29.10.2017 - 22:00
Divendres vaig plorar. Després de dinar vaig poder-me arribar fins al passeig de Picasso i des d’allí vaig seguir la votació dels nostres parlamentaris. I quan la presidenta Forcadell en va llegir els resultats, mentre ens abraçàvem tots amb tots, em vaig emocionar. Perquè era aquell moment tan esperat, per tanta tensió acumulada, per tanta atenció multiplicada. I vaig plorar. No tant com el cos em demanava: si m’hagués deixat anar encara hi seria. No, em vaig esforçar a retenir-me, i mirant tot al voltant em vaig demanar: serem capaços de resistir el que ara vindrà? De debò que hi estem disposats i en serem capaços?
De seguida, després, un cop a la plaça de Sant Jaume, continuava emocionat, i somrient, i orgullós. I, alhora, alerta, un punt recelós, també desconcertat. Així era això?, tenia la temptació de preguntar-me. I què era això: la bandera espanyola onejava encara al cimal del Palau de la Generalitat, no hi havia proclames als balcons, només alegria i festa cívica al carrer –que ja era molt. O, si preferiu demanar-vos-ho d’una altra manera: i ara què?
Ara, a continuació, ha vingut el cap de setmana més estrany de les nostres vides. Sé que som molts que avui ens sentim ciutadans de la República. Segurament esperàvem que de seguida veuríem com la República prendria cos, i per contra el que ens arriba és un degoteig impassible d’ordres del govern espanyol en el desplegament del seu 155. Només dissabte a migdia el president ens va adreçar unes paraules. Unes paraules, si m’ho permeteu, amb més fondària moral que orientació política. I també és això que crec que les fa significatives.
No em veig amb cor de posar-me a interpretar signes i indicis del punt on som, de cap on anem. No em veig amb cor de valorar de cap manera la jugada de les autoritats espanyoles, que pretenen convocar unes eleccions autonòmiques més, amb infame aparença de normalitat en aquesta mena d’estat d’excepció que han dictat. No em veig amb cor, menys encara, de pronosticar què passarà ni d’insinuar què hauríem de fer.
Però no perquè em venci el desànim, el cansament, la desconfiança, la desil·lusió. Res de tot això: ben al contrari, parlo des de l’esgotament que no us amago, des de la il·lusió renovada, des de tanta acumulació de força pacífica que demostrem al carrer, des de la confiança en tots els nostres líders. I és amb tot això que em surt de fer una promesa, solemne i tot si ho voleu.
Prometo ser lleial a la nostra República. Prometo lleialtat a la República, sigui com vulgui que es vagi concretant i materialitzant, i poso al seu servei totes les meves energies i totes les capacitats que humilment li pugui oferir. I això és tant com dir que no reconeixeré en endavant cap altra autoritat que les de la República i que, per tant, negaré en la mesura que em sigui possible la legitimitat sobre mi de qualsevol altra autoritat. Així em sento i aquest és el meu compromís.
