Lilian Thuram: “T’adones que ets negre després d’una experiència traumàtica”

Quan Lilian Thuram (1972, Pointe-à-Pitre, Guadalupe) va arribar a França a nou anys, ni tan sols sabia què volia dir ser negre. A l’escola, li ho van fer saber a les males: “Em deien negre brut”, explica. Aquesta experiència traumàtica li va obrir els ulls i li va fer entendre què era el racisme. Tot i la discriminació que ha sofert, Thuram és un dels jugadors més llegendaris de la selecció francesa de futbol. Va guanyar la Copa del Món (1998) i l’Eurocopa (2000). Després d’uns quants anys a l’elit del futbol, es va retirar al Barça l’any 2008. D’aleshores ençà, es dedica plenament a la lluita contra el racisme amb la Fundació Thuram i els seus llibres.

L’ex-blaugrana ha tornat aquesta setmana a Barcelona per presentar-hi el seu darrer llibre, El pensamiento blanco (Planeta). En aquest assaig, Lilian Thuram repassa el curs de la història per entendre la fabricació dels prejudicis basats en el color de la pell.

—“Ningú no neix blanc”, dieu al llibre. Ho podeu explicar?
—No existeix ningú blanc. És una construcció social. Veus aquest full? [Agafa un full en blanc.] És blanc. Has vist mai una persona d’aquest color?

—No.
—Exacte. No hi ha ningú amb aquest color de pell. És un constructe. En el passat, es van establir unes categories racials en què la blanca era la millor i la negra la pitjor. Les identitats de color que utilitzem avui dia són fruit d’aquella classificació. No hi ha ningú que neixi blanc, s’hi converteix. Els blancs sovint no es qüestionen que ho són, pensen que ells són la norma.

—I els negres?
—Els negres també es converteixen en negres. Molt sovint, arran d’un trauma. T’adones que ets negre després d’una experiència traumàtica.

—Què voleu dir?
—Jo sóc negre perquè tothom m’ho ha dit des de petit. A nou anys, vaig viure això del trauma perquè els nens de l’escola em deien que era un negre brut. És interessant, perquè dient-m’ho, ells ja es convertien en blancs. Tothom et diu que ser negre no és bo. Això t’obliga a demanar-te a tu mateix què és ser negre. En canvi, la gent blanca moltes vegades ni tan sols és conscient d’allò que representa. La representació dels blancs, històricament, és ser superior als altres. Individualment, quan ets blanc, no t’ho qüestiones, però ho representes. Per tant, no naixem essent blancs o negres. Ens hi convertim.

—La paraula “blanc”, que dóna nom al llibre, encara és controvertida avui dia i alguns la prenen com un atac.
—Els blancs no estan acostumats a ser categoritzats. Sovint són ells qui creen les categories. Això forma part del pensament blanc: la racialització del món per a perpetuar la idea que ser blanc és millor. Durant uns quants segles, aquesta idea s’ha estès per tot el món i és encara molt propera a nosaltres, fins i tot en els negres. A l’Àfrica, hi ha gent que s’aclareix la pell per assemblar-se més als blancs. Com més clara sigui la teva pell, més fàcil serà que tinguis èxit social. Els francesos negres, per exemple, tenen moltes més dificultats per a ascendir en la societat. Ser negre té una connotació negativa a tot el món.

—Ara que heu parlat de racisme interioritzat… A Catalunya, la ultradreta espanyola és dirigida per un fill de guineans.
—Quan parlem de política, cal tenir clar que els partits vetllen pels seus interessos, no pas pels de la majoria. De manera que, en una societat que estigmatitza les dones, els negres o els musulmans, només cal assumir aquests discursos per tenir èxit. Un altre exemple: un còmic magrebí. Tindrà molt èxit si reprodueix aquells estereotips socialment acceptats sobre els magrebins. De fet, els reforçarà, perquè ell és magrebí. Els partits fan això. Busquen certes persones per a transmetre els prejudicis que els va bé que hi hagi a la societat.

—Alguna vegada heu explicat que als vostres fills els dieu que no han d’oblidar mai els seus avantpassats ni el color de la seva pell.
—Per a mi és molt important que entenguin la societat en què viuen. Hauria de ser igual per a la gent blanca. N’hem de ser conscients i educar els fills perquè no reprodueixin els mateixos patrons racistes. I igual amb el masclisme. Hem d’educar els nois i dir-los que tinguin cura de no reproduir patrons de dominació sobre les dones. Tots hem de ser conscients de les categories en què la societat ens ha col·locat. Si dic això als meus fills, és perquè entenguin que efectivament se’ls ha categoritzat segons el color de pell. Han d’entendre-ho per poder-se defensar i saber també que tenen una feina a fer perquè les coses canviïn i siguin més justes.

—En el llibre, expliqueu la construcció històrica del racisme i parleu de la figura de Cristòfor Colom. Quan vau fitxar pel Barça, us va sorprendre que Colom tingués una estàtua a la ciutat?
—Doncs sí. Quan vaig veure per primera vegada l’estàtua de Colom, em vaig sentir interpel·lat i em vaig demanar com percebia la gent de Barcelona la presència d’una estàtua tan important. La figura de Cristòfor Colom és interessant perquè ens fa qüestionar com llegim la història. Quan vaig a les escoles de tot del món, pregunto als nens si saben qui és. Em diuen que sí, que ell va descobrir Amèrica. Els faig fer un exercici. Els dic que tanquin els ulls i s’imaginin en el vaixell de Cristòfor Colom arribant a Amèrica. Llavors, els demano: veieu gent a la platja? I, efectivament, hi veuen persones. Doncs, qui va descobrir qui? Allà ja hi havia gent. No han escoltat mai la història explicada des del punt de vista de la gent de la platja. Aquest és el problema. Quan s’explica la història de Cristòfor Colom, t’adones que els altres existeixen en el moment que Europa els descobreix. Això vol dir que hi ha un patró de superioritat.

—Creieu que encara hi ha una part de la població blanca que no és prou conscient del racisme?
—Sí. Hi ha una gran hipocresia amb això. Només que t’aturis a pensar-hi dos segons, t’adones que el racisme existeix. N’hi ha prou de preguntar a qualsevol persona blanca si li agradaria que la tractessin com la societat tracta els negres. Pràcticament tots diran que no. I si ho féssim a l’inrevés, que els no-blancs visquessin com els blancs? La majoria diria que sí. Això vol dir que la gent sap que hi ha racisme, però no en vol parlar perquè se sent atacada. En realitat, quan parlem de racisme, no parlem d’individus, sinó d’allò que representen. És complicat de parlar-ne perquè, si hi ha racisme, és perquè hi ha gent que se’n beneficia. Però crec que hem de ser prudents. Penso que hi ha molta gent que n’és conscient, de bona voluntat. Han de convertir-se en majoria.