07.03.2024 - 21:40
Amb l’aprovació ja segura de la llei de l’amnistia es tanca un període de repressió duríssim contra l’independentisme català. No és cap garantia que no se n’obri un altre immediatament, però, tal com ha acabat la cosa, Espanya s’enduu una derrota molt contundent, amb implicacions futures.
Com deia a l’editorial d’ahir, aquesta amnistia és circumstancial i pot passar perfectament que Espanya torne a la violència quan la proclamació de la independència es torne a posar seriosament sobre la taula. Però en la batalla lliurada d’ençà del 28 d’octubre de 2017 ja hi ha unes claus que hem comprovat, un mapa d’un territori fins aleshores desconegut, que no sabíem si existia en realitat o no. Hi és: existeix un espai jurídic europeu que ens garanteix, contra els abusos espanyols, els nostres drets. S’ha demostrat.
S’ha demostrat gràcies a la lluita de l’exili, sobretot. I per això avui és el dia en què cal recordar que aquests set anys cap exiliat català no ha estat lliurat mai a Espanya per les autoritats de cap país europeu. Ni Bèlgica, ni Suïssa, ni Escòcia, ni Alemanya, ni Itàlia no han donat suport a Espanya en la persecució del moviment independentista. Ben al contrari: tots –i encara més les institucions comunes com el TJUE i el TEDH– han posat contra la paret Madrid i les maniobres cada volta més desesperades dels jutges espanyols. Fins a portar-nos a un escenari que serà, ben aviat, la constatació de la seua derrota: el retorn triomfant dels exiliats.
Entre nosaltres hi ha gent que considera que Europa ha estat massa insensible a la causa catalana. En part és cert: l’Europa política hauria pogut fer més i més de pressa. Però crec que aquesta crítica no ens pot fer perdre de vista tot allò que ha fet el poder judicial europeu. Si fósseu espanyols consideraríeu que Europa ha estat massa insensible a la causa espanyola? Crec que hi ha més raons per a pensar això que no per a pensar allò altre.
I per si no n’hi havia prou, en aquest tram final de l’amnistia també Europa i l’espai jurídic europeu han estat determinants a l’hora de trobar la manera de superar unes línies vermelles polítiques, les del PSOE, que no tenien sentit. Quan la Comissió de Venècia, en el seu informe, va deixar caure que les figures penals espanyoles no han de coincidir necessàriament amb el dret europeu –que aquesta era la solució– no tan sols anuncià, però, una solució legislativa.
Ben al contrari: amb aquesta consideració també va rematar allò que d’ençà del primer moment ha estat la clau per a aquesta gran victòria de l’exili català. Es tractava de forçar Europa a intervenir-hi. Que fos Europa que digués a Espanya que això que feia i que fa no és acceptable en el context democràtic de la Unió Europea. Així ho va proclamar el juliol del 2018 el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein i així s’ha anat repetint aquests set anys sentència rere sentència, dictamen rere dictamen i resolució rere resolució.
Ara entrem en una nova etapa, sabent que Espanya tornarà a la repressió i a la violència tan aviat com puga. Però no és igual tornar-hi sabent que has perdut, tornar-hi sabent que ja t’han dit que per aquest camí no hi vages i tornar-hi sabent que això ho sabem nosaltres i que ho saben aquells europeus que manen sobre l’estat espanyol.
Aquesta és, en definitiva, la gran victòria de l’exili, de tots aquells que en compte de lliurar-se al poder del qual acabàvem de proclamar la nostra llibertat van optar per continuar lluitant, sense reconèixer cap dret d’Espanya sobre ells i exposant-la a la vergonya i la irritació creixent d’una Europa que potser el 2017 no sabia amb qui ens les havíem, però que avui ho té claríssim. Tal com finalment ha demostrat.
