L’homeopatia no funciona

L’homeopatia, que no és cap tècnica ancestral sinó una disciplina creada per Samuel Hahnemann, un alemany contemporani de Beethoven, es basa en la idea que per a curar una malaltia cal ingerir una quantitat petita de la substància que en causa els símptomes. El principi fonamental és la dilució, i d’aquí ve que als productes s’hi especifiqui quantes vegades s’ha diluït, sigui en una desena part (indicat amb les lletres D o DH) o una centèsima part (C o CH).

Hahnemann defensava les dilucions 30C, de manera que cal veure què vol dir això (i em permetreu que ho faci de manera senzilla, sense parlar de mols ni del nombre d’Avogadro). Comencem amb deu grams de la substància activa en un litre d’aigua, i ho barregem. Ho diluïm una centèsima part, que vol dir que agafem un centilitre del preparat i n’hi afegim noranta-nou d’aigua pura. Amb un càlcul ràpid ens surt que ara hi ha 0,1 grams de la substància original (10 grams dividits per 100). Repetim el mateix procediment, i ara al litre hi ha 0,001 grams. I així fins a trenta vegades. El problema és que la dilució és tan gran que la quantitat de substància que hi queda és inferior a una molècula. Dit d’una altra manera, que la substància original ha desaparegut completament.

Davant d’aquesta evidència matemàtica, els defensors de l’homeopatia ofereixen diverses explicacions. La primera és que l’aigua té memòria, però això és fals. La molècula formada per dos àtoms d’hidrogen i un d’oxigen té propietats meravelloses, però aquesta no. Us imagineu què passaria si poguéssim diluir unes gotes de petroli en aigua, i que n’agafés les capacitats? El segon argument és dir “a mi em funciona”. Ara bé, això és refutar una dada amb una anècdota –com si jo afirmés que el Baix Penedès és una de les comarques més pobres de Catalunya, i em diguéssiu que teniu un amic al Vendrell que és un potentat. Els humans hem desenvolupat uns mecanismes molt complexos per a saber si els medicaments guareixen: fem experiments amb grups control, mirem d’establir com actua el principi actiu, etcètera. “A mi em funciona” és una opinió que no explica res més. És per efecte placebo? T’hauries curat igualment? La malaltia inicial havia estat mal diagnosticada? Hi ha molts raonaments possibles que exclouen admetre que una substància absent ha fet efecte.

Un altre camí és dir que en realitat parlem de teràpies naturals amb herbes remeieres, però això és retòrcer la llengua. L’homeopatia és la tècnica del senyor Hahnemann –és el que vol dir aquesta paraula, i res més. Un pilar del mètode científic és que el coneixement obtingut s’ha de poder comunicar, i per això és fonamental que les paraules (com ara “quàntic”, “molècula” o “velocitat”) tinguin un significat clar. Altrament, seria impossible cap mena d’aprenentatge o col·laboració. També hi ha l’opció de declarar que tot plegat es basa en ciències alternatives que no han estat acceptades per culpa d’una conspiració, però el coneixement que hi ha darrere d’aquestes pràctiques és mancat d’evidència i s’assembla més a la religió, i es fan servir paraules que tampoc no volen dir res (pocs mots hi ha més rebregats que “energia”).

L’argument final és invocar el consens social, és a dir, que a tal o tal país l’accepta la medicina pública (tot i que la majoria dels que la van incloure ja l’han retirada, com ara Anglaterra el 2017 i França el 2019), o que si es ven a les farmàcies és per alguna cosa. Però tot plegat no té cap relació amb les lleis físiques i químiques que fan funcionar el nostre univers, i que són les que són. Jo demà puc proclamar que la gravetat és una invenció maligna de l’heteropatriarcat i que amb força de voluntat es pot superar, però més em valdrà no llançar-me del campanar de la catedral de Girona, perquè el resultat serà inevitable. En fi, tot plegat no tindria gaire importància si només es tractés de comprar aigua amb sucre a un preu manicomial, que tothom es gasta el sou com vol. Ara bé, si parleu amb sanitaris us explicaran històries terrorífiques de persones que van triar l’homeopatia en lloc de la medicina convencional, i van anar a l’hospital quan ja era massa tard per a fer-hi res; i sobretot el perill que hi ha quan parlem de malalties infeccioses.

Fins ara he escrit sis paràgrafs, i si una cosa sé del cert és que cap dels creients que llegeixi aquest article no canviarà d’opinió ni anirà a cercar més informació per corroborar o rebatre les meves afirmacions –de fet, m’espero comentaris irats sense cap més fonament que l’anècdota. Un efecte dels nous mecanismes de comunicació és que ens han permès de trobar gent que pensa com nosaltres, i així podem viure en la nostra bombolla ideològica sense haver de plantejar-nos les creences. Tothom hi té cabuda: a una banda els que neguen l’origen humà del canvi climàtic, al racó els que es donen copets a l’esquena perquè han salvat Barcelona de la dreta, més enllà els que diuen que els governs ens ruixen amb agents químics. Sumem-hi la decadència del paper dels experts i la substitució per uns xarlatans i demagogs molt més atractius, i l’escassa presència de científics a la política i els mitjans, i la barreja és fatal. Estar obert a canviar d’opinió davant de l’evidència hauria de ser un dels valors més preuats a la nostra societat, però avui és un dels més escassos.