen, sí, és així, però ho entenc. Per a elles passa a ser un dels temes principals, una de les preocupacions principals. La maternitat ocupa un espai molt gran i molt important en les que són mares. És normal. És inevitable que en les converses entre amigues això també guanyi espai. Això no vol dir que pel fet de no ser mare, aquestes converses et sobrin. No és exactament això. És part de la vida humana, i sempre té una part fascinant. Però sí que és cert que hi ha un moment de la teva vida, quan totes les teves amigues són en època de criança infantil, en què s’ha d’aprendre a conviure i a repartir els espais. Això segurament és molt nou. Ho anem començant a encaixar.

—Malgrat ser una pel·lícula de la no-maternitat, es parla molt de la maternitat…
—Sí, és clar, l’una cosa no està renyida amb l’altra. La no-maternitat va envoltada de maternitat. Numèricament és així. A Catalunya hi ha un 30% de les dones que no són mares. I, dins aquestes, hi ha les que hem decidit de no ser mares, però també les que no n’han pogut ser malgrat voler-ho. Per tant, les que hem pres la decisió de no ser-ho som poques. És una cosa reduïda. Ser mare és la norma imperant, i en conseqüència no te’n pots aïllar. Quan escrivia Mamífera veia molt clar que no volia que fos la lluita d’un model de dona contra un altre, sinó que volia assenyalar que el sistema capitalista i patriarcal existent ens imposa a totes dues opcions uns estereotips i exigències incomplibles que ens encapsulen. Al final és una mica una voluntat de domesticar la voluntat real i individual de les dones.

—Al final la no-maternitat es lliga moltes vegades amb la solitud o la infelicitat?
—La no-maternitat ha estat vinculada a la solitud, al fet de no voler cuidar, al fet d’estar molt absorbida per una carrera professional, de ser una persona amb dificultats de personalitat… Tots els referents que teníem a la cinematografia, a les sèries, als contes de nens eren negatius… Ara em ve al cap per exemple, la bruixa de Hänsel i Gretel. I crec que és una manera de tornar a domesticar la voluntat d’aquestes dones que no volen ser mares, i que són d’alguna manera un model amenaçador d’allò que el patriarcat disposa per a la dona. És a dir, quan una dona surt d’allò que suposadament és el seu camí, vulgues que no, surt de l’àmbit domèstic i entra en uns altres àmbits, normalment, i el patriarcat reacciona dient: “Tu què fas? On vas exactament?” Per això hi ha tots aquests estereotips negatius de dones que no tenien fills. No sé, mira la madrastra de la Blancaneu.

—En la pel·lícula també es tracta del fet que perquè una relació de parella funcioni i sigui sana, no cal que hi hagi fills. Que és fals aquest mite, que perquè una relació sigui completa calgui tenir fills. I també la idea que no es pot tenir un fill per a complaure la parella. Són dos temes molt arrelats en la nostra societat encara?
—Sí, per un costat hi ha la idea que les condicions ideals per a tenir fills ja suposen un motiu per a tenir-ne. Però, és clar, poden existir les condicions ideals, però si a tu no et ve de gust, no et ve de gust. L’altre dia em vaig llegir el post d’una noia a Instagram que explicava un llibre sobre una noia que se n’havia anat a viure a Suïssa, un país que es considera ideal per a ser pares, perquè tenen tota mena d’ajudes. Al llibre hi havia un moment que tot era ideal, i era molt difícil de dir que no a la maternitat. Però ella s’adonava que, malgrat tot, no volia ser mare. És el clar exemple que les condicions no fan el desig. Al contrari, les condicions estan separades del desig. Fins i tot de vegades les condicions no existeixen de cap de les maneres i, malgrat tot, existeix la maternitat. Amb aquesta pel·lícula també volia reivindicar la idea que la família és possible sense fills. És a dir, a mi sempre que algú em pregunta: “Tens família?”, sé que de fet em pregunta: “Tens fills?” I jo sempre responc intentant desmuntar una mica aquesta idea. Els dic: “Sí, tinc família, sense fills.” Al final jo i la meva parella formem una unitat familiar i funcionem com a tal. Llavors el fet que no et considerin família i que molts dels drets que hem conquerit no els tinguem també nosaltres, com ara la conciliació, és una manera de marginar-nos de la societat del benestar simplement perquè no tenim fills.

—L’altre tema de què també tracta el film és que la parella no ho ha de ser tot, no?
—La idea de família ha anat mutant molt. Amb la revolució industrial les famílies extenses ho van deixar de ser, perquè una part se’n va anar a viure a les ciutats, i llavors quedaven separades. Els horaris infernals feien que la família nuclear fos desestructurada i a poc a poc la família extensa s’ha anat reduint, fins al nucli de pare, mare o pares, mares i fills i filles. Moltes vegades en la nostra societat sembla que la unitat amb la parella sigui l’únic contenidor possible de la vida i la cura. A més a més, demanes a aquella persona que t’ajudi a donar expansió a tots els àmbits de la teva personalitat, i és totalment irreal, perquè una persona no et pot donar això. I en aquest sentit, penso que hauríem d’augmentar una mica l’estatus de les relacions d’amistat que tenim. A més, les relacions d’amistat d’avui comencen a l’escola i s’allarguen tota la vida. Jo, per exemple, tinc amigues de l’escola o de la universitat. I aquestes són més estables i perdurables que algunes parelles. I, analitzant això, penso per què no les cuido tant com les meves parelles? Per a la parella hi ha la idea del deure, i per a les amigues?

—És curiós que són temes molt profunds, però malgrat tot res no es tracta amb dramatisme, ni l’avortament…
—Des del principi volia que fos un to naturalista, que no fos una pel·lícula fosca, sinó que fos lluminosa, i que hi hagués moments de comèdia. Volia separar el fet de l’avortament d’aquest costat dramàtic, fosc, traumàtic i terrible que moltes vegades es retrata. No dic que les pel·lícules que han retratat això no estiguin bé, però jo tenia la necessitat de dir que l’avortament de vegades és molt més traumàtic pel pes que la societat hi posa a sobre, com assenyala i jutja la gent que passa aquesta experiència. Volia passar per l’avortament d’una manera més naturalitzada, menys fosca…

—Per acabar, l’altre dia vaig anar a veure el film i vaig veure que realment hi havia poques oportunitats de veure’l. Hi ha pocs cinemes que l’ofereixin…
—És molt complex i no hi voldria donar una resposta categòrica perquè no tinc totes les eines. Però sí que puc parlar per l’experiència personal que he viscut amb Mamífera. Nosaltres vam fer una campanya amb molt d’amor per promocionar-la, i teníem la sensació que la gent en parlava fora dels nostres cercles. Vam sortir amb seixanta-quatre còpies, que està bé per a una pel·lícula de la nostra grandària. Però, és clar, t’ho jugues tot el primer cap de setmana. Al meu entendre, aquest és el primer error del sistema. Fem pel·lícules en català, que és molt important per a la nostra cultura; triem fer una pel·lícula en català, fem una aposta per fer cultura del nostre país i la nostra llengua. Però després això no es tradueix en un proteccionisme a les sales d’exhibició. Per què fem tot aquest esforç, si quan arriba el moment d’exhibir no hi ha un proteccionisme de les nostres pel·lícules? Quan parlo de proteccionisme vull dir que perdurin més a les sales i que s’obligui a exhibir-les en català a Catalunya. Ens hem trobat que hi ha sales de Catalunya que passen Mamífera doblada el castellà! Com pot ser que passi això a Catalunya? Quin sentit té? Tinc la percepció que falta que la llei de protecció de la llengua s’estengui a l’exhibició, perquè no pot ser que tots fem un camí i que quan arribi al cinema hi hagi lliure marcat. No ens serveix de res fer cinema en català si després no el podem protegir quan és a les sales.

—Això que expliqueu del primer cap de setmana és curiós, perquè no hi ha temps per al boca-orella, no?
—No… Recordo que molta gent em deia: “L’aniré a veure al juny.” I jo pensava: “Quina innocència, a principi de juny ja no hi serà.” Falta una mica de pedagogia per a entendre la cartellera, però sobretot falta proteccionisme. Perquè has de ser al top 20. Si no hi ets, no ets res a la taquilla. I t’ho mires i t’adones que no podràs competir mai amb això. És naïf pensar que nosaltres podem competir amb grans produccions mundials. Nosaltres, com a productores o autores, no ho farem mai soles. Tinc la sensació que no hi ha un acompanyament institucional en el moment de l’exhibició i, per tant, els esforços que hi posem es dilueixen.