L’home que no va poder arribar a Ítaca

Escriu el poeta que quan surts per fer el viatge cap a Ítaca has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures i de coneixences. El viatge d’Artur Mas comença avui una nova etapa perquè és el dia que caduca la inhabilitació de dos anys que li va imposar el Tribunal Suprem espanyol per haver organitzat la consulta del 9 de novembre de 2014, el primer assaig de referèndum d’autodeterminació dels catalans, preludi del Primer d’Octubre. A seixanta-quatre anys, Mas és un polític massa jove per a retirar-se però massa vell per a tornar a començar. El seu paper en la política catalana va ser clau per a convertir el sobiranisme en majoritari, però en la d’avui, l’encaix és complicat.

El seu espai polític continua disgregat en un mar de sigles els motius de la dispersió de les quals no podria desxifrar ni un navegant expert. La temptació de recuperar el timó, aquell timó que tenia al despatx del Palau de la Generalitat quan era president, és arriscat. D’entrada, si hi ha res a l’espai polític a què pertany, és un lideratge gairebé sense discutir, el del president Carles Puigdemont, que va més enllà de la sopa de sigles que té darrere. Dissabte que ve a Perpinyà es demostrarà. Va ser Artur Mas qui va posar-lo al capdavant el gener del 2016, quan la CUP blocava la investidura. La convivència amb Puigdemont ha tingut els seus alts i baixos, però ha estat globalment bona i Mas no es desgastarà ara disputant-li aquest lideratge. D’acord amb les últimes reunions, treballaran junts en una única fórmula electoral per a refer l’espai polític que encapçalen.

En el trajecte cap a Ítaca, Mas ha sentit els cants de les sirenes, que el temptaven a rectificar el rumb, a fer marxa enrere. Uns cants que ara que pot tornar a presentar-se a les eleccions s’han fet més intensos, entonats per qui ell va decidir de situar al capdavant del PDECat, Marta Pascal. Mas és això: pot proposar Pascal al partit i Puigdemont a la Generalitat. No és infal·lible. Els cants de sirena van acompanyats del dring dels diners dels potents despatxos d’advocats i associacions empresarials. Els qui l’apunyalaven quan va decidir de portar l’extinta Convergència Democràtica cap al sobiranisme ara li pagarien generosament la campanya electoral, camuflant els donatius sota el mantell pietós del monestir de Poblet, des d’on els convergents nostàlgics preguen pel seu retorn. Però no ho farà. És una opció que descarta.

Mas ha aconseguit que la dreta catalana tradicional el vegi com un independentista radical que va trair la seva classe i que l’esquerra el consideri un perillós ultraliberal capaç de liquidar l’estat del benestar. Enmig de les dues caricatures hi ha la persona real. Però en la política, els clixés s’acaben fixant i Mas duu la motxilla de les retallades a l’esquena. Quan el desembre del 2010 va recuperar la presidència de la Generalitat per a CiU, després de set anys de tripartits, va voler formar el govern dels millors, amb uns consellers, com ara Boi Ruiz a Sanitat i Francesc Xavier Mena a Empresa i Ocupació, que portaven les tisores a la butxaca i no van tenir escrúpols a l’hora de laminar l’estat del benestar. Les retallades les va fer perquè no s’hi podia fer res més, com les va fer Zapatero, però Mas va voler reivindicar-les, convertir-les en un relat positiu sobre l’austeritat que casa molt bé amb el seu caràcter, forjat de petit a l’escola Aula, però que el va convertir en la diana de l’esquerra catalana. Mentre els altres polítics s’haurien amagat darrere el dèficit fiscal, Mas hi va posar la cara i la hi van partir.

D’aquella època neix la ràbia de la CUP que esclataria després de les eleccions del setembre del 2015, quan Junts pel Sí no va obtenir la majoria absoluta per governar i els anticapitalistes van aprofitar per demanar-ne el cap. Les assemblees d’aquella tardor suaven socialisme, amb crits d’odi de classe: ‘Artur Mas, a quina mútua vas!’, clamaven amb el puny alçat, com si a la CUP no tinguessin mútua o algunes no haguessin passat per la mateixa escola Aula, que tothom sap que no és precisament pública. Però ja tenia la llufa penjada i no se la va poder llevar.

L’altra pedra que Artur Mas carrega a la motxilla és la de la corrupció. No hi ha cap cas en què l’hagin fet responsable de la corrupció de CDC ni tampoc en què s’hagi embutxacat diners, però com a responsable del partit durant molts anys, si més no és culpable de nomenaments de persones que després s’ha demostrat que van cometre irregularitats. Unes irregularitats que segurament han comès els altres partits, però el fet que Convergència abracés l’independentisme va contribuir a despertar l’interès de la justícia espanyola. Un interès que encara dura i que és una llosa per a Mas. És la imatge d’una època en què les coses no es van fer bé i això té un preu. És probable, ara que s’acosten les eleccions catalanes, que encara algun jutge remogui algun cas per a empastifar la campanya electoral. Perquè això també ha passat. Mas, Xavier Trias, Antoni Vives i més dirigents convergents quan va convenir van ser objecte de la guerra bruta per part de les clavegueres de l’estat espanyol, però això alguns ho obliden molt ràpidament.

La seva principal contribució a la política catalana ha estat pilotar el decantament de l’espai de CiU cap al sobiranisme, cosa que li va costar la ruptura amb la Unió de Josep A. Duran i Lleida, avui desapareguda. Així i tot, mai no ha estat considerat un independentista de pura raça per la seva condició de convers. El fet que maldés per pactar amb Zapatero una versió rebaixada de l’estatut en una reunió secreta a la Moncloa el gener del 2006, d’esquena al govern de Pasqual Maragall, tampoc no ajuda a enfortir el seu currículum, però és indubtable que, sense el tomb de CDC, avui l’independentisme no seria majoritari al parlament. El va fer a les eleccions del 2012 i la consulta del 9 de novembre va implicar la seva posada de llarg en el món independentista. Aquell dia va a començar la lluita per l’hegemonia d’aquest espai que aleshores ostentava ERC en solitari, al qual havia virat abans, quan Àngel Colom va accedir a la secretaria general. La consulta del 9 de novembre va fer que el març del 2017 fos condemnat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a dos anys d’inhabilitació per desobediència, que finalment va reduir a un any i mig. També van ser condemnades les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau –inhabilitades durant nou i sis mesos respectivament–, i el conseller Francesc Homs, en aquest cas pel Tribunal Suprem, perquè era diputat al Congrés espanyol.

Mentre ha estat ex-president inhabilitat, ha actuat amb discreció, sense fer soroll, per intentar recosir en lloc d’estripar. Va intentar refundar l’espai convergent amb el PDECat, però l’invent no va reeixir. Durant la tardor del 2017 es va demostrar la seva lleialtat cap al president Puigdemont, a qui va acompanyar en els moments difícils, quan a cada cantonada de Palau hi havia algú disposat a apunyalar-lo. En alguns moments, Mas hi va posar el cos, per evitar temptatives de cops d’estat, internes, a les seves files, i externes, a les dels socis. Després de la batalla de l’octubre s’ha dedicat a cuidar els ferits, ha anat a visitar els presos, ha anat a Brussel·les, sempre discretament, per ajudar, per animar. I dissabte que ve serà a Perpinyà, a l’acte del Consell per la República. Aquesta setmana publica un llibre amb les seves experiències. Ja no porta el timó del vaixell, ni ha arribat a Ítaca, però continua essent un mariner experimentat.