La política europea de fronteres, adobada amb fons comunitaris que enriqueixen dictadors i senyors de la guerra que tracten els immigrants com animals sarnosos, és molt responsable de la mort i la tortura de milers de persones que intenten travessar la Mediterrània cercant una vida digna.

Ningú no marxa de casa per caprici. Ells fugen de guerres, repressió, assetjament sexual, sequeres i vulneracions dels drets humans. I es troben amb el mateix durant anys i anys. La majoria no pot fer un pas enrere. Els que sobreviuen al xantatge, les violacions, les tortures i la mort per ofegament a la mar, i són retornats, estan condemnats a viure permanentment en condicions infrahumanes.

Líbia és potser el cas més flagrant i criminal, la ruta letal, que en diuen; tot i que també s’ha vist, per exemple, a Melilla, Tunísia i Grècia. El pitjor, el més greu que convindria preguntar en veu alta és per què, si tothom ho sap, tothom mira cap a una altra banda i calla. Ja hi ha prestigiosos advocats dels drets humans que adverteixen que els europeus podríem ser còmplices d’un “genocidi silenciós”. I que potser en el futur la UE pot ser jutjada per complicitat en crims contra la humanitat.

L’extrema dreta creix a tot Europa. I aquí cada dia més. Els seus discursos es basen en mentides flagrants. No dubten a fer servir conceptes com ara “invasió”, “gran substitució” i “ens volen prendre el pa dels nostres fills”, mentre ells moren a la mar o als centres d’internament que, a Líbia, es podrien qualificar de camps de concentració, com ja ha fet el papa Francesc.

Una gran investigació periodística

No tot és tan negre, però. Un dels millors llibres de recerca i denúncia que s’han escrit sobre la qüestió ha estat publicat enguany: Cuando lo intenté por cuarta vez, nos ahogamos (Capitán Swing, 2024). L’autora és la jove periodista irlandesa Sally Hayden (Dublín, 1989) que ha estat mereixedora de nombrosos premis internacionals, entre ells el Premi Orwell de literatura política 2022.

Ella, en principi freelance, va començar publicant a Twitter i a les xarxes, i va aconseguir milions de seguidors. Després, ha anat publicant les seves investigacions a prestigiosos mitjans com ara The Irish Times, The Guardian, CNN, Al Jazeera, Chanel 4 News, The Washington Post i The New York Times.

El cas de Sally Hayden ens reconcilia amb la veritable i profunda funció del periodisme per diverses raons. Ha informat d’allò que els grans poders europeus polítics i mediàtics no volien que se sabés. Sobretot, de les condicions criminals i infrahumanes en què es troben presos els immigrants als camps de concentració secrets de Líbia. Ha estat convocada a diverses reunions al Parlament Europeu i per diferents organismes internacionals i governs perquè els informi de què sap. Que és com dir: del que ells ja saben i volen ignorar.

A més, el seu periodisme i el seu activisme poden haver ajudat, en molts casos, a fer públic i alleugerir el patiment dels captius de Líbia i les seves famílies. Ella va denunciar als organismes pertinents, en el moment en què es produïen els fets, casos de tortures en cel·les excavades sota terra, epidèmies de tuberculosi i bombardaments.

A més, els seus treballs d’investigació, recollits en aquest llibre, han estat una de les proves citades en una demanada davant la Cort Penal Internacional, presentada pel Tribunal Europeu de Drets Humans fa dos anys. En ella s’anomenaven com a coautors de les greus violacions de drets humans al Magreb i a la Mediterrània, setze responsables d’alt nivell dels estats membres de la UE, la Comissió de la UE, Frontex, el Servei Europeu d’Acció Exterior i la força naval de la UE.

Un missatge desesperat a Facebook

En el llibre trobareu fil per randa tots els moviments, entrevistes, demandes, preguntes i indagacions que la periodista ha fet en aquests anys. Així com el seguiment que ha fet dels testimonis i les seves famílies per diversos països africans, com ara Etiòpia, el Sudan i Sierra Leone.

Tot va començar amb un missatge de Facebook que va rebre el 2018. Li enviava un noi pres en un centre de detenció ocult de Líbia. Havia aconseguit el seu número i adreça gràcies a un amic que la coneixia perquè ella ja havia treballat en aquests temes al Sudan i més països. “Hola, germana Sally. Necessitem la teva ajuda. Vivim en males condicions en una presó líbia. Si tens temps, et contaré tota la història.”

Ella hi va accedir i va comprovar que el que li explicava el noi era veritat. I ha continuat fins a poder aixecar el vel de censura que oculta una realitat criminal horrible. El noi li va confiar que eren centenars de persones vivint en molt males condicions en plena guerra i que necessitaven ajuda urgent. Les informacions que ella va poder obtenir per part de les ONG sobre el terreny constataven que allò era cert, però que no podien fer-hi res.

En poc temps, el seu número de telèfon va anar circulant clandestinament per aquell i més centres de detenció, fins arribar a rebre durant tres anys centenars de missatges terribles, vídeos, fotos i àudios d’immigrants i refugiats que viuen en aquell infern.

Com que era freelance, i els mitjans triguen a prendre decisions, ella va decidir de començar a publicar les històries a Twitter. Aconseguí milions de reproduccions i una certa fama, sobretot, entre els captius i els seus familiars que veien en ella un raig d’esperança. Quan ja va poder començar a publicar a mitjans i televisions importants la gent es va esgarrifar. Fins i tot, hipòcritament, alguns dels responsables europeus, que sempre al·legaven que ho sabien i no hi podien fer res.

De tots els reportatges, n’hi ha un que destaca, a Channel 4, on es feien públics testimonis dels presos i les seves famílies, que pujaven a Facebook vídeos i fotos de què succeïa en aquells camps de concentració clandestins de Líbia, per aconseguir els diners dels rescats que demanaven els traficants. El teniu ací.

Les xifres i els mètodes

Quan es parla de xifres, en casos en què hi ha tanta censura i és tan difícil de contrastar les dades, cal pensar que sempre són a la baixa. Des del 2014, més de 28.200 homes, dones i nens han mort o desaparegut a la Mediterrània intentant d’arribar a Europa. Ella va decidir de centrar-se en què succeïa a la Mediterrània, pel paper decisiu que hi juga la Unió Europea.

D’ençà del 2017, la UE i la Itàlia de Matteo Salvini (ara, la de Giorgia Meloni) van idear un mètode d’esquivar el dret internacional per tal de mantenir immigrants i sol·licitants d’asil africans fora del territori europeu. Atès que el dret internacional estableix que un vaixell europeu no pot tornar persones a Líbia, paguem als libis perquè ho facin ells sols. Els europeus fem tasques de vigilància marítima, amb drons i avions, mentre paguem desenes de milions d’euros a la guàrdia costanera líbia perquè els interceptin i el portin de tornada al seu país.

En menys de set anys, més de 125.000 persones s’han vist obligades a tornar a un estat controlat per milícies, on són empresonades en centres de detenció indefinidament. I allà què els espera? Cap futur. És com el joc de l’oca. Tornen a la casella de sortida. És un cercle infernal del qual molt pocs se’n surten amb vida.

La cosa va així. Ells ja han sobreviscut a la primera fase. Molts més, però, han mort pel camí víctimes de malalties i maltractaments a mans dels traficants de persones. És a dir, violacions, fam, set, extorsió i amuntegament en magatzems com bestiar, a disposició dels traficants i senyors de la guerra, que, normalment, solen ser uns monstres sàdics i sense escrúpols. Els violen i torturen per tal de gaudir de l’espectacle i fer que les víctimes es vegin forçades a enviar per internet fotos i vídeos als seus familiars demanant més diners pel seu rescat i la seva vida.

Per fi, un dia, de nou arriscant la vida, embarquen per anar a Europa, però són retornats gràcies a l’eficàcia dels rastrejadors europeus i els guàrdies costaners libis, entrenats i equipats amb diners de la UE. A terra ferma, els tanquen en condicions inhumanes en centres de detenció mig secrets. Alguns equipats amb cel·les i calabossos soterranis, sense aire ni llum, on els tornen a sotmetre a tortures i vexacions.

Alguns altres tornen a caure en mans dels traficants perquè els guàrdies dels centres els venen com si fossin bestiar. I els traficants tornen a pegar-los per extorsionar els seus familiars i, mentrestant, molts moren. No se sap ben bé la xifra. Ni on els han soterrat. Així queden sense futur en mans dels seus botxins que només volen més i més diners. I quan es cansen de fer diners així, el seu rastre, segons la periodista, desapareix via Dubai.

On van a parar els diners europeus?

Tampoc no se sap ben bé com s’han administrat els diners del fons europeu. Ni qui se n’ha beneficiat. Segons Sally Hayden, aquest fons pot desestabilitzar el difícil equilibri del Magreb i el nord de l’Àfrica. A més a més, quan ella ha fet la pregunta sobre la violència i les morts sota custòdia, a Frontex li han respost que no ho saben i que ells no poden intervenir perquè Líbia és un estat sobirà. El Servei Europeu d’Acció Exterior li va dir que preguntés a l’Agència de l’ONU pels refugiats. I l’ACNUR al·lega que no en té xifres completes.

Però ella sola ha pogut documentar moltes morts de fam, negligència mèdica, tiroteig, accions de guerra i tortures. També que hi ha almenys 53 persones que van morir en un bombardament i van ser enterrades en tombes anònimes.

En canvi, sí que se sap que el Fons Fiduciari de la UE per l’Àfrica ha rebut 5.000 milions d’euros d’ençà del 2016 per a frenar la immigració des de 26 països africans, mentre les acusacions de denúncies per repressió i vulneracions de drets humans van en augment, sense que serveixi de res.

Se sap, també, segons que explica ella, que el pressupost anual de Frontex ha augmentat de 142 milions d’euros el 2015 a 845 milions d’euros actuals. És important constatar que el director de Frontex, Fabrice Leggeri, va dimitir l’any en què es va publicar el llibre en què acusava l’agència de no respectar els drets humans.

Quant a l’ONU, ACNUR i més organismes d’ajuda humanitària, la situació és també molt opaca. Fonts anònimes de les organitzacions han reconegut a l’autora que saben què passa, però no poden fer-hi res perquè són dirigits per alts responsables europeus que són els que prenen les decisions i donen les ordres.

Conclusions

Les autoritats europees, el Parlament Europeu, els partits, ACNUR, l’ONU i els ciutadans callen i permeten abdicar les normes internacionals i el respecte a la Declaració Universal dels Drets Humans. Això que vivim a algú li pot recordar el que va passar a Alemanya als anys trenta i quaranta. Quan l’Holocaust va ser públic i demostrat, la majoria dels alemanys contemporanis d’aquell crim massiu deien que no se n’havien adonat, que no es podien imaginar que fos tan greu. Però, en el fons, tots ells sabien que allò passava. I ben a prop d’ells.

La fortalesa Europa es defensa pagant i col·laborant amb els crims contra la humanitat que perpetren els altres països. I mentrestant, el més greu és que sembla que aquí ja ens hem acostumat a participar en el desastre humanitari. Tothom ho sap i ningú no s’atreveix a canviar el relat, un relat fals, sense fonaments lògics ni polítics ni econòmics, sinó més aviat al contrari.

Crec que el silenci i la desinformació són molt greus. En primer lloc, hi ha una degeneració (o prostitució) important del periodisme, que mentre tot això succeeix davant els nostres nassos, majoritàriament es dedica a entretenir-se i a entretenir-nos amb qualsevol nimietat. Així va tot, malauradament. Sobre les autoritats europees tot queda dit en les paraules de Josep Borrell quan va declarar que Europa és un jardí i la resta és la jungla.

Mentrestant, segons algunes veus d’advocats de drets humans, potser comencem a assistir a la pitjor crisi humanitària després de la Segona Guerra Mundial. I ningú no fa res per aturar-la.

Si hem de pensar en el nostre futur per com fem front als reptes del present, hauríem de saber que la gestió de la immigració i els refugiats serà un dels més grans desafiaments de la humanitat. Tal com s’actua i es calla en el present, l’únic que podem pensar és que en el futur viurem una catàstrofe.

Un rerefons racista

L’any 2015, per exemple, hi va haver 1,3 milions de persones que van sol·licitar asil a la UE. Vam sentir a dir de tot, des de “invasió” fins a “crisi migratòria”, passant pel fantasma de “la gran substitució”. Per contra, uns anys després, Europa i els seus ciutadans han acollit quatre milions d’ucraïnesos encantats d’ajudar-los.

Això prova que és possible fer-ho. Per què ho fem amb els d’Ucraïna i no amb els d’Eritrea, Etiòpia, el Sudan, Somàlia i l’Àfrica negra en general? Per què col·laborem amb efectius i diners la repressió i la mort a mans de dictadors, traficants i senyors de la guerra? I per què sembla que ja no ens afecta, ni com a éssers humans? Tant hem aconseguit de deshumanitzar els àrabs i els africans? Si de debò és així, el següent pas pot ser molt greu.