L’Hotel Palace recorda César Ritz, l’hoteler suís que li va donar el primer nom

El 26 d’octubre de 1918 morí a Küssnacht am Rigi, a la riba del llac dels Quatre Cantons, prop de Lucerna, un hoteler de llegenda. En el moment del seu traspàs, feia anys que estava retirat, tenia la salut deteriorada, esgotat després d’anys de servei. Una crisi nerviosa tot preparant l’arribada del rei d’Anglaterra li havia causat una neurosi depressiva de la qual no es refeu. Però el seu nom –i, especialment, el cognom– anà associat per sempre més al luxe i refinament en els moderns establiments hotelers. Havia mort la persona, però es mantenia la llegenda de César Ritz. Nascut el 23 de febrer de 1850, enguany fa cent setanta-cinc anys, a Niederwald, al cantó de Valais, Cäsar Johann Ritz era el tretzè fill d’una família de masovers. Tot i la migradesa familiar, una certa aptitud pels estudis va portar els pares a enviar-lo com a pensionat a l’internat de la Companyia de Jesús a Sion, on va perfeccionar l’alemany –la seva llengua materna era el dialecte suís alemany–, francès i anglès, i d’on va sortir aviat per aprendre un ofici a l’Hotel Couronnes et Poste de Brig. Paradoxalment, d’aquella primera experiència el van acomiadar pronosticant que aquell no seria mai el seu ofici. Desenganyat, va tornar amb els jesuïtes, on va atendre el menjador i feia de sagristà. Quan me’n torni a anar, serà per esdevenir “l’hoteler dels reis i el rei dels hotelers”. La primera parada, París, on va aprendre l’ofici, pujant tots els graons, fins a esdevenir maître d’hotel, coneixent les grans personalitats de l’època del Segon Imperi, i havent de servir plats elaborats amb els animals del Zoo de París durant el setge de la ciutat.

La forja d’un hoteler

El seu prestigi, després d’haver corregut la seca i la meca, el portà a dirigir el Gran Hotel Nacional de Lucerna, a la seva Suïssa natal, que convertí en una escola de l’ofici de l’hoteleria de luxe, que braç a braç amb el seu amic i còmplice Auguste Escoffier portaren a l’Olimp. Entre Lucerna i Mònegue, Ritz refinà la idea que el client sempre té raó, combinada amb la necessitat de ser atent sense ser servil ni presumptuós. Tots dos serien els responsables de tirar endavant l’hotel Savoy, on l’un en la gestió i l’altre a la cuina, revolucionarien l’ofici i els estils dels establiments de luxe, adoptant novetats i formes de treballar que els van sobreviure i que encara avui són una referència. Tot i que van acabar sortint-ne per la porta de servei, tot era a punt perquè l’hostaler suís es convertís en empresari. En això també va ser visionari, perquè va partir de la visió Antic Règim, que veia en l’hostaleria la continuïtat dels servents a la modernitat d’una professió amb tots els ets i uts. I, roda al món i torna al Born, l’any 1898 el primer hotel amb el seu nom fou a París, a la plaça Vendôme. A partir d’allà, Ritz anà obrint nous establiments, que asseguraven el prestigi internacional, amb habitacions amb cambra de bany pròpia, llum elèctrica i telèfon. Tota una novetat per a l’època. Ritz va esdevenir el símbol de la Belle Époque.

En aquesta constel·lació hotelera, Barcelona també s’hi va voler fer un forat. Va ser el polític i financer Francesc Cambó –que, amb un gran do de gents internacional, es movia com peix a l’aigua entre els seus homòlegs d’arreu– qui va convèncer el vell Ritz que aquella ciutat que no era capital d’un estat però tenia vocació de gran ciutat europea es mereixia un hotel de la seva categoria. D’ençà del 1913 que es treballava en l’anomenada Exposició d’Indústries Elèctriques, menada pels dirigents de la Lliga i que la Mancomunitat va fer seva, com un gran esdeveniment per a la ciutat en la línia del que havia estat l’Exposició del 1888, que havia transformat aquell poble entre Collserola i la mar en una de les grans urbs de la Mediterrània. I, per aconseguir de ser allò que aquells homes somniaven, hi faltava un hotel de cinc estrelles com els que Cambó coneixia dels seus viatges a París o Madrid. Un hotel Ritz.

L’hotel més emblemàtic de la ciutat

Des que es va construir fins avui, l’hotel que avui s’anomena Palace, al xamfrà de la Gran Via de les Corts Catalanes i Roger de Llúria, ha estat un dels testimonis de la història de la ciutat. L’establiment s’alçà on hi havia hagut el Teatre Calvo-Vico i fou construït, segons el projecte de l’arquitecte maresmenc Eduard Ferrés i Puig —l’home que havia alçat el Palace de Madrid—, mentre l’incendi d’Europa era a les brases i a Barcelona es matava pels carrers. Com escrivia la Veu de Catalunya, poc abans de la inauguració: “Els hotels moderns no han de consistir en un nombre major o menor d’habitacions, ben moblades i confortables, i una cuina que satisfaci el gust dels més refinats gurmets; els hotels moderns han de reunir altres elements, han de tenir altres atraccions per a fer agradable l’estada dels forasters i retenir-los per una llarga permanència. Els grans hotels de Suïssa, l’Heliòpolis Palace Hotel del Caire, i molts altres que no cal esmentar ara, ens diuen que l’hotel modern, per si sol ja constitueix un brillant focus de vida de societat, amb la qual s’obté que els que l’habiten hi tinguin múltiples distraccions sense haver de passar-ne el portal. El contrast constant de viatgers, de diferents països i costums, amb els quals es conviu durant les hores de menjar, del te o durant les festes de beneficència que a l’hotel s’hi organitzen (balls, conferències, etc.) és un variat espectacle per als seus hostes. Per a l’element local també té gran atracció perquè hi acuden persones d’altres països, amb el tracte de les quals s’estimula el bon gust en el vestir, en el menjar i en tots els altres ordres de la vida de societat. L’hotel modern és un nou i poderós element de vida per a la ciutat.”

I, tot i que una vaga de cuiners, un sabotatge a les canonades i la situació tensa general van impedir que es fes una inauguració oficial com a tal, prevista el 22 d’octubre de 1919 –a finals d’any, els diaris també van parlar d’una bomba, o d’un petard, que esclatà prop d’una de les finestres–, a fe de Déu que ha estat des de fa més d’un segle un element de vida per a la ciutat: seu del Conferentia Club, presidit per Isabel Llorach, i amb l’assessorament diligent de Carles Soldevila; residència oficial del president Francesc Macià mentre agençaven la Casa dels Canonges; Hotel Gastronòmic Núm. 1 col·lectivitzat l’any 1936; racó predilecte per a l’ostentació dels nou-rics de postguerra, com Julio Muñoz Ramonet –que l’acabà comprant com un trofeu més del seu voraç imperi–, i de discreció per als espies, mentre hi tocava el violí Bernard Hilda, agent al servei dels aliats juntament amb l’empresari Albert Puig Palau; escenari de desfilades de moda i de lliurament de premis, com el Nadal o el Josep Pla; estatge predilecte a la ciutat per a hostes com Salvador Dalí, i última llar de Xavier Cugat; descans habitual d’artistes internacionals, com Josephine Baker o Roonie Wood, entre moltes altres confidències que guarden les seves parets i els seus treballadors diligents i discrets… Fins i tot alguns hi hem passat la nit de noces, però això ja és tota una altra història, que César Ritz ni s’imaginaria, perquè morí abans que s’obrís al públic, amb motiu d’un viatge dels reis d’Espanya, Alfons XIII i Victòria Eugènia a la ciutat.

Un menú clàssic per fer honor a monsieur Ritz

De tota manera, l’establiment de cinc estrelles Gran Luxe, avui amb 120 habitacions i una suite dedicada a César Ritz, no ha volgut passar per alt la data de naixement de l’home que va posar les bases del seu prestigi actual, amb un menú especial al seu restaurant Amar, dirigit pel xef Rafa Zafra, que homenatja la gran cuina escofferiana amb plats emblemàtics renovats, com la tartaleta de cabra de mar, el còctel de gambes amb salsa rosa, el lluç del pinxo au beurre blanc –cuinat amb mantega, parmesà i xampany– i caviar i, per acabar, un filet Rossini generós en foie i tòfona, que faria xalar el compositor del Barber de Sevilla, tot plegat acabat amb soufflé de xocolata i petit fours que no faltin a taula. Del 2022 ençà, el xef d’origen andalús però arrelat a Catalunya, que va convertir el seu Estimar del carrer de Sant Antoni dels Sombrerers, al Born, en una referència del peix i marisc a la ciutat, és el responsable de l’espai més gastronòmic de l’hotel, en una determinació per la gastronomia d’alt nivell que dóna continuïtat al pas per la casa de Romain Fornell, qui hi va obrir el seu Caelis. Allà hi van menjar Bruce Springsteen, Barack Obama i Steven Spielberg en la seva sonada visita a la ciutat, amb motiu del concert del primer, i l’experiència continua imposant per a tot allò que té a veure amb l’atenció professionalíssima, la qualitat dels productes i la reverència a la història pròpia.

El poeta Blai Bonet recordava aquesta impressió als seus dietaris una vegada en què va anar a escoltar el futur Nobel espanyol Vicente Aleixandre recitar els seus poemes: “Entràvem a l’hotel Ritz. Al saló de ball tocaven un moderato cantabile agradable. Jo escoltava les meves passes damunt les catifes de colors vivíssims, escarlates i verds. Les meves passes eren tan silencioses com la meva figura en els miralls de les parets. Damunt les taules dels salons, els rams de roses, de clavells, de zínnies, de calèndules, eren oberts, sense lluir, en el seu lloc, comunicatius i en silenci, com una imatge estricta de tota l’elegància.” Llàstima que ni en el més grotesc dels malsons, l’autor Del mar s’hauria imaginat que entrar a menjar amb la gorra de beisbol –popularitzada pels mascles alfa de la política nord-americana– posada s’acabaria imposant com a senyal d’estatus entre els visitants estrangers. Si no fos per això, tot seria com els bons temps de monsieur César.