Lidón Gasull (FAPAC): ‘El sistema educatiu ja el teníem col·lapsat sense Covid-19’

Lidón Gasull és directora de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya, i advocada experta en drets humans. És l’encarregada de coordinar l’estratègia política de l’entitat. Hi parlem de la polèmica creixent sobre la necessitat de reobrir les escoles i quan fer-ho. És una qüestió complexa, en què intervenen molts actors. El pla del conseller d’Educació, Josep Bargalló, els ha fet enfadar gairebé tots. Mestres, sindicats, alumnes i famílies lamenten que no hi hagi hagut diàleg. Gasull ho subscriu, però avisa que la cosa ve de lluny i l’epidèmia ha fet tan sols que els problemes siguin més visibles i més urgents. Ens avança en primícia que l’Observatori de Dades de la FAPAC publicarà aquesta setmana un estudi que, encreuant les dades públiques del padró de l’Idescat, les dels alumnes que hi ha a sisè de primària i les places a la pública i la concertada, demostra que el sistema educatiu funciona amb l’aigua al coll.

—Què en penseu del pla del Departament d’Educació? Cal obrir les escoles?
—A la FAPAC creiem que si l’epidèmia ens permet d’obrir escoles, s’han d’obrir. L’alumnat ha estat el col·lectiu més castigat: la bretxa digital és una bretxa social i només es pot pal·liar amb la tornada a l’escola. Ara, no estem d’acord amb el pla del Departament d’Educació. Primer, perquè no ha estat pactat amb la comunitat educativa. Són mesures que s’han posat directament sobre la taula i ens n’hem assabentat només perquè s’han publicat. I d’una altra banda, perquè són mesures que no obliguen a obrir els centres educatius, sinó que traslladen la responsabilitat a les direccions dels centres perquè facin un pla. A més, la tornada de l’alumnat no és obligatòria i ordenada, sinó que només tornarà qui ho vulgui fer. Així no tenim la garantia que l’alumnat que més ho necessita torni a les aules. Si per raons de salut pública no podia tornar tothom, el Departament havia de veure quins nivells educatius prioritzava i fer-los tornar de manera ordenada, perquè els centres educatius sabessin quin és el personal que havia d’anar als centres i que els alumnes tornessin tots de cop. Això no ha estat així. A la pràctica, cada centre educatiu farà el que bonament podrà, no tindrà els recursos humans i materials necessaris perquè alhora els docents hauran d’acabar el curs de manera telemàtica, i tot plegat no soluciona la bretxa en l’educació que la pandèmia ha agreujat.

—Quan dieu que cal tornar, voleu dir que cal tornar encara que faltin quinze dies de classe, que cal allargar el curs, o ho dieu amb la mirada posada al setembre?
—El curs escolar s’ha d’acabar el 19 de juny, quan toca. Els mesos de juliol i agost són molt pesats per a impartir educació. I és molt difícil perquè els professors han de fer vacances. Hem de ser realistes. Però ni que sigui per quinze dies, aprovem que el curs pugui acabar presencialment. La FAPAC també demanava d’avançar l’inici del curs vinent al primer de setembre, perquè ja no fa tanta calor, tothom ha fet vacances, i guanyaríem uns quants dies per a fer una adaptació curricular per a tot allò que no s’ha pogut fer de manera telemàtica. Ja ens van dir que això no podia ser. No estem d’acord amb la manera com es vol fer l’obertura al juny, però ara ens centrem en la manera com cal fer-la al setembre.

—I què cal fer, amb vista al curs vinent?
—El Departament d’Educació ha de treballar intensament per a analitzar totes les possibilitats que ens podem trobar el mes de setembre. Quins recursos humans i materials hi ha disponibles per a garantir l’educació presencial si les coses van mal dades. És vital que el curs comenci presencialment per a tots els alumnes. L’educació telemàtica no és mai al mateix nivell que la presencial. Fa créixer les desigualtats i no ens ho podem permetre. Al març no ens havíem trobat mai en una situació així i vam fer allò que vam poder, però al setembre ja no tenim excusa. Cal habilitar tots els espais que calgui per a evitar que hi hagi molts nens en poc espai, coordinar-se amb els ajuntaments, els espais públics s’han de posar a disposició de l’educació… Del març al primer trimestre del curs vinent, si el comencem de manera híbrida, parlem de més de sis mesos sense educació presencial. Això per als nens més vulnerables és una barbaritat. Igual com hem prioritzat la salut i l’hem de continuar prioritzant, ara ho hem de fer amb l’educació, perquè no sabem les conseqüències que això pot tenir.

—Sembla que el debat giri entorn del dilema entre la salut dels mestres i la ‘salut educativa’ dels alumnes. Com podem mesurar l’impacte que ha tingut, fins ara, que els estudiants es perdessin tot aquest temps de classes?
—Si actuem de manera ràpida, clara i contundent, l’impacte es pot minimitzar. Amb tots els respectes, el problema és que els mestres no s’infectin. Això no vol dir que el dilema sigui: o el professorat s’infecta de coronavirus, o educació presencial. Adoptant simplement les mesures adequades en termes de salut pública, això no passarà i podrem garantir tant el dret de salut dels professionals com el de tot l’alumnat de rebre una educació de qualitat. Quan als professionals sanitaris els han pogut aplicar les mesures de seguretat que calien, les infeccions han baixat. No podem crear un fals debat. Si les coses es fan bé, es pot garantir tot. No es pot llançar el professorat, sense filtres, als centres educatius, i deixar que passi allò que hagi de passar. Hi ha maneres de protegir els qui per patologies prèvies, edat o unes altres característiques no haurien de tornar a les aules. I tampoc no és igual controlar les distàncies de seguretat amb alumnes d’onze o quinze anys que amb nens petits. Cada nivell educatiu requereix una resposta diferent, i hem de tenir en compte totes aquestes variables. Som al mes de juny i tenim molt de temps per a pensar com ho farem. Però la gent va al parc, va al restaurant. El que no pot ser és reactivar i prioritzar l’economia i ara estar tots espantats perquè hem de triar entre salut i educació. Barcelona acaba d’entrar a fase 1 i ja no tenim el dilema entre salut i economia. Hem de cercar un equilibri.

—Què ha fallat en la negociació i els plantejaments sobre la reobertura dels centres educatius? Un dels factors que ho complica és que hi ha molts actors implicats: alumnes, mestres, pares, sindicats, direccions, conselleria i científics. Per què costa tant de trobar punts en comú i fer avançar el diàleg?
—No puc parlar en nom dels sindicats, puc parlar de què ha fet el Departament d’Educació amb les famílies. I no és que hagi costat el diàleg, és que no n’hi ha hagut. No ens han consultat absolutament res. Ens hem assabentat de les mesures pels mitjans de comunicació. Sembla que se n’han adonat i que en una reunió de la setmana passada el departament va acceptar que no hi havia hagut diàleg i que s’intentaria canviar. No som experts en salut ni ho pretenem, però cal escoltar diversos punts de vista. Les famílies són les principals afectades: són els seus fills els qui han d’anar als centres educatius i tenen dret a l’educació. El diàleg hi hauria de ser continu.

—Sembla que és una cosa que ve de lluny. En quin moment es van ensorrar els ponts entre institucions, mestres, famílies i sindicats? Com es poden refer?
—Ens agradaria que el Departament d’Educació deixés de pensar amb criteris economicistes. És una opinió personal, però segons que he anat veient des que sóc a la FAPAC aquest és el gran problema. Ja amb Convergència i Unió, el departament tenia una mentalitat economicista que ha continuat exactament igual amb Esquerra Republicana de Catalunya. Quan això passa, és molt difícil de dialogar, perquè no parlem el mateix idioma. Ni les famílies, que vetllen pel dret de l’educació dels seus fills, ni els professors, que demanen la prestació del servei que han de donar… i el departament només hi veu xifres. Sovint passa que les decisions preses amb criteris economicistes han d’afrontar la pressió. Llavors el departament prova d’acontentar tothom amb una mica de tot, i al final no tenim res. És impossible de buscar un equilibri, així. Quan el Departament decideixi quina és la seva política educativa i quin és el seu horitzó, els ponts tornaran a ser-hi perquè el diàleg serà sincer. Ara no ho és. Quan veuen, a través dels mitjans de comunicació, que no han comptat amb l’opinió de cada sector i no tenen ningú content, aleshores se t’adrecen i et diuen: ‘Intentarem que hi hagi més comunicació.’ Però a les reunions només t’informen, no van al moll de l’os, perquè intenten salvar la casa. És un problema històric i acaba passant factura.

—Hi ha qui diu que tots aquests mesos d’ensenyament telemàtic acceleraran les reformes pendents. Quines lliçons ha llegat, aquest temps fent classes telemàtiques, per a l’any vinent?
—Esperem que l’ensenyament telemàtic no hagi vingut per sempre. Nosaltres en traiem una lliçó clara. Aquesta setmana publicarem un comunicat amb l’estudi de dades que hem fet. Estem gairebé segurs que el Departament d’Educació parla d’ensenyament telemàtic perquè fins i tot sense Covid-19 té el sistema tan col·lapsat, tan constret, sobretot a secundària, que avui no té prou places per a cobrir la necessitat d’escolarització. Directament, no en té prou. I això sumant la pública i la concertada! Quan analitzàvem les dades, no ens ho crèiem. Fa temps que les analitzem i que veiem que tenim el sistema ofegat i que en algun moment tindríem un bon ensurt. I ha arribat aquest any.

—Per què?
—Hem omplert massa els grups, amb ràtios màximes. Això ho pots fer durant un temps, però arriba un moment que necessites tant sí com no crear més places. I hem ofegat tant el sistema educatiu, ens n’hem oblidat tant, hem invertit tan poc a crear centres educatius públics, plaça pública, a analitzar a anys vista què pot venir, quina és la matrícula viva, el padró de naixement, i a anar preparant el sistema, que ara ens passa factura. Sobretot a les zones urbanes, el sistema s’ha col·lapsat. I si ja l’hi tenim en condicions normals, imagina’t quan hem de començar el curs amb una epidèmia que ens persegueix. Per això parlen d’ensenyament híbrid. No té sentit que el mes de maig ja faci setmanes que en parlen, que proven de fer arrelar el missatge, quan el comportament de l’epidèmia pot ser molt diferent i al setembre podem estar molt bé. Ho fan perquè tenen clarament un problema.

—I com es resol, això?
—No ho sé. Però s’ha de resoldre. Ara, de cap manera no podem acceptar que el dret d’educació es converteixi en educació telemàtica. Farem un pas enrere enorme. I confondrem els efectes de l’epidèmia amb la falta d’inversió en el sistema educatiu, i això no es pot permetre. No podem amagar un problema estructural de manca de priorització de l’educació amb una epidèmia, i normalitzar allò que no hauria de ser normal. Mirem quants països pensen en un model híbrid per al setembre. No veig que ho faci Alemanya. Ni França. El problema, segons que veiem a la FAPAC, no és tant de l’epidèmia com de fons.

—Però si les conclusions de l’estudi que heu fet demostren que la capacitat de places del sistema educatiu és menor que no pas la necessitat, i tenint en compte que una de les mesures sanitàries recomanades són els desdoblaments, això encara deixa una situació pitjor per a obrir les escoles.
—Totalment. Però tenim mesos per a prioritzar l’educació i posar a la seva disposició tots els espais públics que siguin adaptables per a fer classe. No és moment d’amagar el cap sota l’ala i creure que això passa per culpa de l’epidèmia. Ja fa mesos que diem que tenim temps, que hem de solucionar tots aquests problemes i que no podem no fer res i, un cop al setembre, dir: ‘Ah, és que els criteris de Salut no són suficients.’ Hem de veure quins espais tenim a cada municipi i quins hem d’habilitar. Quines ciutats es col·lapsaran. A quins acords hem d’arribar amb els ajuntaments. Ho hem de començar a mirar de seguida. El conseller Bargalló va dir que treballaríem tot l’estiu. A l’estiu només s’ha de treballar per a allò que és necessari: proveir places escolars a tot l’alumnat. Això és el que haurà de fer.

—Hi ha cap lliçó més, en educació, que ens deixi la Covid-19?
—Si no tenim cura de l’educació, així que tinguem un revés, no la podrem garantir. I ha passat això. El professorat no estava prou preparat en competències digitals, no teníem marge de maniobra, i ara no en tenim per al setembre. Ha hagut d’arribar una epidèmia perquè ens adonéssim que hem de tenir cura dels dos serveis més preuats: la salut i l’educació.