Comença el setembre i alhora un període polític que serà d’una excitació extrema, especialment a Espanya i molt més concretament a Madrid. Tots ens fixem en els canvis que prepara la política catalana, amb els congressos d’Esquerra, Junts i Compromís i amb la nova assemblea general de l’ANC, però tinc la sensació que, ara mateix, on cal mirar amb un interès especial com es mouen les peces és a Madrid.

A Madrid també hi ha convocat un congrés federal del PSOE al novembre, però abans han de passar moltes coses. Sobretot al parlament espanyol i als tribunals.

La principal, i que explica molts dels moviments que hem vist aquest agost, serà la possibilitat que el jutge que estudia l’hipotètic cas de corrupció protagonitzat per Begoña Gómez –la dona de Pedro Sánchez– encause també el president del govern espanyol.

Si passa això, que sembla que passarà, la justícia haurà de demanar un suplicatori al congrés per procedir a aquest encausament. I el parlament espanyol haurà de decidir si l’atorga o no. En una votació per majoria simple. I això significa que Sánchez dependrà del vot de José Luis Ábalos, però, sobretot, dels set vots de Junts. La seua majoria –això que pomposament en diuen la majoria de la investidura– és tan minsa com això.

Evidentment –això és de primer de carrera–, l’encausament no és cap condemna. Et poden encausar i que després no es demostre res de res. I és obvi el component de lawfare de tot aquest embolic organitzat amb els negocis de la dona del president. Però, si fos el cas que hi hagués encausament i el congrés no el salvàs, políticament parlant, Pedro Sánchez tindria un gran problema. Enorme.

Aquesta setmana Junts –que sembla que ha decidit que no treu cap a res continuar confiant en el PSOE, després de tot això que ha passat– ja ha votat amb PP i Vox i contra la resta de partits en unes quantes qüestions.

Dimarts, a la diputació permanent del congrés, tots tres partits van votar a favor de reclamar explicacions, entre més coses, sobre l’abast del pacte entre Esquerra i el PSC –curiosament, o no, Esquerra i el PSC van votar en contra de donar explicacions sobre un pacte que ha tingut com a conseqüència, ni més ni menys, la investidura del president de la Generalitat. A la diputació permanent, la presidenta Armengol hi té un vot decisiu, que el va haver d’usar perquè el govern espanyol no perdés la votació. Al ple eixe vot no val.

I com que no val, és al ple que ara veurem si Junts ha decidit de deixar caure Sánchez. D’arguments, no li’n falten. Els acords de Brussel·les no s’han complert, amb la sola excepció de l’ús del català al parlament espanyol. Això que ha passat amb la llei d’amnistia és un autèntic escàndol i el report econòmic entre Catalunya i Espanya no és que haja canviat, és que la desviació és més grossa encara. El caràcter netament anticatalanista del govern d’Illa tampoc no facilita les coses. Però hi ha, finalment, un fet incontestable: el PSOE va votar a favor del suplicatori de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i de Laura Borràs al congrés espanyol. Per quina raó ara Junts no hauria de cobrar la factura?

De moment, ja és una bona notícia que el grup de Junts, amb Míriam Nogueras al capdavant, s’haja desempallegat d’aquest xantatge infantil que els acusa de votar igual que el PP i Vox –xantatge que el PSOE oblida miraculosament quan pacta amb el PP, amb Vox o amb tots dos partits alhora. Deixar de banda aquestes pressions és un pas important per a posar fi a una de les grans ensarronades de la transició, que arrosseguem de fa quaranta anys. Tan bona notícia com observar la desorientació regnant en les files socialistes, que es pensaven que amb el president Puigdemont a la presó ja tenien la garantia que Junts votaria a favor seu en canvi de qualsevol prebenda carcerària. I s’han trobat amb un pam-i-pipa inesperat.

PS1. Les eleccions als estats alemanys de Saxònia i Turíngia, ahir, diumenge, van acabar amb dues grans notícies. La primera, esperada, és la victòria de l’extrema dreta a Turíngia. La segona és que a l’esquerra el partit més votat ha estat l’Aliança Sahra Wagenknecht, un partit fundat fa menys d’un any i que ha superat els socialdemòcrates, els Verds i Die Linke, amb un programa antiimmigració i contra la guerra a Ucraïna. Us expliquem qui són en aquest article: “Qui és i què defensa l’Aliança Sahra Wagenknecht, el nou partit antiimmigració que encapçala l’esquerra alemanya?”.

PS2. Simona Levi acaba de publicar el llibre Digitalització democràtica. Sobirania digital per a les persones (Raig Verd). Levi és una de les persones més consistents que tenim a l’hora d’analitzar la societat digital i les implicacions socials i polítiques. N’ha parlat amb Arnau Lleonart en aquesta entrevista: “Les institucions cometen un lliberticidi quan denigren drets en l’àmbit digital”

PS3. El centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés marcarà tota aquesta setmana. Entre el munt d’activitats que recordaran el poeta hi ha un gran concert dissabte a Burjassot, on tot de músics celebraran els seus versos. Esperança Camps en parla en aquest article, mitjançant les cançons que ha triat cada cantant.