L'(H)original acaba un cicle: Ferran Garcia passa el relleu a tres joves poetesses i presenta el seu llibre ‘Most de mots’

Avui serà un dia especial a l'(H)original, que ara es diu La Rubia, però que continua programant poesia a l’obrador, cada dimecres, a dos quarts de nou del vespre. L’escultor Ferran Garcia, un dels qui ha fet possible el fenomen poètic de l'(H)original durant aquests divuit anys d’existència, deixa de programar i coordinar l’espai. Ell plega, però de moment la continuïtat és assegurada. Prenen el relleu de la programació tres poetesses joves: Maria Sevilla, Raquel Santanera i Laia Carbonell.

Ferran Garcia explica: ‘L’activitat poètica diria que no perilla, tot i el canvi de propietari. Però ara les tres poetesses que prenen el relleu han d’aterrar i han de veure com s’hi relacionen. Vaig pensar en elles d’una manera natural: calia que fos més d’una persona que assumís la programació, perquè no fos tan feixuc, i vaig veure que elles s’entenien bé, feien coses juntes. Són actives poèticament i connectades amb la generació de poetes més actual.’ I continua: ‘Al principi, quan els ho vaig proposar, les vaig sorprendre, però de seguida van encarar el desafiament amb molta il·lusió. I em consta que ja programen actes.’

Ferran Garcia no únicament se’n va amb el relleu lligat, sinó amb la presentació del llibre de poesia visual que acaba de publicar a Labreu Edicions, Most de mots, dins la col·lecció ‘Alabatre’. Most de mots conté els seus collages visuals i lingüístics, que els habituals de l'(H)original reconeixeran, perquè una part els ha anat utilitzant per als cartells que han anunciat cada setmana els poetes que pujaven a l’escenari de l'(H)original. A més, el llibre conté un pròleg en vers escrit per Josep Pedrals, poeta amb qui va fer tàndem durant gairebé quinze anys, per aixecar la programació.

L’artista presentarà el llibre acompanyat de Josep Pedrals i de l’escriptor i enigmista Màrius Serra. Què passarà aquest vespre? Caldrà viure-ho. De moment, Ferran Garcia ens diu que va acabant d’enllestir el ‘discurs a la nació’ que li toca de fer, aquesta vegada a ell. I no amaga que això el fa estar molt nerviós, ‘perquè a mi m’agrada molt estar a segona fila’.

Perquè Ferran Garcia és una persona discreta, que s’estima més d’estar en segon terme, pencant. No vol fer-se veure, fa poc soroll. Però ha estat essencial en el projecte. Ell ha donat continuïtat a la poesia en aquest espai, que durant més d’una dècada ha estat l’únic que ha tingut una programació estable de poesia en tot Barcelona. I aquesta continuïtat ha permès no solament que els poetes hagin pogut dir els seus poemes, sinó també que la gent s’hagi trobat i s’hagi conegut, que hagin nascut projectes editorials com el de Labreu o el segell AdiA impulsat per Pau Vadell. També ha estat gràcies a un personatge de referència: el poeta i docent Francesc Garriga, que, tot i la distància d’edat amb els poetes joves, hi va anar cada dimecres fins que es va morir. Com així mateix els artistes i poetes de l’avantguarda històrica Carles Hac Mor i Benet Rossell, també desapareguts. A l'(H)original es va gestar l’antologia Pedra foguera, impulsada pels autoanomenats ‘incontinents eufòrics’, els mallorquins Jaume C. Pons Alorda, Pau Vadell i Joan Tomàs.

Ferran Garcia explica que, de fet, ell ja hi era abans que l'(H)original fos l'(H)original: ‘Abans de convertir-se en un restaurant, el local era una botiga de terrissa i antiguitats que portava un bon amic, en Manel Pérez, i ja aleshores li donava un cop de mà. També havia fet alguna exposició de les meves escultures. Érem còmplices, ens coneixíem d’ençà que érem petits. I quan va decidir de transformar la botiga en un bar, jo el vaig ajudar amb la decoració. Al principi va ser la Meritxell Cucurella qui va impulsar la programació de poesia i ja m’hi vaig posar jo també. En Pedrals corria per allà i quan la Meritxell va deixar de programar, va entrar-hi ell. Perquè l'(H)original de seguida es va convertir en un bar de poetes, en un bar-llibreria amb activitat poètica. I amb en Pedrals vam sintonitzar de seguida. Tot i la diferència d’edat, compartim interessos i tendències artístiques.’

L'(H)original de la primera dècada del segle XXI ha estat determinant per a la poesia catalana més contemporània. ‘És clar, no hi havia un espai estable per a la poesia, que aplegués una generació de poetes joves, però es veia clar que havia de sortir. I en Pedrals va ser la peça clau: coneix tothom i s’avé amb tothom. Jo feia una feina de formiga, ell feia venir els poetes. Érem complementaris. I la gent va anar venint i es va convertir en un lloc de trobada. Vam viure moments de gran efervescència.’ És l’època que reflecteix el llibre Generació (H)original.

Sobre ‘Most de mots’

Most de mots és un llibre singular per a la col·lecció ‘Alabatre’, que per primera vegada publica poesia visual. De fet, és difícil de classificar, perquè combina el joc visual amb el joc lingüístic: ‘Vaig començar fent dos treballs paral·lels. Per una banda, havia recollit imatges d’enciclopèdies antigues i cromos, amb les quals vaig començar a fer collages, tot generant imatges insòlites. Per una altra, experimentava amb lletres i tipografies. En un moment determinat, va sortir la idea de crear anagrames i jocs de paraules, que continguessin ironia i mala idea, fins i tot. I generava parelles.’ Per exemple, una parella que el defineix: ‘irònic oníric’; però també ‘isòbares rabioses’, ‘atacar àcrata’, ‘cercar carrer’, ‘ramat armat’… I de mica en mica, els collages visuals i els anagrames es van anar vinculant.

Continua Ferran Garcia: ‘No és un llibre ni de jeroglífics ni d’endevinalles, això em fa sentir una certa recança. Aquests jocs els vinculo amb el dadaisme, amb l’atzar, que és el primer referent. A força de treballar l’absurd, els collages visuals i lingüístics es van anar construint plegats.’ El llibre conté quaranta-cinc collages visuals i lingüístics i cent cinquanta-nou collages lingüístics que van sols. L’obra reivindica el fer artesanal, fugint del Photoshop, utilitzant les tisores i la goma d’enganxar. Perquè Ferran Garcia és un gran defensor del lema que movia l’impressor renaixentista Aldo Manunzio: avança a poc a poc. ‘Penso que les coses es poden fer de pressa o es poden fer bé. Hi ha poca gent que tingui el talent de fer les coses de pressa i ben fetes, com en Pedrals.’ I així tanquem el cercle.