The Washington Post · Mohamad El Chamaa

Beirut, Líban. Com a gerent d’un dels clubs nocturns més importants de Beirut, Gaelle Irani sol ocupar-se de contractar discjòqueis i fer reserves. Però ara la seva tasca se centra a atendre les quatre-centes persones que han convertit el seu local en un centre improvisat de desplaçats.

Per a ella i per a centenars de milers de persones de tot el Líban, la vida va canviar sobtadament el mes passat, quan el conflicte fronterer entre l’Hesbol·là i Israel, latent de feia mesos, va esdevenir una guerra total. Al voltant d’1,2 milions de persones, aproximadament un 20% de la població, s’han hagut de desplaçar pels atacs aeris israelians incessants i l’avenç de la invasió terrestre.

En ciutats i pobles del sud i de part de l’est del Líban, molts se n’han hagut d’anar de casa immediatament, pràcticament sense la possibilitat de fer planejar res. En els suburbis del sud de Beirut –ara desèrtics–, on l’Hesbol·là mantenia una presència significativa, les famílies fugen dels apartaments amb tot allò que poden carregar. Ara, el fràgil estat libanès fa mans i mànigues per gestionar aquest augment, tan sobtat com exponencial, de refugiats.

El govern ha habilitat 973 refugis a tot el país, que acullen gairebé 180.000 persones, però la majoria ja són al límit de capacitat. Tot i que hi ha famílies que es poden permetre de pagar habitacions d’hotel o llogar apartaments, moltes s’han trobat obligades a ocupar edificis buits o dormir en cotxes i parcs públics.

L’Skybar, al luxós barri costaner de Beirut, no havia pas estat concebut com a refugi per a desplaçats, però quan la gent va començar a aparcar a prop dels locals i a acampar en la vorera, els propietaris es van sentir obligats a donar-los un cop de mà.

“Vam començar amb una setantena de persones i ara som unes 400”, explica Irani. Les dones, els nens i els vells dormen a la nit, explica, i els homes més joves es queden fora. S’ofereixen tres àpats al dia.

Els desplaçats intenten de recrear una semblança de vida ordinària. “Jugarem a fet i amagar”, diu una nena als seus companys, mentre els pares fumen narguil per passar l’estona. En una barberia improvisada, Hamid Assayli, de setanta-un anys, es talla els cabells. Diu que va fugir del sud el 23 de setembre, quan Israel va començar a intensificar els bombardaments.

“A la nostra ciutat ja no hi queda ningú”, explica.

Després de sis hores de camí, diu que va poder arribar a casa del seu fill, en un suburbi del sud de Beirut, però que va haver-ne de fugir el 27 de setembre arran de l’ordre d’evacuació decretada per les forces de defensa d’Israel. Ell i la seva família van acabar a l’aparcament de l’Skybar, on finalment van ser acollits. “No vam poder trobar cap apartament. No n’hi ha cap”, diu. La seva filla, Zainab, que vivia en un altre suburbi del sud, també ha fugit, i no sap si la casa on vivia encara està dreta.

A Beirut i als pobles de muntanya que l’envolten, els anuncis d’apartaments han desaparegut, i els preus s’han disparat. Alguns propietaris han demanat entre sis i dotze mesos de lloguer de bestreta, i alguns altres han exigit que es comprovin els antecedents dels possibles llogaters per a assegurar-se que no són afiliats a l’Hesbol·là.

Voluntaris com ara Najwa Zaydan, de seixanta anys, se centren a ajudar una sola família alhora. Explica que ja va fer una feina semblant durant la darrera guerra el país, l’any 2006, i quan va veure que els enfrontaments s’intensificaven va començar immediatament a reconstruir la seva xarxa de contactes. “Vaig obrir WhatsApp i vaig començar a demanar: ‘Hi ha ningú que sàpiga d’un apartament buit?’ Amb l’ajut d’amics, fins ara ha trobat cases per a trenta-dues famílies, sense pagar lloguer o a preus assequibles”, diu.

Alguns dels desplaçats viuen en apartaments de luxe buits gràcies a l’ajut de grups polítics locals. Segons els investigadors de la Universitat Americana de Beirut, la majoria d’aquests edificis no han estat mai habitats: si antany eren símbols del col·lapse financer del país, ara simbolitzen l’empitjorament progressiu de la crisi de refugiats del país. Sobre les baranes de vidre, les bugades hi pengen mentre els nens juguen en els balcons amples.

En un edifici antic de la zona de Hamra pendent d’enderrocament, els residents expliquen a The Washington Post que una quarantena de persones malviuen amuntegades en cada apartament. Ara tenen electricitat, després de ser connectats a la xarxa elèctrica local, i cada matí hi arriba un camió cisterna, però el subministrament amb prou feines dura un dia. “Com poden acceptar això que ens passa?”, es pregunta una resident, que apel·la a la comunitat internacional. “Com poden predicar sobre els drets humans i alhora fer els ulls grossos a això?”, continua.

Ella i més residents de l’edifici parlen anònimament, per por de repercussions legals. L’advocat Fouad Debs assegura que, tot i que al Líban l’ocupació il·legal sol ser castigada amb sancions civils o penals, les autoritats han de tenir en compte “l’interès superior” i anteposar el benestar dels desplaçats als drets de propietat.

Un portaveu de la policia libanesa diu a The Washington Post que tan sols es desallotjaran els edificis quan es trobin alternatives adequades per als residents. “És una situació delicada, però mirem de resoldre-la”, diu, també anònimament, per a poder tractar afers de seguretat.

Tanmateix, hi ha poques alternatives d’allotjament viables a llarg termini. La majoria dels refugis són escoles públiques reconvertides a corre-cuita pel govern, en què les aules han hagut de convertir-se en allotjaments compartits ben de pressa.

En una escola de Sidó, a quaranta quilòmetres al sud de Beirut, quatre famílies s’allotgen en una sola cambra. Professors i alumnes s’havien preparat per al nou curs; en cada porta hi havia penjades les llistes amb les assignacions de les classes. Diumenge passat, el Ministeri d’Educació libanès va anunciar que les escoles de les zones afectades passarien a fer classes a distància.

Naaime Ali, de setanta-cinc anys, diu que ja s’ha hagut de traslladar dues vegades després de la destrucció de casa seva, al poble d’Aitroun. Incapaç de pagar un lloguer, va anar a parar a un refugi, on diu que la seva única prioritat és poder menjar.

“Això és molt més dur que la guerra del 2006”, lamenta.

Molts refugis s’han negat a acollir ciutadans no libanesos, com ara sirians, molts dels quals van fugir al país durant la guerra al seu país d’origen.

Ahmad Abdul·là, un sirià de trenta-set anys, diu que ell i la seva família van fugir de casa, als suburbis del sud, el 26 de setembre, “sense res a les butxaques”. Després de ser rebutjats en un refugi, es van trobar obligats a dormir al passeig marítim de Beirut. Un parell de dies més tard, es van traslladar a un parc del centre.

“Ens van donar dos matalassos per a dormir, però som una família de cinc membres”, diu Abdul·là. Diumenge passat, els guàrdies de seguretat dels edificis de luxe de la vora els van fer fora del parc, cosa que espantà els fills.

Després de ser expulsats, es van traslladar a un aparcament en què ja malvivien més famílies desplaçades. “On se suposa que hem d’anar?” es pregunta Abdul·là en veu alta. “Ens bombarden les cases”, afegeix.

Susannah George ha contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb