27.02.2024 - 21:40
|
Actualització: 27.02.2024 - 21:44
The Washington Post · Mohàmmad El Chamaa i Suzan Haidamous
Beirut, Líban. Els salaris dels soldats libanesos han baixat tant que molts han hagut d’agafar una segona feina com a conductors d’Uber o aparcadors de cotxes. A internet, s’ha fet una campanya de GoFundMe per a fer costat als serveis d’emergències del país. A la capital, Beirut, un grup de ciutadans enfurismats ha arribat a atacar la seu d’un banc de renom amb focs artificials perquè els permetés d’accedir als seus estalvis.
El Líban ja vivia una crisi econòmica abans de la guerra entre Israel i Gaza: d’ençà del 2019, el producte interior brut (PIB) hi ha baixat d’un 50%, i la pobresa assola ara un 80% de la població.
És per això que una guerra més àmplia, temuda de fa temps al sud del país per les escaramusses entre les forces israelianes i l’Hesbol·là, seria catastròfica per al Líban.
El Líban no és aliè als desastres. El país ha sobreviscut a una guerra civil de quinze anys, com també a un conflicte entre Israel i l’Hesbol·là l’any 2006. Però aquesta vegada, segons que explica Simon Neaime –professor d’economia de la Universitat Americana de Beirut–, entre els libanesos hi impera l’esgotament.
“Avui dia, la situació és totalment diferent. El 2006, durant l’última guerra amb Israel, teníem una economia que funcionava plenament, un sistema bancari funcional que subministrava crèdits al sector privat i contribuïa al creixement, un govern en funcions i un president”, diu Neaime.
Hi ha signes de desintegració pertot arreu. Fa més d’un any que no hi ha president i gairebé dos que no hi ha govern. Per si no n’hi hagués prou, la moneda hi ha perdut més d’un 90% del valor del 2019 ençà.
Els bancs del país, mentrestant, no permeten als clients de retirar els diners íntegrament, un fet que l’agència de qualificació creditícia S&P Global ha qualificat d’impagament selectiu. L’Associació de Bancs de Líban ha dit que les institucions no tenen prou liquiditat per a retornar els diners als clients.
El 7 de gener, els viatgers que passaven per l’aeroport de Beirut van veure com a les pantalles d’arribades i sortides apareixia de sobte un nou missatge adreçat al poderós líder de l’Hesbol·là: “Hasan Nasral·là, no tindràs seguidors si Líban es troba arrossegat a una guerra de la qual seràs responsable.”
El missatge evidenciava el temor profund a la possibilitat que l’enfrontament entre l’Hesbol·là i Israel desemboqués en una nova guerra, i alhora mostrava amb quina facilitat es pot controlar la infrastructura de transports del país.
L’any 2006, explica Neaime, el Líban va rebre ajuda dels països àrabs, particularment de les nacions riques en petroli del golf Pèrsic, per a la reconstrucció després de la guerra. No és el cas avui dia, en què els llaços amb les monarquies del golf són com més va més tibants per l’augment de la projecció regional de l’Hesbol·là.
De fet, un dels únics elements que romanen de la fórmula tradicional de supervivència del Líban són els libanesos, o més aviat els que viuen a l’estranger. Un estudi de l’ONU de l’any passat estimava que les remeses de la diàspora, que de mitjana s’enfilen a 6.500 milions de dòlars l’any, representen més d’un terç del PIB del país.
“Això ha mantingut en marxa l’economia: és la principal font de divises en l’actualitat, a part els magres ingressos del turisme. No exportem gaire, i importem molt”, diu Neaime.
Però si esclata un conflicte en tota regla, assegura, serà molt difícil per a la diàspora libanesa de continuar enviant remeses de l’estranger estant.
Segons Policy Initiative, un centre d’investigació local, els indicadors d’inversió estrangera han anat de baixa d’ençà que va començar la guerra a Gaza, a l’octubre, cosa que reflecteix la manca de confiança dels inversors amb el país. El conflicte també ha perjudicat el sector turístic i l’agricultura, gran part de la qual és al sud del país. El sector, de fet, representa una part important de les exportacions del Líban.
Els serveis públics i els funcionaris s’han endut la pitjor part de la crisi financera del 2019, atès que els salaris que paga el govern han perdut pràcticament tot el valor per la davallada del valor de la moneda. Molts d’aquests serveis, com ara els hospitals i els equips d’emergència, serien crucials en una hipotètica guerra.
“No tenim efectius per a salvar gent d’un esfondrament, per exemple. Ho hem de fer manualment, amb les nostres mans i amb instruments primitius”, diu Hussein Fakeh, cap de la defensa civil al sud del país. “Una possible guerra més àmplia amb Israel afectaria sens dubte les nostres capacitats, ja limitades”, afegeix.
El sistema sanitari libanès, prou sobrecarregat, tampoc no podria fer front a una hipotètica guerra. En un país en què la sanitat havia arribat a ser l’orgull nacional, ara la majoria de la població es veu obligada a cercar tractament en uns hospitals públics que manquen de fons.
Segons Metges Sense Fronteres, creixen els índexs de persones que depenen del tractament de les agències d’ajuda. En les zones frontereres amb Síria, l’organització ha observat un augment d’un 67% en les visites a clíniques privades d’ençà que va començar la crisi financera.
El talent també hi escasseja. Segons Caline Rehayem, coordinadora mèdica de Metges Sense Fronteres al Líban, “amb aquestes crisis superposades, hi ha professionals de la salut, com ara metges i infermeres, han hagut d’abandonar el país”.
“La guerra podria ser devastadora per als serveis mèdics del país, a causa de l’escassetat de personal i la falta de subministraments i equips”, diu Lorda Helow, infermera d’un hospital de Beirut, que explica que cobra un sou de cinc-cents dòlars cada mes que rarament li serveix per a cobrir les despeses de més d’una setmana.
Un altre interrogant obert és l’exèrcit, on com més va més soldats han d’agafar una segona feina per a poder pagar les factures. Els Estats Units han pressionat perquè l’Hesbol·là traslladi les seves tropes lluny de la frontera israeliana per a rebaixar la tensió, però això depèn en gran manera de la fortalesa i la implantació de l’exèrcit libanès a la zona.
L’exèrcit, de fet, ja depèn d’ajut de l’estranger per a pagar, alimentar i tractar els soldats. Tot i que ha rebut més de 3.000 milions de dòlars en concepte d’ajuda del 2006 ençà, les necessitats continuen essent immenses.
Únicament durant l’any passat, els Estats Units va destinar 72 milions de dòlars a finançar el pagament dels salaris de l’exèrcit libanès. Catar, per una altra banda, va oferir 30 milions en combustible. L’estat francès hi ha enviat equips mèdics.
“No podia alimentar la meva família. A l’exèrcit, solia guanyar 1.500 dòlars i, tot d’una, tan sols eren 60 dòlars. Tinc una filla de tan sols dos anys: encara duia bolquers i prenia biberons. De manera que vaig haver de treballar a la nit”, explica un ex-soldat, que diu que fa de soldat de dia i a la nit es dedica a conduir per a Uber. “Ens allistem a l’exèrcit per poder criar els nostres fills, però va arribar un moment en què no podíem permetre’ns-ho”, afegeix.
Fins i tot si la guerra no arriba a esclatar, diu Neaime, el col·lapse econòmic i financer del país continua essent possible. “No s’ha introduït cap reforma d’ençà que va esclatar la crisi financera, el 2019. No s’ha fet res per a fer front a la crisi. L’economia continua en camí del col·lapse total.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
