L’hora de respondre a Rajoy

Pot haver-hi desànim, desconcert, però en cap cas rendició. No seré jo qui abaixi els braços, no hem fet tants passos endavant per a abandonar pel que sembla un pas enrere.
Ara, el risc que hem d’evitar és el de deixar córrer el temps, no podem entrar a la roda i deixar-nos portar per peticions, desmentits, terminis i recursos, així acabarem bullint a foc lent. Cal marcar el tempo. Espero que el nostre govern tingui clar què fer a partir d’ara, no ens deixem arrossegar per la maquinària de l’estat.

M’encanta la fermesa de l’editorial d’avui Vicent (malgrat que no perdo de vista la teva observació ahir a Gràcia de que qui realment se la juga en aquest moments son els nostres polítics, no tant vosaltres els periodistes, i molt menys encara nosaltres, els lectors). Ja hem descansat una mica, sembla que el Dragon Kahn emocional comença a anar de baixa, ja hem tornat a agafar forces i ja estem preparats per tornar a sortir al carrer. Suposo que aquest editorial deu ser gairebé simultani a la notícia que la ANC demana públicament l’aixecament de la suspensió dels efectes de la Declaració d’Independència. Vull pensar que aquesta posició de la ANC no s’ha pres sense haver estat abans comunicada privadament (i gairebé consensuada) al Govern. I no puc estar més d’acord amb la crida a atorgar públicament en aquests moments, tota la dignitat i tota la confiança a la CUP, que com molt bé dius, es devia sentir contra les cordes dimarts a la tarda, i va reaccionar amb seny, dignitat, coherència i responsabilitat … una mica com aquella CUP d’en Quim Arrufat i en David Fernàndez, que van haver d’esser ells els que posessin el mínim seny necessari a la picabaralla entre Convergència i Esquerra a l’entorn del 9N (ja no recordo si abans o després).

Segur que respondrem. També crec que no tindrem la llibertat sense (més) sang i plors, per desgràcia, però que molta gent som disposats a pagar aquest preu. Pel que fa a mi personalment, sé de més a més i d’una vegada per totes, de qui em puc refiar molt i de qui, no gaire.
Jo també dono mercès a la CUP; l’entenc com el darrer bastió polític de la indy i l’única esperança, hores d’ara, per a arribar-hi aviat. Pallús com sóc ben sovint, no la vaig votar el 27-S, i la meva filla, encara adolescent, tampoc, pensant-nos que fèiem bé al país, però després de la pífia de JxS del dia 10-O, em sembla que, la propera vegada, votaran la CUP fins les avies de més edat (a banda de la meva família en pes).

En el seu moment vaig estar totalment en contra de la guerra del Iraq. Però quan va començar la tàctica que va emprar el Pentagon va ser magistral. Ho explico tal com ho recordo.

Varen anuncar una data per començar-la. Aquell dia la tensió es palpava a tot el món i l’exècit iraquià estava en alerta màxima. Però quan va arribar la data no va passar res. Varen passar alguns dies sense que passes res. Però quan ja estava tothom desconcertat, llavors varen atacar per sorpresa i en un tres i no res varen conquerir tot el pais.

Si endarrerir la suspensió fins al 9/N no significa massa risc, jo posaria aquesta data com a límit de paciència en la mediació europea.
Mentretant, mobilitzacions periòdiques per mostrar múscul i capacitat d’aturar l’economia, que és el que els fa més mal.
I si el 9 de novembre Europa continua absent, proclamació d’independència. (Suposo que aquest cop els comuns donaran suport a qui ha complert la seva paraula, i no a qui només parla de repressió).
Votació solemne al Parlament de la declaració signada dimarts passat. 72 diputats segurs, i 8 amb sí crític de CSQP. 80 / 135 representa el 60%. Endavant.

Arrosseguem una mica de cansament, però ningú ens va dir que seria fàcil. I mira que ens agradaria poder fer una mica de vacances, però qui ho farà si nosaltres pleguem? Ara no ens podem fer enrera, hem fet molt camí i ja avistem el cim.

El govern ha demostrat una professionalitat excepcional, i s’ha envoltat dels equips més competents. El partits de la majoria han mantingut el tipus i molta gent s’ha anat convencent i ha pujat al carro. Els que s’omplen la boca de “llei” i “democràcia” han quedat retratats a l’hora dels fets

Endavant, que ja hi som!

El fet que Rajoy no tingui més remei que utilitzar la força, i sent a més pressionat pel partidisme de C’s, implica certes debilitats aprofitables:

Les forces policials desplaçades no es poden estar aquí eternament. Hi ha descontentament important i risc de falta d efectius arreu. Per altra banda Rajoy pot perdre vots cada dia que passi sense fer res. Això vol dir que té pressa.

La pressa és una debilitat perquè pot forçar algú a fer una cosa d una manera que no li convé. Hi ha molts moments possibles per fer el súper desplegament policial, però pel moment ideal falta massa i s actuarà abans. Això vol dir que Puigdemont té l’oportunitat d’obligar a un ús de la força desproporcionat i difícil de justificar. Això es fa guanyant temps com fins ara i no fent cap gest provocador. Zero agressivitat. Resposta cordial a Rajoy recordant el que es va dir al Parlament i reiterant la voluntat de diàleg. Hem patit amb cert estil ambigu per part d’altres forces polítiques i ara serà molt bo veure que en treiem profit.

Algun dia marxaran les forces policials, Rajoy dirà que ha guanyat i si tot va bé tindrem clar aquí i al món que és al revés.

Tant de bo s’esdevingui així. No he superat encara la tristesa la desolació infinita, la incredualitat de ser on som avui. Ja penso en el sofriment, la responsabilitat, etc de J×S i la CUP. Però com q no manifestaven cap dubte, creia q podien haver resolt abans tots els conflictes. Quan vaig sentir dc a M Rajoy i avui els feixistes destrossant els carrers o dl a València, vaig pensar en els mots de Raimon “Nosaltres no som d’eixe món” Encara hi som i no voldria formar-ne part gaires dies més. Celebro el bri d’esperança del seu editorial

No tinc tota la informació. De fet molt poca gent té tota la informació. I sense tota la informació, se’m fa difícil entendre el que se cercava dimarts. No cal dir que es fa difícil mantenir tota la confiança.

Tanmateix, en Puigdemont i la resta del govern han demostrat abastament la determinació de seguir endavant (s’estan jugant moltes coses) i la capacitat estratègica. Per tot això, els dono la suficient confiança (no tota ja) de què saben el que es fan per a poder passar de pantalla. De moment, buscat o no, han allunyat el fantasma de la repressió policial de dimarts, han rebaixat els ànims i han creat un ambient més tranquil (el cap de setmana del nacionalisme espanyol que es veu guanyador). Han demostrant no només que controlen el territori (es va veure a l’agost) sinó que a més procuren per la seguretat dels seus ciutadans i que són pràctics (abans seny que èpica). Des d’Europa això es valora tot i que no ho demostrin obertament o fins i tot s’hi posin en contra. Ara cal que demostrin que a més saben guanyar.

I si no és així, i ens fallen, la confiança que dóna aquest poble sí que és total. La llista de partits i polítics que són a la paperera de la història és llarga.

Si hem de tornar a sortir al carrer, cal tenir molt clar que el govern no es farà enrere com el dimarts passat.
Que diguin que faran i que ho diguin de forma que siguin creïble. Que les CUP, que tot i que no agraden s’han portat molt be, confirmin que el que diu en Puigdemont és veritat i que algú d’elles sigui al seu costat en tot moment per evitar canvis de posició d’última hora.
Tot això, suposant que en alguna part del discurs d’en Puigdemont s’hages declarat la independència.

Per suposat que hi seré a l’hora de lluitar, però també tinc clar que ho faré pel país, i no pas per un govern en el qual he deixat de creure. Confiança en el poble, tota, en els partits ja no, tret de la CUP amb la qual només combrego pel que fa a la seva insubornable i lleial lluita per la independència de Catalunya. Les justificacions i anàlisis sobre la decisió de dimarts em semblen d’una gran manca de rigor sobre la base d’especulacions i presumpcions que ignoren com alguns càrrecs havien anat preparant la rebaixa amb diversos articles al llarg de la setmana, la qual cosa demostra que no va ser producte de cap element sorpresa de darrera hora, sinó resultat de la pressió dels sectors més autonomistes d’ambdós partits als quals el president va sucumbir. Ara, quan responguin Rajoy clarificant la DI, veurem també quants condicionals i oportunitats de suspensió hi insereixen, perquè de ben segur que tornaran a una declaració tan ambigua i oberta a fer marxa enrere com puguin, sota la coartada de deixar-ho obert a un diàleg tercerviista que saben impossible. I encara haurem de llegir els que tornaran a qualificar-ho de jugada mestra. Així que sí, endavant, independència amb el govern o malgrat el govern, però independència de totes totes.

Agraeixo que l’ANC hagi pres posició en el sentit de reclamar al Govern i al Parlament que tirin endavant en l’aplicació de la DI, que el poble de Catalunya vem refrendar el 1-O malgrat la salvatjada de l’estat espanyol.

Lloable la iniciativa del Govern encapçalat per Puigdemont intentant esgotar les vies de diàleg, possiblement seduït pels cants de sirena (o n’he de dir senzillament mentides?) de la UE. Tot i la confusió que com bé diu en Vicent ens ha provocat a tots plegats.

Si hem arribat fins ací ha estat pel convenciment de tot el poble, de que haviem de fer aquesta passa, i ens hem posat a caminar.

Algú va dir que “si vols que et tractin com un poble has d’actuar com un poble”.

I això malgrat tots sabem que és i serà molt dur.

De fet, des que el món és món ha estat així, però possiblement en la globalització actual, malgrat quedi més despistat, en realitat sigui més greu.

Còm s’enten sino, que:
– Israel i els EUA deixin la UNESCO

– la UE hagi rebutjat el clam dels refugiats (llegeixis desnonats)

– el Consell d’Europa, institució per vetllar pels Drets Humans, reunit per valorar l’esquizofrènia de l’estat espanyol tingui, com sol ser habitual, el 90% de seients buits

– Human Rights Watch, i d’altres institucions que suposadament treballen en la defensa dels drets humans tinguin sempre una majoria de personal que és prou evident que no pertanyen a cap de les potències mundials

– …

En aquestes circumstàncies, les de sempre, resulta clau que tinguem clar l’objectiu de quin és el nostre país, amb unes lleis que ens protegeixen, sense la gran desorientació que significa una legislació retrograda i que només defensa la permanència de la injusta situació actual.

Tantmateix sabem que això no és garantia de res, atès que l’estat espanyol i la UE maldaran per xafar-nos en el seu camí per defensar les seves èlits i mercats.

Aprofitarem totes les febleses del món econòmic, que és on els fa mal (atenció 26-O BCE), però així i tot hem se ser conscients que serà molt dur.

Molt dur però amb la cara ben alta i contents de disposar d’un estat nostre, que l’aixecarem entre tots i per tots, vinguem d’on vinguem i pensem el que pensem.

És l’únic camí que hi ha per seguir defensant la nostra dignitat. La del món.

Als que defensen tot un món unit i sense fronteres els esperono a que s’afegeixin al carro. Només si ets persona pots conformar un poble. I només si ets poble et pots unir amb d’altres pobles.

Ara quedem a l’espera de les instruccions del President.

Perdó. Estic a Escòcia i el mòbil de sobte sembla que tingui vida pròpia.

El que dic és que el que importa és la lectura que en fem de tot plegat. No caiguem en errors que poden dur més confusió, i donem tot el suport al govern. Si la CUP ho fa, nosaltres amb més motiu.
I sobretot, pensem que si hem arribat fina aquí és precisament perquè entre el govern i la CUP hi ha bona sintonia i confiança. No denostem a uns per aixecar al altres, tots fan feina i de moment ben feta. Felicitats Vicent! Els teus articles són classes magistrals. No

La suspensió de la independència no em va agradar i crec que a milions de catalans i catalanes tampoc.
Malgrat tot vam pensar que el President, Vicepresident i Govern tindrien els seus motius i al món independentista s’acabà acceptant.
Ara ja no hi ha excuses.
Ara s’ha de declarar la independència amb totes les de la Llei i ho hem de fer ja, quan abans. No té cap sentit esperar quan res arribarà ni de l UE, ni d’Espanya, ni d’enlloc.
És el poble, amb l’ajuda del Mossos d’Esquadra qui ha de tenir el control del territori. De fet ja el tenim
Els diners retinguts pels bancs per ordre de l’estat s’han de desbloquejar una vegada una legalitat substituexi a l’altra o cas contrari se’ls nacionalitza.
I la recaptació d’impostos és del nou estat i ho hem de posar en marxa, cosa que no serà fàcil, però de pitjors n’hem sortit. Som un poble amb factor humà molt capacitat i ho demostrem cada dia
No hem de permetre que una minoria de catalans, amb l’ajut d’Espanya mani sobre una immensa majoria de nosaltres.
S’han de respectar tots els drets i de tothom i els de la majoria d’aquest país també.
Ara toca, doncs declarar la independència.
La força radica en el poble, sempre ha estat així en aquest moviment i ens agafa cohesionat i determinats.
Ho hem d’aprofitar.
Endavant. Anem bé.!!!

Heu vist els tuits del President? un peo avançant i entesos. Curs, significatius….
Estem amb una partida que juguen moltes coses.
Fa mes km un marathonia que un explosiu sprinter…
Recodo que Sales i Martin diu que David guanya a Goliat no tan per l’ajuda de Deu com per portar la lluita al seu terreny, no vol armes on es inferior, sino la seva fona que domina. Fins ara la majoria de les “pedres” han arrivat al seu desti. Confiança acumulem pedra/es definitives.

Ells tenen tot el poder per reprimir-nos, però nosaltres tenim dos factors que poden ser decisius. El primer, que juguem a casa, que defensem el nostre territori, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra economia, la nostra dignitat. El segon, que tenim la unitat i la voluntat ferma de tirar endavant.

L’únic que ens pot fer perdre la partida, doncs, és que perdem la unitat. No la podem perdre. I això implica no deixar-se arrossegar pels hiperventilats, per la gent que de seguida s’esquinça els vestits, que per un desacord en l’acció veu traïdors pertot.

UNITAT I DISCIPLINA, REMEM TOTS EN LA MATEIXA DIRECCIÓ I GUANYAREM!

He sentit l’entrevista que li han fet al presiendet Mas a TV3 i he quedat molt preocupat.

Ha dit que ell no preveia ni en el pitjor dels escenaris que l’estat espanyol fes ús de la violència indiscrimnada contra gent pacífica. Em sembla que deu ser lúnic català que no ho preveia. Una persona amb total incapacitat de preveure el que tothom veia no estava en condicions de guiar el país. Afortunadament la CUP va provocar el canvi. Espero que Puigdemont tingui una capacitat de previsió més normal.

També ha dit que ara cal tenir això en compte. Que fins i tot son capaços d’enviar l’exèrcit. Que el president Puigdemont ha d’actuar per protegir el poble. M’ha semblat entendre que insinuava que ha d’entrar en el joc d’embolicar la troca i donar llargues per evitar la represió salvatge contra el poble.

En cap moment s’ha fet la pregunta clau: cóm es pot protegir millor al poble? Amb una autonomia inoperativa més enllà del pla simbòlic o amb una república precaria però amb instruments per poder actuar a favor del poble?

Esperarem a que el poble s’enfronti sol a les forçes d’ocupació? permetrem que el govern espanyol prengui el control dels pocs instruments que encara té el govern català? esperarem que el govern espanyol usi aquests intruments (per exemple els mossos d’esquadra) en contra del poble català? o proclamarem la independència, substituirem el poder judicial espanyol per un de català i posarem aquest poder judicial i les forces d’odre públic a defensar el poble català?

El nostre gran avantatge davant del drac que se’ns vol menjar és la nostra mida. Som petits com David, però som molt més àgils que ells i tenim una punteria amb la fona envejable. Ens mobilitzem ràpidament mentre ell es mou entre legislacions, jutges decrèpits i protocols inservibles que s’ha anat fabricant per a protegir-se de la voluntat del poble. Aquest és el nostre avantatge. Utilitzem-lo doncs, i usem-lo ara mateix, sense esperar que la seva venuda “justícia” s’emporti cap a les clavegueres de l’estat als nostres líders, sense regalar-los més temps per a ensangonar-se les mans i les porres. Tornem les nostres lleis d’una puta vegada, que ja les usàvem segles abans de la seva existència com a poble i eren bones i ens donaven la dignitat que ens han anat robant de mica en mica. D’Europa ja no cal esperar-ne res de bo, i no només per la seva alineació amb els feixistes d’aquí, sinó perquè el seu projecte ja no te res de social ni d’ideològic, només és monetari i usurer, i això no ens interessa per res. Sembla ser que la màfia ha acabat governant una gran quantitat de paisos del nostre entorn, pel que només ens queden dues opcions: O seguir depenent dels seus tentacles i deixar que ens continuïn xuclant la sang nostra i la dels nostres fills i nets, o entrar a formar part dels paisos encara lliures d’aquesta lepra i poder mantenir la nostra cultura i els nostres costums. No hi ha cap altre camí que alliberar-nos i deixar de ser absurdament esclaus d’un país que ni culturalment ni econòmicament ens arriba a la sola de les sabates.

Cal passar pàgina aviat. S’aprèn dels errors: les ofertes escrupolosament democràtiques de diàleg, per Europa i Madrid, computen com febleses. En tot conflicte, només l’exercici de la coerció amb una determinada legalitat pot moure la geopolítica. Guardem ara la paraula “negociació” i “155”.

Home, ara que alguns dels del “drap blanc” veuen les orelles al llop, no pot ser que alguns de nosaltres retirin l’estelada del balcó. Ànims!!!

Resposta a Rajoy de forma coral (com diu en Vicent ). Gent al carrer i proclamació de la República definint ja les passes per el control del país.

Davant les agressions, respostes intel·ligents, vaga general, boicots, cyber atacs i clandestinitat.
Ens necessitem tots i totes!!! Pinya entorn del govern i les de les organitzacions cívils.

Deixo els escalfaments per a casa o per a quan surto al carrer rodejada de tots.
Ara una cosa:
1. L’ANC fa el seu paper i el fa molt bé. Molt.
2. El periodisme també el fa molt bé, per a mi, l’opinió d’en Partal és molt rellevant.
3. La CUP fa el seu paper i el fa com és lògic a la manera CUP.
3. I el president Puigdemont, no m’ha demostrat mai, mai, que no tingui en compte el poble i les opinions. Ell és el que millor sap quina és la situació. Ell, sí, que té tota la informació i és ell qui ha de valorar tots els factors (els de casa i els de fora) i sap que en situacions determinades no tothom està content. Però estic absolutament convençuda que farà el millor i que les opinions de l’ANC, de la CUP, dels altres i dels de més enllà les té en compte.
Així que no cal que ens posem nerviosos.
Continuem abraçant-nos i lluitant que n’hi ha per llarg!

En cap moment vaig dubtar del moviment fet pel President Puigdemont. Amb tot Europa amb el culet apretat, demanant mediació per acordar no-sé-què, la postura era donar opció per tal de que es produís aquesta mediació i les posteriors negociacions. Immediatament la postura dels espanyols va quedar clara: “Aquí no se negocia nada, no necesitamos mediadores y al que se mueva le aplico el 155”. De fet varen quedar més que retratats i per la nostra part no s’ha negat la possibilitat de negociar, però com que les paraules “negociar”, “pacte” i “acord” no figuren escrites a l’ADN castellà, així ha quedat la cosa. No cal dir que la posterior aparició de Pedro Sánchez parlant de una possible reforma de la Constitució, amb l’Iceta saltant d’alegria, va ser francament patètica.

Total, que si ara es tira pel dret cap problema. Si Europa tremolava dimarts, ara es pot cagar a les calces perquè això va de veres, i si a l’Estat Espanyol li marxa el “pagano”, el que l’hi pot quedar a la UE serà una altra Grècia versió 2.0, amb tot el merder que això representa.

I ara cal posar-se les piles, perquè res és de franc en aquesta vida.

Crec que un dels pocs defectes del Procés català ha estat la innocència de creure que Europa creu cegament en la DEMOCRÀCIA pura i si els catalans ho fem tot bé, carregats de raons i pacíficament ja n’hi haurà prou.. i no funciona així. Si ets maquiavelic i tens el poder i la força física pots malmetre el contrincant. I el Govern espanyol utilitza això, com ho fan altres governants malauradament. Aquí, per a guanyar, els catalans han de ser capaços de patir, arribarem tant lluny com els catalans siguem capaços de resistir. Això vol dir: empresonats, protestes, vagues, penes econòmiques, sancions, webs i diaris clausurats, ferits, … morts..? Fins a on podem resistir? Quant més resistim més opcions tindrem de guanyar. Cal que per a Europa el cost, econòmic i moral li sigui insuportable…

Efectivament un país no canvia de caràcter en 15 dies Sr. Partal, però li asseguro que ni jo ni una bona colla de gent tornarem a bellugar ni un dit mentre no s’aixequi la suspensió de la independència i el Govern del Sr. Puigdemont i tot el grup de Junts pel Si demanin perdó per haver incomplert el mandat sorgit del referèndum.

A mi no em tornaran a enredar amb il·lusions absurdes sobre dialogar amb feixistes, ni amb quimeres sobre la mediació d’una Europa que ni ens reconeix ni ens reconeixerà fins que no controlem el nostre país de dalt a baix.

Si volen rendir-se que es rendeixin i anem a eleccions, llavors veuran fins on arriba la memòria i la dignitat de l’independentisme que ells van defraudar dimarts passat.

Recomano llegir les “10 respostes sobre la declaració d’Independència” del sr Graupera perquè emmarquen perfectament la situació que tampoc no desmenteix l’editorial de Vilaweb. La població vam defensar les urnes i el referèndum i se’n va sortir i no crec que el govern català cregués massa que es pogués produir aquesta victòria i molt menys el govern espanyol que encara està al·lucinat i ple d’una ràbia incontenible: la mateixa ANC situava com una victòria que votés un milió de persones! això ens duu a exigir que el nostre govern compleixi els seus compromisos, que en aquest cas és aplicar el resultat del referèndum i allò decidit per l’electorat; és una premissa indefugible si es vol mantenir la credibilitat davant d’Espanya i davant del món i sobretot davant dels catalans i catalanes que vam assegurar el referèndum i vam anar a votar agafant el bou per les banyes. La repressió de l’Estat serà molt pitjor si no oferim cap mena de resistència real: això vol dir que la població hem d’estar mobilitzats al 100% i que tal com ha reflexionat el sr. Cuixart caldran més 3 d’octubre, mentre el govern compleix amb el seu compromís i sense més dilacions posa en funcionament la Llei de transitorietat i fundacional de la República; i mentrestant els partits polítics pensin que si no estan a alçada del que el país els demana ja poden posar els seus càrrecs en remull perquè s’haurà acabat la nostra paciència.

Avui, escriure aquest comentari, ara o dintre d’una hora o qualsevol lapse de temps posterior, segurament ja s’haurà convertit en paper mullat.
Els esdeveniments van tant de pressa que, acabada de dir una frase o exposada una idea, la situació ja no és la mateixa. Aquesta observació val per tot, excepte per l’entestament del govern espanyol que només fa que cercar un nou argument que els tapi els ulls per no veure l’interessant i històric escenari que, segon a segon, se’ns va obrint.
No vull perdre més temps del necessari en la introducció. No desitjo fer-me antic a mi mateix.
Dues anotacions:
1- He sentit a dir i llegit en infinites versions, totes voluntaristes (dels que no suporten el vertigen de l’obertura de ments i esperits que està naixent) que la “solució” son NOVES ELECCIONS.
Algú pot creure que aquesta proposta no està enverinada?
Admetre aquest estadi, ja irreal pels que volem la independència, implicaria fer un programa electoral pel l’endemà de l’escrutini, en el qual no podríem obviar el que volem: EL DRETA A DECIDIR UN FUTUR NO DEPENDENT DE L’ESTAT ESPANYOL. Aquesta és la raó, la única raó d’allò, que justificaria admetre un nou graó en la ja èpica conquista de la INDEPENDENCIA.
Aquesta es la TRAMPA. El TC, que encara seguiria vigent, admetria la presentació d’un partit o grup polític que portés com a únic punt del programa EL DRETA A DECIDIR?
…… lectors i oients de l’altre cantó de la pantalla, on sou
…… Només sento SILENCI. Ho repeteixo o no cal?

2- Una contradicció suprema, digna de figurar en el llibre de J.L.Borges “Historia universal de la infàmia”: Aquest matí he vist l’arrogància i escoltat la poca-memòria (hauria d’haver posat -vergonya) del president d’un estat avui independent (ex-colònia d’Espanya) quan, en un acte públic que ha vist tot aquell que l’ha volgut veure, dir que “no creu en una declaració d’independència feta contra de la constitució vigent”…. Si! Era el President de Mèxic.
Quants presidents de Governs europeus, que abans estaven en la mateixa situació de ex-colònia, avui han emmudit?
Què els fa mossegar-se la llengua?…Si es per la diplomàcia europea o per qualsevol altre motiu confessable, quan pertanyem en la nova Europa que volem construir, jo no voldria fer aquest mateix paper.
Recordem-ho.

Encara em costa entendre qui va fer que el dimarts provoqués un canvi en el guió que tots esperavem: la declaració ferma de la independència de Catalunya. No sé de cap nom il.lustre que hagi fet canviar una esperanca tan esperada i tan general. Si en canvi NO HI HAVIA NINGÚ AMB MOMT DE PES A EUROPA, aleshores cal fer molta i molta pedagogia per a la nombrosa gentada que no entén -I no ha d’entendre- de tàctiques.
Tot i això continuaré com fins ara amb L.ANC i Òmnium on demanin la meva ajuda.
Mai, mai aquest pais havia mogut tanta i tanta gent…. i de quina manera.
Ànims a tots!!!! Siguem dignes del nostre país
Arnau Dutenbach

Totalment d’acord amb Josep Albà. Paraula per paraula ho suscric. I ho faig amb el cap fred (per tots aquells il.lusos que ens titllaran d’hiperventilats), després de recapitular els fets i comentaris d’avans i després del día en que ens havíem de sentir lliures i ens van trair els qui pensàvem nostres. Totes les demandes de diàleg amb no sabem qui i no sabem de qué, del nostre president twiter, una i altre vegada per qué? Per frenar-nos? Qué ha fet el nostre govern, a part de proclames vuides? No hem digueu que el referèndum, perque això ho vam fer nosaltres. Nosaltres. I sembla que vem desbordar les previsions, no teníen l’opciò de dir-nos que no erem prous, altre cop, i van trovar el discurs de la vía eslovena. Després de tant de temps de no aconseguir la vía escocesa. Tranquils, hem guanyat, però espereu, Europa ens ajudarà. Fins ara, en l’ùnic que ens ajudaran és a morir sense violència, res més. Ara ja sabem quin era el diàleg que reclamaven: rendiu-vos, sotmeteu-vos al nostre soci espanyol i deixarem que os aniquili sense sang. Constitucionalment, clar. Desde la certesa de que ens hem derrotat nosaltres mateixos, les associacions que ens guiàven cap a l’independència sabíen el día avans que no passaría res i ens van abandonar al carrer, amb pantallas gegants per veure millor la vergonya, ara qué? Podríen afagir-se al president, govern i grup de junts pel sí (del que jo era candidat: dimiteixo) al demanar perdò. Ara, veient el que han fet, destroçada la nostra confiança, volen implicar les CUP (per aprofitar la seva dignitat) difonent un fals acord d’ajornament, que han desmentit ràpidament, es clar. Avui tot el mon es veu en cor contra el débil, fins i tot els mexicans. Curiòs, eh? Un mexicà parlant contra independitzar-se d’Espanya. Els Estats Units, possicionant-se clarament amb el govern espanyol. On quedan aquelles declaracions de nogociar amb el que surti del l’1 d’octubre? I la democràtica Uniò Europea dient-nos que canviem la constitució espanyola. Os sona això? Observant fredament, és així. Ho lamento moltíssim, però hem perdut. Això podría ser un twit, president.
Com diu l’article, ara només ens queda el carrer. Sí. D’acord, el carrer. Decidir al menys la manera de morir. Deiem avans que els mètodes del segle XIX espanyols no funcionaríen al segle XXI. I teníem raò, vem aconseguir votar malgrat tot, amb la nostra convicciò, ara perduda, i vem guanyar. I ens ho han robat, suspès. I ara ens queda el carrer, sí, com al segle XIX, treure els somriures de la revoluciò. Fer tot el soroll que puguem, a veure si tornem a ser primera plana dels diaris i capcelera dels telenotícies del mon i tornen els més de mil periodistes que van venir per presenciar un fet històric i van marxar amb una rendiciò. Però no penseu que serà un 3 d’octubre ni molt meyns, l’ex president Mas ja s’encarrega d’espantar la gent i no queda ningù, tret de les CUP, sempre, que digui ben alt i ben clar que la por, l’inmensa por, el pitjor dels malsons que podem viure, el mal dels mals és seguir dins Espanya. Tremolem, que arrassaran tot el que olori a català. Per tornar al pricipi, com en Josep Albà, declarin la independència, demanin perdò (no cal casa per casa com ens mereixeríem, però tampoc en un twit) o no sortiré en el seu nom al carrer si no és a comprar el pa. Vull dir el pan, que haurem de deixar el català en públic aviat…