El Liceu estrena l’òpera de nova composició de Benet Casablancas ‘L’enigma di Lea’

El Gran Teatre del Liceu estrena mundialment dissabte l’òpera de nova composició de Benet Casablancas ‘L’enigma di Lea‘, amb el text del professor i filòsof Rafael Argullol. La nova producció del Liceu compta amb la direcció d’escena de Carme Portaceli i la direcció musical de Josep Pons. El repartiment és excepcional amb Allison Cook com a Lea, José Antonio López com a Ram, Xavier Sabata com a Dr. Schicksal. Completen l’elenc un total d’onze solistes i la presència d’un cor format per setanta cantants sobre l’escenari i una orquestra de setanta-vuit músics al fossat.

El projecte va sorgir el 2011, quan Casablancas  i Argullol van col·laborar en una obra on la literatura i la música convisquessin de forma equilibrada. ‘L’enigma di Lea’ és considerat un conte mític, un mite que pel mateix autor entra en confusió amb la pròpia realitat. L’òpera versa sobre una història d’amor i d’un secret i a més fa una forta crítica als totalitarismes. Segons Argullol ‘la portadora d’aquest secret, Lea, és una dona que després de ser sotmesa a circumstàncies excepcionals, es converteix en protagonista absoluta. Per això deambula per l’espai i el temps, pels països i pels segles, nàufraga en l’existència, posseïda per una passió gairebé impossible de canalitzar’.

La música el relat dona caràcter, acompanya i defineix els personatges que es van presentant en la seqüència escènica. L’obra s’organitza en tres parts i quinze escenes, i . tal com explica Casablancas ‘aquestes tres parts responen en l’estructura musical a la idea d’exposició, scherzo i finalment moviment lent’. Des del punt de vista sonor, cada personatge té un seguit de característiques singulars que li donen caràcter. Això s’aconsegueix amb la tessitura i un tractament vocal diferent que assenyalen cada personatge.

Pel que fa a la posada en escena, Carme Portaceli situa el primer acte en un futur distòpic, una referència visual que al seu parer hauria de ser perfectament reconeixible per a qualsevol europeu del segle XXI. ‘Un món uniforme, on tothom pensa i vesteix igual, com si es pertanyés a una secta. I si en surts ets un outsider que mereix ser castigat i uniformitzat’ explica. En el segon i tercer actes Portaceli fa tornar l’acció als nostres dies i la situa en una mena d’hospital mental on hi ha els outsiders.