Lildami: “Qui n’hauria donat ni cinc per mi, ara fa sis anys?”

Per l’edat que té, Lildami hauria pogut ser un concursant d’Eufòria, però n’era jurat. Els seus vint-i-vuit anys no són indicatius d’una carrera musical que aquests darrers anys ha premut l’accelerador i l’ha dut a obrir tota mena de portes. No en tenia prou d’acostar el trap en català al gran públic i capgirar l’estil col·laborant amb cantants tan allunyats de la música urbana com ara Santi Balmes, la Casa Azul i el grup d’havaneres Arjau, sinó que, a més, s’ha llançat a fer televisió i organitzar el festival de música urbana Maleducats, per on aquest cap de setmana desfilaran grans estrelles internacionals com ara Bizarrap, Wos, Ptazeta i Quevedo i artistes catalans com ara 31 FAM i ell mateix. Segurament, tot plegat es resumeix dient que és un cul inquiet que gaudeix amb la seva feina i exhibeix una bonhomia que ha captivat els espectadors d’Eufòria que fins ara no el coneixien. Un trampolí que n’ha disparat la popularitat fins a tenir un personatge al Polònia i un capgròs de la festa major de Terrassa, casa seva.

—Com us sentiu després d’haver estat escollit per ser el capgròs de l’any de la festa major de Terrassa?
—És fort. És una d’aquestes coses que, quan les reps, no t’adones de la importància que tenen. Aquest any he viscut tantes coses… D’aquí a un temps diré: “Uf, que tinc un capgròs de Terrassa!” Em fa sentir honorat, vol dir que hi ha gent que m’ha votat. És de puta mare. Si ets de Terrassa, tenir un capgròs és com tenir la clau de la ciutat.

—No us fa una mica de cosa veure-us a vós mateix en versió capgròs?
—No, per què?

—A mi me’n faria. Veure una versió del meu cap així de gros caminant per la plaça…
—És estrany, però igual que veure en Xavi Espinosa fent de mi al Polònia. És una sensació de dissociació. Però gens d’angúnia.

—Tot plegat és producte de la popularitat que heu guanyat aquests darrers mesos. Abans no éreu desconegut, però Eufòria ha fet que us descobrís gent com la meva mare.
—En sóc molt conscient i estic agraït d’haver tingut aquesta oportunitat. Ara cal saber-la aprofitar. Faig una mena de música que és fàcil que d’entrada no interessi a molta gent, però Eufòria ha fet que la gent pugui conèixer-me tal com sóc. Que no es quedin amb la idea que sóc el paio de les ulleres de cor i els tatuatges. Una cosa molt important és que he viscut la popularitat gradualment; abans ja feia coses. Fa quatre anys que em van demanar una fotografia per primera vegada. Això evita que et passis i ho visquis amb el cap més centrat. Potser si m’hagués passat amb divuit anys hauria dit: “Sóc el rei del mambo.”

—Per edat, en unes altres circumstàncies, podríeu haver estat concursant d’Eufòria i no jurat.
—De fet, l’Edu és un any més gran que jo.

—Pels espectadors, una de les claus del programa era el bon ambient, se us veia com una gran família que anava més enllà dels programes de cada divendres. Era així?
—No et pensis, no he tingut gaire contacte amb ells fora del programa. No volíem establir relacions emocionals per no perdre l’objectivitat. Mentre ha durat el programa, els he saludat amb cordialitat, o si se n’anava algun concursant, parlava amb ell després del programa per ampliar les paraules de consol que no podies donar en antena, però no hem tingut una relació d’amistat per evitar la subjectivitat el màxim possible.

—Com era Eufòria fora de càmera?
—He parlat més amb en Triquell davant de la càmera que fora, per exemple. La relació que teníem era de veure’ls setmana rere setmana. Fora de càmera hi havia molt bon ambient. L’equip tècnic ens ha tractat superbé. No ens han obligat a fer res, l’única directriu que teníem era dir allò que sentíssim i volguéssim. Si una actuació ens agradava, dir-ho, i si no, dir-ho, també. Crec que és un dels punts més frescos del programa, tot el que hi ha és real. Quan parlem de la televisió, és molt fàcil muntar-se pel·lícules que tot té un guió.

—És fàcil perquè moltes vegades és així.
—Jo només he treballat a Eufòria, i la meva experiència no ha estat així. No tenia cap guió ni em deien qui s’havia de fer fora. No va passar cap dia. Quan hi havia les votacions i un concursant se n’anava, me’n duia la mateixa sorpresa que algú del públic o el concursant mateix. No m’ho deien abans. Aquesta espontaneïtat ha creat moments macos.

—Com us van proposar de ser part del jurat?
—Em van trucar per oferir-me una prova. Vaig fer el càsting per veure com anava i mira com ha acabat la cosa.

—Quines expectatives teníeu? TV3 havia fet concursos musicals anys enrere, però no van tenir aquesta transcendència.
—Recordo haver dit als col·legues i la família, quan ja m’havien escollit i es feien els preparatius: “Nois, crec que això estarà molt bé.” Veia una cosa fresca, un equip molt ben avingut, les ganes de fer-ho bé i, sobretot, setze xavals potents i que podien donar joc. No m’imaginava que funcionaria tan bé, que agradaria tant i que hi hauria aquest fenomen que transcendeix la televisió. Ha tocat una audiència molt diversa.

—Les xifres d’audiència entre els espectadors infantils eren espectaculars, i això que acabava tard.
—Totalment.

—Quan van programar Eufòria divendres a la nit, em va semblar un error perquè els joves divendres a la nit no miren TV3, però això ha fet que la canalla pugui anar a dormir tard sense haver de matinar l’endemà.
—Una amiga em va dir al mateix, però al final va passar que els amics quedaven per fer un parell de copes i mirar el programa.

—Repetiríeu com a jurat en un segon any d’Eufòria?
—M’ho he passat molt bé, les portes són obertes.

—A vegades, en els concursos musicals, qui més triomfa no és qui guanya. De quin concursant augureu una carrera amb més èxit?
—No em vull mullar amb cap en concret. No vull fer el titular.

—Dir que en Triquell, la Llum o qui sigui ho fa bé no vol dir que els altres no ho facin bé.
—N’hi ha molts que tenen potencial per desenvolupar una carrera, però el més important és saber trobar el teu lloc. Cantar millor no vol dir, necessàriament, fer-ho més bé. Potser hi ha algú que al programa ens ha semblat millor, però després a l’estudi no funciona i les cançons que fa no agraden. És molt complex dir qui pot tenir una carrera o no perquè depèn de moltes coses. No només d’una cançó, també de l’equip que tinguis darrere i de la teva visió. Qui n’hauria donat ni cinc per mi, ara fa sis anys? Alhora, hi ha una part molt important de constància i feina. Potser algú que sembla que té molt de potencial és un gandul. I, en canvi, aquell que a priori no agrada gaire té constància i potser d’aquí a tres anys ens sorprèn a tots.

—Comencen al revés que la majoria dels artistes, perquè tenen l’exposició pública, però alguns no tenen cap cançó. Què els recomanaríeu?
—La millor part de fer música quan encara no has publicat res és que ningú no espera res de tu. És igual si la cagues. Jo ja sé què és que una cançó em funcioni i que no. Això et fa més fort. Sé què és fer un concert amb poca gent, fer una cançó i que l’escoltin deu persones. En canvi, ser a l’altra banda i tenir aquesta pressió… Uf. S’han de mesurar bé les passes que fas. La meva recomanació és que estudiïn moltíssim. Que facin vint cançons i escullin la que creguin que és millor. Que treballin moltes hores. Si volen que sigui la seva feina, s’ho han de prendre com una feina.

—Ara les coses us van bé. Teniu molts concerts a l’estiu?
—No em puc queixar, però m’agradaria treballar més. M’encanta fer concerts. Quan gaudeixes d’una cosa i no se’t fa feixuga, tens ganes de fer-la molt. Espero mantenir aquesta sensació.

—Heu notat l’efecte Eufòria amb les contractacions?
—No ha estat arran d’Eufòria, perquè el programa es va acabar ara fa tres setmanes, amb el pic de seguiment del públic, i jo ja tenia l’agenda tancada. Ara, no tinc cap dubte que m’ajudarà en un futur, perquè m’ha donat uns nivells d’exposició que ha fet que molts programadors que no em coneixien es puguin haver fixat en mi. Els estic molt agraït.

—Ara fa dos anys us vam fer una entrevista i vau dir que era una absurditat no poder demanar quant cobra algú. A més de guanyar exposició, heu fet diners?
—Pensa que els meus ingressos són molt variables. Hi ha mesos que guanyo molt i trimestres que hi perdo. Aquest trimestre potser perdo 20.000 euros, però és que el festival Maleducats val diners. Amb la inversió al Maleducats, m’hi jugo els estalvis. No et sabria dir uns ingressos mitjans nets perquè depenen de molts factors, hi ha coses que les cobro quatre mesos després d’haver-les fetes. També has de pensar que l’equip que treballa en un concert són vuit persones. Ara tinc 6.000 euros al compte, però encara he de cobrar coses. Gràcies a Déu, puc viure bé.

—Fa dos anys vau dir que cobràveu més que com a enginyer, cosa que heu estudiat.
—De moment continuem així. Oi que vau titular així? “Guanyo més cantant que com a enginyer.”

—No, vam fer: “Hem de ser puritans amb el català o preferim que es parli?”, que he de dir que és una dicotomia falsa.
—Cert, i em van caure algunes hòsties, amb això… Hi ha dies que fas declaracions més encertades que uns altres. També és cert que el meu cap canvia amb el temps. Continuo pensant que val més que es parli català encara que no sigui de manera totalment correcta, però últimament m’ha sorgit el sentiment que si sóc a la televisió, si tinc un altaveu així de potent, he d’intentar de fer el bé en aquest sentit. Continuo donant coces al diccionari, però intento posar-hi una mica més de mesura.

—Parlem del Maleducats. Heu hagut de perseverar moltíssim per engegar-ho per culpa de la covid.
—L’any passat vam fer alguns concerts, però no és l’esperit del festival. Hi ha molts artistes que vénen aquí pel Maleducats. Hem tingut Wos i Trueno, i tots els artistes que vénen enguany: Bizarrap, Emilia, Ca7riel i Paco Amoroso… El millor del Maleducats és que no tens un altre lloc per veure tota aquesta gent junta. Aquest és l’esperit: portar gent que agrada, però que veiem que en uns anys encara seran més amunt. És un festival que ha de servir per a descobrir grups, tant a escala internacional com catalana. D’aquesta idea neix el Maleducats Radar.

—Què és?
—Fem un concurs amb Cases de la Música per descobrir nous talents. Ens va sorprendre la quantitat de gent que s’hi va apuntar. Un dels premis és un acompanyament de Cases de la Música per a produir, enregistrar i assessorar durant un any, i l’altre és actuar l’any següent a Maleducats. Sempre hem pensat que ha de sortir algú que ens mati, i la idea del festival és impulsar-ho. Lildami o 31 FAM no han de ser un oasi al desert, hem de crear una escena catalana.

—Està molt bé que el festival sigui a Terrassa, no a Barcelona, i que reivindiqueu que fora de Barcelona també s’hi poden fer projectes de magnitud.
—El festival té la voluntat de descentralitzar una mica, no cal que tot passi a Barcelona ni que tota l’atenció sigui allà. També té inconvenients: Terrassa no és tan coneguda i la promoció és més complicada. Crec que per a Terrassa és molt positiu. Hi portarà molta gent i la imatge de la ciutat hi guanyarà.

—Quines tasques concretes de l’organització del Maleducats assumiu?
—Òbviament no ho faig tot, però m’ocupo de la direcció artística, de la coordinació de xarxes socials i imatge, i d’algunes qüestions de producció. Tots fem una mica de tot. No és que jo posi la cara i faci les entrevistes. A més, hi he posat capital.

—El vostre concert serà un espectacle especialment produït per al Maleducats?
—Hi ha alguna sorpreseta. Juguem a casa, és el meu festival i em ve de gust. Anirem amb un format una mica més ampli, tot i que no he tingut temps de preparar una orquestra filharmònica. A més, sóc conscient que tot i que és el meu festival, no en sóc el cap de cartell. Has de saber on ets. Sé que el meu concert no és el més important de la nit i que la gent no ve a veure’m a mi.

—No heu aprofitat per negociar una col·laboració amb Bizarrap?
—Estaria molt bé ser el primer raper que canta en català amb el Biza. Estaria molt bé, però és fer volar coloms.