L’hora d’Europa

El procés de construcció europea s’ha anat produint, de manera lentíssima, a còpia de crisis. Actualment en tenim dues, focalitzades territorialment, que poden donar peu a una nova passa endavant, si se saben gestionar de la manera adequada. D’una banda, hi tenim la crisi (el canvi?) en relació a Grècia. El govern grec, liderat per Alexis Tsipras, ha fet un pols a la Unió Europea. Em fa la impressió que, en aquest pols, no han tengut en compte els dos plans absolutament diferents de lògica política en què s’està actuant. Grècia ho està fent, bàsicament, en clau de ‘sobirania nacional’. Però, malgrat totes les sortides de to, les previsibles mentides i les provocacions, Europa no deixarà caure Grècia. I no és que no ho pogués fer, si volgués. Vull dir que l’economia grega no suposa ni tan sols un 2% del PIB de tota la Unió Europea. I, per tant, tendria poca rellevància econòmica deixar Grècia fora de l’euro i, fins i tot, fora de la Unió. Però, a banda del component geopolític (importantíssim, d’altra banda), hi ha el component estrictament polític. I el pes simbòlic. Europa no deixarà caure Grècia perquè no es pot permetre fer passes endarrere en el procés de construcció d’aquest gran projecte comú.

L’altre focus d’inestabilitat és el Regne Unit. Tenint plena consciència del fet que una part de la societat britànica és partidària de la sortida de la Unió Europea, l’europeista moderat David Cameron ha decidit enfocar el problema de cara i, previsiblement l’any vinent, convocarà un referèndum en què els ciutadans de la Gran Bretanya i d’Irlanda del Nord hauran de dir si volen continuar dins la Unió Europea o si volen sortir-ne. El referèndum anunciat per David Cameron ha estat vist com a mannà caigut del cel pels nacionalistes escocesos, que ja han demanat formalment que el referèndum sigui territorialitzat. És a dir, que a Escòcia es faci a banda de la resta del Regne Unit. Nicola Sturgen ja ha avançat que, si a Escòcia surt un Sí a Europa i a Anglaterra surt un No, Escòcia continuarà dins la Unió Europa. Així mateix, l’SNP està explorant una fórmula que permeti que Escòcia accedeixi a l’euro encara que Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord continuïn funcionant amb lliures esterlines. Tot això, legalment, resulta possible, i en aquella part tan civilitzada del món ningú no en qüestiona tampoc la legitimitat. Podria ser, en un futur, que el Regne Unit tengués una part dins la UE i una altra fora, i que una part pagàs en lliures esterlines i una altra en euros. La democràcia aplicada permet aquestes coses.

Particularment, crec que, de la mateixa manera que Grècia continuarà dins la Unió Europea (no m’atreviria a fer una afirmació tan contundent en relació a la permanència dins l’eurozona), David Cameron aconseguirà que la majoria dels ciutadans del Regne Unit votin a favor de cotinuar formant part de l’Europa unida que, de mica en mica, es va construint. Seguiran sent una part una mica particular, amb determinades extravagàncies, un pèl estranya, però, inqüestionablement, europea. Tan europea com la resta, vaja.

No fa falta dir que, si Grècia roman a la Unió Europea i a l’eurozona, i, encara més, si hi entràs Escòcia, encara que continuàs dins el Regne Unit, pretendre, posem per cas, que una Catalunya independent en quedaria fora fa alguna cosa més que gana de riure, o vergonya aliena (per qui opina així).

Si les coses van com resulta previsible, en sortir dels dos atzucacs esmentats, la Unió Europea té una ocasió magnífica per fer una passa endavant. Si Europa actua de manera generosa amb Grècia i de manera comprensiva amb el Regne Unit, qualsevol estat integrat a la Unió també ha de correspondre amb la disposició favorable a rebaixar el grau de sobirania nacional. Mentre la sobirania nacional prevalgui per damunt del desig compartit de construcció d’una unió política d’àmbit superior, Europa continuarà sent un nan polític, al costat del seu pes econòmic i estratègic. Si Europa fos més sòlida políticament podria evitar humiliacions com la que sofreix, ara mateix, a mans de Rússia, a la maltractada Ucraïna.

I toca que ara els federalistes europeus ens facem sentir, i reclamem menys pes dels estats i més pes per a la Unió Europea, avançant en la línia que ja proposava, fa seixanta-sis anys, un dels pares fundadors, Jean Monnet, cap als Estats Units d’Europa.