13.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 13.06.2023 - 22:14
L’acord signat ahir a València entre el PP i Vox dóna la presidència de les Corts Valencianes a l’extrema dreta, que també controlarà conselleries encara per pactar, però que afirmen que seran “de les importants”.
Que els uns i els altres arriben a aquest acord no és precisament una notícia inesperada, però les formes amb què s’ha tancat han causat sorpresa i una certa indignació. Bàsicament perquè PP i Vox n’han tingut prou amb dues hores de conversa per a entendre’s a la perfecció. Dues hores i prou. Signant un paperet que tan sols descriu cinc punts abstractes i simplíssims. Còmodes, per tant, entre ells. Com si ho duguessen tot parlat i pactat de casa.
El pacte valencià certifica d’aquesta manera una de les característiques més preocupants de la nova onada ultra que recorre Europa, que és precisament la sorprenent facilitat amb què els partits d’extrema dreta arrosseguen cap al seu discurs i la seua pràctica la dreta tradicional, fins i tot si és majoritària. Parle d’aquella dreta que, passats els Pirineus, era antifeixista per tradició i convicció, dins la qual el PP espanyol, no cal ni dir-ho, havia estat tradicionalment una excepció.
Però ara, sense comptar amb els casos de Polònia i Hongria, resulta que a la República Txeca, a Letònia, a Dinamarca, a Suècia, això que alguns en volen dir “la unió de les dretes” ha fet aquests darrers anys un tomb polític inèdit d’ençà del final de la Segona Guerra Mundial. Un tomb que ara apunta a Espanya i a França, on fins i tot allò que resta dels gaullistes –nascuts combatent contra l’ocupació nazi– s’han vist temptats darrerament per l’acostament a la senyora Le Pen.
Però la peça clau de tot plegat és Itàlia. Perquè, com ens recordava ahir Francesco Cancellato, és a Itàlia on el fenomen ha arrelat més clarament i ha avançat més. El 1994 Silvio Berlusconi va trencar la consigna del cordó sanitari –indiscutida fins llavors–, conformant tres governs consecutius amb representants de l’extrema dreta. I al quart, el d’ara, el seu partit i la dreta diguem-ne moderada ja són els minoritaris, i és Meloni qui controla els aparells de l’estat. Això sí, amb una estudiada moderació en les formes dels partits i dirigents ultres –que no endebades han après molt durant tots aquests anys.
Gràcies a aquesta combinació de moderació de les formes –en què Espanya torna a ser una excepció– i la banalització dels missatges extremistes, un àmbit ideològic i polític vist naturalment com una desgràcia a Europa –del qual abominava tothom– va aconseguint que els fronts demòcrates i republicans es trenquen país rere país. I que els perills que ells representen per a la societat es banalitzen. I això arriba al punt que, fins i tot el seu tema central –l’emigració entesa com un perill imminent de substitució de la civilització blanca i cristiana–, ha passat no solament a ser debatible, sinó fins i tot a ser considerat com a legítim políticament per aquella part de l’esquerra que no sap trobar el seu sentit d’existir.
PS1. Alguns lectors em van comentar que l’ús que feia –en la primera versió de l’editorial d’ahir– d’una expressió tradicional podia interpretar-se com un insult personal al president Aragonès. No era en absolut aquesta la intenció i per això la vaig retirar i demane disculpes als lectors. I evidentment també, i, en primer lloc, al president Aragonès.
PS2. Avui tinc una notícia important, que em fa molta il·lusió poder explicar. VilaWeb ha tancat un acord amb The Washington Post i a partir de demà mateix publicarem notícies i reportatges del prestigiós diari nord-americà. Amb això volem fer créixer la qualitat de la informació internacional que oferim, perquè tindrem accés al gran nombre de corresponsals que el diari té a tot el món, però també dels reportatges d’economia, de tecnologia o de ciència. VilaWeb serà el primer diari en català i el primer a la península ibèrica a publicar aquest servei.
Evidentment totes les novetats que us presentem darrerament, entre les quals hi ha la Lliga del Paraulògic, la lectura amb veu sintètica dels articles, La Tertúlia Proscrita o aquest acord amb The Washington Post, sols són possibles gràcies als 24.000 lectors que us heu fet subscriptors. Confiem més que mai en vosaltres per a créixer i convertir-nos més encara en una referència ineludible per a la nostra societat. Pel periodisme, pel compromís, per la independència.
A aquells que encara no sou subscriptors us demanem que us en feu en aquesta pàgina.
