Liderar Espanya

El president Salvador Illa diu que vol que Catalunya encapçali l’economia espanyola d’aquí a deu anys, a tot estirar. Cinc, si pot ser. El contingut del pla Catalunya Lidera és una llarga llista de dues-centes mesures desordenades, l’una rere l’altra, com les podria haver enumerades el ChatGPT o qualsevol tècnic una mica despert que s’hagués llegit un parell d’informes europeus. És un reguitzell d’iniciatives. El gra de la proposta d’Illa és la d’un buròcrata brussel·lès, una mena de Mario Monti enviat per fer el fet, sense cap mena de segell personal, sense una visió pròpia del món que no superi els eslògans reescalfats.

Aturem-nos un moment a estudiar-ne les línies mestres. En l’eix de les infrastructures, per exemple, es proposa l’autonomia i la suficiència hídrica; l’energia neta, segura i barata; millors connexions i mobilitat sostenible. En l’eix de la “modernització productiva”, defensa punts com una política industrial moderna orientada a sectors prioritaris o l’acceleració de la descarbonització i l’electrificació industrial. No són idees, són deures. Hi ha res de conflictiu, aquí? Res d’original? Res que representi cap tomb? 

La política catalana ja fa molts anys que ha caigut en una lenta letargia en què pràcticament tots els programes polítics convergeixen en un sol propòsit: “Fer les coses millor”; però no hi ha gaire més que això, una referència vaga a l’eficàcia com una panacea i, mentrestant, molt poca millora real en “les coses”. El concepte del “lideratge” de l’economia espanyola no va més enllà. Un president necessita alguna cosa més que parlar de simplificar les càrregues administratives per al sector primari o de “millorar l’orientació dels alumnes”. Necessita una narrativa. Un sentiment. Una idea. Un criteri per a establir prioritats. Vertebració. L’estratègia de sacsejar solucions dins una coctelera és pròpia de les tecnocràcies més deslluïdes. Governar no consisteix a posar en marxa totes les receptes possibles alhora, com una maquinària infinita, sinó a seleccionar batalles i lliurar-les. “Governar és prendre decisions i riscs. Ser conscient que determinades mesures tindran una resposta. Aquest govern no vol tenir problemes amb ningú, i les decisions i els debats que el país necessita es van ajornant”. Són paraules del president José Montilla sobre el govern del president Pere Aragonès, perfectament aplicables al d’Illa.  

Amb això no vull dir que tant se valguin les dues-centes mesures d’Illa. N’hi ha de necessàries i n’hi ha de perilloses. És determinant, si el govern vetlla per omplir el país de plaques solars o si vol ampliar l’aeroport. Vull dir que Illa no va arribar al poder com un demòcrata, sinó com un tecnòcrata, i que no ha començat a governar com un demòcrata, sinó com un tecnòcrata. A la conferència en què va presentar la proposta, lloava la Catalunya de la “transició política” com un escenari propici perquè hi havien confluït tres coses: “La recuperació de la Generalitat de Catalunya de la mà del president Tarradellas, la creació de la patronal CEOE de la mà de Foment del Treball, la consolidació del sindicalisme de classe.” No és una carambola per a quedar bé amb tothom: és una concepció política molt fonda. No hi ha conflicte. Si hi ha ordre –ço és, repressió– hi haurà una millora abstracta de “les coses” perquè tothom n’aporta alguna. 

Sembla una proposta econòmica, però el cor no és econòmic. En realitat, la part important de la promesa d’Illa no són els 18.500 milions d’euros que vol invertir entre el 2025 i el 2030; ni tampoc la concreció programàtica d’aquest model de “prosperitat compartida” que ens promet. En realitat, la part important és la idea de “tornar a liderar Espanya”, que tant va repetir. No és una proposta econòmica, sinó política. A la pràctica, el missatge que volia enviar el president és que cal tornar a l’estratègia de catalanitzar Espanya. La història del nostre país és pendular. En temps de regressió, Illa vol ressuscitar la recepta de Cambó: l’hegemonia catalana dins l’estat, que els valors del catalanisme governin Espanya perquè Espanya canviï. En canvi d’això, s’infereix, Catalunya està disposada a renunciar als anhels més radicals de llibertat. De fet, la prosperitat és compartida entre Madrid i Barcelona.

Fa uns dies, Illa va visitar les Illes Canàries i va demanar si us plau al president regional, Fernando Clavijo, que no fos recelós, que la reconciliació requeria concessions de l’estat. “Vaig demanar, fa una setmana a Santa Cruz de Tenerife, que no es tingui por de Catalunya, que a Espanya ningú no tingui por que Catalunya desplegui tot el seu potencial, faci els seus plantejaments i aporti la seva visió”, va dir. El missatge era per als espanyols: si voleu que pacifiqui, necessito més diners, feu-me un bon tracte.