22.11.2018 - 17:00
Ara que fa cinquanta anys del Maig del 68, per tot arreu proliferen exposicions, llibres i obres de teatre que recorden les fites que es van assolir aleshores. Una de les més destacades és ‘Liberxina. Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971‘, que es pot veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) fins al mes d’abril de l’any vinent. Se centra en la producció artística que es va fer al país durant la segona meitat de la dècada dels seixanta del segle XX i que comparteix una sèrie d’ideals, com ara la renovació generacional i la revolució que van esclatar en diversos nuclis internacionals. En definitiva, l’exposició mostra com aquest art es va convertir en un agent de transformació dels valors tradicionals.
Presenta un centenar d’obres de quaranta-un creadors, entre els quals hi ha artistes de disciplines tan diverses com Colita, Equipo Crònica, Amèrica Sánchez, Carles Santos, Antoni Miralda i Xavier Miserachs. Posa en relació les diferents formes d’avantguarda que van coincidir en aquell moment clau: el pop, la nova figuració o la psicodèlia, la desmaterialització de l’art de l’objecte i els primers passos de l’art conceptual. Va ser un moment de replantejament ètic i estètic que es va concretar en un esclat de propostes i opcions artístiques molt diverses, fins i tot divergents. L’art es fusiona amb el còmic, la publicitat, el disseny i la música. Apareix un nou cinema experimental que conviu amb els inicis del videoart i amb els camins oberts per l’escola de cinema de Barcelona. Es formulen llenguatges nous i s’inaugura el paradigma de l’art conceptual.
Aquest període ha patit fins ara una certa indefinició per part de la historiografia, que no sempre l’ha sabut encaixar. És el moment de l’emergència del Pop Art i la Nova Figuració, que superava els posicionaments existencialistes de postguerra per assajar altres formes de resistència en què l’homologació amb els models culturals internacionals és fonamental. Potser contradictori i efímer, l’art d’aquests anys mostra la connexió amb la modernitat internacional lligada als nous paradigmes de llibertat i revolució. Els artistes es mouen entre la militància política i l’individualisme hedonista, entre la reivindicació de la pintura figurativa i les noves pràctiques expandides o immaterials. Pacifisme, revolució sexual, crítica al capitalisme, exploració sense límits de la creativitat individual, són alguns dels reptes fonamentals que manifesten, als quals s’afegeix la resistència al context específic del franquisme.
Francesc Artigau, Robert Llimós i Equipo Crónica utilitzen la figuració amb clara intenció política i crítica amb la societat de consum i amb el poder. La iniciativa d’Estampa Popular reflecteix alguns dels temes conflictius del moment, com és la política exterior dels Estats Units. D’altres s’apropen a les visions de la psicodèlia, com ara Antoni Porta (Evru), o exploren l’art pobre en un camí de renúncia radical, com Antoni Llena. L’anomenat Grup del Maduixer fa experiments fonamentals, com la primera obra de videoart del país, Primera mort (1969). A París, Antoni Miralda, Jaume Xifra, Benet Rossell i Joan Rabascall exploren el llenguatge de la performance i preparen formes de conceptualització on els rituals i el símbols es fan servir de manera desmitificadora i crítica. Una nova generació d’artistes que tenen referents i aspiracions molt diferents de les de la immediata postguerra, la de Dau al Set i l’informalisme.
Aquesta és la primera d’una sèrie d’exposicions del MNAC que es proposen d’investigar fenòmens i marcs temporals concrets amb l’objectiu d’emprendre una lectura analítica de l’art català de la postguerra i la segona avantguarda a Catalunya.
