L’ignot, l’obstinat, el buit i el silenci

Poden un escriptor i un viticultor intercanviar experiències, trobar punts en comú entre els seus respectius oficis, aportar mirades complementàries a les seves creacions? Són capaços de compartir paisatges, metàfores gustatives, processos de creació? Aquest juliol, encara molt alterats per la pandèmia, però amb ganes de construir i reconstruir, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i el Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (VINSEUM), amb seu a Vilafranca del Penedès, van assajar un cicle que posava en relació un escriptor amb un viticultor i els seus vins. Portava per nom In vino literae i se’n van fer tres sessions virtuals (podeu recuperar-les ací).

L’última sessió la van protagonitzar l’escriptor de Sueca, Manuel Baixauli, i l’elaborador Joan Rubió del celler Cal Tiques, un viticultor del Penedès, que se sent pagès i que va ser un dels primers introductors de l’agricultura biodinàmica al país. Em van convidar a moderar i conduir la sessió, i el camí triat fou el de parlar d’alguns grans temes que afronta la darrera novel·la de Baixauli: el talent, la creació, la por al fracàs, i més que van anar sorgint i complementant la relació entre l’escriptor i el pagès: la idea del buit, el pas del temps, el fet de caminar…

Per començar, Joan Rubió va obrir un primer vi, Obstinat 2017, que li va permetre d’explicar el seu projecte. Rubió, quan va engegar el celler Cal Tiques, va haver de ser obstinat, perquè els seus plantejaments de vinificació no eren entre els estàndards vinícoles d’aleshores, i a més d’un li va costar d’acceptar-los.

Joan Rubió: ‘El 2015 vaig començar el projecte de Cal Tiques i vaig fer una línia de quatre vins que prèviament havia pensat, reflexionat, des de la terra. Perquè cada parcel·la té una energia determinada, en funció de la llum que hi arriba, del tipus de sòl… Hi ha molts elements que m’influencien per saber quin vi pot sortir segons la vinya. L’Obstinat és un vi que neix d’una parcel·la molt calcària, un sòl molt blanc, amb molt poca profunditat de terra. És un xarel·lo. I em vaig imaginar una extracció molt potent, intentant treure la profunditat de la varietat de raïm. Des del principi vaig pensar que volia fer vins que maceressin amb les pells. Perquè a la pell del raïm hi ha una part molt important dels sabors i les aromes, és on hi ha una mica l’ànima, la personalitat de cada varietat. I és l’embolcall que està en contacte amb totes les partícules de l’aire. Per això tots els vins blancs que faig són macerats amb les pells durant molts dies. L’Obstinat 2017 té deu dies de maceració. I després, l’extracció del líquid sempre la faig sense prémer, sense pressió. El meu és un celler sense premsa. Deixo que vagi rajant, rajant, i decideixo de finalitzar el procés a partir del tast. Després dels deu dies de maceració amb pells, el vi va estar quatre mesos en bótes de fusta de cinc-cents litres, per a donar-li una mica de criança, per a aportar una mica més de complexitat. I busco graus alcohòlics molt baixos i una acidesa llarga i una certa salinitat en boca, tensió. Tots els meus vins tenen aquest fil conductor.’

Rubió és un home reflexiu, que abans de la verema ja sap quins vins vol fer. És tot el contrari del procés de creació que segueix l’escriptor Manuel Baixauli.

Manuel Baixauli: ‘Jo no sóc un escriptor de mapa, sinó de brúixola. Sí que és cert que parteix d’una espurna, que pot ser una imatge real o mental o una anècdota, i a partir d’aquí vaig a les palpentes, no sé què passarà tres o quatre pàgines més enllà. I m’agrada treballar així, perquè m’ho passe molt més bé si no sé què passarà ni sé què contaré. Perquè es tracta d’una aventura d’anar a trobar coses i no pas d’un viatge en autobús on coneixes les parades i saps on arribaràs. I així és com m’agrada treballar.’

Joan Rubió: ‘En el nostre cas, hi ha un treball previ, d’intentar establir unes línies, però també hem de comptar amb el component desconegut, tampoc no sabem què passarà, perquè treballem amb la natura. La base és el raïm i cada any canvia en funció de la climatologia. De manera que sí que tens el vi al cap, saps la manera com el vols modelar, però arribes fins on arribes, perquè les condicions de cada anyada són les que són. Ara, la idea prèvia sí que la trobo important, perquè és posar la intenció i l’atenció per a aconseguir de donar aquella vibració determinada. I afortunadament els vins no són mai iguals, perquè les anyades són diferents, i juguem a mostrar aquestes diferències.’

El talent és el gran tema que afronta la novel·la Ignot d’en Baixauli. I de talent tant n’hi ha a l’hora d’escriure una peça de ficció com a l’hora d’elaborar un vi. Però descobrir que tens talent per a dedicar-te a fer una cosa i saber traçar-ne el camí no sempre és fàcil. I són molts els obstacles que pots trobar.

Manuel Baixauli: ‘Jo em vaig fer escriptor sense voler. Jo era pintor i tenia claríssim que volia ser pintor només. Però tenia una colla d’amics que eren escriptors i eren a l’Associació de Joves Escriptors. I ells feien viatges, dinars, assemblees…, i jo em quedava al poble. Aleshores em vaig apuntar a l’associació i, per dissimular, vaig començar a escriure contes. I així és com em vaig enganxar. Al cap d’uns anys em vaig adonar que havia passat de ser un pintor que escrivia a ser un escriptor que pintava. I així seguisc.

Ara, per a mi és un gran misteri, el talent. De vegades hi ha escriptors que tenen un gran domini de la llengua, que són molt intel·ligents, que tenen molta cultura, però quan llegeixes un text seu no et sedueix, t’avorreix, per molt magníficament escrit que estiga. I després, hi ha escriptors als quals els passa el contrari: no tenen un gran domini de la llengua, no són gaire cultes, però quan llegeixes alguna cosa seua, t’enganxa i et sedueix. Són dos extrems. Trobe que el talent és una cosa que passa, un petit miracle que no es pot planificar.’

Joan Rubió: ‘És veritat que és un gran misteri això del talent. Jo no sé si tinc talent, però sorgeix com una mena de necessitat: jo he treballat sempre la terra, l’he vista sempre a casa, de ben petit. Hi havia vinyes i es feia un vi rústic, vi de volum. I vaig tenir la sort de tenir un gran mestre, en Joan Milà, a l’escola d’Espiells, i vaig aprendre el que pots arribar a sentir i a fer amb els vins. I em vaig adonar (i em va preocupar), que necessitava controlar i prendre les decisions jo, tot i treballar en equip. Però no m’agradava que algú influís en el vi que pensava de fer.’

Tenir talent no implica tampoc tenir èxit, com mostra la novel·la Ignot. Però a Baixauli i a Rubió, els ha preocupat o els preocupa el fracàs?

Manuel Baixauli: ‘Quan escric no pense en l’èxit ni en el fracàs d’allò que escric, perquè et pot condicionar negativament. Una vegada acabat el llibre és quan et planteges la difusió. Però avui dia fracassar és fàcil. Sempre ho ha estat, però potser avui més. I mentre abans podies fracassar perquè no hi havia prou difusió, com li va passar a Van Gogh, ara pots fracassar per un excés de difusió. És a dir, l’excés és un perill molt gran, perquè quan hi ha tanta informació és més difícil de ser visible que quan n’hi ha poca. I crec que hui deuen haver-hi molts talents ocults, invisibles. A pesar del que les aparences puguen donar a entendre.’

Joan Rubió: ‘A mi em passa el mateix que a tu, Manuel. Quan imagino un vi, no penso si agradarà o no, és el que em surt de fer. I precisament fent aquest tipus de vins, que sé que no agradaran a tothom. Però afortunadament sempre hi ha aquelles persones que connecten i vibren amb els vins que fem i els agraden.’

Per tant, el reconeixement és secundari?

Joan Rubió: ‘Completament. Si ha d’arribar, arribarà. Però no ho fas pel reconeixement.’

Manuel Baixauli: ‘Clar, es tracta que si el reconeixement arriba, no et faça canviar. Tot i que és bo tindre èxit, perquè et permet d’agafar confiança en el proper llibre, els pròxims projectes. Et fa ser més atrevit i agosarat. Però tindre massa èxit és molt perillós. Una cala paradisíaca, si la fas molt visible, saps que en quatre dies deixarà de ser paradisíaca. A més, que massa èxit pot afectar el cap, pot convertir algú en pedant, pot canviar-lo. Les persones som febles. I massa èxit pot condicionar el teu treball, la manera d’evolucionar…’

Joan Rubió: ‘Com dius al llibre, l’èxit t’anestesia. Jo no m’imagino com seria un èxit excessiu. La veritat és que no estic preparat per això.’

En aquest punt, obrim un segon vi del celler Cal Tiques, un vi que es diu Deix i que s’escapa de l’acció metòdica i planificada del viticultor. Perquè aquest vi va anar a la seva, i va evolucionar al marge d’allò que havia imaginat Rubió, que va haver de canviar de mètode, deixar que s’expressés, com fa Baixauli amb els seus personatges.

Joan Rubió: ‘Feia el vi Essencial i vaig obrir un nou dipòsit, perquè no em cabia tot el líquid en un de sol. I el vi en aquest nou dipòsit va començar a anar pel seu compte. Apareixia un altre costat, de més maduresa, més oxidatiu… I vaig pensar que l’havia de deixar continuar en aquesta línia. És un xarel·lo 100% també. I vaig fer coses que no faig mai: deixar que s’oxidés, fins i tot deixar una criança en vel. Per això es diu Deix. El vaig deixar fer. M’ha sorprès molt i no sé si el sabré tornar a fer, però ha estat bonic el procés, no m’havia passat mai.’

Manuel Baixauli: ‘És que la vida és això, inquietud, misteri. Què passarà demà? No ho sabem. Jo, per exemple, quan escric una cosa m’agrada que queden zones d’ombra, incerteses, buits, perquè sinó el relat no té vida. La incertesa fa el relat vibrant.’

La inquietud funciona també com un motor en les novel·les d’en Baixauli. I en el cas d’en Joan Rubió, ser pagès és saber viure amb inquietud, perquè una pedregada pot acabar amb tota la collita.

Joan Rubió: ‘N’aprens, de conviure amb la inquietud, sí. Quan veus segons quins núvols que s’acosten, ai, ai. Amb els anys, aprens a distingir els núvols que porten pedra o els atacs de fongs, que enguany han estat imparables, perquè teníem pluges de seixanta i setanta litres cada setmana. I què fas? La terra és tan potent, la natura és tan potent. Fins a l’últim moment no pots assegurar la collita.’

Això passa en la novel·la també? Se’t pot enfonsar al final?

Manuel Baixauli: ‘Sí, sí. Com que vas a cegues i no saps com acabarà, et pots perdre. Però és que has d’assumir el risc, perquè només si et perds, acabes trobant-te a tu mateix. I només si et perds pots anar per camins que no havies imaginat abans. És un risc. Pot ser una novel·la fallida o no acabar-la. Amb la pintura també passa, he tapat molts quadres. Sóc poc racional. Em deixe dur per la intuïció. I quan canvie una cosa és perquè no funciona. I a vegades no sé ni explicar-ho.’

Joan Rubió: ‘A mi se m’atribueix la racionalitat i diuen que faig vins amb precisió, la qual cosa m’empipa una mica, perquè no són rellotges. Però, clar, el nostre objectiu és provocar plaer. Hi ha d’haver una harmonia en el paladar i una compensació. Hi ha una part tàctil, amb un greix, amb un volum, que s’aguanta perquè hi ha una acidesa, que dóna alhora una tensió… Però no recordo per què vaig començar a posar un raïm sencer dins d’un dipòsit, sense sulfits. Ningú no m’ho havia ensenyat a fer així, de fet, va molt en contra del que és acadèmic. Deien que no aniria bé, que el vi es tornaria vinagre. En aquest procés hi va haver una part molt important d’intuïció. Així també quan sóc a la terra i he de decidir si llauro o no llauro i què faig, no tot és racional. Hi ha una cosa que surt de l’estómac. Totes les variables de la terra no caben en una taula.’

Quan Joan Rubió va assumir l’agricultura biodinàmica, la terra va passar a ser el centre del projecte.

Joan Rubió: ‘La terra és un ésser viu impressionant, que costa molt de comprendre, d’entendre amb profunditat. I l’home és qui fa l’agricultura. Després, a l’hora de fer vi, també hi ha aquesta idea que el cep és una planta molt avançada, una liana que té la capacitat de buscar la llum, que fins i tot et comprèn i capta la teva presència. I quan parlen de l’esperit del vi, no només es refereix a l’alcohol.’

Recentment, Baixauli s’ha aproximat al món vinícola a través de l’experiència del projecte ‘Priorat en Persona’: cada dos anys, cinc escriptors de diverses generacions fan una estada de quatre dies al ‘Centre Quim Soler, la literatura i el vi’, amb la finalitat de conèixer el territori a través de la seva gent. Després, els escriptors trien unes paraules viscudes que es convertiran en unes entrades de diccionari que confegeixen un diccionari literari del Priorat. A Baixauli, l’experiència el va marcar prou per introduir al relat d’Ignot una anècdota sobre una mina abandonada descoberta en aquesta estada. I més enllà d’això, va triar entre més, la paraula ‘Buits’. La va definir així:

«Molts són els pensaments i les sensacions que provoca mina Eugènia, amb els seus corredors buits, el silenci fosc i humit dins les entranyes de la terra. Un buit germà del buit d’altres mines, coves i pous abandonats o desconeguts. Un silenci com el del fons del mar.

Pense en els incomptables edificis deshabitats, en túnels o passadissos cecs. Buits que inquieten, que em creixen per dins, que no sé omplir. Buits generadors d’aventures mentals.

Potser s’hi amaga el sentit de tot.»

I es dóna el fet que per a Joan Rubió la idea del buit també és important, quan parla de la terra. Li hem sentit dir: ‘Els pagesos som gestors de l’espai buit, perquè a la terra, si no hi ha oxigen, no hi ha vida. La terra té consciència, no té ego.’ El viticultor ens en parla:

Joan Rubió: ‘Això parteix de la idea del geòleg francès Yves Hérody, que una vegada en una conferència va dir: “Sempre que us descriuen el terra, us parlen de les propietats geològiques, químiques, físiques. No tant de les biològiques, perquè són molt complexes, però també. Ara, del que no us parlen mai és de l’espai buit. I l’espai buit és la base del vostre sòl, perquè sense espai buit, no hi ha vida. Si no hi ha oxigen, no hi ha vida. Les plantes respiren per les arrels i nosaltres, quan fem agricultura, tendim a disgregar el sòl, a fer les partícules més fines i tendim a tancar el sòl. I els agricultors sou els gestors del buit del sòl.” I això em va semblar molt profund i una mica zen. Aquesta idea que la teva feina és generar espai buit, perquè sense el buit no hi ha res. I has d’evitar la compactació i has d’evitar de gratar molt i tenir molta cura a només fer feines d’obertura i mai de disgregació, i deixar plantes, evitar de llaurar tant… Introdueixes un element important, el buit de vida.

Manuel Baixauli: ‘El buit seria com el silenci en la música i l’espai en l’escultura. És necessari perquè l’altra part destaque.’

Joan Rubió: ‘Els silencis són importants en la literatura, també.’

Manuel Baixauli: ‘També.’

Aquesta idea de silenci també lliga amb el fet que tots dos, escriptor i viticultor, comparteixen la idea d’eliminar tot allò que és sobrer, de buscar l’essencialitat.

Manuel Baixauli: ‘Jo sempre pense que a tots els llibres els sobren pàgines. Sempre sobren pàgines. I hem de reescriure al màxim per poder destil·lar el nostre treball. Els llibres són massa llargs. I trobe que el silenci és important, perquè és molt suggeridor. En un llibre, com més silenci hi ha, més el·lipsis hi ha, més misteri hi ha i més peu dónes al lector perquè cree la seua part de la història. No és només l’escriptor el que crea la història, també és el lector. I la nostra partitura ha de tenir silencis i espai perquè ell també puga crear.’

Joan Rubió: ‘Amb els vins també hi ha aquesta idea de treure coses, buscant que la part del raïm sigui molt neta, molt honesta, sense maquillatge, sense artefactes. No tocar el que t’arriba i transformar-ho de la manera més respectuosa possible. I sí, aquella persona que tasta el vi ha de fer-se la seva idea del que li ha suggerit. Per això no m’agrada fer les notes de tast, perquè condueixes massa.’

Aleshores Joan Rubió obre el tercer vi, el Nituix, que diu que té a veure amb el pas del temps.

Joan Rubió: ‘Quan fas vi hi ha una certa impotència amb aquesta idea del pas del temps, perquè el vi és viu i canvia i evoluciona i no és mai igual i no pots fixar-lo. Tinc un amic que és ceramista, en Carles Llarch, i les seves peces cuites a mil graus duraran una eternitat. O un text, no canvia, encara que el vegis d’una manera deferent al llarg del temps, perquè ets tu qui canvies. Però un vi no es pot fixar, és impossible, es mou. I arriba un moment que es mor. És aquesta la idea, que el temps acabarà amb el que has fet. Però això és així.’

Manuel Baixauli: ‘El pas del temps és el gran tema de l’art i de la literatura. Els escriptors escrivim contra el temps. És una lluita contra el temps. De xiquet era molt poruc i em feien molta por els monstres, sobretot en Frankenstein. Quan et fas adult, les pors les continues tenint, però evolucionen. Tens por a uns altres monstres: el monstre que se t’emporta els nadons, aquell que mata els teus pares i aquell que et debilita i t’omple de cabells blancs… El monstre en majúscules és el pas del temps. Apareix en quasi totes les històries de la literatura. Patim el drama del pas del temps i és inevitable.’

Amb el confinament, realçat el fet del caminar. A Ignot, Baixauli escriu: ‘La literatura no es fa escrivint, es fa caminant.’ I això també lliga amb aquest caminar diari per les vinyes que fa Joan Rubió. Coneix les seves vinyes al detall, les cuida cep a cep.

Manuel Baixauli: ‘A mi, caminar m’encanta. I m’agrada caminar sense pensar en res concret, deixant la ment oberta. Quan no pense en res és quan em vénen els millors pensaments. I em sent molt a gust.’

Joan Rubió: ‘Portes algun quadern per prendre notes quan camines?’

Manuel Baixauli: ‘No. No he utilitzat mai llibretes. Porte el meu gos, això sí, que m’acompanya. Si se m’ocorren coses, després a casa les anote o senzillament se’m queden.’

Joan Rubió: ‘Trobo que el concepte de velocitat està sobrevalorat. On et porta tanta velocitat?’

Manuel Baixauli: ‘No arribes abans, pegues més volta.’

Joan Rubió: ‘Crec que la nostra feina, com deies, és un viatge cap endins. I no serveix de gaire córrer molt. Jo també necessito caminar molt. Caminant per les vinyes t’arriba el que t’ha d’arribar, sense la por ni el pànic a la malaltia. Simplement, deixant que les plantes t’expliquin com estan, caminant pels terres, notant què sents… Per a mi és molt important. M’ajuda a prendre decisions. M’ajuda a avançar. És necessari, he de caminar per les vinyes. Si no, no tindria la informació que necessito.’

Joan Rubió sí que porta un quadern i un bolígraf i ho anota tot.

Joan Rubió: ‘Sí, jo anoto tot el que veig. És que tinc poca memòria, cada vegada menys. No me’n recordo de res.’

Manuel Baixauli: ‘Caminar és com carregar la bateria. I si pots gaudir d’un paisatge bonic, encara més. El meu és un paisatge d’arrossars, de tarongerars, i la veritat és que és un paisatge bonic, que t’hi pots perdre. És una natura domesticada per l’home, però no deixa de ser bonica.’

I així, imaginant els arrossars, els camps de tarongers, les vinyes magres amb coberta vegetal i aquells cels que un dia, amenaçadors, poden fer de les seves, bevem el vi que ens queda a la copa i acabem la conversa.