Els desplaçats de la guerra del Líban cerquen refugi en un lloc improbable: Síria

The Washington Post · Abbie Cheeseman i Suzan Haidamous

Pas fronterer de Masnaa, Líban. Amb la seva filla de tres anys adormida als braços, Fàtima al-Helali no podia imaginar-se què li esperava quan fugia dels incessants atacs aeris israelians al Líban i travessava la frontera cap al país veí de Síria.

Al-Helali i el seu marit tan sols podien estar segurs de dues coses: havien de treure la seva filla del Líban immediatament, i havien de passar tan poc temps com fos possible conduint per Síria, un país devastat per tretze anys de guerra civil.

Síria, que comparteix una llarga frontera amb el Líban, ha servit durant molt de temps com a ruta de trànsit per als libanesos que fugien de les guerres. Però ara el camí és molt diferent de conflictes anteriors: més de set milions de sirians consten com a desplaçats interns a Síria, un país assolat per una crisi econòmica profunda en què hi ha franges de territori que romanen fora del control del govern. En les zones on l’estat encara conserva el poder, les autoritats sirianes governen amb mà de ferro  un dels sistemes polítics més repressius del món, en què la corrupció, la tortura i els reclutaments forçosos són habituals.

Però la situació al Líban s’ha deteriorat tan ràpidament aquestes dues darreres setmanes que, entre el 23 de setembre i abans-d’ahir, més de 374.000 persones han abandonat el país en direcció a Síria. D’aquestes, més de 90.000 són d’origen libanès, segons les autoritats del país.

“Ni tan sols sé què m’hauria de preocupar més, no puc ni pensar-hi fins que no travessem la frontera”, diu el marit de la Fàtima, Khaled al-Helali, mentre la parella fa cua perquè els segellin els passaports.

En declaracions a The Washington Post, libanesos i sirians empesos a fugir del Líban descriuen el pas fronterer com un salvavides que no haurien imaginat d’utilitzar en unes altres circumstàncies, però consideren que val la pena d’arriscar-se a travessar-lo per poder escapar de l’escalada israeliana al país.

Divendres al matí, avions israelians van bombardar el pas, tot al·legant que l’Hesbol·là el fa servir per al contraban d’armes. L’Hesbol·là és aliat del president sirià Baixar al-Assad, i va intervenir a favor seu durant la guerra civil siriana.

La Fàtima i en Khaled confiaven que el seu pas per la frontera fos ràpid. D’allí estant, en Khaled preveia de dur la seva filla a Suècia –on treballa i té la ciutadania–, i la seva dona, que tan sols té passaport libanès, es quedaria amb la seva família a la capital jordana, Amman, fins que poguessin retrobar-se.

El poble on viuen, no gaire lluny de la frontera israeliana, ha estat gairebé un any sota foc constant a mesura que els atacs entre Israel i l’Hesbol·là s’intensificaven. La Fàtima i la seva filla van romandre-hi fins la setmana passada, quan es van traslladar al nord, a la ciutat de Tir, on van tornar a sofrir un atac israelià. Una volta constataren que les zones del país que es podien considerar segures eren com més anava més escasses, van prendre la decisió de fugir cap a Síria.

No han estat pas ells sols, que han pres aquesta decisió, ni de bon tros. A la carretera que duu al pas fronterer s’acumulen cotxes petits en què viatjaven fins a deu persones, amb els sostres farcits d’equipatge. Alguns nens duen bosses de plàstic on carreguen els pocs objectes que els quedaven després dels bombardaments.

Alguns altres se’n van a un país del qual van fugir fa anys, i on no és clar que restin fora de perill. Ahmad, de vint-i-quatre anys, i tres dels seus amics acabaven de rebre els segells de sortida i malden per trobar un autobús o un cotxe que els dugui a l’altre costat de la frontera pel preu més baix possible.

Ahmad, que parla amb la condició que tan sols en diguem el nom de fonts, per motius de seguretat, va abandonar Deir ez-Zor, a l’est de Síria, el 2015, quan la ciutat era assetjada per Estat Islàmic. D’aleshores ençà ha viscut en Dahiyeh, el suburbi del sud de Beirut que Israel ha bombardat repetidament aquestes darreres setmanes. Ara, en tornar, tem que l’obliguin a complir el servei militar obligatori a Síria, una de les principals raons que el van fer fugir en primer lloc.

El perill va seguir l’Ahmad gairebé del moment que va travessar la frontera: va arribar a la capital, Damasc, però va perdre el document d’identitat i va passar la major part dels dies mirant d’evitar els controls policíacs. Diu que vol viatjar a Deir ez-Zor i, després, passar cap a l’Irac. Si no se’n surt, té quinze dies per a presentar-se en un centre de reclutament militar.

“Tinc por”, diu en un missatge de text.

En Khaled i la Fàtima van ser retinguts a la frontera durant hores mentre els oficials sirians els tramitaven la documentació. El conductor que havien contractat se’n va anar i els abandonà a la seva sort fins que un altre va accedir a portar-los –tot i que tan sols fins a Dara’a, una ciutat del sud de Síria on els enfrontaments entre grups armats han causat una crisi de seguretat.

“Molts refugiats arriben sense recursos de cap mena “, explica Rula Amin, portaveu de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats a Síria. “Ni tan sols tenen diners per a un taxi que els porti a la destinació […], en un país on les infrastructures són molt malmeses i l’accés als serveis bàsics és limitat”, continua.

Mentre que la majoria dels libanesos que fugen de la guerra s’allotja a casa d’amics, uns 2.600 han anat a parar a centres de desplaçats a Síria. Però els serveis que ofereixen aquests centres són molt austers, diu Amin. Ara l’ACNUR contribueix a arreglar els vàters i a finançar matalassos i llums solars per als refugiats.

Els treballadors humanitaris a Síria diuen que encara no han vist que hi hagi tensions a causa de l’afluència de refugiats. Però si el conflicte empitjora i entren encara més libanesos al país, la pressió sobre els recursos, ja limitats, de Síria podria fer augmentar les tensions i originar nous episodis de violència.

Al mateix temps, a alguns diplomàtics occidentals els preocupa que l’èxode de sirians del Líban pugui empènyer el govern libanès a continuar amb les deportacions multitudinàries –i il·legals– de refugiats, una volta el pols del conflicte s’assenti.

L’ONU, grups de defensa dels drets humans i experts regionals alerten que molts refugiats sirians que ara viuen al Líban podrien ser detinguts o segrestats si tornessin al seu país d’origen.

Molts sirians fan servir rutes irregulars per a anar del Líban a Síria i, d’aquesta manera, evitar els controls de seguretat, segons que explica Mohammed al-Masri, director de l’Access Center for Human Rights, una organització que fa seguiment de les expulsions de refugiats sirians a mans del govern libanès. Un home que va desertar de l’exèrcit sirià i va tornar al país la setmana passada ha estat detingut i ja no se n’ha sabut res més d’aleshores ençà, diu.

A Masnaa, els conductors asseguren que han transportat il·legalment una gran quantitat de sirians per les muntanyes properes per tan sols 25 dòlars.

Un funcionari fronterer, que parla sota la condició d’anonimat perquè no està autoritzat a fer declaracions a la premsa, treu importància a la preocupació de molts sirians sobre possibles detencions a l’hora de travessar la frontera.

“No us preocupeu per aquesta gent. Les muntanyes són molt grans”, diu el funcionari entre rialles.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb