L’herència actual de Benito Mussolini

Les paraules “desconfiança” i “descrèdit” aplicades al sistema democràtic són ja habituals avui en els discursos i els articles; com també en els insults i les mentides que es diuen a la claveguera de les xarxes socials. Tots hem sentit o llegit aquests darrers anys, i no tan sols en boca de Trump, Orbán o Milei, també de gent molt acostada geogràficament, frases desqualificadores, contundents com esmenes a la totalitat. L’objectiu és arribar al poder i enfonsar el sistema democràtic per instaurar governs neofeixistes, neoliberals, racistes i xenòfobs. Alguns ja ho han aconseguit. La propaganda s’estén arreu del món ràpidament. L’amenaça és molt greu.

Recordem-ne algunes frases. “Democràcia. És el règim en què es dóna al poble la il·lusió intermitent de ser sobirà.” “El parlament és el circ agonal de la democràcia. Les promeses dels programes electorals són una de les manifestacions més obscenes de la trampa política. El candidat es vendria l’ànima al dimoni per resultar elegit. Les seves maniobres de seducció de l’opinió pública i dels electors no tenen mesura.” “La democràcia, en el fons, només pot parlar. Viu de la paraula i per a la paraula. Però en temps de crisi els pobres no demanen que els facin propaganda, demanen que els manin. El temps de la discussió inútil, per tant, ha de deixar pas al temps de l’obediència.”

Idees que tots hem sentit entremig del soroll d’aquests últims anys. Dites per polítics o pels seus opinants a sou, formen part de la retòrica oficial de líders i moviments polítics que, tot i situar-se dins el sistema democràtic, ambicionen el poder per desmantellar-lo. El fet més significatiu és que les frases que acabo de citar són totes de Benito Mussolini, pronunciades als anys vint i trenta del segle passat, el segle de la gran batalla a mort entre la democràcia i els seus enemics.

Aquest exemple enlluernador l’he extret de Feixisme i populisme. Mussolini avui, de l’escriptor i professor de literatura contemporània de la IULM de Milà Antonio Scurati (Nàpols, 1969), que l’Editorial Afers i Raig Verd acaben de publicar amb un epíleg de l’assagista Gustau Muñoz. És un llibre clau per a entendre la repercussió ideològica del feixisme dels anys vint i trenta fins avui, que ressuscita sota fórmules no tan violentes, però igualment perilloses. El rigor analític, ideològic i documental d’Antonio Scurati ha estat lloat i admirat per pensadors i historiadors d’arreu per la seva impressionant investigació sobre Mussolini i els seus temps, editada en quatre volums, del qual el darrer acaba de ser traduït i publicat en castellà.

El hijo del siglo (2020), M. El hombre de la providència (2021), M. Los ultimos días de Europa (2023) i M. La hora del destino, tots publicats per Alfaguara, són un gran projecte que ja forma part de les millors obres de la literatura i la història contemporània. L’autor ha estat comparat amb Gore Vidal, Marguerite Yourcenar o W. G. Sebald. Aquesta magna tetralogia “és un panorama d’una riquesa extraordinària que ajuda a entendre una època decisiva”, afirma Gustau Muñoz; “assistim a l’aparició, auge i caiguda del feixisme amb una plasticitat inaudita, inèdita”.

L’èxit i l’impacte social i acadèmic de l’obra de Scurati, que ha renovat el corrent antifeixista, l’ha convertit en l’enemic públic número 1 dels populistes italians, que ja estaven llestos per a reescriure la història i revalorar el neofeixisme. Per això ha estat objecte de pintades amenaçadores i atacs a casa seva amb bosses plenes d’excrements. També, de constants insults a la premsa d’extrema dreta. Com que el director d’un d’aquests diaris és coautor de la biografia de Giorgia Meloni, la policia li ha posat escorta personal.

Meloni mateix l’ha atacat personalment amb mentides. Scurati va ser vetat en un programa de televisió sobre l’alliberament del nazisme. La presentadora li va reconèixer que la primera ministra no volia que es parlés del reconeixement a la lluita antifeixista. Després Meloni va publicar un post dient, falsament, que Scurati no havia estat censurat, sinó que demanava molts diners per participar-hi, perquè pretén enriquir-se amb l’antifeixisme.

La demagògia feixista de Mussolini, avui

Feixisme i populisme (Afers i Raig Verd) és el text d’una conferència de l’autor als Rencontres Internationales de Ginebra, que es fan d’ençà del 1946, ben bé acabada la guerra, quan un grup d’escriptors i intel·lectuals van pensar que era imperatiu de reprendre el diàleg cultural entre nacions per preservar la pau. Scurati hi va pronunciar el discurs, que ell qualifica d’“oració civil”, el 29 de setembre de 2022, pocs dies després de les eleccions italianes que va guanyar la neofeixista Giorgia Meloni, dirigent del partit Fratelli d’Italia.

La tesi de Scurati és que les noves formacions d’ultradreta a Europa i al món no descendeixen del Mussolini feixista, sinó del Mussolini populista. Ell fou l’inventor del feixisme, però, també, el creador de la manera de fer, el tipus de comunicació i el lideratge polític que avui anomenem populisme sobiranista.

El polític i periodista Benito Mussolini, ens explica aquest gran especialista, va ser expulsat del Partit Socialista Revolucionari Italià. El 1918, per aprofitar-se de la frustració causada per la Primera Guerra Mundial, es va afegir a la causa dels arditi, aleshores indignats. Eren uns escamots d’assalt que havien viscut molt bé a la rereguarda, on els tractaven com a herois. Alguns eren delinqüents a qui es va commutar la pena per integrar els escamots. Només s’enfilaven als camions per anar al front quan els ordenaven missions arriscades i sovint suïcides. El seu emblema era la bandera negra i una calavera amb el ganivet entre les dents. A la postguerra es van enfurismar perquè havien perdut els privilegis.

Mussolini va saber canalitzar el seu descontentament i el 1919 fundà els Fasci de Combattimento, amb aquesta púrria de professionals de la violència que formaren els primers escamots feixistes. El ressò popular va ser un fracàs. Mussolini va ser empresonat, acusat d’organitzar bandes armades. Un cop alliberat era conscient que estava acabat. No obstant això, es posà a treballar en la seva figura i en la gestació d’un moviment populista sobiranista, que seduí la societat italiana.

Segons que explica molt gràficament l’autor, Mussolini violà Itàlia amb els arditi, però no es limità a violar-la, també la va seduir. La combinació de violència i seducció populista li permeté d’atreure sectors importants de les classes mitjanes i la burgesia. Aquest fou l’èxit que l’impulsà fins a la presidència del govern l’any 1922, càrrec que exercí fins al 1943. Però el feixisme fou comèdia i tragèdia. El 1945 fou detingut i afusellat, juntament amb més jerarques feixistes, i penjat en públic cap per avall amb la seva amant, Clara Petacci.

Scurati investiga i troba rere la màscara marcial del feixista els trets persuasius del populista i analitza l’evolució, en el curs dels anys, del seu pensament en els seus discursos i articles, fins a perfilar nítidament les claus del seu populisme seductor. Aquí és on assenyala la veritable herència dels grups d’extrema dreta actuals. No seria exacte de titllar-los de feixistes, perquè el feixisme original era violència, i els d’avui no en practiquen, encara. D’on de debò beuen els hereus actuals, creu ell, és del seu complement imprescindible: el populisme sobiranista que va engendrar l’inventor del feixisme.

Segons l’autor, el Mussolini “animal polític” tenia una intuïció visionària sobre la política en l’era de les masses, que llavors començava i que avui prossegueix en la fase de maduresa.

Les regles del populisme 

La primera regla del populisme és la personalització autoritària, essència del mot “populisme”.  Del “jo sóc el poble” evoluciona cap a “el poble sóc jo”. I al “qui no està amb mi, és el meu enemic i, per tant, l’enemic del poble”. Així s’estigmatitza qualsevol pensament diferent, qualificant-lo de “antiitalià”, “antiamericà”, etc.

Reduir el tot a un individu va implicar una revolució en el llenguatge periodístic, que influí molt la premsa italiana. Mussolini s’allunyà de la cultura literària vuitcentista i engegà una nova maquinària. Frases curtes, elementals. Tota frase era susceptible de ser un eslògan, una dita memorable extrapolable al text perquè funcionés sola públicament en qualsevol situació i context.

Moltes començaven per la primera persona del singular: “jo dic”, “jo penso”, “jo prometo”. Les escrivia o les projectava a crits a les masses. No li importava gens la coherència històrica ni l’ontològica. De fet, va ser el precursor de la política actual feta a base de piulets elementals, mentides i tergiversacions de la història i de la realitat. Un llenguatge perfectament entenedor i assimilable, fins i tot per als més analfabets, incultes i babaus.

La segona és la polèmica antiparlamentària. De fet, antidemocràtica. Que a força de repetir va anar arrelant en la societat italiana. En síntesi, el raonament és: si jo sóc el poble i el poble sóc jo, aleshores el parlament esdevé “una pèrdua de temps, un lloc de corrupció, de degeneració patològica, d’incapacitat, de robatoris, de privilegis de casta, l’epicentre d’un inútil caos crònic. L’espera el destí dels febles, dels ineptes”. Una música que avui ens resulta també molt familiar. Mussolini va dir: “Jo no faig política, jo faig antipolítica”, un eslògan que ja té un segle i circula àmpliament en el nou mil·lenni.

La tercera és “guiar i seguir”. Ell deia que guiava les masses, però no precedint-les, sinó seguint-les. Volia dir que el líder no cal que tingui idees pròpies, ni fidelitat o lleialtat a res, ni objectius a llarg termini. Simplement, ha de saber de tàctica i no d’estratègia, d’oportunitats i no de conviccions, de praxi i no de teoria.

La quarta és la “política de la por”. Els líders populistes no apel·len gairebé mai a les esperances de la gent, sinó a les seves pors. Si hi havia por de la revolució socialista, ell la va multiplicar, per exemple. I de les llavors que sembra la por, en neix l’odi, que seria la cinquena regla. L’odi era l’objectiu. No tan sols calia tenir por dels socialistes, per exemple: calia odiar-los, com els alemanys als jueus, o el populisme sobiranista i l’extrema dreta actual als immigrants.

La sisena regla consistia a simplificar la vida moderna. Brutalitzar la política per destruir el pensament. Convèncer la gent que la realitat és molt simple. Tot es pot reduir a un únic problema, que es pot reduir a un únic enemic, que s’identifica amb un estranger, un estranger que aviat serà vist com un invasor. Com que l’estranger invasor es pot matar, problema resolt.

La setena és comunicar el cos amb el cos. Mussolini va situar el cos, el seu, el cos del mascle potent, al mig de l’escena política. Fent-se fotos a pit descobert amb els pagesos, fent veure que veremava o cavava, o nedant davant les masses o gesticulant com un ninot grotesc. Això ho practiquen tots els d’avui, sobretot Putin i Trump. Aquesta apel·lació a l’animalitat humana significa per a ell que en l’era de les masses la comunicació política no passa de cervell a cervell, sinó de cos a cos. S’accentua la comunicació corporal, quasi visceral, en perjudici de la intel·lectual, feta de raonaments, reflexions i anàlisis. L’odi a la cultura, a la paraula i la reflexió, als estudis d’humanitats i al pensament, també és molt estès avui entre els populistes sobiranistes.

“No hi ha res d’estúpid en tot això”, remarca Scurati fent un advertiment. “És un procés que reactiva en la història necessitats, estats d’ànim i sentiments primaris, experiències de vida ancestrals, fins i tot, prehistòriques. Si despatxem aquest atavisme amb una ganyota de suficiència, els estúpids som nosaltres. No hi ha res de ridícul o de divertit, aquí. Si ens en riem, no riurem gaire temps.”

 “Cal reprendre la lluita, seguint el llegat antifeixista dels nostres avis”

Al final de la seva “oració civil”, Antonio Scurati, davant l’audiència d’escriptors i intel·lectuals, va abordar la gran qüestió: “Què podem fer?”

La resposta, va reconèixer, és fàcil d’enunciar, però terriblement difícil de dur a la pràctica: cal reprendre la lluita. Fins ara havíem viscut en la il·lusió de la suposada immortalitat de la democràcia. Ara cal retornar a la seva història, que també és la història de la lluita per la democràcia. “Una lluita quotidiana, interminable, incansable”, afegia. “Hem d’assumir el llegat de l’antifeixisme dels nostres pares i dels nostres avis […]. Un llegat que no cau del cel, cal guanyar-se’l, merèixer-lo, fer-lo nostre.”

Dit això, Scurati afirmava que per poder esdevenir hereus de l’antifeixisme del segle XX cal renovar-lo. Ell veu avui possible i absolutament necessari un antifeixisme cívic i no ja ideològic: “Un antifeixisme que no imposi a segons quin arrenglerament sota banderes de to pujat, sinó que dugui tothom a prendre posicions sota la bandera de la democràcia. La democràcia de tradició europea, liberal, plena i sencera. No n’hi ha cap altra. Avui, superades les sangonoses batalles político-ideològiques del Nou-cents, és finalment possible un antifeixisme de tots, de tots els demòcrates sincers, qualsevulla que sigui la seva orientació política personal. És possible i és necessari.”

En síntesi, Scurati ens recorda que la democràcia no és immortal, com veiem avui arreu del món, on creix com l’escuma la força i l’amenaça del neofeixisme i el populisme. Aquests últims anys, a Catalunya han anat creixent, sota banderes diferents, les formacions d’extrema dreta Vox i AC, connectades amb l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya, relacionada amb els neonazis. Avui ja tenen 11 i 2 diputats, respectivament. Les previsions són que augmentin aquests anys vinents. Sobretot, AC.

No es pot esborrar la nostra història, la portem amb nosaltres. No hem d’esperar el retorn del feixisme perquè les forces antidemocràtiques ja són aquí. Cal reprendre la lluita, com diu Antonio Scurati. No es pot abandonar ara. És la feina de tota una vida, com ho va ser per als nostres avis.