L’hora de ser radicals

Ara és l’hora.

Al desembre el BCE deixarà de comprar deute espanyol.
El govern de Sànchez és molt més feble que no era el de Rajoy. Si els diputat catalans deixen de donar-li suport pot caure abans de fi d’any. A primers de l’any vinent podem aconseguir que Espanya estigui amb un govern en funcions, amb unes eleccions convocades, amb la prima de risc disparant-se i amb la Troica pressionant perquè prenguin mesures impopulars de pujada d’impostos i de retallada de despeses.

És el moment oportú per muntar un bon sidral que acabi de tombar l’economia espanyola i fer efectiva la República.

Si els polítics catalans volen liderar-ho haurien de començar a repartir feina per tenir a tota la població apunt. Si no ho volen liderar haurien de dir-ho clarament i deixar pas per tal que el poble s’auto-organitzi pugui fer el pas sense ells.

Cal anar a fons !
Ñ està en decadència, de fet sempre hi ha estat. Si no marxem abans de que peti, també esclatarem nosaltres.
Corre un text a internet que suposadament en una universitat de Sudàfrica hi ha la següent inscripció:
” Per destruir qualsevol nació no calen bombes atòmiques o missils de llarg abast. Només un baix nivell educatiu, ignorància de la pròpia història i que els seus estudiants facin trampes als exàments i davant de qualsevol entrebanc que es trobin a la vida”

Afortunadament, aquí hi ha una més gran exigència social, política, professional i ètica. No fem les coses de manera impecable, però sí notablement bé.
Si ahir destacava que dues de les bigues per suportar la república són dèbils (institucions i recolzament internacional), avui vull ratificar la qualitat de la tercera columna, la gent. No només quantitativament, que és espectacular, sinó en termes de confiança social. Crec que aquesta actitud cívica ens apropa al tipus de societat model positiu del que parla el text universitari anterior.
És obvi que ni els nostres pacients moren a mans de metges incompetents, ni els edificis s’enfonsen a mans d’enginyers inútils, ni els diners es malversen a mans de comptables i economistes corruptes (ehem, ehem), ni la justícia desapareix a mans de jutges prevaricadors.
No només l’actitud cívica en clau passiva dels manifestants (no trencar res, no utilitzar la violència), sinó també en clau activa (recollir deixalles, creativitat en pancartes i eslògans, solidaritat logística quan convé, esperit corresponsable crític, no pas incondiciona, i finalment compromís durador) ens poden fer sentir legítimament orgullosos de pertànyer a aquesta societat.
Per contra, veure els darrers episodis de la meseta, confirmen que no hi ha res a fer durant un parell de generacions per civilitzar els espanyols :
La fiscal general de l’estat diu que vol actuar “amb contundència” contra els independentistes que van posar adhesius al Parlament, com si fossin terroristes !
El ministre d’Interior del PSOE ! condecora el servil delegat del govern durant l’1/O, del PP !! (tot i no fer bé la seva feina de control·lar el territori), i responsable de càrregues contra jubilats votants.
El PSOE vota contra la retirada de la immunitat del rei anterior.

Encara hi ha algú que prefereix la cloaca coneguda que el prat desconegut ?

Gràcies, Vicent, sort tenim de gent que no s’arronsa fent malabarismes mentals per justificar l’injustificable.

Els nostres polítics tenen por, i tenen por en la mesura en què manquen de convicció sobiranista. No creuen realment el que diuen. Traeixen constantment el llenguatge, buidant-lo del seu sentit i del compromís que porta implícit.

En aquestes condicions cal exigir-los la més elemental higiene política de marxar, d’abandonar el lloc de direcció que ocupen.

Dit això, la cosa també es pot plantejar en aquests termes: hi hauria polítics que tenen por perquè internament encara tenen mentalitat de súbdit acovardit (encara creuen en Espanya); i n’hi ha uns altres que tenen por però que es veurien capaços de superar-la si tinguessin la mínima certesa de que la policia autonòmica, els Mossos, estan del costat de la República, i que poden desacatar un ordre de detenció judicial perquè un entorn de seguretat armada els mantindrà lliures de caure sota les grapes de la Guàrdia Civil o la Policia Nacional.

Per tal de tenir aquests polítics decididament a favor de la República (en sentit pràctic i no sols retòric) caldria posar en obra un dispositiu de seguretat fidel a la República. Amb uns quants centenars d’agents n’hi hauria prou. Una mena de “guàrdia pretoriana” (que vindria a ser una guàrdia republicana, és clar) permanentment preparada per a salvaguardar la llibertat i la integritat física dels nostres polítics més decidits i representatius. Es tractaria, doncs, de muntar un cos (petit, però d’elit) dins del cos més vast de la policia autonòmica (globalment poc fiable).

Perquè esperar a les sentències? Perquè esperar al novembre? Ara és l’hora. Copiant la famosa frase :És ara l’oportunitat, és l’hora de l’audàcia, estupits!
Estem tentant la sort. si demà s’ensorra mitja Rússia al mar, els alinigenes es presenten formant un equip de futbol per jugar al mundial, o Anglaterra i Marroc entren en guerra, qui pararà esment de Catalunya?
Ningú, perquè serà un problema menor, i lo nostre quedarà diluït en un mar de noves notícies.
Ahurem perdut l’oportunitat. I això sí que no tindrà ni oblit ni perdó.

Perquè esperar a les sentències? Perquè esperar al novembre? Ara és l’hora. Copiant la famosa frase :És ara l’oportunitat, és l’hora de l’audàcia, estupits!
Estem tentant la sort. si demà s’ensorra mitja Rússia al mar, els alinigenes es presenten formant un equip de futbol per jugar al mundial, o Anglaterra i Marroc entren en guerra, qui pararà esment de Catalunya?
Ningú, perquè serà un problema menor, i lo nostre quedarà diluït en un mar de noves notícies.
Ahurem perdut l’oportunitat. I això sí que no tindrà ni oblit ni perdó.

Jo vaig ser el dissabte a plaça Sant Jaume, a via laietana , a rambles i dilluns a la manifestació que va tancar a parlament.,tambe a totes les manifestacions dels últims temps i el que veig es que la gent està cansada dels no passaran , que volen ja un pas endavant , que dissabte la gent estava emprenyada per la manifestació feixista. que ens estan recordant l opressio del 1 d octubre i es permet que els que ens van vindre a pagar puguin campar per bcn com si fos casa seva. Dissabte al meu voltant érem gent de 35 a 70 anys emprenyats que volem avançar i sabíem el que potser trobaríem.. repressió. Si el govern no està a l’alçada que faci un pas al costat. Volem Republica volem Independència

Radicalment democràtics. Radicalment pacífics i tosudament alçats. Sentint els tertulians de les teles catalanes, no s’acaben de creurà que la Republica pugui ser l’instrument per un pais millor. Jo, sí i ja començo a estar fart de tant opinador com si nomes ells tinguessin la veritat absoluta.
Som-hi dons: amparats per lleis universals, proclamem d’una vegada que serem amos del nostra destí ara.
Per nosaltres i les generacions que venen, fem un pais on la justícia faci honor al seu nom.

Sr Partal, li falta dir qué vol dir ser radicals i com fem aixó de la República
jo proposo:

1 d’Octubre de 2018-10-01

La paràlisis institucional és evident i els partits en aquests moments ja no serveixen per a fer el tram final que ens queda. L’1 Octubre va ser un moment culminant d’apoderament de la societat civil i va ser possible derrotar l’estat per la confluència i unió d’esforços de la part política i la part civil. Però no va ser possible per moltes raons, que continuen sent evidents encara avui: moltes coses no es van fer be perquè no hi havia una estratègia real de guerra per part de l’independentisme
En el moment actual tot es partidisme de subsistència, acompanyat de retòrica i incertes proclames. Aquest govern titella, que ja és fraudulent des de el moment que va acceptar no fer President en Puigdemont el 31 de Gener, no ens pot dur enlloc. Es el moment de que els polítics s’apartin, tots ells, i deixin pas a la societat civil. Anc, Omnium han de liderar una plataforma política que es presenti en unes eleccions que s’han de convocar d’immediat, una plataforma que aglutini la màxima representació de la nostra societat i també de representants estrangers d’organismes internacionals en defensa dels drets universals, dret autodeterminació, ect, tots quant mes rellevants i reconeguts millor i que vulguin ajudar Catalunya a exigir la celebració d’un referèndum pactat amb España.
No es una feina fàcil i s’ha de fer molt ben fet per a que tingui èxit i es vegi com el que realment ha de ser: una plataforma per exigir a España la celebració d’un referèndum pactat per a l’autodeterminació de Catalunya.
Aconseguir així un 70-80% del Parlament amb aquesta opció guanyadora i amb representació de tot el mon, no hauria de ser suficient per a que la comunitat internacional exigís celebrar aquest referèndum? I en cas de dubtes, no tindria la societat catalana, aleshores si, la força per a actuar amb totes les eines convenients per acabar de convences l’estat espanyol (vagues generals, aturades de país, ect)?
En aquesta plataforma no hi anirien els partits però si que hi donarien suport no presentant-se a les eleccions. La part unionista, evidentment, no en voldria saber res, però no és rellevant el que poguessin fer o dir
La missió d’aquesta plataforma seria fer aquest referèndum i un cop celebrat, fos quin fos el resultat, torna a dissoldre el Parlament i convocar de nou eleccions on si s’ hi presentarien tots els partits i la plataforma quedaria dissolta.

M’agraderia afegir una cosa que no te a veure amb aquest tema directament. Aquesta nit el president Puigdemont era en el teatre nacional d’Amsterdam ( https://player.vimeo.com/video/292984752?title=0&byline=0&portrait=0) També va tenir dos interviews en la televisió holandesa la setmana passada. Crec això es molt important perque en aquest país hi ha fins ara un desinterés total per la causa Catalunya. Això es molt bona noticia perque fins ara la gent no han pugut escoltar la versió nostra, només el de Ñol. A més, el nostre president legítim esta fent una feina tremendu allà i en la resta d’Europa. De moment. el Puigdemont m’ha donat molta confiança.

M’agrada qualificar-me de radical, que significa que procuro anar a l’arrel dels problemes, de les situacions. Que significa tractar d’entendre’ls. Lo que no m’agrada és que es qualifiqui de radicals accions que més propiament caldria qualificar d’extremes o de violentes.
Volem entendre per estar més preparats per l’avenir, per poder influir-lo, però no hi ha cap recepta màgica. Totes les opcions estan afectades a priori d’una major o menor incertesa. Això vol dir que ningú no sap com pot desenvolupar-se el conflicte entre Catalunya i Espanya relatiu a la independència. I igual que les previsions meteorològiques es tornen més incertes a mesura que s’allarga l’àmbit temporal de la previsió, així mateix augmenta la incertitud tal com més enllà volem preveure.
Dit lo anterior, és factible que el neguit de la gent arribi a un punt de no retorn. Un punt en el que es produeixi una autèntica rebel·lió amb una continuació imprevisible però que disloqui definitivament el joc actual. Això és així ja que s’observa que al menys una bona part de la gent cada vegada està més descontenta i seqüències semblants s’ha produit altres vegades en la història de les societats humanes. Aquests punts de no retorn es poden il·lustrar per la teoria matemàtica de catàstrofes, que és qualitativa i no pas quantitativa [en contra del pensament habitual, no sempre es poden qualificar les matemàtiques de ‘ciències exactes’].

Sembla que molts polítics d’ERC i de l’antiga Convergència no entenen que són ells els que estan al servei del Poble per fer allò que el Poble els mana, ço és, per complir amb les promeses electorals. Que els vots no els atorguen carta blanca, sinó que ells estan sotmesos al manament dels vots, un manament, el programa, que van redactar ells: si no pensaven complir-lo, són uns estafadors.

I, no, no els ho anem a perdonar. Si no estan disposats a dur a terme les promeses electorals, que renuncien a l’escó i que els substituïsquen d’altres més convençuts. I, si no, eleccions.

Que ja no som al segle XX i no traguem amb qualsevol cosa.

Crec que el pensament que poso al final, ara és molt entenedor, en vista del fastigós paperot que fa el partidisme polític que hem de suportar…, espero que per poc temps, perquè ven aviat abocarem al pou de l’ignominia tot el que ens porta manipulant perversament des de fa massa temps!

“L’extremisme en la defensa de la llibertat no és cap vici. I deixeu-me que us recordi que la moderació en la defensa de la llibertat no és cap virtut.”
Barry M. GOLDWATER

I si en allò essencial estratègic i tàctic estic d’acord amb el relat de l’editorial; no veig tant clara la narració. Per a mi, i des de la intuïció una mica informada, crec que el que deixa descolocats als nostres polítics no és altra cosa que el punt dèbil del nostre procés i fort de la reacció de l’estat: en una democràcia els passos per l’autodeterminació han de ser pactats.
El gradient temporal i qualitatiu entre que l’estat espanyol passa de democràcia a no democràcia té pes, joc i calat. Som aquí. Som en aquest entorn, més o menys.

Gràcies, Vicent. La teva implicació a la que ens acostumes en les teves editorials ens acompanya molt. Jo crec que cal continuar, aquest nou 1 d’octubre obre una altra porta i hem de continuar mostrant aquesta determinació. Dilluns la gent va ser al carrer, i durant trota la setmana hi seguirem essent, de nou amb actes festius organitzats de fa dies, però que estic convençut que prendran un caire més reinvindicatiu si cal. I gràcies per co calar foc sobre els nostres joves, que per sort s’impliquen a fons perquè és el seu futur. Molts d’ells saben que això no passa per la violència -ho vaig poder experimentar el dilluns al vespre a Girona.

Excel·lent editorial. Anar esperant que l’estat espanyol permeti fer un referèndum és absurd. Ara tenim la gent mobilitzada i majoria parlamentària. Ara tenim un govern dèbil a Madrid. Aviat l’economia espanyola s’enfonsarà quan pugin els interessos i/o el BCE deixi d’injectar diners per pagar l’enorme deute públic. No ens hem d’enfonsar amb ells doncs pagaríem durament les culpes d’uns altres. Fa massa temps que els nostres polítics pateixen una presó totalment injustificada. I deu mil raons més.
Però cal unitat d’acció entre forces sobiranistes (partits i entitats), una bona estratègia i un bon equip de comandament i coordinació que planifiqui i executi les accions per fer efectiva la república. Abandonem petites disputes casolanes i pensem en gran.

Per a tirar endavant un procés real cap a la desobediència general, primer caldrà obligar ERC (i PDCAT) a canviar de dirigents. Aquests que hi ha ara més aviat semblen senyors diputats que no pas lluitadors capaços d’encapçalar un procés de confrontació, de lluita política radical i transformadora de les estructures del país. Les ideològiques, les socials i les més purament polítiques. Mentre no els fem fora sempre trobaran:

a) No som prou gent.
b) No es donen les condicions necessàries, no és el moment oportú.
c) Cal aprofundir en la transformació de l’Estat, contra aquests fatxes no hi ha gaire cosa a fer.

O qualsevol altra excusa per tal de no posar en risc el seu estatus personal i familiar. Digueu-me si m’equivoco.

Els nostres polític saben prou bé que és temps perdut insistir en el pacte quan la contrapart no vol pactar. Doncs, si es vol la independència, cal abandonar la idea del pacte i mirar de practicar una enèrgica política dels fets acomplerts. Aquesta política hauria de paralitzar l’Estat ocupant al nostre país i de causar-li el màxim dany possible en tots els camps. À la guerre comme a la guerre! Si aquesta política no és possible, més val claudicar. Ja sabem que les nostres grandioses manifestacions no preocupen gens ni mica el règim franquista.

– Si dius el que jo dic i penses el que jo penso, et deixaré viure a casa, però a la més mínima cosa que em disgusti, et pegaré i t’acusaré de radicalisme i de violenta.
– Però com que em deixaràs viure a casa, si és on van viure els meus pares i jo he viscut tota la vida?
– Però et vas casar amb mi, i a casa he de manar jo, que sóc el mascle.
– I una merda!
– Aquesta resposta no m’ha agradat, pel que ara et castigaré amb un 155 i ja veuràs com canvies de parer.
– I si no canvio?
– Llavors et mataré.
Aquest és el trist i pobre diàleg que tenim amb el govern central i no cap altre. I mai canviaran, perquè han estat sempre educats així i a més es pensen que això és així “por la gracia de dios”.
Embogeixen només de pensar que algú els pot canviar l’escenari on ells són els reis, els altres els vassalls, i la seva parella l’esclava.
Així, des del 2003 ja porta Espanya 943 dones assassinades pel seu homínid corresponent, i des del 1714 infinits intents de separar-nos d’aquesta subcultura que ens manté presoners a casa nostra. Algú pot confondre la nostra exigència de llibertat amb algun tipus de violència, després de 300 anys de paciència Gandiana? No. És pura mala llet.
I ja n’hi ha prou. Ja és hora de deixar de ser esclaves i esclaus apallissats i passar a ser membres d’una societat digna, lliure i amb futur.

Un amic em deia perquè no deixar que el poble entres al Parlament ,?
Les ments porugues i dèbils s’haguessin esgarrifat i possa’t el crit al cel, pels republicans era moment de fer un gir pràctic cap als realitat dels República.
En tot el moviment rebel del dilluns passat.vaig trobar a faltar la absència de’n Jordi Cuixart o un cap visible que ens ajudes amb fer efectiu la presa del parlament…amb la no violencia com accions efectives. Con vàrem fer el 1 d’octubre passat.
I els polítics ?
Perquè no varen sortir a parlar en els manifestants i acceptar que la República està declarada i fil a l’agulla ?

El desembre, el BCE no comprarà deute.
Sense suport nostre, eleccions espanyoles i distrets..
Judici presos: mobilització i externalització. La sentència l’allargaran tant com puguin.
Estructures d’estat: cal que ho tinguem més a punt que mai. Aqui tením un roc al mig de camí: el senyor Aragonés, no el veig per la labor, pot ser un Santi Vila 2.
Waterloo: MHP faci una Crida, divulgui si us plau, i contacti suports. Si hi ha notícies positives, no cal que ens ho digui.
ANC-CDR: mobilitzem parant punts clau.
Encara que això s’ho imagini, ho llegeixi i ho sàpiga el CNI, i què?.

El problema gran el tením a dins al Govern, basicament a Economía i Mossos.

I que es vagin preparant els que tindràn que exiliar-se o ingressar a la presó. Els treurem..

No entenc ni comparto l’estratègia dels qui volen ampliar la base, això també ho vol ciudadanos, el pp, el psc, tothom que es presenti com a partit en unes eleccions vaja. Escolto amb molta atenció els seus arguments per si em perdo alguna cosa però res, sempre arribo a la mateixa conclusió, volen sedar-nos per fer exactament el mateix que se’n ha estat fent des de fa tres-cent anys. És molt decebedor adonar-te que no tenien res preparat i que s’ho han jugat tot a una sola carta, fer moure l’estat a una negociació. L’estat espanyol no havia de mouere res doncs ja savia de la divisió i confrontació dels dos partits que ens prometia l’independència en 18 mesos, els mateixos que ara ens diuen que això va per llarg, vint o trenta anys. En tot aquest context els únics dignes hem estat els ciutadans, fent costat a les institucions de Catalunya, al govern i als presos i exiliats posant diners, temps per no normalitzar el dia dia.
Estic molt emprenyada perquè valoro molt l’honestedat i sento que els nostres poltics no ho esten sent.
Recomano dos articles publicats a el nacional.cat un d’en Sanchez Piñol “el tren de la república” i l’altre de l’Elisa Beni “un judici per dinamitar l’independentisme”
Ens calen eleccions abans del judici i no despres.
Recomano l’article d’en Sanchez Piñol

ÉS L’HORA DE SER SINCERS

“Ara és l’hora de ser radicals. L’hora d’anar a fons” (editorial). És el títol d’un desig inconcret. És la voluntat de la majoria que ho va manifestar aquest 1-O, en podríem pronunciar desenes de voluntats: “anar fins al final”; “construir república”; “desobeir a l’Estat ja!”; “els polítics són tots…”; “la solució: noves eleccions”; “aturem el país”; “ara és l’hora”; etc. Però cap full de ruta que no sigui imposat pels esdeveniments.

Recordeu l’article d’en Barnils: El tros que falta? Deia: “En general, doncs, podem dir que els polítics van comportar-se molt millor que no pas nosaltres, els no polítics. Ells van fer la seva part de feina. Nosaltres vam fer la nostra? Per mi, la resposta és que no. Nosaltres vam fallar més que no pas ells… Per què jo, i tu, i ell, vam esperar les ordres de dalt?”…

Ara, la incertesa del que s’ha de fer és total, i encara que no ho sembli, abasta la classe política però també a tots nosaltres que ens hem de plantejar de renunciar a la nostra còmoda quotidianitat i apostar per materialitzar el desig revolucionari. La suma de les voluntats individuals és enorme, més de dos milions d’ànimes, però no hi ha una estratègia unitària i em temo que és perquè ningú s’havia imaginat un salt tan gran: de resistir l’escomesa de la repressió (més o menys assumit), a construir un Estat català fent servir l’ús de la força. Així com vam passar pàgina de la consigna de la “llei a la llei”, potser som a punt de passar pàgina d’una revolució no-violenta a la República. Potser el camí se’n fa més costerut…

I aquesta voluntat “radical” que es rebolca en el fang de l’autonomisme pugna per concretar-se en quelcom que ningú sap com donar el primer pas. I per això ens cal molta paciència, reflexió, intel·ligència…que no vol pas dir passivitat però si comprensió del moment.

El que diré, doncs, val tant pel govern d’en Torra com per a nosaltres. Mai la voluntat i els fets havien estat tan divorciats. I no em refereixo a una voluntat amagada rere una por, una renúncia, em refereixo que ningú té un pla per agafar la iniciativa en aquest conflicte amb l’Estat. Perquè, quan diem, construir la república, volem dir construir un Estat, poca broma, i això no es fa amb una flamarada de desobediència…

Acabo altre cop amb en Barnils: “El tros que falta és no obsedir-se amb el govern català. És molt potent, el govern, i sense la seva participació no seríem on som. Però té límits. I un dels límits és la revolució. O l’ús de la força (mai de la violència). No ho farà el govern, això. O, més ben dit: no ho farà sense ajuda. Aquesta és la gran lliçó, per mi, de l’octubre del 2017.”

Reflexionem-hi, companyes i companys. Tenim solucions o són només desitjos?; Podem exigir-los, o primer hem d’exigir-nos?

Molt d’acord amb tu Pepi Borrego.

No s’hauria ni de parlar del judici. Primera perquè cau lluny, no depèn de nosaltres i parlar-ne ja és acceptar-lo d’alguna manera. No hauria de formar part del nostre horitzó mental. És d’esclau pensar i parlar del judici.

Faig meva la teva recomanació de llegir l’article d’en Sánchez Piñol. No tenia coneixement del de l’Elisa Beni, que llegiré tot seguit, gràcies.

La pregunta del dia, per a mi, és: què espera en Torra, un cop rebuda per part del govern espanyol la negativa a negociar cap referèndum d’autodeterminació a fer caure dit govern? S’estan ja fent les passes per activar el mecanisme que ho faci possible (moció de confiança o alguna altre ressort)?

Seria un gran què tenir Espanya amb govern interí i immersa en una caïnita cursa cap a les eleccions, mentre Catalunya mantindria la continuïtat del seu govern.

Si el president Torra topa amb la resistència d’ERC a tombar en Sánchez, no veig més sortida que convocar eleccions a casa nostra.

Una cosa o l’altra: eleccions anticipades a Espanya o a Catalunya.

Molt esperançadora l’entrevista d’ahir al Teatre Internacional d’Amsterdam que apunta Gerber van, sobre tot perque no estava intoxicada i va tenir la possibilitat d’explicar-se. La reacció del públic parlava sola.

Tornant al tema de l’editorial d’avui, compte amb anar esperant, que els judicis no els organitzem nosaltres i posats a retorçar-ho tot una mica més, ja no ve d’un pam. Llegiu si us plau aquest article de l’Elisa Beni:
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/elisa-beni-judici-dinamitar-independentisme_310341_102.html

El temps no es el nostre aliat.

Un altre magnífic editorial. I ja van uns quants… felicitats Vicent.
Que jo no sàpigue fer una lectura global de la situació, per manca de coneixements, de dades, de capacitat, si voleu, pot resultar normal. Si fes un diagnòstic del moment, erraría, segurament. En Vicent, per els seus contactes, la seva formaciò, la seva capacitat i molt especialment, per les seves vivències personals, sí és capaç de “llegir” per sobre els esdeveniments passats i presents i treure’n les conclussions que llegim cada día (l’últim paràgraf d’avui em resulta d’una evidència absoluta, clarividència, diría).
I els nostres? polítics, no és que no estiguin al nivell d’en Vicent, en aquest sentit de copsar la realitat, és que no estan ni al meu. Com és possible? Només hi veig una resposta: son tant independentistes com jo espanyol…
Per quan un lideratge polític transversal (com la gent) realment independentista? Per persones dispossades, preparades i fermes en les conviccions no será…
És l’hora de ser radicals, sí. Però sortir als carrers “com gallines escapçades” (com deia la meva àvia) sense direcciò, pot resultar poc determinant, encara que preferiría això que res. Organitzaciò, direcciò i endevant.

Estic molt d’acord amb l’editorial, axis que també ho estic amb les opinions i puntualitzacions d’en Pep Agullò. La reflexió, le faig a la ciutadania i agafant les opinions d’en Pep.La ciutadania, es conscient del grans sacrificis que ens comportarà seguir el nostre camí cap a la República, sabrem que ens tindrem d’enfrontar a una repressió brutal, d’uns elements policials, uns de paramilitars i si no en tenen prou l’exercit. ??. No podem ser covards como Si ho van ser i son els nostres politics

Està segur que pensen, uns quants destacats, que han de dirigir ‘el poble’ i no el contrari, però no gosarien mai dir-ho així de clar!

NO saben (perquè estan ) ple de nodriments espanyolistes des de molt d e temps, que encaren paeixen; o perquè ho han oblidat per una raò o altres) que els catalans sem domòcrates reals i pensem el contrari

No saben que és en els nostres arrels des de… el temps dels (contes) reis nostres

Queda documentat que, quan es feia el nomenament del nou rei els qui la feiçen (representat del poble) deien, ras i curt (en català modern:):
‘Nosaltres qui individualment valem tan com vosté, i junts molt més… us fem rei tan que respectarem els us i costums (o la constitució) nostra…’

… i que (ja més conegut) el rei no podia crear i recaptar nou imposto sense l’aprobació del Parlament català! COm van fer moltes vegades, per exemple per faer una guerra, i que quan es refusava ell… callava i ho respectava, no enia més remei!

No soc gens reialista ans al contrari, però siguem realistes, no tenim altre remei, nosaltres, ara, que de ser, el més aviat millor, independents i… Països calalans 😉
Tal oportunitat no és serà mai regalada!

Endavant

T O (un nordista dels PPCC)

NO us sembla quasi increïble? Segur que a molts sí que els sembla increïble (o senzilla mentida)!

Passa igual a l’estat francès (pseudo democràcies en finalitat)

Radicals??? nomes ens faltava aixo ara… Fa un any encara estavem destrossats i morts de son… Aquella nit de l’1O es tenien que haver convocat les eleccions com demana ara l’editorial, no jugar a “pactar” i “enviar cartetes” i “pactes europeus” i “eftas” i “punyetes”…

El 27S2015 vam perdre de 9.945 vots i el 21D2017 vam perdre de 149.098 vots, aixo a les eleccions catalanes, si algu te el valor la consciencia i l’honor que sumi vots a les “espanyoles”…

Les properes diuen que seran les municipals i despres segurament les espanyoles, a veure de quan perdem i si despertem del “somni/conspiracio Junqueres” la “utopia CUP” i els “pactes fiscals de la dreta” d’una vegada… I ens centrem en el tema “independencia”… (ANC where are you???)

Ja ho va dir l’Anna Gabriel dies abans del 27S2015 “si no es guanya en vots no hi haura reconeixament internacional”… Anna, els faries un favor de recordar’ls-ho…

Gabriel creu que és evident que el 27-S es farà un ‘recompte de vots’ i ‘si pensem en l’aspecte internacional, no assolir la majoria de vots ens situa en una lògica diferent que si els assolíssim’ 15.09.2015

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-cup-diu-que-no-hi-ha-canals-oberts-amb-junts-pel-si-sobre-una-possible-dui/

Radicals??? Com la CUP??? … Ok… M’ho segueixo mirant… De llluny… Ens veiem a les urnes…

Aquesta editorial diu el que molta gent deia fa dos anys.
Vicent Partal responia que ell veia el Govern decidit a arribar fins el final.
Avui reconeix que sempre hi ha hagut, dins del Govern, gent poruga o amb altres interessos (autonomistes?).

Normalment, el nostre director Vicent Partal ha encertat poques vegades les seves anàlisis arribant a titllar de hiperventilats els que denunciaven que el govern no sabia on anava.

Penso que només avançarem quan els polítics catalans siguin capaços de parlar habitualment i sense embuts de la tirania, maldat, malvolença, tortuositat, menyspreu i superbia d’España contra la nostra NACIÓ I patria.

Com que Torra ha denunciat alguna vegada el Dret de Conquesta que patim.. encara tinc alguna esperança.

I ja fa segles que generació rere generació, els
nostres avantpassats han hagut de suportar aquesta maldat sota amenaça continua de que encara pot ser tot (155) molt pitjor.

L’impediment numero 1 per la independència son ERC-JuyntsxCat. Cal doncs noves eleccions i l’establiment de un nou mapa de partits pel costat independentista, m’explico:

Cal radicalitat, si hi estem d’acord, ERC i les mutacions de convergència varen frenar i desmobilitzar el poble quan tocava l’hora de defendre la republicà ( i Omnium i Assemblea, s´ho varen tragar per cert). Parlem de que el poble ha de prendre iniciativa, que els partits estan desconnectats, clar que sí.

Tanmateix crec que ens oblidem tots d’un fet provat: amb els empresonaments i “personalització del dolor” a través de empresonaments estratègics i amenaces de fer-ne mes l’estat espanyol a anul·lat la capacitat d’acció del govern que tot ho analitza i fa basant-se en evitar mes detencions, i com a resultat fent autentiques filigranes i ziga zagues….
El Govern i ERC-Post Convergencia-Puigdemontistes han entrat en fase defensiva perquè aquesta es la seva escola política, diguem-ho clar perquè han estat educats, la seva praxi política i experiència es autonomista.

Un govern de debò independentista, vull dir de cap, interiorment, on els seus membres ho tenen assumit, mai basaria estratègies en possibles presons doncs a) se la jugarien el tot per tot i així possiblement guanyaríem i ningú aniria a la presó (el tot per el tot vol dir crear d’ una vegada una nova legitimitat legal republicana i control efectiu del territori i institucions immediatament) i B) en cas de perdre tindrien assumit que anirien tots a la presó o potser no hi arribarien mai perquè nosaltres assaltaríem els convois on se´ls emportaven…. O potser no anirien mai com no varen anar els de Estonià quan Europa va dir prou…

L’impediment numero 1 per la independència son ERC-JuyntsxCat. Cal doncs noves eleccions i l’establiment de un nou mapa de partits que pel costat independentista podria quedar:

1- Cup-Dante Fachin i similars. Radicalitat republicana atraient republicans no independentistes

2- L’Assemblea + nou espai constituent com a nou partit-front per independentistes no interessats en parlar en femení ni de copes menstruals (ho sento senyores de la CUP), transversal. Potser els puigdemontistes anirien a petar aquí.

Tant Assemblea com Partit i CUP-expandida es nodririen de quadres activats i endurits a 1 octubre i accions dels CDRs, es a dir activistes I dirigents amb 100% mentalitat independentista I que arriben a la política no per tocar moqueta I fer carrera sinó per dirigir una tasca històrica. Una revolució.

3- Una ERC que quedaria dramàticament reduïda i actuaria com abans el PSC però que per no desaparèixer aniria donant suport a 1 i 2,de manera temporal i tanmateix aniria morint i barallant-se per un espai electoral ERC-Comuns-PSC ja abarrotat i amb un límit electoral clar

4- Un PDCAT fent el que el cos li demana, de convergents, puta-ramoneta cercant acord fiscal a la basca i cagats de por de perdre els vots cap el nou ERC descafeïnat

Sortirien els números parlamentaris aleshores? Potser a la primera elecció no, a la següent si, ERC i PDCAT han de desaparèixer o convertires en residuals perdent la (no real) imatge de independentistes transversals. Perquè ras i curt : No ho son. Ho pretenen, van darrera l’onada de la gent per mantenir la poltrona, els canapès i la moqueta.

Que vingui ja la següent generació. Nous partits. Nou escenari polític. Jubilem o descendim els polítics inútils que ens han enganyat, defraudat i frenat, que ens han dut on estem i clarament son incapaços de fer-ho millor.

Sense un relleu no pesarà res

El govern te tres raons per esperar als judicis:

1. El taranna autonomista que porten al ADN
2. La por a la preso
3. Assegurar al maxim el suport d’Europa

La tercera es la mes justificable. La segona no s’aguanta si la ciutadania i els politics mantenim una trajectoria de desobediencia ferma i ascendent. El gobierno pot empresonar centernars de milers de persones. La via de la violencia i els empresonaments se’ls ha esgotat, com el mateix Borrell admet.

La primera es la que hem de combatre amb la radicalitat que proposa Vicent Partal. Val la pena, almenys de moment, pressionar i alhora donar suport a Torra-Puigdemont, la CUP i les entitats civils i marginar ERC i PdCat.

La traicio de la cupula d’ERC al proces sobiranista es cada dia mes clara: es evident que ja han pactat amb el govern de Madrid, i per aixo els molesta tant l’ultimatum a en Pedro Sanchez. En aquest sentit agraeixo molt que en Vicent Partal hagi fet aquesta subtil distincio al seu editorial: a JxCat hi ha un conflicte dins la cupula entre els “Puigdemontistes” que volen la republica i els “convergents” que volen la rendicio, mentre que a ERC la cupula sencera vol la rendicio i son les bases les que demanen no renunciar a la via unilateral.

De fer crec que el seu pla ha quedat molt clar: ara mateix seran bons nois, faran de crossa del govern de Pedro Sanchez i intentaran predicar humilitat, resignacio i oferir l’altre galta als independentistes, mentretant hi haura judici i els tres presos d’ERC es presentaran a les eleccions europees, i al maig un cop les sentencies (previsiblement terribles) hagin sortit, el govern Sanchez hagi sobreviscut (i aprovat els pressopostos) i els seus presos hagin estat escollit diputats europeus, el govern Sanchez els indultara o simplement excarcelara amb l’excusa de la seva immunitat com a parlamentaris europeus, i aixi marxaran tots tres cap a Europa mentre els condemnats de JxSi i els Jordis es passen la resta de les seves vides a preso… No em sorprendria res, de fet, que la estrategia d’ERC als judicis fos tambe diferent a la dels altres: en comptes de protestar la seva inocencia i l’inexistencia dels crims de que se’ls acusa, es probable que arribin a un acord per una sentencia menor (diguem, sedicio), la qual cosa facilitaria al govern espanyol d’indultar-los nomes a ells amb l’excusa que (a) han col.laborat (b) els crims pels quals han estat sentenciats son menors i (c) nomes es pot indultar algu que ja ha estat condemnat…

La qüestió és, acceptem la legitimitat dels tribunals espanyols o no l´acceptem? Pensem que el poder judicial está fent política? si? doncs sabem que no hi haurà un judici just, per tant aquests tribunals estan deslegitimats per enjudiciar als nostres polítics.

El projecte independentista i el projecte espanyol mai podràn dialogar perquè són oxímoron. Per tant, tant dretes com esquerres espanyoles no s´asseuràn mai a la taula, i el suposat projecte federalista de Podem, no té cap recolzament. Per no dir, que ja hi va haver una esquerra als 80 que portava el federalisme al seu programa i ara ni rastre de tot això. Per això Espanya no deixarà la repressió com a única arma per destruir-nos, que no guanyar-nos, com diu l´editorial.

Diuen que hem de ser més perquè arribi un reconeixament internacional, però això no arribarà a menys que siguem un 90% i no puguin fer altre cosa. Mentre tinguin marge diran que hem de ser més, perquè sóm un problema que millor que es trobi el que vingui al darrera. Europa només es mourà quan li sigui un problema.

Si unim tots els punts, no hem d´esperar als judicis perquè és una contradicció. Com no cal esperar Europa que no vindrà si no l´obliguem, i a Espanya ens hem de resignar a no guanyar-la , si nó a apartar-la abans no sigui massa tard.

Només junts, tots junts, els més de 2.200.000 que vam ser capaços de movilitzar-nos per anar a votar, podem donar un gir a tot això. Ho hem de fer dés del pacifisme, però amb contundència. No cal menystenir als nostres polítics, però si ells no poden, haurem de poder nosaltres. Però ens cal molta mentalització. Sóm millors en la resiliència que en mostrar força. I si volem guanyar, l´haurem de mostrar. Hi ha una força pacífica que és la que hem d´exercir, i es diu “tossuderia”. Hem d´omplir els carrers de 2.000.000 de tossudes persones que diuen prou a la monarquia, al règim del 78, a la corrupció d´Estat, a l´autoritarisme i la repressió…I esperar… no marxar… desgastar.. Però serà sacrificat i hem d´anar-nos mentalitzant, perquè els aconteixaments es desenvolupen molt ràpidament, tot es precipita. I hem d´estar molt preparats.

Per tancar el dia, insistir en anar contra alguna de les opcions independentistes des de l’independentisme és una moda ben extranya. Encaparrar-se en una unilateralitat sense armar-la d’actius és una estratègia molt curta.
En canvi dotar a l’independentisme d’una tensió que permeti expansió i explosió matisada de diverses tendències estrategiques simultànies és bona cosa. Ho és en tant que pot armar l’esforç i la determinació que algú comentava, i que ben segur necessitem tenir a punt.
PD: Francament anomenar violència als fets del final de la mani d’ahir és una exageració mentidera. Només és una contundència refermada que potser hauria de passar per una instrucció prèvia, però que està molt bé.
Unitat sí, ser previsibles com a innocents paserells, potser no cal.