L’Horta a través dels seus noms

L’Horta de València és un paisatge cultural –una creació humana– fruit i testimoni de l’activitat agrícola dels valencians al llarg dels últims mil anys. No obstant això, el creixement urbanístic descontrolat de València i el seu entorn a partir de la dècada de 1960 n’ha provocat la progressiva reducció i ha degradat considerablement el paisatge hortícola. El futur del que resta de l’horta de València és ben incert per la falta de protecció institucional davant l’especulació urbanística i de relleu generacional entre els llauradors.

Un dels elements patrimonials millor preservats de l’Horta de València és la toponímia, a causa del caràcter arcaïtzant propi del llenguatge dels noms de lloc. En les pròximes pàgines mostrem una anàlisi toponímica dels nuclis urbans de l’Horta, on el paisatge rural desaparegué fa ja dècades o segles, per tal de reconstruir-lo mentalment.

Toponímia i paisatge

El Conveni Europeu del Paisatge (Consell d’Europa, 2000) defineix el paisatge com qualsevol part del territori, tal com és percebuda per les poblacions, el caràcter del qual resulta de l’acció dels factors naturals i humans i de les seues interrela­cions. En aquest sentit, són interessants les relacions que s’estableixen entre paisatge i memòria, una noció que, tal com explica el geògraf xilè Claudio Tesser (2000), correspon a l’espai del record, de les vivències i dels afectes, és a dir, a l’espai on s’ha forjat la història d’un lloc. Entre les principals evidències patrimonials per a rescatar la memòria d’un paisatge ancestral es troba la toponímia.

La toponímia és una disciplina de síntesi on convergeixen diferents camps de coneixement que in­ter­ac­tuen de manera complementària. El geògraf nord-americà Carl O. Sauer (1956) considerava que els topònims són la quarta dimensió de la geografia –l’expressió del temps–, perquè estudiar-los contribueix a la reconstrucció dels paisatges històrics. En aquest sentit, Pascual Riesco (2010) afirma que l’anàlisi diacrònica dels noms de lloc és la forma de comprendre i recuperar mentalment l’evolució d’un paisatge secular ja desaparegut.

La major part dels estudis toponímics tradicionals se centren en la recol·lecció de noms de lloc i a donar detalls sobre el seu origen historicolingüístic i semàntic, que ens ajuden a reconstituir paisatges desapareguts.

Els noms de l’Horta

Entre els topònims de nuclis urbans de la ciutat i l’Horta de València cal destacar tres grups pel que fa a l’origen historicolingüístic. El primer grup el componen aquells que provenen del llatí i del llatí tardà, formats entre el segle II aC, moment de la conquesta romana, i els segles VIII-XI, en què la llengua llatina entra en declivi i acaba desapareixent, substituïda per l’àrab. El segon grup el componen els topònims aràbics, creats a partir del segle VIII i fins al segle XIII. El tercer grup és el de topònims en valencià, creats des del segle XIII ençà. Per l’origen temàtic dels topònims també podem distingir diversos grups, que analitzem tot seguit.

El valor de la toponímia en la defensa del paisatge

L’estudi toponímic dels nuclis habitats de l’Horta de València, on el paisatge hortícola és desaparegut des de fa dècades o segles, ens mostra que en el passat hi predominava un agrosistema hidràulic, basat en l’aprofitament de les aigües del Túria, que fou la principal font de riquesa de la comarca fins a la primeria del segle XX. Darrere de la críptica toponímia de l’Horta s’oculta una riquesa patrimonial i paisatgística desapareguda que forma part de la identitat comarcal. Donant a conèixer el significat dels topònims urbans principals de l’Horta propiciem que la ciutadania sàpia que allà on hui hi ha el seu habitatge, en el passat hi va haver un paisatge agrari excepcional basat en una tradició mil·lenària d’aprofitament de l’aigua. Els urbanites que hui poblen l’Horta –desconeixedors del seu espai local immediat– tenen l’oportunitat de descobrir-ne la riquesa patrimonial toponímica i el paisatge perdut que s’hi oculta i, d’aquesta manera, valorar més tant allò que sobreviu d’horta com la tasca que duen a terme els llauradors de hui dia per a preservar-la. La conservació de l’horta no és un fet aliè als habitants de la comarca: contribueix a millorar-ne la qualitat de vida des del punt de vista ambiental, econòmic, cultural i identitari.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Joan Carles Membrado.

Què és Mètode?