15.01.2017 - 22:00
Si no vaig errat, s’ha parlat relativament poc, a Catalunya, del cas d’aquesta jove estudiant espanyola que s’encara a dos anys i mig de presó per haver penjat a Twitter una sèrie de piulades sobre Luis Carrero Blanco i la seva mort. Potser estem tan curats d’espants que ja costa d’afegir indignació a la indignació i hem assumit col·lectivament que ja només podríem parlar de la justícia espanyola parafrasejant una frase famosa de Blaise Pascal i dir que, talment el cor, la justícia espanyola té les seves raons que la raó ignora.
Les tretze piulades incriminades han estat esborrades. Una d’aquestes, recollida per un diari digital, deia: ‘Kissinger va regalar a Carrero Blanco un tros de lluna. ETA li va pagar el viatge per a anar-hi.’ No diria que sigui de bon gust. Sobretot perquè, quan es parla de la mort violenta de qui va ser president del govern de Franco, s’oblida sovint que, juntament amb ell, també van morir un inspector de policia, José Antonio Bueno Fernández, i un xofer, José Luis Pérez Mogena. Però, sense pretendre entrar en cap argumentari jurídic, i esbossant tan sols lleument el que podria ser un raonament moral i intel·lectual, diria que aquesta inculpació és fora de tot sentit comú. El desembre del 1973, poc després de l’atemptat que va fer volar el cotxe de Carrero Blanco a uns trenta metres d’altura, va néixer espontàniament una nova classe d’humor, que es podria anomenar humor Carrero Blanco –o directament humor Blanco–, com a subgènere de l’humor negre. Recordo la foto d’una pintada que vaig veure quan era estudiant, als anys vuitanta, i que repetia aquell acudit prou famós: ‘Carrero Blanco, campió del món de salt amb perxa, però sense perxa!’ Mal gust? Sí, és clar, però la justícia, en principi, no té competències sobre el mal gust.
En realitat, es podria publicar un llibre sencer que recollís les obres d’art (impressionant pintura mural d’Escif a la plaça del Tossal de València), les pintades, els acudits i els muntatges fotogràfics que evoquen o es burlen d’allò que va ser un dels assassinats polítics més espectaculars del segle XX. Un assassinat que amb tota evidència va ser viscut com un exutori col·lectiu per una part de l’opinió pública, no només per la importància política de qui va ser assassinat, sinó també per la manera com ETA va preparar i dur a terme l’atemptat i també, encara que cruelment, per l’excepcional aspecte visual de l’atemptat mateix. Aquella mort, és clar, no va donar lloc a tantes clandestines celebracions com la de Franco, però també, per aquella mort, es van obrir ampolles de xampany. És un fet històric al qual no es pot canviar res, ni amb la instrumentalització de la dignitat dels familiars de les víctimes com a arma jurídica de repressió.
A més, un gran nombre d’historiadors i d’analistes polítics han explicat com la mort del número dos del règim franquista havia estat objectivament útil al restabliment efectiu de la democràcia. No m’han calgut ni tres minuts per a trobar dues citacions que van en aquest sentit, tan sols teclejant ‘Assassinat de Carrero Blanco’ a Google. Són prou interessants i van ser escrites per persones gens sospitoses de sentir simpatia per ETA. De Juan Luis Cebrián: «Molts demòcrates, enemics de la violència i del terrorisme etarra, no tenien un altre remei que reconèixer –amb cura, no fos cas que els confonguessin– que, fet i fet, els magnicides havien complert un destí històric i la seva acció havia liquidat qualsevol possibilitat de continuisme franquista» (La agonia del franquismo, 1995). De Charles Powell: «La popularitat d’ETA entre l’opinió antifranquista va aconseguir el seu punt culminant el 1973 amb l’assassinat de l’almirall Carrero Blanco» (España en democracia, 2002). Aquests i tants altres autors van fer, amb aquestes declaracions, apologia del terrorisme? Reproduir-les avui és fer cap mena d’apologia del terrorisme? Penjar un fotomuntatge a internet en què Carrero Blanco, des del seu cotxe enlairat allà tan amunt diu, en referència a ET: ‘Me’n torno a casa!’, és fer cap mena d’apologia del terrorisme? I com s’ha d’interpretar el fet mateix que el cotxe en què es trobava Carrero Blanco (un Dodge 37000 GT, no blindat, que havia estat elegit cotxe de l’any 1971 per la premsa espanyola) sigui exposat al Museu de l’Automòbil de Torrejon de Ardoz? Pot ser, és clar, com a homenatge a la víctima; pot ser una publicitat gratuïta de la marca Dodge (el parabrisa posterior va romandre intacte malgrat l’explosió, l’enlairament i la caiguda); pot ser una forma de propaganda dels qui van cometre l’atemptat. O totes tres coses alhora. I si quaranta-tres anys després dels fets tot d’una ja no es pot fer humor, és a dir, opinar, sobre les raons i les conseqüències d’un atemptat, quan se’n podrà fer? On són els límits? Si m’inventés un acudit, divertit i de mal gust, sobre l’assassinat del general Prim, que va passar el 1870, també podria ser acusat d’apologia del terrorisme? Fet i fet, ja veig que seria prudent, abans d’atrevir-m’hi, que llegís detingudament els articles de llei pertinents. Però quina classe de democràcia obliga un ciutadà a llegir articles de llei abans d’amollar una broma sobre un fet vell de gairebé cent cinquanta anys?
El pitjor de tot, però, potser és que el 2017 pugui ser un delicte fer acudits sobre un crim que va ser amnistiat el 1977. Perquè això significa que l’autora dels acudits penjats a Twitter corre avui més riscos judicials fent broma sobre la mort de Carrero Blanco que els assassins de Carrero Blanco. La qual cosa semblaria demostrar que la justícia espanyola va perdent el nord de les normes bàsiques que garanteixen la llibertat d’expressió. Però això, oh lectors de Vilaweb, em fa l’efecte que ja ho sabeu.
