Qui s’ha de responsabilitzar dels nyaps del concert del Liceu?

A un músic i professor de secundària li regalen una entrada per a anar a veure el Concert de Cap d’Any de la Hollywood Symphony Orchestra al Gran Teatre del Liceu. No havia vist mai aquesta distingida orquestra nord-americana, reconeguda internacionalment, com tampoc no havia anat mai a veure un concert al Liceu. No és pas la primera vegada que va a escoltar un concert d’una orquestra simfònica que toca bandes sonores. L’any passat, per exemple, va anar al Palau de la Música a veure la Franz Schubert Filharmonia, dirigida pel prestigiós Marc Timón. Però això d’enguany no té res a veure amb allò que s’esperava i és a anys llum del concert de l’any passat al Palau. Aquesta vegada, dalt l’escenari hi ha una orquestra incompleta, desafinada, descompassada i poc preparada, que ni tal sols segueix les instruccions del director. El problema és que aquesta orquestra que el Liceu ha inclòs en la seva programació externa –mitjançant el lloguer de la sala– no és la vertadera Hollywood Symphony Orchestra, tot i que s’anunciava i es venia amb aquest nom, sinó una orquestra ucraïnesa gestionada per la productora NK Prodarte, que n’ha copiat el nom. Aquesta és la incomprensible realitat amb què va trobar-se el dia de Cap d’Any Pol Ducable –i tants altres espectadors–, que dóna el seu testimoni a VilaWeb. Diu això:

“Tècnicament, es notava que no ho havien assajat. Els moviments del director no concordaven amb allò que feia l’orquestra, que tocava amb el pilot automàtic. El director no tenia el control de la situació.” Ducable també critica la manca d’organització de l’orquestra, amb falta de certs instruments i excés d’alguns altres. “La plantilla no era la correcta. Hi faltaven instruments. Per exemple, hi havia tan sols dues trompetes i normalment en necessites un mínim de quatre. No hi havia piccolo, ni tuba… En canvi, hi havia quatre flautes travesseres, però normalment n’hi ha dues.”

A la mitja part del concert, Ducable no va poder estar-se de compartir la seva opinió a Twitter: “Quin patir avui al Liceu amb l’Orquestra que interpreta bandes sonores de Williams i Zimmer… El trompeta no hi arriba i només en tenen un [després va rectificar en veure que, en realitat, eren dos], no hi ha tuba, tempos accelerats i el concertino lluny de brodar el solo de la ‘Llista de Schindler’… Lamentable.”

Quin patir avui al @Liceu_cat amb l’Orquestra que interpreta bandes sonores de Williams i Zimmer… El trompeta no arriba i només en tenen un, no hi ha tuba, tempos accelerats i el concertino lluny de brodar el solo de la Llista de Schindler… Lamentable @NKproducciones

— Pol Ducable Rogés (@Pol_Ducable) January 1, 2025

Hores després, aquest nefast concert era al centre d’una polèmica, i milers d’usuaris n’explicaven l’experiència com a espectadors a les xarxes socials. També Fernando Rodríguez, violoncel·lista que va tocar en aquell concert, va explicar en un fil de X la precarietat de dins estant: poca retribució econòmica, feina contra rellotge, poques hores d’assaig i un descontrol total de la plantilla. Tot i que el Liceu va disculpar-se i va dir que revisaria els procediments per a garantir el nivell de qualitat dels actes externs, la situació va suscitar unes quantes preguntes: quina responsabilitat han de tenir equipaments com el Liceu, el Palau de la Música i tants altres, quan la qualitat de la programació no és l’esperada ni és a l’altura del prestigi de la institució –i, de rebot, del preu de l’entrada? En qui recau, la culpa? Intentem respondre aquestes preguntes amb crítics musicals experts en música clàssica, gestors culturals i músics professionals.

Precarietat al sector

Per contextualitzar la baixa qualitat del concert s’ha parlat de la precarietat crònica del sector. La normativa espanyola que regula l’activitat laboral dels artistes és el reial decret 1435/1985, un decret que permet els contractes temporals limitats a actuacions específiques, i això engloba actuacions concretes d’un dia, per exemple. Aquesta forma contractual és una de les més típiques del sector. Ducable i Rodríguez, tots dos músics, coincideixen a dir que aquests contractes cobreixen la durada de l’espectacle, però que, en canvi, no computen ni tenen en compte les hores prèvies que els músics esmercen a assajar i estudiar les partitures, fet que els obliga a acceptar feines mal pagades i a compaginar-ne més d’una.

Segons que ha pogut saber VilaWeb, per a aquest cas concret, el contracte era d’una ronda de vint-i-sis concerts que havia organitzat NK Prodarte, que durava del 26 de desembre al 19 de gener i que passava per l’Auditori de Girona, el de Barcelona, el Teatre Olympia de València –aquests últims ja suspesos– i unes quantes ciutats de l’estat espanyol. Els artistes cobraven 2.400 euros bruts, amb els hotels i esmorzars inclosos. L’oferta arribava per WhatsApp, i per a presentar-s’hi era necessari enviar una mostra d’interpretació enregistrada de menys de tres mesos. Així i tot, segons que ha informat Fernando Rodríguez a VilaWeb, ningú no li va demanar res quan va decidir d’apuntar-s’hi.

Rodríguez és violoncel·lista. A set anys, va fer la prova d’accés al Conservatori de Salamanca, i de llavors ençà no ha deixat la música. Durant molts anys ha fet tots els papers de l’auca, tocant a casaments i cerimònies de tota mena, combinant-ho amb classes particulars de música. Per això, quan un amic contrabaixista va passar-li la proposta de NK Prodarte, no va dubtar a presentar-s’hi. El dia 20 de desembre va rebre la proposta i el dia 23 va arribar a Barcelona amb tren de Salamanca estant, a punt per a tocar al primer concert a la ciutat el dia de Sant Esteve. Però quan va arribar a l’hotel no l’esperava ningú: no hi havia cap reserva feta al seu nom, i a ningú no li constava que hi hagués de ser. Aquest va ser el primer calvari de tots els que van venir: “No assajàvem, no teníem les partitures, hi havia músics que plegaven al cap de pocs dies… Només vam fer un assaig, i l’endemà ja directament l’assaig general, que en realitat només serveix per a comprovar l’acústica de l’espai, no per a repassar les partitures”, explica Rodríguez. Impotència i vergonya són dos dels mots que més fa servir per a expressar com se sent i com s’ha sentit aquests dies. Ho explica molt bé en aquest enfilall de Twitter:

El martes 24 me voy de gira con una sinfónica ucraniana a tocar bandas sonoras.
El último concierto es en Roma.
Todavía no me lo creo.
Seguiremos informando.

— Morphender (@morphender) December 22, 2024

Quan Rodríguez atén VilaWeb telefònicament, fa un dia que ha estat acomiadat per la productora. “Van veure què havia dit per Twitter i van trucar per dir-me que, com que veien que volia plegar, em feien fora. Jo no volia deixar-ho per compromís i per respecte als companys, però per sort he aconseguit que em paguessin una bona part d’allò que m’havien de pagar.” Aquesta crisi podria acabar afectant tots els músics perquè és probable que, pel tipus de contractació, si hi ha cancel·lació de concerts –com en els casos de l’Auditori de Barcelona o el de València–, no cobraran l’actuació sinó que la productora els oferirà un canvi de data de concert.

Quina part de responsabilitat hi té el Liceu?

El periodista musical Albert Galceran va una mica més enllà i critica no tan sols les condicions amb què treballen els músics sinó també el poc pressupost que reben, en general, els equipaments culturals. Galceran considera que aquí la cultura és infravalorada i infrasubvencionada i que aquesta falta de recursos obliga el Liceu, el Palau, teatres, auditoris i tota mena d’equipaments culturals a llogar els seus espais per completar els pressuposts. “En altres països això no passa, perquè les sales estan molt més subvencionades i no tenen la necessitat de buscar finançament a fora”, comenta. I afegeix: “Per què arribem a aquest punt? Per diverses coses, però especialment pel desprestigi de la música i de la cultura en general, i per l’absoluta precarietat amb què treballen els músics d’aquestes orquestres, que estan molt desprotegits.” És per això que, a parer seu, al Liceu no li haurien de demanar responsabilitats legals, però aquesta institució s’hauria de comprometre a tenir més cura de la programació que contracta.

Jordi Cos, músic i president de l’Orquestra Simfònica del Vallès, també opina que, tot i que la culpa de tot plegat és de la productora, el Liceu i els equipaments haurien de saber, abans de contractar els espectacles, amb quines condicions treballen els músics. “Hi ha d’haver garanties que els músics compleixin totes les condicions necessàries per a treballar. És lògic que sense assaigs i un mínim de preparació, una actuació de Zimmer i Williams no sortirà, perquè artísticament és molt complexa.” Ara, considera que això que ha passat és una cosa totalment anecdòtica. “Diria que precisament ara hi ha molt més control que abans. En general, les produccions que fem aquí són de molta qualitat, i em sap greu que ara es posi el focus en això, perquè també repercuteix en el públic.” Per a Cos, la música de bandes sonores és una porta d’entrada molt bona a la música simfònica per al públic general, i el preocupa que ara això en malmeti la imatge i la reputació.

Compensar els espectadors

El músicòleg i historiador de l’art Albert Ferrer Flamarich assenyala més directament el Liceu, tot i que, igual que Cos i Galceran, també considera com a principal responsable la productora. “El Liceu és un equipament que rep una quantitat important de diners públics tant de la Generalitat com de l’estat espanyol. La responsabilitat és del productor de l’espectacle i el Liceu ha anunciat que crearà una comissió que supervisarà la contractació d’aquestes activitats, però que no es feia ja, abans? No hi ha prou treballadors que se’n puguin ocupar? Serà una despesa extra en les finances del teatre?”, es demana. Ferrer assenyala que el Liceu té unes altres qüestions dubtoses amb la seva programació que no han estat objecte de debat i que “ha despatxat amb excuses protocol·làries”. “Algunes s’han sabut entre passadissos i en l’ambient musical molt abans de ser una realitat: des de cancel·lacions de divos, l’enuig dels abonats per uns preus de localitats que després es poden comprar al 50%, performances de plantes que omplen la platea en un gest tan simbòlic com car, selecció de personal per influències i nepotisme, etc.”, diu. És per això que Ferrer espera que el Liceu recompensi els espectadors “exemplarment i a l’altura de la seva ambició artística”, retornant-los els diners o bé reprogramant l’activitat amb l’opció que els qui no puguin anar-hi puguin bescanviar l’entrada per diners.

Galceran critica que la cultura acapari titulars i espais als mitjans només quan passen coses com aquests, i no quan, per exemple, es presenta la temporada del Liceu. “Quant de temps feia que no es parlava tant del Liceu? Per què no parlem del Liceu quan comença la temporada? A Milà o a Roma això seria un esdeveniment nacional! En aquest país la cultura no es respecta.”