L’humor i l’horror a les xarxes socials

Hi ha una fórmula atribuïda a un cineasta o altre que diu que comèdia = tragèdia + temps. A Twitter, on el factor temps tendeix a zero, comèdia i tragèdia es donen simultàniament, s’aixafen, es contraprogramen, i així et trobes que, davant la imminència de la invasió d’Ucraïna, entre piulades greus d’última hora i vídeos dels primers civils aterrits, se t’hi intercalen acudits sobre si era més letal Putin o Melendi, graciosíssimes demandes de boicot a l'”ensaladilla” russa, o mems que remetien al “hi ha temps per a dinar sense problema” d’aquell vídeo viral sobre l’erupció a La Palma.

El gran compositor reusenc Joan Magrané ho avançava en una piulada redona: “Després de la primera guerra emesa en directe per la televisió, ara tindrem la primera comentada 24 hores al dia per humoristes del Twitter.” Passats els primers dies, sembla que no s’equivocava de gaire. Sempre hi ha una primera vegada per a tot. Quan esclatava la guerra de Bòsnia, uns pre-universitaris dinàvem abans de tornar a l’institut: en un racó de la granja de menú, els caces militars creuaven les escasses polzades d’un televisor de tub. Tinc present l’impacte, la conversa que allò passés tan a prop nostre, però no recordo –i m’hi vaig fixar– que ningú d’aquell menjador deixés de banda el plat.

No era cap posició nova, qualsevol podria dir-hi que, a l’Alemanya nazi, molts informats havien optat per mirar cap a l’altre costat. Però cada generació es fa a les seues circumstàncies, i el nostre bateig en els conflictes mediatitzats havia estat una mica abans, a la guerra del Golf, amb aquelles pantalles verdes semblants als videojocs. Aleshores, el debat moral girava al voltant que els televidents poguéssim seguir els atacs en directe des del sofà com qui mira Tarda de cine o Gent del barri, o amb la passivitat de qui veia córrer els números del teletext, que on aniríem a parar. Vist en perspectiva, aquells escarafalls fan riure, tenen el punt de tronat dels mites sobre l’invent del ferrocarril, quan vaticinaven que el cos humà no estava preparat per a suportar tanta velocitat.

A tot s’hi acostuma, la persona. Avui tothom té assumit que a sota d’un YouTube d’un rescat de l’Open Arms et pot sortir tranquil·lament un bàner anunciant creuers o un anunci de pijos fent birres mediterràniament; o que mentre llegeixes un article sobre la banalitat més banal potser hauràs de fer scroll en un parell de peticions de signatures contra l’execució d’algú com tu a l’Orient Mitjà: però ja se sap, Google-anuncis no ha estat creat per a solucionar-te els problemes de consciència. En aquest punt de la pel·lícula, figura que ja ets prou grandet per a haver après a compartimentar, a passar de la compassió a la indiferència o de la ràbia a la rialla en, com diu el jovent, zero coma, i que una no interfereixi en l’altra. És el que s’espera d’una personalitat madura a l’era digital.

A les xarxes, que passa tot alhora, aquesta eina adaptativa —aquest interruptor on-off— cada vegada treu més fum. Quan els estímuls ja no només són continus, sinó que se superposen i es barregen i es confonen, l’estat de letargia és gairebé una conseqüència lògica, una qüestió de supervivència. El nostre cervell no pot mantenir l’alerta permanent com quan ens impacta el dolor de prop i ens jurem i perjurem que sempre serem conscients d’aquesta xaronada de valorar les petites coses i els petits moments: si haguéssim d’aplicar el mindfullness a les pantalles —el ser plenament conscients de l’ara i aquí— el cap ens faria un pet.

Segons aquesta seqüència, i arribat el moment, podem suposar que ja es donaven les condicions per a fer un pas més: que els usuaris ja estàvem preparats per a absorbir l’humor i l’horror simultanis a les xarxes, compartint context. No l’humor entre l’horror, que això ja ho teníem superat, sinó l’humor sobre l’horror, o basat en l’horror, o a propòsit de l’horror, sense un mínim coixí temporal per parar el cop. Per què t’hauries d’esperar, tu, usuari sobirà, a publicar aquest mem que t’ha quedat genial amb un obús nuclear? És evidentíssim: quina gràcia tindrà, quan la guerra ja no sigui tema d’actualitat?

No voldria confondre ningú: aquesta peça no parla de límits de l’humor, quina mandra, i encara menys de la llibertat d’expressió, que la donem per descomptada. Parla d’una simple observació des del moment que les xarxes socials s’han convertit, com les llengües, en maneres de veure el món. Que la fam d’immediatesa ha fet miques el temps, com dèiem al començament, però el temps encara ens és necessari a molts, a l’altra banda de les pantalles: per pair el que ens entra pels ulls, per a fer pòsit de la informació, per passar del mode última-hora al mode gracieta-estil-Charlie Hebdo. I ei, que no passa res, és el present que ens toca viure; només volia deixar dit que, a alguns usuaris de xarxes, coses com aquestes encara ens sorprenen, i fer-ho abans que ja no quedi ningú a qui sorprengui res –que ja hi arribarem.