Lídia Rius: “Hi ha senyors que m’han durat més que uns pantalons de pana”

“Em llevo a les set cada dia. Obro a les vuit i tanco a les vuit, mai més tard d’aquesta hora. Tinc vuitanta-quatre anys. En fa trenta-vuit que sóc en aquesta finca i conec les petites coses dels senyors i de les senyores. Fa molts anys que m’hauria hagut de retirar, però penso que si em retiro em faré vella de cop, hauria d’anar a un geriàtric… I les meves noies també pateixen, per saber qui em substituirà. És difícil agafar una cosa que ja l’ha portada algú a la seva manera, saps? Arran de la pandèmia vaig obrir una consulta. Els clients truquen i em pregunten sobre el sexe, si la parella serà fidel, si no serà fidel.”

Lídia Rius diu que l’ofici li ve de sèrie, perquè va néixer a tocar de la Casita Blanca, el meublé de Barcelona. La seva mare feia senyors, i ella quan va néixer va anar a viure a cals avis. El pare Rius era un Don Joan, i ha perdut el compte dels germans que té per part seva. Quan tenia tres anys un parent li va dir que ella era l’últim mico i la va fer fora de casa. La petita Lídia va arreplegar un vestit bonic com a únic equipatge i va sortir al carrer, avinguda Vallcarca avall. Era el 1942 i un home que parlava en castellà la va aturar a la plaça Lesseps per preguntar-li on anava. L’home era guàrdia civil i la petita Lídia no l’entenia; la seva àvia va anar corrents a buscar-la.

“El meu avi tancava la fàbrica de xocolata a Berga i se n’anava a Manresa a casa de les senyores per estar ell sol amb les senyores. A Berga no hi havia senyores de moral distreta, i calia anar a Manresa. La meva àvia el va plantar. He tingut una infància complicada però he viscut feliç, perquè la meva iaia em va ensenyar que a la vida havies de ser forta. Em deia, Lídia, tu sempre seràs diferent. Crec que la vida t’ensenya molt si vols aprendre, per això dic que de fer senyors vaig aprendre moltes coses. Perquè jo no vaig tenir els estudis necessaris, però vaig escoltar, vaig llegir… M’agrada molt llegir, m’agrada molt escriure. Vaig escrivint coses dels senyors que havia fet; potser el faré, aquest llibre. Coses que m’agrada recordar de la meva vida, algunes violentes, algunes maques. Haver fet senyors… He après tant, dels senyors!

—Què heu après, dels vostres clients?
—Quan jo feia senyors, ara fa molts anys, encara hi havia aquella burgesia catalana. El senyor tenia aquell do que volia saber coses, i tu havies de tenir una mica d’inventiva (i jo n’he tingut sempre). El cervellet l’has de fer servir molt, per fer senyors. Sobretot has de saber distreure’l, un senyor. No totes les dones serveixen. Fer un senyor és fàcil, però distreure’l? Això és molt difícil, és una altra història. L’home que sàpigues distreure el tindràs sempre al teu costat. Jo, si hagués trobat un home que em distragués, segurament m’hauria ajuntat amb algun senyor, fa anys. Però és tan difícil, que et distregui, una persona!

—Els vostres pares eren republicans?
—El meu avi era del senyor Cambó, donava molts diners a aquest senyor. Entre el Cambó i les senyores de moral distreta de Manresa va acabar tot el patrimoni. La meva mare també havia fet senyors, però li agradava més anar al cine i, és clar, vivíem rellogades. Als dotze anys, el meu pare va deixar de pagar el col·legi i me’n vaig anar a viure amb la meva mare al Paral·lel, vivíem rellogades en una casa on també hi havia dones de la vida. Jo recordo que les renyava, perquè donaven part dels diners que guanyaven als homes, tenien un xulo; feien senyors i donaven els diners als xulos. Quasi totes feien senyors, i per això conec aquest món com ningú. Com ningú. Tot aquest món és complicat, però el del carrer és perillós. Algunes noies baixaven a Barcelona a servir i el senyor de la casa on treballaven de minyones se les traginava; i aleshores una amiga els deia que, fet i fet, millor fer senyors per compte propi.

—Vau fer mai cabaret?
—No vaig voler fer cabaret, i això que la meva mare havia treballat a El Río de cabaretera, i em va dir “per què no ho proves?”, i vaig dir-li “no, mama”. Perquè al cabaret has de beure, has de fumar, i si tenies una mica de veu havies de cantar alguna bajanada. Però sobretot era molt pesat. Jo vaig decidir que no, que jo preferia fer senyors i anar directa al consumidor.

—Per evitar la mala vida?
—Jo no he fumat mai, ni he begut, i has d’estar allà fent el boig. Prefereixo anar a una casa, perquè si et veuen amb un senyor, el senyor està fent el mateix que fas tu. I, en canvi, exhibir-te és més complicat. I vaig fer senyors, que és el que havia de fer. I crec que m’ha sortit bé i sempre he estat molt contenta d’haver fet senyors. Observant la gent et coneixes. Jo gairebé ja ni necessito parlar amb les persones per saber com són.

—Com era, la vostra mare?
—La Teresa era molt simpàtica i molt bufona, però el seu caparró… no tenia gaire trellat. No tenia cap preparació perquè havia passat la guerra, tot havia sigut terrible. Crec que mai podria jutjar la gent que va passar una guerra. Jo vaig néixer l’any 38 i la meva mare devia tenir vint-i-vuit o trenta anys. Ja havia tingut un altre fill d’un altre senyor, la meva germana Nuri. En aquella època les dones tenien vint-i-set o vint-i-vuit anys però era com si fossin criatures, encara. La mare gairebé no sabia llegir ni escriure, havia nascut a Barcelona, però els seus pares venien de València. Com deia Blasco Ibáñez, “a València les flors no fan olor, les dones no tenen pudor i els homes no tenen honor”. I això ho deia ell, que era valencià! Quan ho vaig sentir em vaig quedar petrificada, com podia jutjar tan severament el poble de València, que era el seu? Suposo que era tan famós que es podia permetre opinar. Sí que els homes de València són complicadots.

—…
—Pobra Teresa, va agafar alguna malaltia. Ens van tancar a la pensió perquè es veu que el que tenia la meva mare podia contaminar, i no sabíem on anar a dormir. A la fàbrica d’essències on treballava em vaig posar a plorar i l’encarregat em va preguntar què em passava. Vaig explicar-ho tot al senyor Manel i ell ens va portar a una pensió a la Diagonal que només era per a noies i ens va deixar allà, a mi i a la mare. I com que ens va ajudar, penso que vaig ser jo, que em vaig entregar a aquest senyor, per agraïment, perquè em va ajudar tant en aquells moments tan difícils que no sé si es va insinuar ell o em vaig insinuar jo. Però crec que va ser la millor troballa que vaig fer a la meva vida. Va ser molt bo sense demanar-me res; la seva dona s’havia casat amb ell dient-li que estava embarassada, però ell no podia tindre fills perquè havia estat a la guerra, li havien tocat els testicles a l’Ebre mentre lluitava per la República amb la lleva del biberó. I la dona es veu que això no ho sabia, i ell tampoc. Havien fet sexe, però la dona el va enganyar, li va dir que estava embarassada i quan es van casar va resultar que no ho estava… La Teresa va morir amb seixanta i pocs anys, era jove; quan vivíem juntes ella estava a la quarantena.

—El senyor Manel va ser la vostra porta a fer senyors?
—Tampoc diria això. Ell volia que ens n’anéssim junts a Tenerife.

—Quin és el vostre pitjor record?
—El pitjor record és el senyor Dalí. Recordo que, al carrer Sant Mario on vaig estar, havia de vindre ell i quatre o cinc sueques altes, perquè li agradaven les dones altes, i jo també ho era, jo just començava. “Que no arriba el pato, que no arriba el pato?”, anava preguntant en Dalí. Jo pensava que havíem de berenar, perquè no coneixia bé la feina. I quan va arribar l’ànec, les sueques el van agafar i van portar l’animal viu al lavabo, i en Dalí anava dient “llamadme el divino, llamadme el divino”, aquelles excentricitats seves. I llavors les sueques van tallar el coll a l’ànec i en Dalí va posar la cueta a l’anus de l’ànec. Jo ja sé que la gent s’ho fa amb animals, però en aquell moment no tenia coneixement d’aquestes coses. En Dalí, de fet, no volia ningú. Ni les dones, però tampoc els ànecs. Crec que el senyor Dalí no va estar mai amb una dona, i tota aquella comèdia de la Gala, res, tot això, romanços: volia molestar les dones. Ell, que tenia tanta afició a posar ous ferrats als quadres, posava un ou ferrat acabat de fer a l’engonal a una noia; els pagaven molt i s’ho deixaven fer, les noies.

—…
—Estava del tot sonat, en Dalí; era un excèntric i un xalat, però en el fons no sabies gaire com era. Això és com quan vaig estar amb el rei Faisal de l’Aràbia Saudita: jo no sabia si hi havia petroli a l’Aràbia Saudita, em vaig pensar que era un rei i prou. Faisal era un home alt i portava unes ulleres gruixudes, va venir a l’institut Barraquer perquè li arreglessin els ulls. Era un home estrany. Després, quan m’he traginat algun altre àrab, he pensat que em tallarien el coll, com és costum d’ells! És un dir, no? I, en canvi, estar amb l’Orson Welles em va fer sentir com si fos la Rita Hayworth.

—Com va ser, això d’en Welles?
—Welles gravava una pel·lícula aquí i estava molt gros, estava a les últimes de Filipines. Ell tenia una veu preciosa, la més bonica que he sentit mai. Vam parlar de cine. Està enterrat a Granada perquè li agradava molt Espanya i era amic d’un torero. No vam fer res perquè estava molt gras… i fumava moltíssim! Portava un trajo d’alpaca preciós tot ple de cendra. Però la veu, la veu el salvava. Durant uns dies em vaig sentir com la Hilda, perquè s’havia casat amb ella i ell em va escollir entre tantes dones. Que t’esculli un home així fa una certa gràcia. I com que m’agrada tant el cine! Sempre he estat presumida, i els homes em triaven per la roba.

—Quina edat tenen els clients més joves?
—Vénen nois de 24 o 25 anys. Que per què vénen? Les noies de la seva edat se’ls entreguen massa aviat, aquest és el problema. Els faciliten massa el clau.

—I per això vénen aquí, per fer-ne més pagant?
—Anar amb una dona que de seguida se la traginen no té cap gràcia. Imagina que hi ha un noi a qui li agrades; feu una copa i ja et deixes fotre mà. Ell perdrà l’interès; però com que avui totes les dones volen descobrir coses.

—Com ells, oi?
—Sí, però una dona sempre ha de ser una mica més decorosa, Júlia. Encara que no ho siguem, almenys hem d’aparentar-ho. Alguns homes em diuen: “Jo, Lídia, prefereixo vindre a casa teva, que és una noia que tot i que fa senyors la noto diferent. Vaig a Luz de Gas i una noia veu quin telèfon gasto, ja veu que tinc diners…”

—A les dones encara els preocupa, això.
—Que tinguin diners? Oi tant! I tant que els preocupa. Per què et penses que miren de semblar més joves?

—Perquè un ric es fixi en elles?
—És clar, per descomptat. Jo tinc una noia que des que s’ha arreglat els pits ja no em treballa. Als meus homes no els agraden, els pits artificials. Aquesta noia no sé als altres llocs què farà… però és que no l’afavoreixen! Es va fer una talla massa exagerada. Però bé, quan algú es vol fer un canvi d’aquests no li pots dir res, tampoc. Però aquests canvis sempre es fan per enganxar un senyor. Totes busquen el mateix: un home amb diners. El pla de les dones d’ara, si no canvien… quedarà molta dona soltera. Se les traginaran, però res més. Crec que la culpa és que se les traginen massa de pressa. Quasi totes les coses a la vida t’han de costar una mica d’esforç. Si t’és massa fàcil no hi dónes prou valor, si no surt no passa res. Ara, quan tu t’esforces amb alguna cosa… aquest és l’èxit. Si et ve tot de cara, no té interès.

—Ens quedarem solteres, és un advertiment. Però heu fet això com a opció vital.
—Però jo ho he fet per diners. El sexe només es pot fer per amor o per diners. Fer-ho per fer-ho és estúpid. Amb qualsevol tipus de feina s’ha de ser molt seriosa.

—El sexe també té edat, oi?
—Quan són dos que s’estimen durant anys, més que sexe és la companyia, els records, l’estimació. El sexe… bé, aquí vénen senyors de vuitanta anys que encara fan sexe. Més que els nois joves! Als nois joves de vegades els costa més. Jo tinc un noi a qui vaig dir “la teva cueta no respon per l’edat que tens: fes-t’ho mirar”. I, en canvi, potser un home de 75 té la cueta més bé.

—Quan vau deixar de fer senyors per convertir-vos en madame?
—Deu fer quaranta anys. Vaig entrar al carrer Borrell fent senyors. Però quan estava ocupada amb un senyor, si trucaven a la porta la noia em feia sortir perquè obrís jo. No em vaig posar a dirigir res, continuava fent senyors. Però la porta, que era la seguretat, era jo; el telèfon era jo. Als cinquanta anys encara feia senyors, però vaig dir-me, Lídia, no pots anar i sortir amb la bata fent aquesta comèdia. Així va ser com ho vaig deixar. Havia de ser jo qui obria la porta perquè jo donava confiança a les noies, i va ser així que em vaig quedar només amb la porta i amb el telèfon. Totes teníem gairebé la mateixa edat, però la més atrevida o la que tenia menys por era jo –perquè entrava molta gent dolenta a les cases; entraven, robaven a les noies, les violaven, una cosa horrible.

—…
—En un dels pisos on treballava, una vegada van entrar tres nois. Vaig oferir-los un braç de gitano i una mica de pastís i em van dir “no, que tenim pressa”, i se’n van anar. Dos dies després els vaig veure al diari, eren atracadors, i a nosaltres no ens van fer res, perquè entre que els vaig donar pastís i tot… Eren nois d’uns trenta anys, i de fet un d’ells sí que va agafar un tros de pastís! Per tot has de tindre una mica de do especial.

—Als homes els importa tant, l’edat de les dones?
—Els meus clients ja saben que les meves noies caminen, no gategen. Jo, a partir de trenta, trenta-cinc i fins a cinquanta.

—Els homes volen noies gaire joves?
—A casa meva ni pensar-ho.

—I per què?
—Mira, una noia de vint anys trobarà feina a tot arreu, però a mi no m’interessa. Vull que sàpiga què fa i per què ho fa. Perquè posar-te a fer senyors és una feina delicada i compromesa. Em va venir una vegada una noia de vint-i-quatre anys i em va dir que volia comprar-se roba per a l’estiu, que ho faria i després ho deixaria. “No, no farem res”, vaig dir-li. “Vostè es pensa que fent uns quants senyors farà diners, però no s’adona que si ho fa, vostè quedarà marcada per sempre”.

—…
—Una noia de vint anys no té un pensament de serietat; tinc una noia amb un fill amb síndrome de Down, i altres que tenen els pares malalts. La manera de fer que m’agrada és la d’aquestes noies, perquè no només són boniques per fora: també són boniques per dins. I aquesta dona que és bonica per dintre sabrà fer feliç un senyor. Jo els ho dic, als senyors, “si es presentés a miss Univers, no sé com quedaria classificada, però pel que vostè busca no hi ha cap senyora a Barcelona que sigui millor que les meves”.

—…
—Tenim un senyor a qui se li va morir la senyora pels volts de Nadal. Al novembre no va vindre, i al cap de sis o set mesos va vindre i ja tornava a ser pels volts de Nadal… I li vaig dir “vine, que et faré l’escudella catalana com et feia la teva senyora”. Amb aquests detalls et guanyes les persones. És clar, jo ho puc fer perquè visc aquí mateix. Sé que la nostra feina és dura, és forta… I és lletja i és perillosa. Però posa tots els sentits amb tot; sigues la primera a fer la primera paraula, el primer fet; fes les coses amb valentia i tot et sortirà bé, a la vida. Però si t’espantes, ja estàs perduda. Sembla una ONG ben portada, casa meva. A la vida, les persones et necessiten per la companyia, per un tracte personal maco. Les noies d’ara… Sembla un mercat, tot això, com ho fan ara.

—Quantes vegades us heu enamorat?
—Saps què pots fer, quan vas amb un home que no coneixes, per fer senyors? Has de pensar amb un home que hagis estimat i que aquell senyor és aquest home que has estimat [la Lídia calla, se li endolceix la veu]. A mi això em va ajudar molt. Perquè jo havia estimat aquest noi que et dic que es deia Joan, però ell i jo no havíem fet mai sexe. Quan vaig començar a fer senyors pensava “ostres, que fort!” i el senyor que venia m’imaginava que era en Joan, i em semblava que el coneixia i llavors em deixava portar. Per fer senyors has d’estar amb llibertat condicional: jo no serviria per estar amb un senyor i fer senyors.

—Què voleu dir?
—He d’estar sola, sense ningú. És la manera que pots estar més lliure i més d’allò, perquè si no, has d’anar mentint, enganyant. Jo no vull estar amb homes fent senyors, per descomptat, no em serviria. Algunes noies meves sí que tenen parella. Jo he tingut la gran sort que m’aprecio molt les persones, però els meus sentiments han estat completament com la muralla de Berlín. Els senyors que vénen aquí a casa nostra no busquen amor, busquen estar bé amb una persona. És com una noia que es pensa que perquè un senyor ha anat tres vegades amb ella ja ha de ser per a ella, aquest senyor. És una equivocació. Ells vénen perquè volen canviar de senyora, perquè ja tenen la seva. Els senyors a casa tenen una senyora, però al cap en tenen tres o quatre. El senyor necessita varietat, conèixer gent.

—Han canviat, els clients, des que vau decidir que era millor quedar-vos a la porta i al telèfon fa quaranta anys?
—Sí, però als nostres senyors se’ls dóna afecte i cordialitat. Els senyors es queden desorientats, perquè no anem per feina a atacar de cintura cap avall. Posar-hi una mica els sentiments, escoltar-lo quan t’explica coses de la seva vida que podries explicar a algú altre, perquè tu ets una desconeguda, però després quan torna tu te’n recordes i li preguntes “va sortir bé, allò?, ha anat bé?” Hi ha senyors que m’han durat més que uns pantalons de pana, i he salvat uns quants matrimonis.

—Quina és la cosa més forta que us ha explicat mai un home?
—A un senyor se li va morir la dona a l’altar i volia que les noies es disfressessin de núvia. Aquell record li havia amargat la vida per sempre. Era dur de pensar que en aquell temps no hi havia psiquiatres ni psicòlegs; a aquell senyor, allò l’havia marcat per sempre. Buscava una sortida perquè li semblés que tornava a tenir la dona al costat, i et feia vestir de núvia. Com que sabia que no em casaria mai, em va fer tanta il·lusió, posar-me aquell vestit i baixar aquelles escales! No t’ho pots ni imaginar. Perquè, en el fons, sóc una mica sentimental, i la vida et porta per uns camins que tampoc no penses si faràs senyors o et casaràs o seràs una dona normal.

—No heu triat?
—La vida et va portant; ara fas una feina i, de cop i volta, has de fer un pas. I aquell pas no sembla l’adequat, però és el que has de fer. No saps mai si als trenta anys encara continuaràs fent senyors, o si tindràs estabilitat, o si obriràs una botiga. Una noia meva va obrir una casa de bijuteria i li va anar molt bé, però també eren unes altres èpoques. Ara, fer senyors… No pots fer un racó i passar a fer una altra cosa, és difícil, tret que estiguis tot el dia o que estiguis en aquests clubs que, pobres noies, potser no duraran gaire. El futur de les senyores de moral distreta és sobreviure amb una certa dignitat, però no pots aixecar el cap. Abans, quan feies senyors, sempre pensaves que algun d’ells et posaria un piset; un temps més tard això s’acabava, però ja tenies un piset comprat o de lloguer, i si fins aleshores havies estat rellogada, ja havies fet un bon salt. Alguns senyors col·locaven les noies a Telefónica, també. Però ara tot és més complicat.

—Ho heu provat amb dones, això que feu?
—Alguna senyora m’ho ha demanat, però no ho fem. De vegades ve una parella i ho volen fer amb una noia… Però dedicar-me a les senyores no és el meu món. Com quan em truquen per facilitar-los una noia… No ho faig. Mai de la vida enviaria una noia a un hotel, perquè no sé qui pot haver-hi. Pot haver-hi gent dolenta, o dos homes, i poden passar coses. Sóc molt patidora. Ells truquen per telèfon, i si un senyor no m’agrada, dic que ha trucat a l’aeroport, que s’equivoca; si torna a trucar, responc i li pregunto: “sortides nacionals o internacionals?”, i l’envio a un altre lloc. Parlo amb el que ve i xerrem. No queda bé, que ho digui, però jo, el telèfon, el domino. Parlant amb un senyor de seguida noto si té alguna cosa que… Si un senyor ha pres tres cerveses i està una mica flamenc, a mi el flamenc no m’interessa. Per això plego a les vuit. Només amb la veu ja sé detectar-ho.

—Us guanyeu bé la vida?
—Hi ha gent que em diu que si pogués es canviaria el seu compte corrent pel meu. S’equivoquen. Treballar per un mateix té avantatges, però també té inconvenients. Igual que fer senyors, que també té avantatges i inconvenients. Algun senyor m’ha preguntat: “Que em puc dutxar?” “És clar”, li responc. Un senyor s’ha de poder dutxar abans, durant i després, si ho vol. I tinc les senyoretes controlades pel doctor Carrau. De cases com la meva, no n’hi ha. Els homes vénen aquí a cegues, amb confiança absoluta. Però, és clar, tot això té un preu, és car.

—Teniu un metge ginecòleg que tracta les noies. Com heu evitat embarassos?
—Aquí, tot ho fem amb preservatiu.

—Com ho fèieu, al començament, quan fèieu senyors?
—Ah! Això ja era una altra cosa. Vaig avortar. Era il·legal i perillós. Aquí, a Barcelona, te la jugaves. Però jo portar un fill al món sense saber de qui és no ho hauria fet mai, encara que m’hagués mort. Crec en Déu i crec que nostre senyor això no m’ho perdona. Portar un fill sense saber qui n’és el pare em sembla un delicte. I llavors te la jugaves molt, perquè a Barcelona t’ho feien en viu, no hi havia anestèsia com a Londres. Però jo preferia que m’hagués passat alguna cosa que no pas portar un fill al món. He tingut alguna noia que als quaranta m’ha dit que plegava, volia tenir un fill. Però em sembla una temeritat, perquè els fills necessiten tantes coses!

—Vau créixer i viure sense aquestes coses.
—Però tenia la iaia… I em semblava natural i no em va deixar mai cap malestar ni res. Vaig fer la comunió soleta; les mares acompanyaven les nenes al reclinatori, i jo vaig anar-hi tota sola. I mira, em va agradar, perquè em miraven, i sempre he sigut molt presumida. Recordo pensar: “Mira, sembla que tinc èxit!” Vaig viure sense el pare i la mare des que era petita, sempre vaig viure amb la iaia, fins als dotze anys. Llavors, la necessitat del pare i la mare tampoc l’he tinguda. Si no coneixes les coses, no les trobes a faltar.

—De què treballàveu, abans de fer senyors?
—Feinetes, però les pagaven molt malament. Era en una fàbrica de cartró i els caps de setmana en una pastisseria, per a guanyar una mica més. I quan vaig pujar a la duana… Vaig entrar d’administrativa a la duana i a la tarda me n’anava a fer senyors a Sant Mario, prop del Putxet. Era un setge, treballar a la duana. S’hi feien coses molt dolentes, allà. Els homes t’anaven al darrere, amb regals. Un senyor que treballava al Moll Espanya em va portar un rellotge i em va dir: “Això és per a vostè.” Quan li vaig dir a la meva mare que no l’havia acceptat…! Era un assetjament tan gran que no m’hi sentia a gust. N’hi havia un que m’esperava amb el cotxe cada tarda. Era més fàcil fer senyors directament que passar per tota aquesta comèdia. Aquests petits assetjaments… Cadascú t’assetjava d’una manera o d’una altra. Jo ara quan llegeixo als diaris que si les dones… Si tu no vols, no tens necessitat de ficar-te al llit amb un home. Dir que no i retirar-te, això és el que has de fer.

—…
—Jo no vaig ser mai jove. A l’edat de tenir amigues o d’anar a ballar, ja vaig tenir un senyor. Va ser als disset anys, un senyor encantador, el senyor Manel. Va ser el primer senyor de la meva vida. Sempre en guardo un bon record, d’en Manel; sempre em deia que li hauria agradat ser l’últim home de la meva vida, en lloc del primer. La vida no l’entendrem mai, la vida només la podem viure, però no entendrem mai res del que hi passa. Et preguntaràs: “I això, per què ha passat?”, i no sabràs respondre.