04.08.2024 - 21:40
Aquesta setmana, si no hi ha cap sorpresa d’última hora, ens portarà dos fets que canviaran el panorama polític català, i potser també l’espanyol. La investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya, amb els vots del PSC, ERC i els comuns, i el retorn del president Puigdemont, amb la probabilitat gairebé certa que l’estament judicial espanyol el detinga i intente posar-lo a presó. Tots dos fets, i encara més la combinació de tots dos fets, marquen un abans i un després en el procés d’independència de Catalunya, obren una etapa nova.
I en aquesta etapa nova cal plantejar-se, cal sobretot que les organitzacions independentistes i el moviment en general es plantegen, què cal fer i com cal actuar. Aquest cap de setmana, les reaccions a la decisió d’Esquerra han tingut molt de visceral, com era gairebé inevitable, i també de càlcul electoral, en el cas dels partits. La tensió segur que augmentarà molt més encara aquest mes i potser tindrà un epicentre en l’Onze de Setembre, especialment si l’ANC es repensa la decisió de fer un Onze de Setembre descentralitzat i decideix de canalitzar el malestar de la gent en una manifestació gran i única.
Més enllà dels fets puntuals, però, cal mirar endavant i pensar i planificar a mitjà termini. El govern de Salvador Illa serà un desastre monumental, com ho és el de Jaume Collboni a Barcelona. La legislatura es complicarà molt per a Pedro Sánchez per poc que Junts reaccione i trenque qualsevol relació amb el Partit Socialista mentre el president Puigdemont estiga a presó. I Esquerra Republicana entrarà en la guerra interna d’ací a uns dies, cosa que complicarà encara més el seu futur. Tot això serà aprofitable, però no serà prou.
I per això a mi, com una simple contribució personal al debat, se m’acut una llista de coses a fer per encarar el temps nou que ve ara. Estic segur que els subscriptors del diari, amb la seua amabilitat i paciència habitual, enriquiran molt aquest debat i opinaran sobre aquests propòsits o en proposaran uns altres que a mi no m’hagen passat pel cap.
1. Cal organitzar una protesta permanent contra el govern de Salvador Illa, una protesta que tinga una expressió popular permanent al carrer.
La presidència de Salvador Illa és, com tots sabem, una victòria de la repressió desencadenada d’ençà del 2015 contra el projecte d’independència de Catalunya. Sense la presó, l’exili, les clavegueres, l’espionatge, la violència, les mentides mediàtiques i polítiques, els xantatges personals… avui no seríem on som –la darrera decisió d’ERC inclosa. Però qüestionar la legalitat de la seua presidència és perdre el temps en discussions que no s’acabarien mai. En canvi, exercir el dret de protesta contra la seua presidència és activar la democràcia i exercir un dret inqüestionable. Que no reclama de grans masses ni d’enormes organitzacions i que tonifica el carrer. L’ANC en sap molt, d’això, i té una capil·laritat enorme al territori, necessària perquè la protesta siga eficaç.
2. Cal que l’independentisme siga capaç de bastir un govern alternatiu i efectiu des dels municipis.
Esquerra ha estat un obstacle per a la unitat de l’independentisme d’ençà del 2017. Aquesta unitat, fins i tot sense esperar-los ja a ells, no és senzilla –ni entre els partits ni entre les organitzacions populars. Però amb la seua decisió, ara s’obre una escletxa per a discutir i debatre què es pot fer i cap a on cal conduir el procés. El batlle de Girona, Lluc Salellas, de la CUP, plantejava l’altre dia, amb molt d’encert a parer meu, que els municipis i els electes haurien de tenir ara un paper més important encara que no han tingut fins ara, en una estratègia que ho havia supeditat tot a la direcció des de la Generalitat.
Bastir, i això es pot fer des de l’AMI, una organització potent de municipis i electes independentistes que siga capaç de funcionar com a contrapoder a la Generalitat, és una alternativa que té precedents en uns quants països. Amb ambició. Coordinant recursos i decidint polítiques, però també adoptant un paper, que ha de ser essencial, de referent simbòlic. Podem imaginar, per exemple, una assemblea que tinga un govern capaç de manar en els seus municipis i que tinga president i ministres i que decidisca polítiques independentistes que es fan reals des de baix, gràcies a la coordinació territorial i a l’acumulació de recursos. Algunes de les experiències del Consell de la República són una bona preparació en aquest sentit.
3. Cal tornar a explicar que continuar lligats a Espanya ens porta a la decadència i com volem que siga el nou país al qual aspirem.
Aquesta batalla cultural va ser transcendental, i especialment il·lusionant, en els primers temps del moviment independentista, però ha caigut en l’oblit. Cal recuperar-la. Cal tornar a explicar que la república catalana que volem no pot ser una espanyeta en petit amb tots els defectes del règim del 79. I que volem una societat molt més lliure, molt més sana, molt més eficaç i positiva. Per això, actualitzar les raons de l’independentisme i dibuixar amb la màxima precisió com ha de ser la república catalana és una feina intel·lectual que hem de reprendre amb urgència i a la qual crec que Òmnium i els molts col·lectius professionals i de debat que s’han creat tots aquests anys poden contribuir molt, també en la divulgació.
4. Cal reforçar totes les iniciatives col·lectives que generen unitat i il·lusió.
El país és molt viu. Constantment hi ha actes, conferències, concerts, actes, taules rodones, celebracions en una població o en una altra en la qual s’ajunten independentistes sense preguntar al del costat què vota o què deixa de votar i si milita en aquest partit o en aquell. Tot aquest desplegament d’energia ha de ser reforçat. Amb l’organització centralitzada d’actes itinerants, com fa ara amb gran reeixida l’ANC. O simplement posant en relleu més –i donant a conèixer– tot el que tanta gent fa per tot arreu –i, en aquest sentit, els diaris tenim un paper evident.
Recordeu que les consultes locals per la independència van tenir un efecte balsàmic en una Catalunya que estava aleshores també molt dividida. Quan la gent fa coses en comú troba raons per a lluitar en comú.
5. Cal fixar objectius assolibles a curt termini, victòries parcials, que generen tensió i alegria.
No és bo de fiar-ho tot a la proclamació de la independència, crec que això ja ho hem entès. La proclamació de la independència és l’objectiu principal, però al costat els partits i les organitzacions han de saber convocar-nos al voltant de campanyes profitoses que puguen canviar coses. Em ve al cap l’experiència extraordinària de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, per exemple. Acorralar l’espanyolisme amb accions i campanyes que el debiliten en camps diversos –els trens, l’espoli fiscal, el corredor mediterrani…– és una feina fonamental.
6. Cal mantenir el litigi estratègic europeu i continuar lluitant contra la repressió.
La repressió espanyola continuarà. De fet, aquesta setmana Carles Puigdemont pot passar a ser un pres polític i qui sap si les protestes per la seua detenció i per la formació del govern Illa no acaben generant les primeres denúncies postamnistia per part de la policia o la classe política.
Per això, és imprescindible continuar lluitant contra la repressió a l’interior i a l’exterior. Amb organitzacions de suport jurídic i econòmic com les que ja tenim, des d’Alerta Solidària a la Caixa de Resistència, per dir-ne dues només. Però cal també bastir estructures com les que el Consell de la República i Òmnium han creat a l’exterior, resilients i capaces de continuar amb el litigi estratègic a Europa, davant el TJUE i el TEDH, que desemmascaren i denuncien la repressió espanyola.
Aquestes d’avui són només algunes idees que jo crec que poden obrir debat. No tenen cap més importància que això ni les plantege amb cap més intenció. Obrir el debat ací mateix a VilaWeb i, sobretot, obrir el debat als carrers i les places. Allà on som –passe què passe al parlament de Catalunya– la majoria social del país.
PS1. Josep Casulleras analitza avui amb tot detall què pot passar arran del retorn del president Carles Puigdemont, quant a la seua possible detenció. És un article a llegir amb atenció: Puigdemont torna de manera imminent: del paper dels Mossos a la presó, què pot implicar?
PS2. Parlant del necessari debat intel·lectual, Ot Bou entrevista avui Ferran Lupescu, un dels pocs pensadors radicals que tenim al país i que acaba de publicar un monumental i interessantíssim Diccionari del fet i de la qüestió nacional: “No pots fer servir la terminologia de l’enemic!”.
