25.07.2023 - 01:50
|
Actualització: 25.07.2023 - 21:22
Junts per Catalunya va prometre una vegada i una altra durant la campanya electoral que no investiria Pedro Sánchez si no era en canvi d’un referèndum i de l’amnistia. Ara ha passat de ser irrellevant al congrés espanyol a tenir la clau de la investidura, i Carles Puigdemont està decidit a marcar el rumb del partit de l’exili estant. El president espanyol en funcions ha afrontat els resultats impossibles amb la voluntat d’esquivar qualsevol imatge de nerviosisme per la incertesa del futur. Davant l’executiva del PSOE, segons que van explicar fonts del partit esmentades per l’ACN, es va mostrar convençut que “la democràcia trobarà la forma de la governabilitat”. Va dir que no creia que hi hagués un blocatge i, per tant, una repetició electoral, encara que depengui de Junts. Sembla que Sánchez no té pressa: falten dies perquè es constitueixi el congrés, el 17 d’agost, i encara s’haurà de posar data per a una hipotètica investidura després de la ronda de consultes amb el rei espanyol.
Per començar, el dirigent del PSOE vol esperar a comprovar si el PP entra en crisi per la victòria insuficient d’Alberto Núñez Feijóo i les ànsies de poder d’Isabel Díaz Ayuso. El PP ha flirtejat amb la idea de convèncer el PNB, malgrat les dificultats evidents de sumar Vox i els nacionalistes bascs en una mateixa equació. Per si algú en tenia cap dubte, el president del partit, Andoni Ortuzar, va trucar ahir al vespre a Feijóo per refusar d’emprendre converses sobre la investidura: aquesta va ser la decisió de la direcció del PNB. Els seus vots seran per a Sánchez, si se’n surt amb la negociació a múltiples bandes.
El primer acostament a Junts el vol fer Sumar mitjançant Jaume Asens. Tot i que Asens no va anar a les llistes, és el millor enllaç que tenen amb Waterloo: amic de Toni Comín i procurador del primer contacte de l’exili amb Gonzalo Boye, artífex de la seva estratègia de defensa. Junts negava ahir haver rebut encara cap trucada. En un moment en què els partits independentistes semblen haver tocat fons, després d’una campanya electoral en què el conflicte polític ha desaparegut de l’àmbit de les propostes i ha passat a ser esmentat esporàdicament, en retrets o parlant de suposats mèrits pacificadors, Sánchez s’ha tornat a trobar amb l’obstacle de Puigdemont. No de Junts, tan sols, sinó de Puigdemont. “Fer Pasqua abans de Rams, ho dieu? (És per a un amic)”, responia el president a l’exili amb una piulada a Madrid. Igual que amb Feijóo, Sánchez podria esperar que Junts acabés cedint per les pressions externes i internes.
Entre les externes, una de les més determinants és la d’ERC, que insisteix a demanar a Junts que acordin conjuntament les condicions d’una investidura possibilista. “Que no es deixin temptar per un escenari de repetició electoral”, els ha dit Marta Vilalta, que també ha defensat que no es pot córrer el risc de donar una altra oportunitat al PP i a Vox perquè puguin governar. El PSC, amb Salvador Illa al capdavant, ha demanat a Junts que toqui de peus a terra i estigui “a l’altura de les circumstàncies”. Però tots compten amb una altra variable, i és que el sector pragmàtic del partit, els més moderats, pressionin internament perquè Junts acabi cedint amb una abstenció sense cobrar el preu “d’or” que hi ha posat Míriam Nogueras. Això amb el risc, fins i tot, de dividir-se o trencar-se internament, tot i que ahir, en l’executiva, no es va parlar de rebaixar les propostes de la negociació, segons fonts consultades.
A primera hora del matí, el secretari general de Junts, Jordi Turull, en una entrevista a RAC1, es va encarregar de remarcar la posició de la nit electoral: “L’independentisme no pot desaprofitar una oportunitat com aquesta”; “l’abstenció no és cap escenari”; “no votar Sánchez no vol dir voler un govern PP-Vox: en aquesta trampa emocional no hi entrarem”, va dir. A més, Junts no es refia de les promeses de Sánchez: vol cobrar per endavant, cosa que encara complica més qualsevol entesa amb el PSOE. La intenció declarada de Junts és mirar d’aprofitar l’oportunitat per a refer la unitat independentista, amb ERC i la CUP i les entitats: fer un front comú a Madrid, reprendre els intents de refer la unitat estratègica. Però els antics socis de govern continuen topant amb divergències que semblen insalvables. ERC persevera en l’intent negociador, malgrat la davallada electoral, i Junts, castigat també per la pèrdua de vots però amb la sort aritmètica de cara, és presoner de les seves promeses.
Junts va repetir una vegada i una altra que no farien president Sánchez. Ara es juguen la coherència i, precisament, aquest és un bé intangible en política que, des que van sortir del govern, la direcció del partit s’ha proposat de reconstruir per mirar de superar electoralment ERC. Ara com ara, això els ha costat la pèrdua de càrrecs públics a la Generalitat i en els pactes postmunicipals, per la negativa d’arribar a acords amb els socialistes a les diputacions, amb la incomprensió consegüent de molts sectors i dels adversaris polítics. Una tàctica per a mirar de guanyar credibilitat independentista que ha suscitat també malestar intern, entre l’anomenat sector pragmàtic i institucional del partit, i entre els batlles que esperaven conservar la influència en els ens supramunicipals dels quals han restat fora (llevat de la Diputació de Girona). Puigdemont no té cap càrrec orgànic a Junts, malgrat l’ascendent que no hi ha perdut mai. Però compta amb l’alineació de Nogueras, Turull i Laura Borràs.
La fiscalia tampoc no sembla disposada a facilitar cap acostament i l’endemà de les eleccions ha demanat la reactivació de les euroordres i les ordres internacionals de detenció de Puigdemont i Comín. Ara, amb la clau de la investidura, Junts encara l’hora de la veritat: faran allò que van prometre? I si és que sí, els ajudarà a recapitalitzar-se electoralment, com esperen?
