03.06.2023 - 21:40
El detectiu Philip Marlowe és un dels investigadors més famosos de la ficció i ha tingut diverses adaptacions al cinema. La darrera és Marlowe, de Neal Jordan, amb el seu compatriota Liam Neeson en el paper del personatge creat per Raymond Chandler. El desafiament principal del realitzador –guanyador de l’Oscar per Joc de llàgrimes– ha estat aconseguir de reviure l’època daurada de Hollywood, en una ciutat de Los Angeles que ha perdut completament la memòria i no té res a veure amb allò que era als anys trenta. Buscant espais que evoquessin aquella Califòrnia d’abans de la Segona Guerra Mundial, va traslladar el rodatge a Catalunya i va anar a parar a un hotel inaugurat precisament ara fa noranta-un anys, en plena República espanyola: l’Hostal de la Gavina. Un establiment que té la insòlita tossuderia de mantenir-se impertèrrit al pas del temps, dipositari de l’essència d’una època i on cada detall compta. Fins i tot que una gavina saludi amb el seu xisclet, en arribar-hi deixant enrere la tempesta, una vegada passada la tanca que limita l’exclusiva urbanització de S’Agaró.
El naixement de S’Agaró
La història és coneguda. Tot comença fa gairebé cent anys. El dia de Sant Jaume de 1924, la família Ensesa inaugura la seva nova casa d’estiueig en uns terrenys que, fins fa no gaires anys, eren mancats de qualsevol valor. No han passat gaires dècades que a la veïna platja de Sant Pol, al terme municipal de Sant Feliu de Guíxols, els ganxons hi enterraven les cavalleries i més animals morts. Els terrenys d’aquella casa fundacional, entre Sant Pol i la platja de la Conca, els havia adquirit l’industrial fariner Josep Ensesa i Pujadas, segons que explica la llegenda –una de tantes d’aquest racó mític– com a pagament del deute d’un forner de Sant Feliu. El seu fill, Josep Ensesa i Gubert, encarregaria a l’arquitecte Rafael Masó la construcció d’aquella casa que els pescadors de la zona batejarien com a Senya Blanca. Plegats, somniarien en gran fins a crear, al voltant d’aquell primer xalet, una autèntica ciutat-jardí sincronitzada amb els corrents urbanístics moderns i amb el noucentisme civilitzatori que tots dos prohoms compartien. Una mena d’urbanització de baixa intensitat i integrada amb el paisatge que, malauradament, contrasta amb la majoria de la costa del país. Ensesa, impulsor de tantes coses, seria l’encarregat de batejar aquell somni en referència al torrent que separa Sant Feliu de Castell d’Aro, i que desembocava a la mar en aquella zona. La riera de Segueró passava a ser S’Agaró, un nom cridat a fer història.
“Mirant avui, al S’Agaró actual ens sorprèn la Gavina com l’obra d’un artista integral; la mateixa admiració que ens provoquen les sales i les cambres, que el hall o la bona cuina.” Ho escrivia l’escriptor Josep Pla a la Revista de S’Agaró, amb motiu del cinquanta aniversari d’aquell establiment hoteler que s’havia inaugurat el 2 de gener de 1932, amb un homenatge al guanyador del premi Crexells, l’escriptor gironí Prudenci Bertrana. Els primers clients arribarien al març. El preu, vint-i-cinc pessetes la pensió completa en un establiment de solament onze cambres. L’any següent, augmentarien a seixanta i acollirien polítics, com ara els presidents Francesc Macià i Lluís Companys, artistes, com ara Josep Maria Sert i Margarida Xirgu, o intel·lectuals, com ara Pompeu Fabra, Josep Maria de Sagarra i Eugeni d’Ors.
La revista naixeria tres anys després, com una més de les creacions de Josep Ensesa, que aviat va demostrar una gran visió pel que avui anomenaríem màrqueting. De fet, el fitxatge de Pla, que ja escriu un primer article el 1936, seria un bon negoci. A la vellesa, l’escriptor es refugiava del fred hivernal del vetust mas de Llofriu a la magnífica habitació –la 113-14– que Ensesa li oferia. En canvi, Pla va ser un dels millors amics i propagandistes de l’hotel. A la seva Guia de la Costa Brava, titlla l’hostal com “de primer ordre, un dels millors de Catalunya i avançat del turisme internacional en aquesta costa”. La Gavina, a més, es convertirà en el lloc de retrobada i reconciliació amb el seu gran amic, el periodista Eugeni Xammar, que, com a bon gurmet, tampoc no escatimava elogis a l’hotel: “Amb l’Hotel de San Domenico de Taormina i el Villa d’Este a Cernobbio, llac de Cuomo, un dels tres millors hotels d’Europa en el gènere del turisme.”
L’únic cinc estrelles gran luxe de Catalunya
Avui, l’Hostal de la Gavina, amb setanta-quatre habitacions, és l’únic hotel de cinc estrelles gran luxe de Catalunya, membre d’ençà del 1962 de The Leading Hotels of the World, i un dels seus salons ret homenatge a l’hotel llombard amb què el comparava Xammar. En mans de Júlia, Virgínia, Carina i Josep Ensesa i Viñas, néts del seu fundador, el dirigeix Albert Depau, un professional forjat en establiments de renom, com ara els hotels Juan Carlos I i Arts, de Barcelona. Tot i que aquests darrers anys i amb una despesa de cinc milions d’euros, l’hostal ha reformat del tot les seves instal·lacions, podem continuar percebent l’essència que li va donar el seu fundador, i l’eclecticisme de la seva decoració, en què es combinen tapissos del segle XVIII, ceràmica catalana, escultures dels anys trenta i gerros de Sèvres. Un ambient que no s’ha deixat portar per les modes minimalistes i els darrers crits del disseny, i que és tant de sempre com els clients que any rere any hi tornen fidels, tal com ens explica Depau. Des del retrat amb què el va immortalitzar el pintor Revello del Toro, el fundador continua pendent que res canviï. Les habitacions, cap ni una igual que l’altra, s’obren cap al jardí mediterrani, amb els pins que ens porten la remor i l’olor de la mar i conviden a resseguir el camí de ronda que passa just per sota la gran loggia de Senya Blanca, obra de l’arquitecte Francesc Folguera, que va substituir Masó quan es va morir l’any 1935.
En l’opció per no restar enrere, també s’ha renovat l’oferta gastronòmica de l’hotel, confiada al xef occità Romain Fornell, establert de fa dècades a Catalunya. És el responsable de la carta del restaurant Candelight, obert als anys seixanta i batejat amb un nom anglès, com la major part del públic que en aquella època cercava a la Mediterrània un hivern més benigne que no pas a les illes britàniques. Òbviament, encara avui, hi podem sopar a la llum de les espelmes, i ens hi ofereixen un menú degustació d’aires afrancesats, que serveix el jove cuiner Oriol Fernández, amb el veterà Paco Cornejo –amb anys de servei al Celler de Can Roca– a la sala, acompanyat del sommelier Florian David. A la platja de Sant Pol, arran de sorra, la Taverna del Mar permet de situar-se en els anys fundacionals, quan els primers turistes hi arribaven atrets pels banys de mar. Les casetes de colors, en una platja encara buida, conviden a posar-nos el vestit de bany a la moda de la Belle Époque. A l’interior, l’oferta gastronòmica, eminentment marinera, és a càrrec de Josep Muniesa –ex-xef del Via Veneto– i el jove director Jaume Solé. Aquí no hi ha carro de formatges ni de postres, sinó que ens ofereixen un carro de peix de quilòmetre zero, arribat de la llotja de Sant Feliu de Guíxols.
L’associació amb els noms més destacats de la restauració del país també s’estén a la cocteleria, assessorada per Javier de las Muelas, propietari del Dry Martini, i que hom pot degustar a la Terrassa Garbí o al Bar el Barco. Amb un combinat a la mà, encara som capaços d’evocar l’època en què la Gavina es va convertir en l’epicentre del desembarcament de Hollywood a la costa catalana a la dècada dels cinquanta, quan a partir de la reforma en profunditat del 1953 tornava a ressorgir després del parèntesi de la postguerra.
No debades, va ser en aquella cocteleria on l’engelosit Frank Sinatra va clavar una plantofada a Ava Gardner, quan va descobrir que l’actriu, després d’una nit de festa i alcohol, se n’havia anat al llit amb Màrius Cabré, amb qui hi rodava Pandora i l’holandès errant. També són sucoses les anècdotes que hi va deixar Liz Taylor, que hi va enregistrar I de sobte, l’últim estiu, o Orson Wells, que hi va filmar Mr. Arkadin. Una llarga llista d’estrelles –John Wayne, Sean Connery, Jack Nicholson, Bogart i Lauren Bacall, Peter Sellers…– que formen part de la llegenda de l’hotel. Als anys vuitanta va acollir un altre rodatge ben especial: el de la sèrie Tres estrelles, del Tricicle, que acabava cada capítol amb una persecució i amb les factures pendents a la mà del director fictici (Carles Sans). Avui, podria ser perfectament l’escenari d’una nova temporada de White Lotus. Si el Sant Domenico de Taormina, l’altre hotel amb què el comparava Xammar, ho ha aconseguit, per què no la Gavina?, somia Depau, el director (de debò).
Quan l’economia de guerra es va salvar a la Gavina
No és cap film, ni cap sèrie de Netflix. El diumenge 19 de juliol de 1936, tot era a punt per a la inauguració de la Taverna del Mar. Però la guerra va trencar aquell estiu de jazz, còctels i festes. L’hostal va quedar en mans de la Generalitat, i, justament, seria l’escenari d’una reunió transcendental, el 2 de gener de 1937, cinc anys després, dia per dia, de la seva inauguració oficial. Presidits pel conseller primer de la Generalitat, Josep Tarradellas, un grup de juristes, economistes i tècnics, com ara Josep Alzina, Josep Maria Pi Sunyer i els joves Lluc Bertran i Joan Sardà Dexeus –futur cervell del pla d’estabilització–, redactarien els coneguts com a Decrets de S’Agaró o Pla Tarradellas, cinquanta-vuit decrets i ordres promulgats enmig d’una guerra, que posaven en solfa les finances de la Generalitat, regulaven les apropiacions i el règim municipal, entre més qüestions.
Tarradellas, que havia ajudat a marxar a l’exili els Ensesa, tornaria a la Gavina l’any 1978, on saludaria emocionat el seu amfitrió. Josep Ensesa, que havia militat a la Lliga i havia estat accionista i membre del consell d’administració del diari republicà la Publicitat, i havia vist com els franquistes li obrien un expedient de responsabilitats polítiques, fidel a les seves conviccions catalanistes, va aconseguir de mantenir sempre el mateix nom a l’hotel, convencent les autoritats que una gavina no era ben bé el mateix que una gaviota, contra l’obligada oficialitat dels noms dels establiments en castellà. Tampoc no va canviar mai l’entranyable hostal per hotel. Això també forma part del mite de S’Agaró.
