02.10.2018 - 22:00
|
Actualització: 03.10.2018 - 12:08
Aquest any tan dur que hem passat no ha estat endebades. Després de la proclamació de la independència, el govern i el parlament van quedar estabornits. No activar la República però al mateix temps guanyar les eleccions del 21-D els va deixar, crec, molt descol·locats.
Segurament van entendre que tot plegat tenia a veure amb la repressió i prou –i faig retòrica perquè així m’ho van dir alguns. És possible que pensassen que si tenien més de dos milions de vots era perquè la gent no volia els seus dirigents a la presó i a l’exili –que ni els hi volíem ni els hi volem–, però que no entenguessen que eren vots per a la República. Per a trencar amb la monarquia espanyola i continuar el camí de la independència.
La repressió va fer efecte i d’ençà del 30 de gener ja vam saber que tot aniria cada vegada pitjor, políticament parlant. La CUP es va trobar sola defensant la necessitat de proclamar la República i de mantenir l’enfrontament amb l’estat espanyol.
Cal matisar això, per a ser justs. Dins Junts per Catalunya, la tensió entre allò que en podríem dir puigdemontistes i convergents –en el sentit més ranci de la paraula ‘convergents’– és brutal. I per això les ziga-zagues són constants i deixen astorat el públic normal. I les bases d’ERC van derrotar la proposta de la direcció d’abandonar la unilateralitat en la conferència nacional, una derrota difícil de fer amb l’elegància amb què ho van fer.
Tot amb tot, fins ara hem assistit més a actes d’acomodament a la situació que no de respecte al mandat del primer d’octubre. Llarena ha decidit qui pot ser president de la Generalitat i qui no. Ara fins i tot decideix qui pot ser diputat i qui no. Puigdemont encara no ha activat el Consell de la República promès ni se sap quan pensa fer-ho. I PDECat i ERC van regalar els vots a Pedro Sánchez en un gest increïble, com si la batalla no fos per la independència.
L’enorme demostració popular del primer d’octubre sembla, però, que ha fet efecte. En vint-i-quatre hores s’ha consumat, almenys aparentment, el trencament entre les forces independentistes i el govern socialista espanyol, que no havia cessat d’humiliar-les d’ençà de l’arribada al poder. Personalment sóc molt escèptic sobre la realitat del fet i em fa por que no siga una pantomima –especialment en veient què diuen i fan els grups parlamentaris independentistes a Madrid, i també perquè dos minuts després ja es tornaven a discutir i barallar sobre el significat d’allò que havien pactat. Però el gest hi és. El president Torra ha accelerat això que en deien el temps prudencial per a veure si Sánchez feia cap gest, i en un dia s’ha acabat. Punt final al miratge madrileny.
Ara cal saber si aquesta actitud es manté. Cal saber encara si la línia apuntada en la sessió parlamentària d’ahir se sosté o si és solament una reacció espantada per allò que l’independentisme oficial va viure dilluns. I per això demà i aquests dies caldran gests clars, gests i no paraules, i canviar radicalment aquesta línia de submissió que durant un any el carrer ha aguantat estoicament.
La gent que va anar a manifestar-se a Brussel·les amb un fred glacial, els qui van votar per la llibertat el 21-D malgrat el colp d’estat i totes les amenaces, els qui han assistit setmana rere setmana a les concentracions pels presos als pobles més petits i als barris de les ciutats, els qui no s’han espantat mai enfront de la brutal campanya d’invencions mediàtiques, els qui han fet inútil la campanya dels encaputxats unionistes contra els llaços grocs, els qui van fer de l’Onze de Setembre un èxit esclatant malgrat no entendre què feien els polítics, els qui dilluns van dir prou mereixen fets clars i paraules nítides. Cal un projecte que es puga entendre i que malde per fer efectiva la República tan aviat com siga possible. No cal que siga demà. Cal preparar-ho bé. Però ja està bé de parlar d’una legislatura autonòmica completa com si no tingués cap importància el pas del temps.
Que no hem fet vuit anys de revolució democràtica perquè uns polítics es pensen que una volta tenen el nostre vot poden fer-ne què els done la gana. Els programes electorals de Junts, d’Esquerra i de la CUP, allò que vàrem votar enmig de la pressió més gran imaginable, no parlaven enlloc de doblegar-se, ni de fer passos enrere, ni deien que havíem de ser més i que això no ens permetia de restituir les institucions catalanes violentades pel colp d’estat de Rajoy o fer efectiva la República. Voler això és lícit, jo no ho discutesc de cap manera. Però si es vol fer això, que tothom parle clar i tornem a passar per les urnes. Catalunya ha posat dempeus el moviment popular democràtic més potent que ha vist Europa en dècades. I això mereix respecte dels polítics que el representen.
Ara és l’hora de ser radicals. L’hora d’anar a fons. Molta gent creiem que no hi ha cap solució dins l’estat espanyol, que no serveix de res cap pastanaga que puga mostrar el PSOE. Que no hi haurà una democràcia digna mentre ens mantinguem dins aquest estat, que la repressió continuarà i continuarà tan embogida i fora de control com avui. Jo no diré que tota l’enorme mobilització de dilluns anava d’acord amb això i exigia la República immediatament. No seria honrat de fer-ho. Però si hi ha ningú que està convençut que aquella gentada que va desbordar Barcelona un dilluns feiner i que va omplir les places de viles i ciutats combrega amb això que fan el parlament i el govern, crec, simplement, que no toca de peus a terra.
