L’herència de Marx

El dret d’herència havia de ser abolit, segons que establia el Manifest comunista. Una mesura necessària contra l’acumulació de béns que perpetua les desigualtats entre classes. Uns anys abans d’escriure això, Marx bé havia acceptat els 6.000 francs que li havia deixat el seu pare en morir. Però quan va arribar el moment, la contradicció va ser inexistent: Marx va morir sense béns i sense fer testament. Les seves propietats es limitaven a alguns mobles i molts llibres, que van passar al seu gran amic i col·laborador Friedrich Engels, amb qui, entre moltes altres coses, havia escrit aquell brillant Manifest.

Però l’herència que ningú pot abolir, malgrat els intents, és la de la seva obra.

Perdura perquè Marx i Engels van explicar com ningú la manera com funcionava el capitalisme. Una aproximació que va començar pel periodisme, fent la crònica de com la privatització dels boscos havia fet que es multipliquessin els judicis per robatoris de llenya; o, en el cas d’Engels, relatant les condicions de vida de la classe obrera a Anglaterra. Després d’anys d’estudi i reflexió, l’anàlisi es va anar enriquint en l’àmbit teòric amb la definició de conceptes com ara ‘valor’, ‘plusvàlua’, ‘alienació’ i ‘fetitxisme’. Sense perdre de vista mai la perspectiva històrica: un dels millors capítols d’El capital és el XXIV, on s’explica com es va produir l’acumulació originària.

L’explicació d’aquest sistema econòmic no havia d’interessar tan sols els economistes. La militància de Marx i Engels els feia entendre la seva obra teòrica com una forma més de lluita. Per això, alhora que escrivien es van involucrar en les revolucions de 1848 i en la construcció de l’Associació Internacional de Treballadors. La difusió del marxisme, aquells anys de la Primera Internacional i mentre va viure Marx, es va limitar a la franja central d’Europa, des de França fins a l’oest de Rússia. Els Països Catalans, per exemple, en van quedar molt al marge.

Però si l’herència de Marx no es pot abolir, és en gran mesura perquè, en el temps que va seguir la seva mort, se l’han anat fent seva tots els pobles del món. Serveix com a exemple l’estàtua de bronze de Marx que, en ocasió d’aquests 200 anys del seu naixement, el govern de la República Popular Xinesa ha regalat a Trèveris, la seva vila natal.

Ludwig von Mises, referent del liberalisme més antisocialista, va deixar escrit que el socialisme representava ‘el moviment de reforma més poderós que mai ha conegut la història, la primera tendència ideològica no limitada a un sector de la humanitat, sinó amb el suport de persones de totes les races, nacions, religions i civilitzacions’.

I això ha estat així perquè, en el fons, el que explicaven Marx i Engels era la base material de les diferents estructures de dominació que recauen en els homes i les dones: l’explotació en el treball, el poder dels estats, el colonialisme, la ideologia i l’opressió en l’àmbit domèstic. Per això, totes les lluites per la llibertat hi han trobat referències per a entendre els respectius processos. Algunes s’hi poden sentir poc reflectides en una primera lectura, per l’absència o la poca presència de posicionaments concrets, o fins i tot per algunes opinions contràries. El racisme, el patriarcat, la destrucció del medi ambient o l’opressió nacional no van ser qüestions a les quals Marx pogués dedicar el mateix temps i energia que va dedicar a entendre l’explotació en el treball.

Però tot i això ningú no pot negar que va donar suport a la causa antiesclavista i a Lincoln; que l’obra d’Engels (a partir d’apunts de Marx) L’origen de la família, la propietat privada i l’estat ha estat superada però va ser una contribució molt important per a entendre l’opressió de les dones; que l’admiració de Marx pel progrés tecnològic no li va impedir de fer algunes reflexions sobre la natura i l’ecologia, com ha destacat John Bellamy Foster; i que la simpatia per la causa irlandesa va anar creixent a mesura que els la va donar a conèixer la companya d’Engels, Mary Burns.

‘Els obrers no tenen cap pàtria’ és una frase del Manifest que s’ha tret de context. Si continuem aquell paràgraf, s’entén millor de què parlava: ‘No se’ls pot prendre allò que no tenen. El proletariat, pel fet que ha de conquerir en primer lloc el domini polític, ha d’elevar-se a classe nacional i ha de constituir-se ella mateixa en nació.’

Per això, al costat d’aquesta immensa aportació que és l’internacionalisme, el marxisme també va anar empeltant en la lluita dels pobles pel seu alliberament nacional. Avui se’ns fa necessari explicar el capitalisme espanyol (i el francès), lligat al capitalisme mundial, com una manera d’entendre a qui ens enfrontem quan volem fer néixer la República a Catalunya i al conjunt de Països Catalans.

Per això l’independentisme també ha viscut l’herència de Marx com un gran capital polític. No és casual que les dues principals obres fossin traduïdes al català per independentistes. El Manifest Comunista va ser traduït el 1930 per Emili Granier i Barrera, militant d’Estat Català i de la Unió Socialista, per encàrrec del també independentista Manuel Gonzàlez i Alba (Edicions de l’Arc de Berà). I El capital, traduït per Jordi Moners, fundador del PSAN, els anys vuitanta.

L’herència de Marx ha de ser viscuda contra el que volen els seus il·lusos enterradors. Fugint, això sí, de dogmatismes. Destriant les eines que conté respecte dels posicionaments conjunturals. I sobretot, recordant sempre allò que la motivava, que ens ho donen a entendre quatre de les respostes que Marx va donar a les seves filles quan van decidir de fer-li un qüestionari juganer sobre la personalitat:

—La teva idea de felicitat: lluitar
—La teva idea d’infelicitat: la submissió
—Màxima favorita: Nihil humani a me alienum puto (Res humà m’és aliè)
—Lema favorit: De omnibus dubitandum (Dubta de tot)

Albert Botran, historiador. Militant de la CUP i de Poble Lliure.