Lildami: ‘Hem de ser puritans amb el català o preferim que es parli?’

Damià Rodríguez és l’imparabla boi. Amb el nom artístic de Lildami s’ha convertit, en molt pocs anys, en un dels cantants en català amb més tirada entre el jovent. El 2019 ha fet entrar set temes seus entre les cançons en català més escoltades a Youtube, acumulant prop d’1,6 milions de reproduccions. Entre aquestes hi ha ‘Anorac‘, la cançó de l’estiu de TV3 i Catalunya Ràdio, una elecció indicativa de la manera com ha contribuït a normalitzar el trap al país. Potser el seu èxit prové del fet que no és un cantant de trap com els altres: ell desprèn naturalitat. Les seves lletres no parlen de drogues ni pistoles; ell canta la vida, les patates al caliu, ‘Plats bruts’, els viatges de l’espai i els cunnilingus. I ho fa en català per militància, una militància per la naturalitat de cantar les paraules amb què parla als seus amics, encara que no siguin normatives. Per si no en tingués prou, insisteix a fer forat a l’escena musical catalana amb el Maleducats, el primer festival de música urbana del país. Es farà el 9 de maig Terrassa, la seva ciutat natal, i tindrà com a grans al·licients l’argentí Wos, el retorn de la P.A.W.N. Gang i ell mateix.

Ens trobem amb ell a Terrassa en ple temporal Glòria, però el mal temps no li fa perdre el sentit de l’humor. Parlem mentre menja un entrepà per dinar i, durant l’entrevista, aconsegueix de prendre’m el pèl i em diu que els Manel el van denunciar per haver utilitzat la melodia de ‘Al mar’ en un dels seus grans èxits: ‘La dels Manel’.

—Com és que us desmarqueu de les lletres que enalteixen la violència, les drogues i la vida als barris populars, tan comunes en els altres cantants de trap?
—Passa com quan es diu que el trap és masclista. Un gènere musical no és masclista, ni tampoc no hi ha un gènere que parli de drogues o violència. Hi ha artistes que parlen de drogues i de violència. Amb el rap i el trap es tendeix a voler vendre la imatge que s’ha vist dels Estats Units i a muntar-se la història de violència i drogues. Crec que la clau és ser real a un mateix. Si has viscut això (i aquí qui ho ha viscut) i vols fer-ne música, canta-ho. Però si no és així i em dius que si vinc al teu barri em mataràs… A banda que em sembla una falta de respecte a qui sí que ho ha viscut, hi haurà un dia que vindrà algú i et fotrà d’hòsties. És important que la gent canti allò que ha viscut. Jo no canto això perquè he tingut la sort de no viure-ho.

—Com éreu de petit?
—He tingut la sort que no m’ha faltat mai res i he crescut en una família amb estabilitat. He pogut estudiar, mai no ha faltat menjar a casa i he tingut un entorn força saludable.

—Heu estudiat mai música?
—M’hauria agradat, però no tinc gens de bagatge musical. Vull començar a tocar la guitarra. Vaig estudiar enginyeria de disseny industrial, però d’enginyer només he exercit tres anys. Si de petit m’haguessin apuntat a estudiar piano, podria arribar més lluny, però tinc la sort que el meu productor, el Sr. Chen, és força bo amb això. Ens complementem.

—Sovint dieu que no sabeu cantar.
—I és veritat, oi?

—No us va malament.
—Crec que és important saber què fas bé i què fas malament. Sóc conscient que no tinc una gran veu ni arribo a tons alts, però miro d’aplicar-m’hi d’una altra manera. Potser a la gent li agrada què dic, i no com ho dic. És curiós, no tinc una gran veu, però de professió sóc cantant.

—Com és que vau començar a cantar?
—Vaig començar a rapejar amb els amics quan tenia quinze anys perquè ens feia gràcia. Quan en tenia uns vint vaig veure que m’agradava i que era el que volia fer. Tot era autoproduït a casa. Editava els vídeos, feia les mescles… Sonava com sonava. Ara és força igual, però tenim el nostre estudi i equip de vídeo. Intentem que tot quedi a casa perquè no se’ns taqui el producte.

—Ara us dediqueu exclusivament a la música?
—Des de fa dos anys. El desembre del 2017 vaig deixar la feina, i fins ara.

—El món de la música permet de viure’n?
—Depèn com t’ho muntis, a mi sí. No és tan sols el negoci dels concerts i els drets de les cançons, també és el marxandatge. El primer any va ser més difícil, però enguany ha estat millor. Vaig començar essent jo sol, i ara l’equip el formen nou persones.

—Com heu gestionat l’èxit?
—Crec que bé. Ho podria haver entomat molt pitjor. [Riu.]

—Us ha afectat?
—La meva vida ha canviat. He tingut la sort que això em va començar a passar quan tenia vint-i-tres anyets, que ja tens els peus a terra i saps més o menys que els diners no cauen del cel. Saps més de què va la vida que no quan tens disset anys. Crec que ho entomo força bé perquè sóc assenyat i, molt important, mantinc el mateix cercle d’amics de sempre. Tenir amics que t’avisen si et flipes o si fas una merda és important. Si només et diuen que els agrada el que fas, te’n pots anar de l’olla molt fàcilment. Els estic molt agraït.

—Si abans dèiem que us desmarqueu de l’arquetip de traper que parla de drogues, sí que enaltiu una mica els diners, un tema que també és habitual.
—Tampoc no tant… Vaig dient cosetes. Això dels diners és un tabú, sembla que no pots preguntar quant cobra algú. És una absurditat.

—Quant cobreu?
—És molt variable, però guanyo més que d’enginyer. I depèn del mes. També s’han de tenir en compte quants diners gasto. No en absurditats, sinó a mantenir un equip de tanta gent, que en val molts. I pagar impostos.

—Sou l’autor de la cançó de l’estiu de TV3, la del Banc de Sang, del Banc d’Aliments… No us fa por que us pengin l’etiqueta de traper bon noi que fa totes les campanyes institucionals?
—Em sembla bé. Em crearan un estigma per haver col·laborat amb el Banc de Sang? Doncs ho faré orgullós. Sí que trobo un error tenir certa influència i només fer-la servir per a ensenyar la samarreta que t’han regalat. Si tens repercussió, intenta fer-la servir per a fer coses que estiguin bé.

—En favor o en contra de prendre partit en política?
—En l’àmbit personal, en favor; en l’àmbit musical, en contra. Respecto molt la música política, és molt important i necessària, però el projecte Lildami no hi té res a veure. Els meus parlen d’unes altres coses, no vull ser el grup que diu ‘votar aquests està bé i aquests malament’. On sí que estic totalment alineat i n’he fet algun tema és en la defensa de la música en català. Tinc les meves idees molt clares, però tampoc no vull influir. Òbviament, hi ha extrems. Quan va sortir la sentència del procés, als meus comptes vaig dir que em semblava una barbàrie.

—Com veieu el català dels més joves?
—No ho sé ben bé perquè no tinc cap nebot de dotze anys amb qui fixar-me. Tinc la sensació que els de quinze, setze o disset anys sí que fa servir el català per a parlar amb els seus amics, però després veus les estatístiques i uf… Tenir dibuixos animats en català és important. Tenir un ‘Bobobo’, un ‘Doraemon’, ‘Bola de drac’… Això ajuda a normalitzar la llengua i que els joves no la vegin com un segon idioma. No sé com hi influeix Netlfix, aquí: a mi m’ha fet mirar-ho tot en versió original. I després hi ha la qüestió del YouTube, gran font d’entreteniment per a milers de joves. A banda la Juliana Canet, el Sir Joan i el Long –la gent d’Adolescents iCat–, no conec youtubers en català.

—No sé si heu seguit la polèmica de Miquel Montoro, que a Instagram s’ha passat al castellà i s’ha canviat el nom.
—¡Oh, pelotas! ¡Qué son de buenas! Calia que es posés ‘Miguel’ Montoro? Que faci com vulgui, però ves a saber. Crec que molta gent el seguia perquè era en català i les expressions que feia servir connectaven amb la realitat de la gent.

—La decisió de cantar en català és perquè us surt de dins o perquè voleu posar-hi el vostre granet?
—Perquè em surt. Va arribar un moment que vaig veure que en català m’expressava millor. Si demà em llevo i penso que hi ha una cosa que explicaré millor en castellà, ho faré en castellà. Si hi ha algú que se’n queixa, doncs ho sento. Canto en català perquè m’hi expresso millor, però també he vist la importància que el català es continuï fent servir.

—Amb la P.A.W.N Gang heu introduït expressions noves al català del jovent.
—Sobretot ells, són molt més bons que jo en això. És un espectacle, com parlen! Jo tinc alguna expressió com imparabla i prou. Hi ha gent que ens diu que destrossem el català. A Twitter és increïble. Però paio, el teu fill escolta música en català gràcies a mi. Hi ha un munt de castellanoparlants que m’escolta. Hem de ser tan puritans amb el català o preferim que es parli? Preferim que el parli molt poca gent però que el parli molt bé? Jo prefereixo que el parli molta gent.

—El 2020 torna la P.A.W.N. Gang. Quina importància van tenir aquests nais en el trap català?
—Van ser els qui ho van originar tot. Jo vaig començar paral·lelament a ells, però no m’agradaria treure’ls el títol. Van ser els qui el 2012 van posar la paraula ‘trap’ aquí, quan ningú no ho havia fet. Personalment tenim molt bona relació i m’agrada molt el que han fet. Tinc ganes que estrenin el nou disc i que els vagi tot molt bé. És per això que actuaran al Maleducats.

—Com veieu que hi hagi cantants que comencin la carrera musical en català i que quan són coneguts es passin al castellà?
—Que cadascú faci el que vulgui. Si demà vull fer un tema en castellà, el faré. És molt important defensar la música en català, però no podem intentar que la gent només canti en català i, si ho deixa de fer, ja no surti més.

—Enteneu els motius pels quals ho fan?
—No hi trobo la lògica. Entenc que algú es pensi que, si canta en castellà, el mercat espanyol s’obrirà, però llavors la competència serà molt més ferotge. La música en català està en molt bon estat, es veu amb la quantitat de festivals multitudinaris que hi ha aquí i que programen música en català. Hi ha molta oferta i cada cop fan coses més bones. Respecto l’estratègia de passar al castellà, però no l’entenc gaire.

—A Bad Gyal li va funcionar.
—Totalment, i crec que ha estat molt bona jugada. Fa res va fer un tema amb uns versos en català. Això em va agradar molt.

—Com és que us heu llançat a fer un festival de música?
—Crec que cal, amb el moviment que hi ha. És molt bo el que passa amb la música en català. A molts festivals ja programen artistes com nosaltres, la P.A.W.N. Gang, 31 FAM… Quan te n’adones veus que ens cal un festival propi. No el munto jo sol, hi ha gent que en sap i m’hi ajuda, com ara l’agència Èxits, que ha fet el Clownia i Lo Riu Sona. Volem fer un festival punter en el gènere, per això hi hem convidat grups d’èxit internacional, però alhora volem donar altaveu a la música que es fa aquí i val molt la pena.

—I el feu a casa, a Terrassa.
—Fer-lo a Barcelona hauria estat la cosa fàcil. Com que sóc de Terrassa em feia il·lusió fer-lo aquí, crec que és molt important per a la ciutat. Calia una oferta d’oci així, una data anual que animés la gent jove a sortir de casa. Es fa a Terrassa, que és la tercera ciutat més gran de Catalunya, capital del Vallès Occidental i està ben connectada.

—Voleu fer-lo anual?
—Si aquest any funciona, sí, és la idea. Si estem contents amb el resultat, tant de bo l’any que ve poguessin ser dos dies i el doble d’artistes.

—El cartell ja s’ha tancat o encara s’anunciaran més actuacions?
—El dia 28 farem la conferència de premsa de presentació i farem algun anunci que no deixarà indiferent. Serà una fotografia de molta gent que forma part del cartell i es podrà veure que es fa música a Catalunya i que val la pena.

—Soleu fer moltes col·laboracions amb més cantants, però no en teniu amb trapers d’aquí que es mouen per l’escena espanyola com ara Bad Gyal, Cecilio G o Kinder Malo. És perquè no hi teniu relació?
—Sí que he tingut contacte amb alguna gent, però no sé per què no hi ha cap artista espanyol que m’hagi proposat de fer res. Se’ns va quedant la moguda a Catalunya. Trobo que seria molt ben parit de fer una col·laboració amb algú d’Espanya. Només hi podríem guanyar tots dos.

—Però els heu fet la proposta?
—Doncs no, potser també és culpa meva. He col·laborat amb Fran Laoren i Xavibo, que són de fora.

—Sí que heu fet col·laboracions amb cantants d’estils molt diferents.
—És que és molt divertit. Aprens com treballa un artista diferent.

—Què us respon Santi Balmes, cantant de Love of Lesbian, quan li demaneu de fer una cançó junts?
—Vam enviar-li la proposta, li va agradar i va venir a l’estudi. Va ser molt divertit. Veure com treballa un altre artista, si porta les rimes escrites de casa o les treu allà… Em va passar igual amb Oques Grasses i amb Dorian. Són coses que després et quedes per a tu.

—I què us van dir els Manel quan els vau proposar d’agafar una cançó seva per fer-ne una mostra?
—Això ho porten els advocats. [Se li escapa el riure.]

—De debò?
—Ho van dir ells fa poc en una entrevista, també. Són litigis legals.

—…El vau fer sense demanar permís?
—Els vam enviar el tema quan ja estava fet [Riu.] Vam dir-los: ‘Ei, Manel, hem fet això. Què us sembla?’ Els paios, que són molt de la broma, s’hi van afegir. Aquest estiu, que toquem en algun lloc junts, tinc ganes de proposar-los que la cantin amb mi.