Lideratge i poder

En el nostre context europeu, el lideratge, habitualment, s’ha entès com una mena de ‘poder sobre’ les persones, les societats i les cultures o els sistemes naturals. És el poder que s’ha exercit basant-se en els valors que consideren superior l’home sobre la dona (patriarcat), el color blanc per damunt els altres colors de pell (racisme), algunes religions determinades per damunt totes les altres (integrisme), el materialisme per damunt l’espiritualitat, el maquinisme-productivisme per damunt les altres formes de producció, el món urbà per damunt el món rural, els humans per damunt la natura, etc.

La pràctica d’aquesta mena de lideratge ha portat molt patiment a moltes parts del món. Les guerres de religió van donar lloc als imperis, les guerres pels recursos van resultar en l’establiment dels règims colonials del segle XIX i del nou colonialisme del segle XXI. I quan algunes de les societats afectades han volgut plantar-hi cara (mitjançant revolucions), desenvolupant ideologies (com ara el marxisme), el resultat no ha estat sinó la transformació de societats tradicionals en societats extremadament autoritàries en què el productivisme-consumisme ha estat la nova religió de les masses.

Mentre, als segles XIX i XX, tot girava entorn de les dretes (conservadores) i les esquerres (progressistes), s’anava imposant un sistema de producció, nascut a Europa, basat en la conversió en recursos o mercaderia d’allò que sempre havien estat considerats béns comuns. I el sistema econòmic associat al sistema de producció imposava el valor de canvi per damunt el valor d’ús. Transformar els recursos en riquesa crematística. Aquest era l’objectiu.

Ja als anys seixanta del segle XX algunes veus s’alçaren per denunciar el deteriorament ecològic dels sistemes naturals i la degradació social de les comunitats humanes a causa d’aquesta manera de produir: Lewis Herber –pseudònim de Murray Bookchin– amb Our Syntetic Environment (1962), Rachel Carson amb Silent Spring (1962), Lewis Mumford amb Technics and Human Development (1967) i The Pentagon of Power (1970)…  En aquest marc neix el moviment ecologista modern, que adquireix la majoria d’edat el 1970, amb l’organització, per primera vegada, de l’Earth Day (Dia de la Terra) als EUA.

Aquest deteriorament ha fet que la humanitat anés veient vulnerats els seus drets bàsics: respirar aire pur, beure aigua neta, menjar sa, viure i treballar dignament, que són els elements bàsics, en qualsevol societat, per a poder viure bé sense fer malbé.

I, ben entrats al segle XXI, veiem com ens esclata, davant la cara, la crisi climàtica que ens aboca a un col·lapse ecològic. I veiem el sorgiment de nous moviments de resistència, com ara Divendres pel Futur (f4f, en anglès), engegat per la jove sueca Greta Thunberg quan es posa a fer vaga d’escola davant el parlament del seu país, i ‘eXtinction-Rebellion‘ (XR), nat al Regne Unit, que fa crides a la rebel·lió. S’han escampat arreu del món, amb milions de seguidors i han organitzat unes mobilitzacions mundials pel clima durant la setmana del 20 al 27 de setembre, coincidint amb la cimera climàtica convocada pel secretari general de l’ONU. Han dut a terme actes de rebel·lió a diverses ciutats del món, que ací es concreten en la vaga pel clima del dia 27 de setembre, que culminarà la setmana d’accions arreu del país.

Als Països Catalans, la societat també es va despertant a la realitat ecològica, després d’anys de romandre anestesiada pel miratge del desenvolupisme. I comencem a veure com el lideratge va deixant de fonamentar-se en el ‘poder sobre’, tot i que hi ha forces socials que pretenen mantenir-lo, i comença a ser viscut a partir del ‘poder amb’ i el ‘poder des de dins de cadascú’, tal com ho hem experimentat, aquests darrers anys, amb la revolució democràtica per a exercir el dret d’autodeterminació i com ho comencem a experimentar, ara mateix, amb la rebel·lió climàtica per a deixar de cremar materials fòssils.

El lideratge, al segle XXI, es comença a manifestar de la mateixa manera que s’exercia en moltes societats tradicionals, en les quals el líder no manava sobre ningú, no tenia poder sobre res. I els membres de la comunitat no tenien cap deure d’obediència, car el líder no disposava de cap mitjà de coerció ni cap mitjà per a poder donar ordres. Simplement mostrava amb el seu exemple, en la seva vida quotidiana, el camí a seguir. El líder era al servei de la societat i era la societat mateixa – l’autèntic lloc de poder– la que exercia, com a tal, la seva autoritat sobre el líder.

Amb els desafiaments democràtics (exercir el dret d’autodeterminació) i ecològics (fer front a la crisi climàtica) que tenim avui, potser en podríem aprendre… i anar posant en pràctica això de liderar sense manar.